Retroretransmissió

Patiment.
Tranquil•litat.
Alegria.
Control.
Panificadora.
Segueix. El temps passa.
Pim.
I després pam!!!
Decepció.
... i ara tinc un arsenal d'idees que em venen al cap.
Ja sabem perdre. Què maco que és guanyar!!!

I, Inde, ...

El boom immobiliari va arrossegar fins i tot els jocs de fer cabanyes i moltes d’aquestes cabanyes ja eren autèntics actius tòxics pels que deixaven llaminadures. Trista paradoxa que les llaminadures que servien per endolcir la vida s’havien convertit en tòxiques per les dues bandes. Però les toxines no havien afectat a tothom per igual, i algú, fins i tot, el més contaminat feia com si res i de tant fer-ho sembla que es va quedar amb això, amb res. Ell passà de tenir un nom a ser allò que va escriure un visionari fa un grapat de segles “de cuyo nombre no quiero acordarme”.

I en aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tan sols un editorial (no confondre amb una), el iznajenyo li havien fotut una maneta electoral –potser dues- i ara manava, sense gaires llaminadures, aquell que sempre guanyava però sempre perdia (com es pot veure certs conceptes poden semblar contradictoris). Per sort un grapat de jovenets que –aquí està la novetat- feien corre a uns altres darrera d’una pilota que poques vagades tenien, donaven alguna (i alguna més també) alegria a un poble que estava molt necessitat.

A mesura que passen els anys ens adonem dels enganys als quals hem estat sotmesos. Qui no recorda allò de “La vida sigue igual” del inefable cantant, ex-porter del etern enemic. Doncs, no, mentida, potser la mes grossa del franquisme, que va enaltir la cançó com a resposta al maig del 68. Com a mostra, que els hi preguntin als que vam participar en el joc de les cabanyes. Les germanes Neslavil s’han fet grans (molts de nosaltres més) i fan la viu-viu i fins i tot la Runia ara treballa amb la Tamra allà on havia estat també l’Oricó que ara sembla que han fet amb el feréstec del Cram una cabanya nova, però de les de veritat (viperines llengües diuen que s’han fet okupas d’un altre cabanya per treure’n llaminadures). En Manor va quedar exhaust de barallar-se amb tothom, cosa que mai l’hi agrairan prou perquè segur que els premis se’ls endurà la puça, ara es dedica a l’estudi de diferents idiomes i es ben segur que aviat serà un referent. En Casai (ara no estic segur si es Casai o Sacai o Saica perquè se que s’ha canviat alguna cosa però no estic segur del que), a banda de fer sostenible el sistema de pensions, fa llibres elèctrics i darrerament he sentit quelcom d’un polvo. En Gratatú es la excepció que compleix la regla, i s’ha abonat a la dita “qui mes passa, sou empeny”. I en Sullís... en Sullís es el que fa coses més rares. Diuen que s’ha traslladat a viure a Baker Street.

I.... encara ressonen las veus de milers de ciutadans (terme que pot arribar a confondre, tant pel prefix com per la pròpia paraula) un dissabte a la tarda del mes de juliol cridant, “I, Inde, Inde-sea-ables”.


PD:Amb això que ara “dingú” sap per on passa el Dakar, s’ha perdut la pista d’en Dirrac. Aviat podrem dir: “Dirrac, ese gran olvidado”.

Síndrome d'abstinència

Diu la wikipedia que “La síndrome d'abstinència és el conjunt de reaccions físiques o corporals que succeeixen quan una persona amb addicció a una substància (alcohol o begudes amb etanol, tabac o altres drogues) deixa de consumir-la”. També afegeix que “Aquesta síndrome també pot presentar-se en algunes patologies psicològiques com la Dependència Emocional, on no es depèn d'una substància o droga, però sí d'afecte desmesurat o dependència cap a altra persona” i jo afegiria cap a un grup de persones.

I això devia passar-li a cert director tècnic que en busca d’una teràpia substitutiva estava ahir a la nit a l’auditori escoltant la orquestra sifònica del Teatre de Mariinski, que sona com el Barça. Espero que l’Andoni no confongui el Korneiev amb el Prokófiev.

Nota: La orquestra del vídeo no es la mateixa, el director, sí, i la peça… be pot assemblar-se al segon gol de la maneta al Madrid , 21 passes en 58 segons. Parlem d’ART.

Subliminar o MariusSerrajada

Tot sortint del parc de la Ciutadella, el ciutadà es va encaminar cap a un passeig de la ciutat, que gràcia li feia. Prop d'un majestàtic edifici, que hom pot considerar art urbà, va veure uns ciutadans celebrant una victòria i es preguntà si havia estat una bona decisió anar a ciutat o fóra millor tornar al mas.

Mobilet de vellut 2.0

Era suau com el vellut,
i poregós com un mòbil menut.
En Snoopy era el seu heroi
i li agradava jugar com un noi
i de la mà
em duia amunt i avall sense parar.

