Tomato HAL II

Tomato HAL

Confusió -que no Confuci-

Vaig veure en un “pirulu” que aquell dia, crec que a la sala Apolo, actuava "El capullo de Jerez". Desconec -mentida- quin tipus d'actuació fa aquest actuant. Amb tots els respectes no se si als “capullus” o als xeresans, el tema em va sobtar. S'imagina algú que actués "El sòmines de Sabadell" o “El peix bullit de Constantí" o "El plasta de Xàtiva" dit tot sense ànims d'ofendre ni als sòmines ni als sabadellencs ni als peixos ni als constantinencs ni als “plastes” i els pobres xativins que prou tenen amb el carrer blanc. Amb lo fàcil que hagués estat posar-se "El prepucio de Jerez" o "Sa punta de sa fava de Xerez", amb tots, o més respectes als prepucis i/o a les sa puntes de sa fava, es juga amb la confusió i la indeterminació. Estic convençut que el paio aquest (per molt gitano que sigui) no és de Jerez, segur que és de Sherry.

NA: “El peix bullit de Constantí” pot ser un mal exemple, ja que canta en un grup de flatulent nom, però és el que em va venir en aquell moment.

Retroretransmissió

Patiment.
Tranquil•litat.
Alegria.
Control.
Panificadora.
Segueix. El temps passa.
Pim.
I després pam!!!
Decepció.
... i ara tinc un arsenal d'idees que em venen al cap.
Ja sabem perdre. Què maco que és guanyar!!!

I, Inde, ...

El boom immobiliari va arrossegar fins i tot els jocs de fer cabanyes i moltes d’aquestes cabanyes ja eren autèntics actius tòxics pels que deixaven llaminadures. Trista paradoxa que les llaminadures que servien per endolcir la vida s’havien convertit en tòxiques per les dues bandes. Però les toxines no havien afectat a tothom per igual, i algú, fins i tot, el més contaminat feia com si res i de tant fer-ho sembla que es va quedar amb això, amb res. Ell passà de tenir un nom a ser allò que va escriure un visionari fa un grapat de segles “de cuyo nombre no quiero acordarme”.

I en aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tan sols un editorial (no confondre amb una), el iznajenyo li havien fotut una maneta electoral –potser dues- i ara manava, sense gaires llaminadures, aquell que sempre guanyava però sempre perdia (com es pot veure certs conceptes poden semblar contradictoris). Per sort un grapat de jovenets que –aquí està la novetat- feien corre a uns altres darrera d’una pilota que poques vagades tenien, donaven alguna (i alguna més també) alegria a un poble que estava molt necessitat.

A mesura que passen els anys ens adonem dels enganys als quals hem estat sotmesos. Qui no recorda allò de “La vida sigue igual” del inefable cantant, ex-porter del etern enemic. Doncs, no, mentida, potser la mes grossa del franquisme, que va enaltir la cançó com a resposta al maig del 68. Com a mostra, que els hi preguntin als que vam participar en el joc de les cabanyes. Les germanes Neslavil s’han fet grans (molts de nosaltres més) i fan la viu-viu i fins i tot la Runia ara treballa amb la Tamra allà on havia estat també l’Oricó que ara sembla que han fet amb el feréstec del Cram una cabanya nova, però de les de veritat (viperines llengües diuen que s’han fet okupas d’un altre cabanya per treure’n llaminadures). En Manor va quedar exhaust de barallar-se amb tothom, cosa que mai l’hi agrairan prou perquè segur que els premis se’ls endurà la puça, ara es dedica a l’estudi de diferents idiomes i es ben segur que aviat serà un referent. En Casai (ara no estic segur si es Casai o Sacai o Saica perquè se que s’ha canviat alguna cosa però no estic segur del que), a banda de fer sostenible el sistema de pensions, fa llibres elèctrics i darrerament he sentit quelcom d’un polvo. En Gratatú es la excepció que compleix la regla, i s’ha abonat a la dita “qui mes passa, sou empeny”. I en Sullís... en Sullís es el que fa coses més rares. Diuen que s’ha traslladat a viure a Baker Street.

I.... encara ressonen las veus de milers de ciutadans (terme que pot arribar a confondre, tant pel prefix com per la pròpia paraula) un dissabte a la tarda del mes de juliol cridant, “I, Inde, Inde-sea-ables”.


PD:Amb això que ara “dingú” sap per on passa el Dakar, s’ha perdut la pista d’en Dirrac. Aviat podrem dir: “Dirrac, ese gran olvidado”.

