Pobres pilots

I tots preocupats per la crisi. Que si salaris, que si augments que si congelacions, que si crèdits, que si aixetes, bla, bla, bla. Hi ha notícies que ens passen desapercebudes. Aquí en tinc una. Els pilots de la F1 en contra de la puja de la “súper-llicència”. El preu d’aquesta llicència es compon d’un fix i un variable en funció dels punts que aconsegueixis (els punts del mundial, no els punts que et puguin treure del carnet de conduir). L’augment del fix per aquest any es d’un 4% (passen de 10.000 € a 10.400 €). L’augment per cada punt es d’un 5% (passen de 2.000 € a 2.100 €). Pobres pilots. La FIA diu que es l’augment del cost de la vida. L’any anterior, segons aquets mateixos paràmetres la vida va pujar un 480%, si, si, casi un cinc-cents per cent (van passar de 1.525 € a 10.000 €). Per sort, en la part variable es van moderar i la puja només va ser de quasi un 340% (de 465 € a 2.000 €). Com deia abans, pobres pilots. No sé si us passa a vosaltres però cada cop que veig o llegeixo el nom del president de la FIA em venen al cap unes imatges, privades, això si, però unes imatges. Igual em passa amb el famós “corpiño”. Pobres pilots. Em descuidava que a més a més del fix i el variable, també han de pagar una assegurança obligatòria, que puja 2.720 €. Igual es el nostre equivalent a l’assegurança a “tercers”, no se. Pobres pilots. Fins aquí la noticia, pobre, no ?
Es pràctica comú que quan pagues una cosa sàpigues de que es tracte, he dit “pràctica comú”, sempre hi ha excepcions com per exemple, els impostos. Saps que els pagues, saps que serveixen per, teòricament, pagar uns serveis, però ben be no saps a on van a parar (ni a qui). Això deu ser molt complicat. Però hauria de ser mes senzill comprendre això de la súper-llicència. Algú sap perquè serveix, a part de poder córrer amb un cotxe que te pinta de ser molt incòmode i de fer molt soroll ? La prova de tot plegat es aquest post en el que gaire be el 80% del contingut es parlar de xifres i augments d’una cosa que “dingú” sap de que es tracte. Això si, pobres pilots. I això també, pobres de nosaltres. Com diu un amic meu “no tens ni puuuuta idea”.

PD(1): Com a fet excepcional, l’administrador del post prohibeix cap comentari fent referència al que guanyi o deixi de guanyar un “pobre pilot”.
PD(2): Totalmente de acuerdo.

La nostra illa

Al davant mateix de la botiga de roba Berruezo, aquella "que mai ens ha fet gràcia". Un tret al cap i ja no hi ets. Quants cops havia deixat la moto en l' aparcament que hi ha just al davant. Un dia surts de casa, minuts després, ja no hi ets. Sortíem plegats de la feina, ens acomiadàvem a la cantonada, tu, Alícia pujaves Santaló amunt per agafar els FFCC cap al Vallès. L’altre dia hi havia un bassal. La que va ser la nostra illa durant un temps. Temps passats. El Pans&Company per quan no teníem temps. El temps se l’hi va exhaurir. En front, el cafè de la pau quan sortíem de treballar. Dilluns, a un quart de nou, hi anava a treballar. A l’altre cantonada, varem dinar molts cops, i quins dinars!!!. Des de la finestra del primer pis veiem la cantonada. El restaurant es tancat fa temps. La cantonada va restar tancada unes hores. A l’altra banda del carrer, la papereria, sempre m’havia semblat sòrdida i trista. Que més sòrdid que la mort? A la mateixa cruïlla, fa uns anys, divendres i dissabte a la nit, la Guàrdia Urbana tallava el carrer perquè més amunt tot era una festa. Dilluns era un funeral. Allà mateix hi ha un concessionari de cotxes, crec que coreà. La pistola era Daewoo. A Travessera de Gràcia varem tenir el primer pis. A Travessera de Gràcia varem signar l’hipoteca. La Travessera de Gràcia mor a la Diagonal. A la cantonada hi havia la mort. Fa més de trenta anys tenia un amic que hi vivia a la vora, a la nostra illa, al carrer Santalo. Sopàvem sovint al Sorrento. El Sorrento encara hi és. Les nostres vides han pres camins diferents. La seva vida es va quedar a la cantonada. A tocar, hi havia unes dependències de la Policia Nacional. Els Mossos d’Esquadra, dilluns. En Lluís, que encara treballa a la nostra illa, ens radiava, via e-mail, amb molta excitació els fets. Encara no he trepitjat la cantonada. Quan ho faci, segurament tindré una esgarrifança. Diuen que era bona gent. El cobria una manta tèrmica. Al dictador, que bona, bona gent, crec que no ho era, va sortir del Pardo, embolicat en una catifa. Un va morir al llit, l’altre a la cantonada. El meu carrer, el seu carrer, la cantonada, la nostra vida, la nostra illa.

