dijous, 23 de juliol del 2009

Opticonte IV


Aquell dia era diferent que d'altres. La seva rutina estava trencada per una cita prèvia. Era absurd, estava nerviós. Aquelles cites l’hi posaven, i molt. Arribà amb temps de sobres. El complex l'acomplexava i continuava sent absurd. Per un dels passadissos veié una fotografia de son pare. Tingué un esglai. No s’sperava trobar-se’l en un lloc com aquell i menys penjat, d'una paret. Accelerà el seu pas i tot seguint les indicacions arriba a destí. Despatx 1452. Digué el seu nom i li van indicar que devia esperar en una saleta contigua. Els seus nervis s'havien convertit en ànsies. Quan abans millor, degué pensar.

Passada una estona, que per la sanitat pública devia ser una eternitat i per la privada un no res, un jove amb bata (sanitària, no de boatiné) entrà i digué el seu nom, amb interrogant al final. S’aixecà i el seguí. Entraren en un despatx i el va fer asseure en una poltrona, envoltat d'unes quantes andròmines. Va explicar que ell, primer li faria unes proves i després parlaria amb l'oculista. Van començar les proves. Primer a pèl. Fins al tercer o quart rengló, llegia be les lletres. A partir d'aquell moment tot, tot va canviar. Li posaren unes ulleres “estrafolàries” en les quals el noi anava canviant les lents. En el primer canvi no passà res. En el segon, tampoc. En el tercer, amb el moviment de lliscament del tamboret, els genolls toparen. El pacient encara estava concentrat amb les lletres. S'equivocava sovint, però més per la seva obsessió de relacionar-les que no pas per llegir-les correctament. Anava notant contacte de cames, però tampoc hi feia gaire cas. Encara llegia, vés a saber què. Una de les combinacions fóra USAP. Això el distragué de la seva paranoia, i notà que el genoll del tècnic optometrista ja no topava amb el seu, sinó que topava cada cop més centrat. En aquell moment li digué: ara li posaré unes gotes que ..... Ell, el pacient, s'espantà. A banda de veure-hi molt menys, tot continuà. Ara el genoll ja havia arribat a destí. i el tècnic “optoquetascregut” seguia. El pacient, que dubtà per un moment de ser anglès, ja no sabia què llegia. Un cop, li va semblar llegir PORC, però llegí GLUP. La revisió va acabar.

El feren passar amb l'oculista. No recorda què li digué, ho suposà quan amb les ulleres de cul de got, no s'hi veia tres dalt d'un burro. En sortir, confós ell, no sabia si el sacrificat era ell (un altre cop el burro, aquest cop al davant) o era la feina de tècnic “optofregador”. Dies més tard, parlant amb el seu terapeuta argentí, s'esglaià.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Peix al cove


Sembla que ja tenim finançament. Ahir els únics que s’atrevien a donar xifres van ser els d’ERC. Crec que es mereixen el premi Nobel de Matemàtiques (si no existeix doncs el creem). Sembla que han necessitat dos dies per arribar a dir una xifra, màgica, 3.855 milions d’euros de més. El govern sembla un xic menys espavilat , sembla, ja ha dit que dijous farà pública la seva pròpia projecció. Ai Ai Ai. Projecció!!! Ai Ai Ai. Sembla que arribar al sostre en quatre en comptes de tres anys com diu l’Estatut no es cap problema, potser ho interpreten com pagar a 365 dies, el que no resta clar, com tot plegat és el dia de pagament, 20 o 25. Si la resta d’autonomies fan també els seus càlculs “projeccionals” sembla que la xifra dels “euros de més” surt com molt gran. D’on trauran aquests diners? Importa? Com diu aquella dita tan “castiza”, “la casa es grande y no repara en gastos”.


Tinc males vibracions. Ens les han fetes de tots els colors i crec que s’ha d’estar molt amatent perquè no torni a passar com ha passat fins ara. Seria la persona més contenta d’aquest món si les meves males vibracions no es compleixen, però la fama de “trileros”, per no dir lladres, que tenen a Madrid no em fa estar gens tranquil. Al final, tant contents quasi tots i s’enriuen de la política de CiU de l’època del “peix al cove”. A mi em sembla que és una repetició, CiU hi posava verat i el tripartit sembla que hi posi mero o llobarro, igual ha estat la inflació o l’adaptació al euro. Crec que al cove ens han colat un peix de roca, ple d’espines, però com a mínim podrem fer un bon fumet.