Com un estel
fent tombarelles pel cel,
(és "maco" el temps d'estimar),
i no va ser aquell un temps perdut.
mobilet de vellut.

Però el mòbil fora del niu
m'enganyava amb qualsevol objectiu,
se'm perdia en el forat
d'un Nokia o d'un HTC.

Calia triar
o tocar el dos o fer
un "appel à trois".
Però això és immoral
quan s'és un home com cal,
ibèric, mascle i cristià,
i em vaig quedar sol i fotut,
mobilet de vellut.

L'Elle, el Vogue i el Harpers Bazaar
t'afusellen en cada exemplar.
Diuen que t'ha dat un lloc
Richard Avedon a New York.

No em puc queixar.
El que somniava ja ho tinc a la mà.
Et coneix la gent,
t'estima un adolescent
i un "iaio" et vol adoptar.

Ets feliç amb el teu nou drut?
Mobilet de vellut...

Però avui he vist el cel obert,
Déu, que és bo i que sap el que sofert,
m'ha deixat els seus consells
en un aparador de can FNAC,
i m'he comprat el llibre "La telefonia és un art".
I abans d'un mes
seré millor que l’Esteve Jobs.

Ja saps a on em trobaràs...
sis-zero-nou-set-dos-u-cinc (i dos números més),
mobilet poregós.

Sense un romanço ni un rebut,
mobilet de vellut.

Ajuda urgent

El meu anglès està rovellat i necessito que algú m'ajudi amb aquest email que he rebut. Gràcies per avançat.

From:Aivars Fogels
Riga, Lv-1048, Latvia

Good day,


I am Aivars Fogels,I work with a bank(one of the leading banks in the Riga, Latvia)

I have a business worth US$20,736,400.00 in a dormant account.I need your help to transfer this funds so indicate by reponse to me if interested


(1) Full names...........................
(2) Private phone number.................
(3) Current residential address..........
(4) Occupation...........................
(5) Age and Sex..........................
(6) Confidential email address............

Regards,

Aivars Fogels
Riga, Lv-1048, Latvia

La merendola

En aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tant sols un editorial, van passant coses, algunes desagradables, d’altres molt desagradables i comptades, i molt, curiosament molt agradables.

L'altre dia, en Cram i en Casai van dir-li al Sullis que organitzaven una merendola. Sorprès ell, va preguntar el motiu, cosa rara amb ell, i la explicació va ser “celebrem que aviat jugarem al deu de l'amor”. Ah, “vale” va contestar en Sullis, que les merendolas li encantaven tot i que fossin en dijous (mira que era raro aquest Sullis). La mare li va preguntar qui anava en aquesta merendola, ell li digué i ella trobà una mica estrany que ho fessin, però no hi posa cap impediment, ja començava a ser grandet. I va arribar al dia, i abans d’anar de merendola, van jugar una partida de futbolí. Allà, en Sullis va veure que era igual que jugant a futbol sala o a futbol set o a futbol vesasaberque, un desastre.

En arribar al lloc de la merendola, va tenir uns flash-forwards i uns quants flash-backs. Per un moment va témer per la seva integritat i pensa “ay ay ay, avui em fan la vaca”. No estaven els que esperava, el “petit comité", allà hi eren molts més amiguets, dels seus jocs antics amb cabanyes i chuches. Ehs i ohs retronaven de sorpresa.

S'havien reunit tots per celebrar que en Sullis ja tenia, no una edat, cinc!!! A banda dels “ganxus” Casai i Cram, també hi eren el pneumònic Manor, el Gratatú, el Bow-Rodji, la mega Runia Neslavil, el parell Lamèn, la MeineLiebe, el Sullis Xiob, l’Ailaci I (Alikiwiki), el Dirrac alies bagesdercapital, la golfa de la campana It’s a Bell, la Ailaci II i la Tesmon (que la va venir a buscar el mateix Bobby Vinton). I eren tots, amb els que no hi eren, amb els seus petits sacrificis. En Sullis es va sorprendre i emocionar, però li costa mostrar cap signe extern, de tant calent que és, es mostra fred però tots saben que es una cuirassa, encara que no saben perquè la du.

La merendola la van dur el Tai i el Landes (res a veure amb l'Hol) i va ser d'allò mes bona. I arribaren les postres, i amb elles les “two candles”. En Sullis va cuinar unes bulliques llàgrimes esferificades, i bufà les cinc edats. Desprès li feren un regal, una mena de “comediscos” tunejat que en l'anvers duia la següent inscripció: “47 Paris, 49 Roma, 50 Madrid? MOLTES FELICITATS, Sullís!”.

Van riure molt, van parlar de les cabanyes fetes y de les ensorrades, tot prenen un cocacola. En Sullis, tot retornant a casa seguint les molles de pa, crida "que cabrons". Intenta deconstruir un altre paraula, però no li sortí cap, perquè no calia. Gracies!!!