Historial delictiu

Gener de 2060. M’ha caigut a les mans el següent historial delictiu i el curiós del cas és que no sé de qui és, però com si em sonés.

- Novembre 2004. Arrestat per conduir sota els efectes del alcohol. El bourbon no és bo ni per conduir.
- Novembre 2009. Fotografiat en una festa fumant marihuana en pipa. Es queda sense el patrocini de Kellog’s. Els fabricants de pipes augmenten les seves vendes un 4.000%. Els nens d’Amèrica tornen a esmorzar galetes amb llet.
- Novembre 2014. Acusat de pederàstia per suposats abusos a centenars de nois/noies que el “miraven com un heroi i un model a seguir”. Ell ho nega i diu que eren els centenars de nois/noies que abusaven d’ell.
- Novembre 2019. Acusat de llençar un paper a les escombraries “orgàniques”. El seu daltonisme no és eximent.
- Novembre 2024. El comitè ètic de comportament visual l’acusa de depilació continuada.
- Novembre 2029. La AHA (Associació Americana del cor) l’acusa de fomentar amb la seva dieta a base d’ous ferrats, l’augment del colesterol a “centenars de nois/noies”.
- Novembre 2034. Un jutge de l’audiència nacional de l’estat espanyol (els garants del ordre mundial), intenta jutjar-lo per crims contra el medi ambient (no resta clar si per abocaments de clor o per portar “speedo” i no pas “arena”).
- Novembre 2039. Horatio Caine, tot mirant-lo de biaix, el deté per possible resistència a l’aigua. A l’estat de Florida es delicte.
- Novembre 2044. El Secretari del Tresor els EEUU l’acusa de falta de patriotisme. Les seves medalles olímpiques haurien d’estar dipositades a Fort Knox.
- Novembre 2049. La OIT, Organització Internacional del Treball (no confondre amb la OTI) que amb anglès respon a les sigles ILO, l’hi reprèn que quaranta anys abans les seves jornades “laborals” fossin de més de vuit hores.
- Novembre 2054. El CMIP (Comitè el “Més Important es Participar”), l’intenta jutjar per no haver deixat guanyar mai a “dingú”. El salva, que a Sydney 2000 no va guanyar res, com Éric Moussambani.
- Novembre 2059. Greenpeace l’acusa de les matances de taurons per poder estudiar els denticles dèrmics de la seva pell i la posterior utilització en els banyadors biònics.

