Silenci

Es va fer el silenci. Va passar dissabte. En el trencacames de Castellterçol. Com deia la cançó “Oh vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fa reviure en el meu cor .....”. Hem conviscut més de dos anys. Aquest darrer any em fet molts i molts quilometres junts. Corrents, caminant, pedalejant. Duraves molt. Gairebé no recordo res del que em posaves però sempre estaves amb mi, fidel. Dues “mitges”, unes quantes horetes, les mes difícils, de la MM, i hores i hores d’entrenament. De nit em feies aïllar-me dels sorolls de la por. Em trobo nu. No se si podré tornar a córrer sense tu. I has marxat així, de cop, sense avisar, i això es lleig. Ara que estic en un encreuament de camins, no m’ho podies fer, això no. Cap a quin canto tiro ? T’he tractat com si fossis de la família, i tu m’ho has pagat amb fidelitat i abnegació. Es possible que el canvi de localització no t’hagi agradat prou, o la manca de renovació, però clar, tu no t’has queixat mai. Potser es això, que et sentia però no t’escoltava. De tot s’ha d’aprendre, encara que sigui en moments tristos. Adeu, reproductor del meu cor.

Rèquiem per un jugador

Dilluns va ser el darrer partit de futbol en què vaig intervenir com a jugador del CSP. Abans d’entrar en profunditat amb el tema, m’agradaria definir el concepte de “partit de futbol” i que quedaria més o menys com “conjunt d’essers humans (de vegades persones) que es separen en dos bàndols (equips), i tenen com objectiu introduir una pilota en un lloc anomenat porteria que s’acostuma a delimitar amb tres pals i les normes del joc son interpretades (mai tan ben dit) per un altre esser humà que hom anomena àrbitre. Crec que han estat 15 anys de pertinença a l’equip, vaig arribar sense conèixer ningú, i marxo sense reconèixer a ningú. He ocupat totes les posicions (porter, defensa, davanter) i si he destacat en alguna ha estat per no fer-ho bé en cap. He de donar les gràcies per no haver-me fet mai mal de veritat, però no penso enyorar els dimarts al matí tot recordant les trompades, cops, batzacs, patacs, topades i aürts del dia anterior. Tampoc enyoraré els problemes i les preses per reunir el mínim conjunt d’essers humans. La única cosa que em sap greu es que no podré riure més de lo patètic que va ser darrer partit, això sí, sempre el dia següent, perquè el mateix dia del partit l’empreyamenta era majúscula. Sí, ja se que és un joc, però jugar i guanyar, encara que sigui de tant en tant, també esta bé. Algú estarà content de que no arribi a casa (més) malhumorat. Trobaré a faltar aquells companys que han compartit amb mi tantes nits, el “buscaraons”, el “futbolí”, el “mans de mantega”, el “xerra mes que juga”, “l’exòtic” i “complica-la-vida”. Només esmento als darrers, perquè la llista es interminable. Avui llençaré totes les samarretes que tinc del CSP, horteres a més no poder, que encara no se perquè les guardo. La última la guardaré per si algú l’ha de menester. Llençaré les meves Munich, que estan encolades més d’un cop. Aquest any he jugat sota l’engany de “si em necessiteu”, l’any que ve, l’equip no ha d’estar tan necessitat, encara que una retirada a temps diuen que honora, el problema es que el temps ja fa temps que va passar. Aprofito per demanar disculpes a tots els qui he pogut fallar (il•lusos per esperar quelcom), als que he enganyat per venir a jugar, als pocs contraris que han rebut alguna coça, i als porters que s’han empassat un dels pocs gols que he fet. Estic content, encara que no ho sembli. Per cert, l’últim partit, com no podia ser d’altre manera, el varem perdre, a la tanda de penals.

Signat : LUIS F

PD: Deixo la porta oberta a futures ofertes que puguin venir del soccer americà.