Veni Vidi Vinci. Soundtrack II

Curiós el títol de la cançó: “Juerga catalana”. “Juerga” es un mot castellà, probablement es tracta d’un andalusisme. Serà el mestissatge? En tot cas, es tracta d’una cançó políticament incorrecte, si, ho havia de dir, encara que té molta marxa i el seu autor es d’aquells que a casa mai ens ha fet gràcia, però els fets son els fets i aquesta cançó forma part del nostre particular viatge. Avís per “listillos”. Si algú ens hagués vist, podria assegurar que érem un grup d’abstemis.

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Fa tres dies que no dormo,
quatre o cinc no m'en recordo,
em vaig trobar al Quimet a Isona,
vens ara a fer-ne una copa?
que m'en vull anar a dormir d'hora,
la seva xicota ens mana:
aneu a tirar la basura,
dins el cubell de la plaça,
però en Quimet agafa el cotxe,
rumbo a un poble de Segur,
i vuit o nou o deu cubates,
i a un garitu que hi ha al centro,
quan ja estàvem mig borratxos,
vam dir anem-n'hi a fer curves,
fes-te un porro més enllà,
ja que estàvem per Pallars,
vam anar a sota a comprar,
loteria Ca La Bruja,
per poder seguir la juerga fins Nadal.
I després cap a Puigcerdà,
i allà dalt de la muntanya,
vam parar a fer una pixada,
però vam veure com florien,
bolets a les cagades,
i aquests son bolets d'aquells,
que me fan girar el cervell,
i ens em vam menjar uns dos-cents
puja al cotxe i a Cerdanya,
tornem-ne cap a la Seu d'Urgell,
yuhuuu!!

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Si no es fan gaires barrejes,
els bolets no pujen gaire,
però amb uns porros y uns cubates
y un parell o tres de ratlles,
pujen que es una passada,
i en comptes de tornar a casa,
vam xuparnos la Collada de Tosses d'una tirada,
i no se com vam parar a Berga,
i vam conèixer dues nenes,
i a Puig Reig ens vam fer uns whiskys,
i després vam pillar uns éxatsis,
per fer-nos a les titis,
una treballava al super,
l'altre tenia molt vici,
i un polvet vora del riu,
i la lluna que ens somriu,
i jo sóc un gran fan del sexe,
això es perfecte,
tias buenas, mucha droga,
dale fuerte! qué feliç!
cagüen la puta i aquest cop he estat de suerte,
que resabia es la natura,
que ens crea i tambe ens ajunta,
l'un per l'altre això no para nooo!!

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Adios muy buenas! amiguetes...
marxem cap a Vic per feina,
i al casino uns bons cubates,
vaig vomitar a la façana,
de la Casa Tarradellas,
ja tornavem des de Vic,
i a la rotonda d'Hostalric,
ens va parar la policia,
puto control d'alcholèmia,
verge santa quina angúnia,
però en Quimet treu la pistola,
i tirant tiros als pitufos,
jo me cagüen els controls,
i aviso als mossos d'escuadra,
que no me toquin mes els ous!!
Collons Quimet que fort que vaas!
t'has cargat tres policies,
em sembla que t'has passat!
cagant osties cap a Breda,
para al bar, pillem benzina,
i una mica d'heroína,
ni hi ha res com el cavall,
per tirar el susto cap avall.
ja una mica mes calmats,
vam robar, per si de cas,
un altre cotxe per fugir,
vam canviar el golf GTI,
per un Mercedes, JODETEEE

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Reconec que vam fer voltes,
per arribar a Barcelona,
que boniques son les platges de Girona!
des de Blanes fins a Tossa i Cadaqués,
i un vell pescador ens diguè,
que ens va veure per Lloret,
però si he de ser sincer,
jo no m'en recordo de res,
vols dir que crec que va estar molt bé,
de Sant Pol fins a la Mina,
hi ha un camí secret que et porta,
directe cap a la gloria.
de la Rambla al Kentucky,
passa per la plaça del Tripi...
vés-te'n al Harlem i al Glaciar,
i després cap al Sidecar,
del Jamboree al Luz de Gas,
no es gran cosa la ciutat,
cada cop està mes sosa,
i aquest cony de Barcelona,
em sembla cada cop mes,
com un poble de mala mort.

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Anem-nos'en de la capital,
anem-nos'en que se'ns fa tard,
fotent corbes pel Garraf,
i amb les motos que em robat,
sense faros i borratxos,
collons quin cego que portem,
collons que bé que ens ho passem,
com el Vallès no hi ha res,
excepte el vi del Penedès,
un Martini a Vilafranca,
visca el Barça i Vilanova,
de Reus cap a Tarragona,
se'ns acaba Catalunya,
doncs tornem cap a Tortosa,
que bonic que es prendre el sol!
i rere la xemeneia de la nuclear d'Ascó,
jo soc d'un racó del món,
que la putejat tothom,
ja estic fart de veure el món,
em va dir el Quimet tot must,
Catalunya ha crescut molt,
es el país mes gran del mon,
però el meu poble es el millor,
vull tornar-me amb els meus porcs,
va arribar el moment solemne,
jo em sincero, ell es sincera,
no som res Quimet, de veres,
va tornem cap a caseta.