Enyorança

Pinto es el present d’indicatiu del verb pintar. Es pot pintar de moltes maneres. La més coneguda (o no) es la de pintar parets. Quina mania de dir-li així. També es pinten sostres, portes, finestres, marcs, etc, etc. Un altre utilització d’aquesta paraula es la referent als quadres, altri diu “pintura artística” (més d’un pintor de brotxa grossa no hi estaria d’acord amb aquesta qualificació). No és objecte d’aquest post parlar d’això. Tot arribarà. Que macos que estan els nens quan pinten. Quietets. El problema de la pintura infantil és : què en fas de les tones i tones de paper que han pintat ? Si els llences, se’t trenca el cor, si els guardes, les prestatgeries. Tot un dilema. Tot un problema.
Passaré de puntetes sobre la pintura femenina, més en concret amb la pintura al cos de la dona, ja sigui efímera (ulls i ungles) o permanent (tatuatges).
L’expressió “no pintes res” es una de les mes emprades. Generalment utilitzada amb tercera persona. Amb lo be que ens aniria utilitzar-la amb primera persona, per exemple, “aquest post no pinta res i no parlem del pinta que l’escriu” (curiosament ha sortit un altre accepció de la paraula).
Un altre expressió on s’utilitza el present d’indicatiu d’aquest verb és amb la “castiza” expressió “entre Pinto y Valdemoro”. Per qui no ho sàpiga, son dues poblacions prop de Madrid, limítrofes, o sigui, que entre les dues poblacions no hi ha res (de res). Existeixen moltes versions del significat d’aquesta expressió, ens quedarem amb aquella que parla de la indecisió o vacil•lació i que més endavant ens vindrà “que ni pintada”.
I ara arribo a l’objecte del post. Com que ningú s’atreveix a criticar res del primer equip de futbol, ho faré jo. Pinto, el teòricament segon porter del Barça. Primer de tot, no tinc res en contra d’un andalús que es guanya la vida sense recorre a la “peona”. Tampoc tinc res en contra de la trena, com element que te la societat per aparcar els elements indesitjables, un altre cosa es la utilització com element de pentinat masculí. Tampoc tinc res en contra de la reutilització d’elements en el sistema “productiu” (es ecològic). Un cop enumerats aquesta sèrie de detalls que mostren una tolerància fora de tot dubte, passaré a la part crítica. És dolent (es podrien utilitzar altres adjectius com inútil, inservible, horrible, execrable, horripilant, horrorós, infame, nefand) i si no ho és, dona tota la sensació, que és pitjor. Sembla increïble com en la temporada 2005/2006 va aconseguir el trofeu Zamora com a porter menys golejat. Transmet una sensació d’inseguretat quan surt amb els punys que es millor no mirar i amb els peus no es que millori. Com diria la meva avia, aquest noi no fa per casa. Potser diuen que l’hi manca continuïtat; si el Barça guanya la lliga posem .... unes 7 jornades abans d’acabar, en tindrem prou per avaluar una possible “continuïtat” ?. Lamentablement no ho tindrà tan fàcil, ja que si no fan jugar al primer porter, aquest arribarà baix de forma a la final de la Champions. :-)
Als boxejadors, generalment, se’ls hi posava un sobrenom. Recordo un que es deia Roberto Durán “mano de piedra”. Podríem posar-li José Manuel Pinto, “mans de mantega”.
L’altre dia en el partit de Copa, em vaig recordar del meu últim equip de futbol; era de coneixement general que el nostre porter no era una meravella, i els contraris xutaven de mes enllà del mig camp. Veient els jugadors del Espanyol xutant de lluny i des de qualsevol posició vaig sentir enyorança.

SMS del Barça : El proper dijous “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”. Pinto juga.
PD: Afusellaran al porter o al qui ha escrit el SMS ?

Cortines

Cortines. Serveixen per tapar, dissimular o treure de la vista coses. Existeixen de roba, plàstiques, combinacions d’ambdues, metàl·liques, i fins que els verds no les prohibeixin, les de fum. Les informatives, no sé en quin tipus de material posar-les, difícil em resulta catalogar-les. Aquests dies n'estan apareixent un munt.

El tema del patètic espionatge a la Comunidad de Madrid (quin dia canviaran això de “Cumunidad” per ... per exemple “coto privado de caza”, amb Franco ho tenien mes senzill : “la finca del abuelo”). Aquest tema no deixa de ser una cortina i encara que algun dia s’esclareixi tot plegat, serà això, un cortina, en aquest cas de poder econòmic. Qui dubte a hores d’ara que tots, sí tots, som espiats: Hisenda, la banca, Google, continuo ? Crec que no cal.