Síndrome d'abstinència

Diu la wikipedia que “La síndrome d'abstinència és el conjunt de reaccions físiques o corporals que succeeixen quan una persona amb addicció a una substància (alcohol o begudes amb etanol, tabac o altres drogues) deixa de consumir-la”. També afegeix que “Aquesta síndrome també pot presentar-se en algunes patologies psicològiques com la Dependència Emocional, on no es depèn d'una substància o droga, però sí d'afecte desmesurat o dependència cap a altra persona” i jo afegiria cap a un grup de persones.

I això devia passar-li a cert director tècnic que en busca d’una teràpia substitutiva estava ahir a la nit a l’auditori escoltant la orquestra sifònica del Teatre de Mariinski, que sona com el Barça. Espero que l’Andoni no confongui el Korneiev amb el Prokófiev.

Nota: La orquestra del vídeo no es la mateixa, el director, sí, i la peça… be pot assemblar-se al segon gol de la maneta al Madrid , 21 passes en 58 segons. Parlem d’ART.

Subliminar o MariusSerrajada

Tot sortint del parc de la Ciutadella, el ciutadà es va encaminar cap a un passeig de la ciutat, que gràcia li feia. Prop d'un majestàtic edifici, que hom pot considerar art urbà, va veure uns ciutadans celebrant una victòria i es preguntà si havia estat una bona decisió anar a ciutat o fóra millor tornar al mas.

Mobilet de vellut 2.0

Era suau com el vellut,
i poregós com un mòbil menut.
En Snoopy era el seu heroi
i li agradava jugar com un noi
i de la mà
em duia amunt i avall sense parar.

Com un estel
fent tombarelles pel cel,
(és "maco" el temps d'estimar),
i no va ser aquell un temps perdut.
mobilet de vellut.

Però el mòbil fora del niu
m'enganyava amb qualsevol objectiu,
se'm perdia en el forat
d'un Nokia o d'un HTC.

Calia triar
o tocar el dos o fer
un "appel à trois".
Però això és immoral
quan s'és un home com cal,
ibèric, mascle i cristià,
i em vaig quedar sol i fotut,
mobilet de vellut.

L'Elle, el Vogue i el Harpers Bazaar
t'afusellen en cada exemplar.
Diuen que t'ha dat un lloc
Richard Avedon a New York.

No em puc queixar.
El que somniava ja ho tinc a la mà.
Et coneix la gent,
t'estima un adolescent
i un "iaio" et vol adoptar.

Ets feliç amb el teu nou drut?
Mobilet de vellut...

Però avui he vist el cel obert,
Déu, que és bo i que sap el que sofert,
m'ha deixat els seus consells
en un aparador de can FNAC,
i m'he comprat el llibre "La telefonia és un art".
I abans d'un mes
seré millor que l’Esteve Jobs.

Ja saps a on em trobaràs...
sis-zero-nou-set-dos-u-cinc (i dos números més),
mobilet poregós.

Sense un romanço ni un rebut,
mobilet de vellut.

Ajuda urgent

El meu anglès està rovellat i necessito que algú m'ajudi amb aquest email que he rebut. Gràcies per avançat.

From:Aivars Fogels
Riga, Lv-1048, Latvia

Good day,


I am Aivars Fogels,I work with a bank(one of the leading banks in the Riga, Latvia)

I have a business worth US$20,736,400.00 in a dormant account.I need your help to transfer this funds so indicate by reponse to me if interested


(1) Full names...........................
(2) Private phone number.................
(3) Current residential address..........
(4) Occupation...........................
(5) Age and Sex..........................
(6) Confidential email address............

Regards,

Aivars Fogels
Riga, Lv-1048, Latvia

La merendola

En aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tant sols un editorial, van passant coses, algunes desagradables, d’altres molt desagradables i comptades, i molt, curiosament molt agradables.

L'altre dia, en Cram i en Casai van dir-li al Sullis que organitzaven una merendola. Sorprès ell, va preguntar el motiu, cosa rara amb ell, i la explicació va ser “celebrem que aviat jugarem al deu de l'amor”. Ah, “vale” va contestar en Sullis, que les merendolas li encantaven tot i que fossin en dijous (mira que era raro aquest Sullis). La mare li va preguntar qui anava en aquesta merendola, ell li digué i ella trobà una mica estrany que ho fessin, però no hi posa cap impediment, ja començava a ser grandet. I va arribar al dia, i abans d’anar de merendola, van jugar una partida de futbolí. Allà, en Sullis va veure que era igual que jugant a futbol sala o a futbol set o a futbol vesasaberque, un desastre.

