dijous, 12 de febrer de 2009

La nostra illa


Al davant mateix de la botiga de roba Berruezo, aquella "que mai ens ha fet gràcia". Un tret al cap i ja no hi ets. Quants cops havia deixat la moto en l' aparcament que hi ha just al davant. Un dia surts de casa, minuts després, ja no hi ets. Sortíem plegats de la feina, ens acomiadàvem a la cantonada, tu, Alícia pujaves Santaló amunt per agafar els FFCC cap al Vallès. L’altre dia hi havia un bassal. La que va ser la nostra illa durant un temps. Temps passats. El Pans&Company per quan no teníem temps. El temps se l’hi va exhaurir. En front, el cafè de la pau quan sortíem de treballar. Dilluns, a un quart de nou, hi anava a treballar. A l’altre cantonada, varem dinar molts cops, i quins dinars!!!. Des de la finestra del primer pis veiem la cantonada. El restaurant es tancat fa temps. La cantonada va restar tancada unes hores. A l’altra banda del carrer, la papereria, sempre m’havia semblat sòrdida i trista. Que més sòrdid que la mort? A la mateixa cruïlla, fa uns anys, divendres i dissabte a la nit, la Guàrdia Urbana tallava el carrer perquè més amunt tot era una festa. Dilluns era un funeral. Allà mateix hi ha un concessionari de cotxes, crec que coreà. La pistola era Daewoo. A Travessera de Gràcia varem tenir el primer pis. A Travessera de Gràcia varem signar l’hipoteca. La Travessera de Gràcia mor a la Diagonal. A la cantonada hi havia la mort. Fa més de trenta anys tenia un amic que hi vivia a la vora, a la nostra illa, al carrer Santalo. Sopàvem sovint al Sorrento. El Sorrento encara hi és. Les nostres vides han pres camins diferents. La seva vida es va quedar a la cantonada. A tocar, hi havia unes dependències de la Policia Nacional. Els Mossos d’Esquadra, dilluns. En Lluís, que encara treballa a la nostra illa, ens radiava, via e-mail, amb molta excitació els fets. Encara no he trepitjat la cantonada. Quan ho faci, segurament tindré una esgarrifança. Diuen que era bona gent. El cobria una manta tèrmica. Al dictador, que bona, bona gent, crec que no ho era, va sortir del Pardo, embolicat en una catifa. Un va morir al llit, l’altre a la cantonada. El meu carrer, el seu carrer, la cantonada, la nostra vida, la nostra illa.


3 comentaris:

Isaac ha dit...

El nivell del blog va millorant. "Oju" que no te l'espatllin els comentaris obvis.

S'ha d'anar amb comte amb els sicaris... dimarts vaig haver de sortir corrent quan vaig veure un tio darrera meu amb gorro i tal. Sort que portava la gossa.

Al final, em vaig fer mal al genoll i el del gorro corria amb mi. Tot per baixar dels 6'.

Isaac

Unknown ha dit...

Ay!!!! La veritat és que ha sigut una notícia que ens ha tocat a tots... masses hores per aquells carrers... si téns raó... Espero que poc a poc es vagi solventant el misteri d´aquest crim a lo CSI... ja vaig veure als mossos fent fotos amb les càmeres i paper blanc per a fer de fon de llum...
Cada dia sabrem alguna cosa. No em cuadra... era una persona amable, educada, amb èxit professional... però per què matar-lo d´aquesta forma??????

Anònim ha dit...

Doncs, alguna cosa hauria fet!!!!
ja es veurà!

aquí us penseu que tothom es bona persona, i fins que no es demostir el contrari, tothom es .....