El nostre estimat conseller d’Interior (i més coses), en “Xoan” Saura, tot el què aconsegueix amb la reducció de gasos contaminants amb mesures discutibles, ho perd amb l’emissió de cortines de fum. Que si manifestació amunt, que si manifestació avall. Pobres palestins, amb tant rebombori i seguien caient com a mosques. “Xoan”, creus que als teus enemics els importa un rave l’assistència a les manifestacions ? Ja has tallat de soca arrel els contactes entre el Mossad i els mossos ? Potser ja no n’hi ha. Cuidat més dels mossos que falta ens fa.

Més cortines. El “putu” esmoquin de la meva estimada Carme Chacón. Algú sap què va dir en el famós discurs el dia de la Pasqua Militar ? (guaita, els militars fan Pasqua abans de Rams). Fum, fum i més fum, llàstima que el sis de gener no sigui Nadal. Som-hi, ara a lluitar contra els pirates, tornem a l’edat mitjana. Torna l’Armada Invencible ?

I per últim, la darrera cortina. Ara me n’adono que m’he descuidat un material al començament: la merda. El vicepresident de la Generalitat J.L. Carod, ha inagurat la nova “ambaixada” de Catalunya a New York. Tothom creia que després de París i Londres vindria Reus, però aquets republicans son imprevisibles, mai tan ben dit. Per omplir el temps, en comptes d’anar de rebaixes al Century 21, com fan la resta dels mortals (potser no venien camises marrons), dóna una conferència a la Universitat de New York, el dia del (primer) jurament del nou president americà. Si els USA fossin una monarquia, ho entendria (“ciudadano Barak”, ai l’enyorada Pilar Rahola i el seu “ciudadano Juan Carlos”). L’atenció informativa on era aquell dia ? Començo a sentir vergonya aliena. Amic de la Catalunya nova, sembla que baixis d’un avellaner. Entra a la wikipedia: el calendari del procés d’elecció del president dels Estats Units és el més semblant al calendari de l’església catòlica, amb una excepció, la pressa de possessió no toca ni aviat ni tard, com la Setmana Santa, toca quan toca (des de el 1937 ha estat el 20 de gener, amb dues excepcions que van ser el 21). Josep Lluís, t’has cobert de merda. En comptes de plorar, millor fer referència a la facècia aquella que deia “virgencita virgencita que me quede como estoy”. Qui se’n recorda com estàvem?. Reclamo ara la creació d’un “memorial de la memòria històrica de com estàvem” (crec que les competències d’això les té en "Xoan"). Montilla, perdó President, ets el “putu” amo. Ho diu la dita: en el país dels cecs, el borni es el Rei”.

N.A. : Perquè em sortís millor l’acudit he obviat l’ambaixada de Berlin

Estalvi de 130 minuts

Encara que sembli mentida, el film que ara us explico (amb les màxims ets i uts) es d’estrena. Guionistes, productors, o qui sigui: Ens estem quedant sense cap mena d’originalitat ? Tot, tot ha de ser tant obvi i suat ? Sis plau, no aneu a veure aquest film. No paga la pena ni tant sols baixar-ho d’internet.

Titol: Qüestió d’honor (Pride and Glory).
Protagonistes: Policia pare (Jon Voight). Policia fill “pse”. (Noah Emmerich). Policia fill bo (Edward Norton). Policia gendre dolent (Colin Farrell).
Sinopsi (de fet ho explico tot): Escena de futbol americà. Guanyen els “bons”. Trucada. Han caigut un grapat de polis. Escena del tiroteig. Fa fred. Escena hospital, tota la família hi es. El pare, els dos fills i el gendre. Gran desesperació. El pare demana al fill bo que ho investigui. El fill bo no podia viure en un altre lloc que no fos en un vaixell al riu. Fa el rol de policia que no ha superat una experiència anterior.
Investigació. El bo sap castellà (no està demostrat que saber castellà et faci bo). Indicis de corrupció policial. Certificació de corrupció policial. Proper divorci (del bo). Dia de Nadal. Dona de policia (del pse) malalta de càncer. Situació tensa a taula (el pare es va de la llengua gracies a uns quants "bourbons"). Enterrament dels policies morts. Gaites. Doblegament de la bandera que cobreix el fèretre. Contactes entre germans. Mentides. Contactes patern filials. Trets. Els dolents son molt dolents. Coacció policial. Violència i extorsió per obtenir informació. Troben al dolent (el dolent havia d’explicar que tot es un muntatge de la policia, que manega tot el tràfic de drogues). Mor el dolent. Es obvi que el mata el policia dolent però fa semblar que hagi estat el bo. El policia fill “pse” (que és cap de comissaria, i no te res a veure amb la comissaria dels Mossos de les Corts) comença neteja. Periodista investiga. Policia netejat es suïcida. Assumptes interns. Declaració a mitges. Els policies dolents acusen al policia bo. La família intenta arreglar-ho. Mes violència. Revolta popular contra la policia. Baralla entre policia bo i policia dolent. Acaba amb un cop amb una bola de billar. Auto immolació. Germans marxen plegats. El pare i els dos fills entren als jutjats. Fi.