En arribar al lloc de la merendola, va tenir uns flash-forwards i uns quants flash-backs. Per un moment va témer per la seva integritat i pensa “ay ay ay, avui em fan la vaca”. No estaven els que esperava, el “petit comité", allà hi eren molts més amiguets, dels seus jocs antics amb cabanyes i chuches. Ehs i ohs retronaven de sorpresa.

S'havien reunit tots per celebrar que en Sullis ja tenia, no una edat, cinc!!! A banda dels “ganxus” Casai i Cram, també hi eren el pneumònic Manor, el Gratatú, el Bow-Rodji, la mega Runia Neslavil, el parell Lamèn, la MeineLiebe, el Sullis Xiob, l’Ailaci I (Alikiwiki), el Dirrac alies bagesdercapital, la golfa de la campana It’s a Bell, la Ailaci II i la Tesmon (que la va venir a buscar el mateix Bobby Vinton). I eren tots, amb els que no hi eren, amb els seus petits sacrificis. En Sullis es va sorprendre i emocionar, però li costa mostrar cap signe extern, de tant calent que és, es mostra fred però tots saben que es una cuirassa, encara que no saben perquè la du.

La merendola la van dur el Tai i el Landes (res a veure amb l'Hol) i va ser d'allò mes bona. I arribaren les postres, i amb elles les “two candles”. En Sullis va cuinar unes bulliques llàgrimes esferificades, i bufà les cinc edats. Desprès li feren un regal, una mena de “comediscos” tunejat que en l'anvers duia la següent inscripció: “47 Paris, 49 Roma, 50 Madrid? MOLTES FELICITATS, Sullís!”.

Van riure molt, van parlar de les cabanyes fetes y de les ensorrades, tot prenen un cocacola. En Sullis, tot retornant a casa seguint les molles de pa, crida "que cabrons". Intenta deconstruir un altre paraula, però no li sortí cap, perquè no calia. Gracies!!!

Reflexionem-hi

Fa un temps, a TV3 feien un programa d’humor que es deia Dinamita, escrit i dirigit per El Tricicle. L’actor Lluís Marco, al finalitzar, fent el paper del Dr. Perquè, feia un petit “speach” "intel•lectual" sobre un tema i acabava dient sempre el mateix “Reflexionem-hi, reflexionem-hi”.

Avui, anava pel carrer i just al darrera meu, he sentit una dona que parlava amb una criatura. No estava atent a la conversa, fins que he sentit el següent:

- Doncs si diu això a tu te l’ha de suar.

M’he girat per mirar la cara de la dona (30-40 anys) i després he mirat a la criatura (dubto que arribés als 10 anys). La criatura era una nena.

Reflexionem-hi, reflexionem-hi.

Depra i els seus jocs

PRÒLEG

Hi havia una vegada, en un país petitet, petitet, que pretenia ser nació i no era estat, que hi vivia un noi que es deia Sullís. Quan era petitet, petitet, en Sullís va conèixer un altre noi, de nom Depra que era amic d’en Senig. Algun cop van anar plegats a jugar amb bastonets i pilotetes. S’ho passaven be, però en Sullís va agafar un camí a la vida i els altres dos un altre de molt diferent.

PART I

Passa molt i molt de temps fins que Depra i Sullís tornaren a coincidir. Un dia, van convidar al Sullís a jugar a una casa aliena i allà es retrobà amb Depra. El sorprengué que el Depra, manés i remenés les cireres en els jocs de la casa, tot i que aquella casa no era la seva. Un dia tot jugant a la mateixa casa, en Sullís s’assabentà que la casa ja no era dels mateixos senyors d’abans però que s’hi podia continuar jugant. A ell tant li era de qui fos la casa, mentre pogués seguir jugant i rebre llaminadures, cap problema. Però en Depra no era com ell, i amb el canvi d’amos arribà un altre nen, que sense remenar tant les cireres, manava més que ell i això el va enfurismar. Allà, en Sullís va conèixer a molts nois, el Manor, el Rodji, un que es deia com ell, Sullís, el Niot, el Gratatú i en Jason. També va conèixer a unes nenes, l’Ailaci, la Gebo, la Nones, la Tesmon i la Tamra. S’ho passaven d’allò més bé, tot i que en Depra organitzava els jocs però no hi participava, ell amb la seva PS3 i la resta amb GameBoys. A tot aquell grupet de nois i noies se’ls coneixia pel nom de la colla de Son Mas.