Bon any, malgrat tot

Be, ja han passat casi totes les festes. Encara no tenim el nou model de finançament però no passa res. Un engany més. Una nova promesa no complida. Es alarmant que ja no ens immutem. El Rei, si es que serveix d’alguna cosa, hauria de destituir a tot al govern central i a tots els seus ministres per incompetents i mentiders. Tenim una llei aprovada per un Parlament. Votada a un referèndum. Aprovada pel Congres de Diputats. De que serveix? Tu incompleixes una llei i ho pagues. Te alguna responsabilitat un govern que no respecte una llei? Patètic. Indignant. Trist. Potser un dia haurem de donar un cop a la taula i dir prou. Fa massa temps que dura això.

Es parla des de el Govern central de moderació salarial i des de la patronal de congelació (El desembre congelat, confús es retira). El salari mínim puja un 4% (he dit el que textualment posa, no que com a mínim el salari pujarà un 4%). Els funcionaris, aquells que diuen que no s’han de preocupar per la continuïtat de la seva “feina”, tindran una “moderada” puja del 3,5%. En el moment d’escriure aquest “post” es parla d’un IPC interanual del 2% encara que el govern creu que rondarà l’1%.

Continuem amb la moderació dels preus regulats. El Bicing puja un 25%. La targeta més utilitzada del bus i metro de Barcelona casi un 7%. Rodalies de Renfe un 6%. Els taxistes ja van començar fa un mes amb un moderat 6,2%. L’aigua, allò tant dolent que ens raja de l’aixeta, un 8%. Els peatges de l’autopista entre un 4 i un 4,5%. Perquè no es digui que soc alarmista, la bombona de butà i el gas natural baixen entre un 1,5 i 2%. Si això és regular, buf !!!. El “robatori” gegantí del sistema financer internacional deien que es devia a la manca de regulació. Si anar sempre uns quants puntets per sobre de la inflació es regular, millor que comencem a des-regular coses.

El misteri del preu de la benzina i gasoil es més misteriós que el misteri de la Santíssima Trinitat. El darrer any ens deien que el preu de determinats productes alimentaris pujaven degut al fort augment de les matèries primeres. A la benzina l’hi passava el mateix. El preu del petroli d’un any a l’altre a passat de 95$ a 40$ barril. El preu de la benzina ha passat de 1,115 al gener a 0,861 al mes de desembre. Crec que la proporció no es exactament la mateixa. Potser la millor opció a hores d’ara es comprar accions de les petrolieres, ja que sembla que tenen un gran marge o “bonos del Estado”, perquè sembla que tampoc redueixen la seva part (que no és poca).

Podríem estar una bona estona donant xifres i mes xifres, es pot jugar molt amb elles, però la veritat es que al final et dona la sensació de que tot plegat es un gran engany. I sembla que d’això es tracta. Marejar la perdiu dia si dia també i qui any passa any empeny. La transparència no es posar-se una tauleta de més o de menys o donar les explicacions pertinents. La transparència es dir la veritat i com mes simple s’expliqui millor per tots. Aquest any demano els que es demana a tots els anys quan comencen però sobretot sinceritat i simplicitat. Les coses no ens les podem fer tant complicades. Bon any, malgrat tot.