PART II

En Depra, amb les seves llaminadures i les d’en Senig, va convèncer a un grapat de nois i noies perquè anessin a jugar amb ell a coses més divertides, i els va prometre moltes “chuches”. Va neixer la colla dels “Chichis” i va ser divertit. Al bosc, van començar a fer una petita cabanya. Sullís hi anava per ajudar, ell abans se n’havia anant fent una de seva, amb d’altres amiguets. Primer amb una mà al davant i una altra al darrera, després va fer quelcom semblant a unes parets i finalment un sostre prim, però continuava anant a l’antiga casa a jugar, encara hi tenia amics. Un cop acabada la cabanya, amb gran esforç tot va ser joia i alegria i les llaminadures continuaven corrent a dojo, però veient-la, en Depra va pensar, que amb aquella cabanya feta de canyes de canyissar no es divertiria prou i va convèncer als seus amics per reforçar-la i va portar un nou amic, en Llestask. Van veure de seguida que necessitarien més amics per fer-la i així continuar jugant i tenir més llaminadures, i van venir nois més petits com en Casai i en Cram i noies com les germanes Neslavil o l’Oricó, tot i que marxà algú, com el Dirrac, i van continuar jugant, rient i menjant llaminadures, ara, sota l’atenta mirada d’en Llestask, ja que en Depra es mantenia una mica allunyat de tot plegat.

En Sullís continuava jugant a tot arreu tot i que la casa dels senyors havia tornat a canviar d’amos, però encara li quedaven amics, menys. Però n`havia fet algun de nou, com en Lamèn. El seguien convidant, però cada cop hi jugava menys tot i que de llaminadures no li faltaven. En aquesta casa van començar a haver-hi enveges i van expulsar del jocs al Jason i a la Gebo. Tot un trasbals i a sobre ara, a les llaminadures els hi deien sweets.

PART III

En Depra va començar a organitzar jocs a d’altres indrets molt llunyans, fent cabanyes i coses per l’estil, jugava a cromos amb amics desconeguts i cada dia remenava més cireres però es divertia menys, encara que la cabanya estava quedant d’allò més “xula”.

El Sullís deixà d’anar a jugar a casa de la colla de Son Mas per que s’avorria, de fet no l’hi feien gaire cas. La colla dels Chichis li demanà que anés a jugar més amb ells i que de llaminadures no li faltarien. Algú es preguntava, de tant en tant, d’on sortien tantes llaminadures, però tampoc hi donaven gaire importància, en aquella època les botigues et deien allò de “ja ho trobarem”.

Però els jocs del Depra van començar a ser perillosos, comprava d’altres cabanyes amb grapats de llaminadures a unes colles que mai hi jugaries, es va enamorar, potser embogir, amb una col•lecció de dibuixos de còmics i fins i tot va començar a fer una nova cabanya al país de les pizzes. I els de “ja ho trobarem” semblaven no tenir aturador. En un d’aquests jocs, en Depra va caure en un esbarzer. Per culpa d’aquest esbarzer alguna cosa canvià. Es continuava jugant, però més per inèrcia que per diversió. Un dia, van començar a no donar llaminadures als convidats i passat un temps, en repartien menys pels de la colla. Els de “ja ho trobarem” començaven a trobar-ho. En Llestask, que jugava solet amb la màgia Borràs va començar a intentar fer de mag Andreu, però no li sortien els trucs. Els miracles no son producte de la màgia. En comptes d’intentar repartir millor les llaminadures o buscar-ne més, a uns quans amics del grup se’ls va excloure de jugar, així serien menys per repartir-les. Aquest joc rebia el nom de “Deu de l’amor”.

I tot va anar molt ràpid. Ja no es jugava, els convidats no volien venir i les llaminadures cada cop eren més minses. Els jocs d’en Depra, no és que no divertissin, ja no feien cap gràcia. Sullís, afamat per la manca de llaminadures, deixà d’anar a jugar. Van marxar de la cabanya per anar se’n a una de més petita i senzilla, van començar un joc semblant a un que havien vist a la tele que es deia “Gran hermano”, però era un joc de grans i molts nens no entenien de que anava. I arribà un dia què es van presentar a un concurs de la tele, com últim recurs.

I vet aquí un gos (i quin gos!), i vet aquí un gat, i aquest conte NO s’ha acabat.

To be continued... or terminated.

Parlem?

I per si faltava alguna cosa, doncs ja la tenim. El barça a perdut. Si, si, encara que ja no sigui noticia, es un fet que cal fer esment. Han (hem?) perdut contra el molt conegut equip rus del Rubin Kazan, que sona més a director de cinema que a equip de futbol.

Be, ara que ja hi som tots, que fem? Parlem del Millet? Aquesta pregunta seria com si es preguntes “Parlem del Lute”?. “Oh, no!” dirien els “puretes”. El Palau i l’Orfeó son unes institucions nostres que estan tan arrelades que ha estat un delicte contra la “societat civil catalana”. I jo ric. Colla de ... Millor no continuar.

Podríem parlar de la crisi, amb el president del Govern, però estava de “tourné” per la pau per l’orient mitja i sembla que la cosa no va amb ell. Y sembla mes preocupat per pixelar les cares de les seves gòtiques filles que no pas per el greu problema que tenim i que ell ha col•laborat amb la seva política de mirar cap un altre cantó, inflant de ves a saber que els seus discursos. I la patronal i sindicats fent de les seves. Algú ha fet una proposta seriosa i/o coherent?

Parlem de la Justícia. Uf. “Oju peligru!”. El Tribunal Constitucional es com una olla de grills, que funcionen a base de globus sonda i ara estan en si ho destrossen tot o ho declaren constitucional però el buiden, que pal cas, es pitjor. La separació dels poders, en aquest cas, executiu i judicial fa riure, be millor dit, fa plorar però ens hauria de fer tremolar.

I la corrupció. Contra la crisi, lluita contra la corrupció, engega el ventilador, que l’aire donarà a algú. I com casi sempre, tot acabarà amb foc d’encenalls. El problema de la corrupció no es dels polítics es de tots. En un país de corruptes, que cal esperar dels politics? Segur que n’hi han de incorruptes, però... mirem al nostre voltant. Ja? Quantes petites corrupteles has vist? Reflexionem.

I per aquí a prop ja estem en pre campanya electoral. S’ens farà molt llarga. I contra més duri, més desafecció. De moment, la única proposta ferma ha estat pujar al Puigmal. I els que l’hem pujat un grapat de vegades?

Sort que la temporada de bolets ha començat acceptablement. Ara només cal esperar unes quantes pluges a veure si al novembre podem fer collita de camagrocs.


ACTUALITZACIÓ:
Ahir, Joan Laporta feia unes declaracions a una cadena de televisió i Catalunya Radio va posar els micròfons. En referir-se a la derrota va dir textualment que el resultat havia estat una “tropesada”. I, Inde, Inde-pen-den-ci-a.

Gallina de piel

És un tòpic si, però mai tan ben dit, que una imatge, o cinquanta, valen més que mil paraules. Aquí us deixo “el REGAL” de la pubilla de casa que amb molt d’amor ha resumit aquest pocs anys de vida que porto. Gràcies Helena.

Endollant, és gerundi?

Estan per tot arreu. A les gran ciutats, als pobles. Diuen que és per reactivar l’economia. Els cartells que veiem per els carrers son bàsicament els relatius al “Fondo para Entidades Locales “. N’he vist per obres petites, una en concret que deia “Millora del paviment d’accés al cementeri”. El pressupost era de 3.000 €. Diuen que el cartell en costa 1.000. Fantàstic. I a sobre, amb aquesta mena de “tilde” que hi ha a sobre de la “E” fa ràbia. El Montilla, perdò, el President Montilla farà el “PlaÇ”?, o com sempre, posarem cara d’emprenyats i qui any passa any empeny.

I clar, resulta que aquí no som tots “tontus” i vet a qui que surt l’alcalde de Barcelona i fa allò que s’en diu una “lectura àmplia” (o al peu de la lletra) i es queda amb la frase de “Plan Español para el estímulo del empleo”. Español, empleo, doncs ja està, fitxem a la Telma. Ara preguntareu : I per què la Telma i no la Louise?. Be, si us pensàveu que les portava a fer el pregó del la Mercè, doncs no. Resulta que ha anomenat a dit a una senyoreta que respon al nom de Telma Ortiz de Rocasolano per fer-se càrrec de la “subdirecció de Projectes del departament de Relacions Internacionals”, de nova creació, i s'ha d'ocupar "d'enfortir els vincles" de la corporació municipal amb Àsia i el Pacífic. Segons la nota informativa de l’Ajuntament, diu que també es farà càrrec de “les activitats de Barcelona vinculades de la propera Presidència Espanyola de la UE”. Uf. Aquesta subdirecció, forma part de la Direcció de relacions internacionals, que també compta amb la “Subdirecció de programes, àrees geogràfiques i xarxes internacionals”. Jo quan sigui gran vull posar títols. No tinc res en contra de la germana de la princesa Letizia, però que hi fa a l’ajuntament de Bacelona una dita “experta amb ajut humanitari". Ens ve a salvar? Es preveu que, aviat, quan toqui la presidència espanyola de la UE, de tan malament que estarem ens tindran que enviar ajut humanitari? Potser ve a posar ordre amb les putes asiàtiques, que aquest dies el tema està molt calent. I Iniciativa? A 80 quilòmetres... per hora.

Hi havia una rondalla popular que deia més o menys :“Donde vas Alfonso XII, donde vas triste de ti, voy en busca de Mercedes que ayer noche la perdí”. El tema es trist i va de borbons i de pèrdues. Podríem refer la lletra amb l’alcalde. Fa temps que estem perdent el senderi.

Premi ESC per continuar.

Aquests dies s’ha celebrat a Barcelona un multitudinari congrés de cardiologia en el que participen un grapat de milers (o molts milers) de metges del ram. Una de les conclusions del congrés es l’alt cost econòmic que te per la societat (han dit “sanitat pública”, però jo ho generalitzo perquè no m’ho acabo de creure) els nous tractaments que any rere any van sortint per guarir o alleugerir determinades malalties. I ves per on proposen com la solució a tot això la prevenció, allò de la vida saludable, exercici, alimentació equilibrada, i algun tòpic i/o típic com l’alcohol i el tabac. Si tos féssim bondat, que farien aquets trenta i pico mil cardiòlegs? Estarien disposats a cobrar els 420 € un cop acabat el seu atur?

També s’han posat les medalles al atribuir-se set dels deu anys que hem guanyat d’esperança de vida (a Europa). No negaré que pot ser veritat, el que es pot discutir es el concepte d’esperança, en molts casos es allargar, la vida, el patiment o el que sigui i en molts d’altres diuen que es per millorar la qualitat de vida. Un intent d’això últim va patir el pare. Va tenir exactament allò que Pasqual Maragall havia dit: “El seu problema es del 3%”.

Dilluns, tornava suat de la meva primera aproximació a la “vida sana” desprès de les vacances, i vaig veure com arribaven tres autocars plens de gent a un restaurant situat a la part alta de l’avinguda Tibidabo. No és el primer cop que ho he vist, i curiosament coincideix sempre amb celebracions de congressos i fires. Crec que el restaurant no pot ser catalogat com d’aquells que proporcionen “alimentació sana”, ans el contrari, es com el paradís del colesterol, del dolent, (el colesterol, no el menjar), encara que s’ha de dir que no sigui sa no vol dir que no sigui boníssim. I vaig pensar, “guaita els cardiòlegs, predicant amb l’exemple”. Jo, que soc de bona fe, immediatament vaig canviar el pensament per, “mira, els cardiòlegs es presenten voluntaris a un assaig clínic, que consisteix en avaluar les conseqüències de beure un “chupito” de “kachesiete” després d’una fartanera rica en greixos”.


Nota: ESC son les sigles angleses de Societat Europea de Cardiologia.

Opticonte IV

Aquell dia era diferent que d'altres. La seva rutina estava trencada per una cita prèvia. Era absurd, estava nerviós. Aquelles cites l’hi posaven, i molt. Arribà amb temps de sobres. El complex l'acomplexava i continuava sent absurd. Per un dels passadissos veié una fotografia de son pare. Tingué un esglai. No s’sperava trobar-se’l en un lloc com aquell i menys penjat, d'una paret. Accelerà el seu pas i tot seguint les indicacions arriba a destí. Despatx 1452. Digué el seu nom i li van indicar que devia esperar en una saleta contigua. Els seus nervis s'havien convertit en ànsies. Quan abans millor, degué pensar.

Passada una estona, que per la sanitat pública devia ser una eternitat i per la privada un no res, un jove amb bata (sanitària, no de boatiné) entrà i digué el seu nom, amb interrogant al final. S’aixecà i el seguí. Entraren en un despatx i el va fer asseure en una poltrona, envoltat d'unes quantes andròmines. Va explicar que ell, primer li faria unes proves i després parlaria amb l'oculista. Van començar les proves. Primer a pèl. Fins al tercer o quart rengló, llegia be les lletres. A partir d'aquell moment tot, tot va canviar. Li posaren unes ulleres “estrafolàries” en les quals el noi anava canviant les lents. En el primer canvi no passà res. En el segon, tampoc. En el tercer, amb el moviment de lliscament del tamboret, els genolls toparen. El pacient encara estava concentrat amb les lletres. S'equivocava sovint, però més per la seva obsessió de relacionar-les que no pas per llegir-les correctament. Anava notant contacte de cames, però tampoc hi feia gaire cas. Encara llegia, vés a saber què. Una de les combinacions fóra USAP. Això el distragué de la seva paranoia, i notà que el genoll del tècnic optometrista ja no topava amb el seu, sinó que topava cada cop més centrat. En aquell moment li digué: ara li posaré unes gotes que ..... Ell, el pacient, s'espantà. A banda de veure-hi molt menys, tot continuà. Ara el genoll ja havia arribat a destí. i el tècnic “optoquetascregut” seguia. El pacient, que dubtà per un moment de ser anglès, ja no sabia què llegia. Un cop, li va semblar llegir PORC, però llegí GLUP. La revisió va acabar.

El feren passar amb l'oculista. No recorda què li digué, ho suposà quan amb les ulleres de cul de got, no s'hi veia tres dalt d'un burro. En sortir, confós ell, no sabia si el sacrificat era ell (un altre cop el burro, aquest cop al davant) o era la feina de tècnic “optofregador”. Dies més tard, parlant amb el seu terapeuta argentí, s'esglaià.

Peix al cove

Sembla que ja tenim finançament. Ahir els únics que s’atrevien a donar xifres van ser els d’ERC. Crec que es mereixen el premi Nobel de Matemàtiques (si no existeix doncs el creem). Sembla que han necessitat dos dies per arribar a dir una xifra, màgica, 3.855 milions d’euros de més. El govern sembla un xic menys espavilat , sembla, ja ha dit que dijous farà pública la seva pròpia projecció. Ai Ai Ai. Projecció!!! Ai Ai Ai. Sembla que arribar al sostre en quatre en comptes de tres anys com diu l’Estatut no es cap problema, potser ho interpreten com pagar a 365 dies, el que no resta clar, com tot plegat és el dia de pagament, 20 o 25. Si la resta d’autonomies fan també els seus càlculs “projeccionals” sembla que la xifra dels “euros de més” surt com molt gran. D’on trauran aquests diners? Importa? Com diu aquella dita tan “castiza”, “la casa es grande y no repara en gastos”.

Tinc males vibracions. Ens les han fetes de tots els colors i crec que s’ha d’estar molt amatent perquè no torni a passar com ha passat fins ara. Seria la persona més contenta d’aquest món si les meves males vibracions no es compleixen, però la fama de “trileros”, per no dir lladres, que tenen a Madrid no em fa estar gens tranquil. Al final, tant contents quasi tots i s’enriuen de la política de CiU de l’època del “peix al cove”. A mi em sembla que és una repetició, CiU hi posava verat i el tripartit sembla que hi posi mero o llobarro, igual ha estat la inflació o l’adaptació al euro. Crec que al cove ens han colat un peix de roca, ple d’espines, però com a mínim podrem fer un bon fumet.

Veni Vidi Vinci. The Movie

Tenia previst publicar un post intentant transmetre l’emoció viscuda durant el partit. He trigat tant, perquè el tema era (i es) complicat, i l’Isaac (altrament conegut com “de bíblic nom”), m’ha alleugerit la feina amb una composició visual i auditiva que ens transporta allà on érem i s’ens torna a posar “gallina de piel”. Qui no tingui temps que no ho miri, es necessita tranquil•litat, abaixar les fonts lumíniques externes, apujar el volum i gaudir.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack VI

Aquest humil servidor de tots vostès, s’ha fet ressò del clamor popular de l’entorn barcelonista i deixa constància d’aquest tall, que també forma part de la banda sonora del nostre viatge. Hauria estat millor posar el vídeo, però llavors no formaria part de la sèrie. Uala, que ho gaudiu.