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Sempre hi ha un moment de juerga,
que un es mira després pensa,
el perquè de l'existència,
va deixa`t de tantes hòsties,
t'has passat de cocaïna!,
i vam tornar cap a Vallclara,
a la piscina fem un cubata,
i esmorzar a la Panadella,
després per frenar la resaca,
dos gintònics a Igualada,
tothom sap que a Montserrat,
que es on viu la Moreneta,
i als nens de l'Escolania,
que els vesteixen amb faldilles,
i els confons amb una tia,
i del cego que portàvem,
ja casi que ens els follàvem,
menos mal gràcies al bisbe,
no toqueu la criatura,
que es un noi no es una tia,
cagüen déu, cagüen el bisbe,
que ens està axafant la festa,
Catalunya quina merda!,
Cervera, Agramunt, Artesa,
i per fi vam arribar a Isona,
vam anar a tirar la basura,
al cubell de la plaça,
i després vam tornar a casa,
no ha estat mal, Quimet, la juerga,
aquesta juerga catalana!!...

Veni Vidi Vinci. Lo Viatge I

A 2/4 de dues del dia 29 de maig, pujo el cotxe a la vorera, just al davant de casa de l’Isaac. Ens acomiadem. De Girona aquí hem escoltat una mica la radio, per saber quelcom de la rua però ens hem assabentat més de coses de l’etern rival que no pas del Barça. Bob Dylan i el seu Modern Times han acabat el trajecte.

Quan hem aterrat a Girona, el passatge ha aplaudit. Jo he començat amb un Oeeee Oeeee Barça Oeeee i s’han afegit uns quants. L’hostessa s’ha acomiadat amb un “Forza Barça”. La companyia s’hauria de dir Rallant Air. No paren de xerrar. Que si les begudes, que si la botiga, que si la comparativa de preus dels perfums, que si el “rasca-rasca”. Un esgotament. Arribem amb molt retard perquè l’avió que ens ha dut ha arribat tard. Hem mal sopat, a corre cuita, a l’aeroport de Treviso unes pizzes margarita i unes amanides de “tonno” i l’espera s’ens ha fet llarga. Al control fan llençar un pot de xampú de l’Isaac i escorcollen, i de quina manera, al Marc.

Tot comença a 2/4 de 5 de la tarda. Dimarts 26 de Maig. El Marc passa per casa. Marxem cap a Sant Fost. Arribem a l’hora. Salutacions. Tenim temps de fer un cafè. L’Isaac te problemes amb l’elecció del calçat. Saludem el Joel que dorm plàcidament. Acomiadaments. Enfilem l’autopista camí a l’aeroport de Girona. Sense incidents remarcables. Puc veure un radar mòbil en una zona en obres. A banda jugar amb les pilotes de goma, saben amagar aquestes andròmines els “pitufus”. En el trajecte ja hem tastat una mica la banda sonora del viatge.

Aparquem i anem cap a l’edifici de la terminal. Com que venim facturats d’origen anem directes als controls de seguretat. Cada dia m’emprenya més treure’m el cinturó. Passem tots sense problemes, excepte el Marc, que ha de deixar una ampolla de xampú. Anem a una terrasseta que te l’aeroport i ens prenem quelcom. Fem “bote”. No es veu gaire gent disfressada del Barça, de fet, nosaltres no hi anem, tant sols la meva gorra ens pot delatar.

Viatgem amb Ryanair. El sistema de seients es “maricón el último”. Tenim una sort relativa i viatgem juntets. Em dona la sensació que en el enlairament no anem a màxima potencia, perquè triga massa. Serà tema de les “low cost”. L’avió, per dins es com un taxi, groc i blau marí molt pujat i tot molt auster, fins i tot les instruccions de seguretat estan enganxades en un plafó de plàstic darrera de cada seient. L’espai es reduït però la durada del viatge el fa portable. Uns miren El Periódico, d’altres un llibre d’aventures catalanes als vuit mils i jo faig uns quants sudokus. El Marc escolta música, el cronista també. De sobte ens manen apagar la música i posar-nos els cinturons. Ui, Ui, Ui... Que anem a aterrar. Uf. Arribem a Treviso 20 minuts abans de l’hora prevista. Després d’aterrar i quan l’avió gira cap a la terminal, molta gent de l’avió aplaudeix. ¿No es refien del pilot? Com diria aquell, un aeroport de joguina. Anem cap el mostrador de cotxes de lloguer i fem els tràmits (algú els fa). Ens falta un paper, que ens deixa enviar-li per email més endavant. Grazie.

Sortim cap a agafar el cotxe i rebem un cop de calor bastant important. Fa molta calor. Hi ha mosquits. Trobem el cotxe i intentem seguir les indicacions que ens han donat a l’oficina de turisme per arribar al Bed&Breakfast. Només fem una maniobra rectificatòria i aconseguim arribar. Check-in i distribució de cambres. La família per un costat i la resta per l’altre. Un cop aparcat el Fiat Punto, sortim cap al centre històric de Treviso a sopar. Aquí les cuines dels restaurants i/o “trattories” tanquen d’hora, però els forns de les pizzeries no. La ciutat te molt bona pinta, com a mínim la part encerclada de muralles. Sopem amb una suada monstruosa. Continua fent molta calor. Aprenem la primera lliçó d’italià. “Frizante” no vol dir freda, vol dir “amb gas”. Sopem amb una mica de vi i... aigua amb gas. Les pizzes molt bones i grosses. Amarguem l’estona a l’Eric amb els problemes de la feina. Les postres les comprem a una gelateria i ens les prenem a les escales de l’antic palau de Justícia (el nou, està just al davant d’on dormim). Passejadeta del poble/ciutat. Passem per una botiga de Benetton. Fotos nocturnes i cap al llit. Son 2/4 de dues de la nit. I continua fent molta calor.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack I

Poc s’imaginava Georg Friedrich Händel que la seva peça "Zadok the Priest" que pertany als Himnes de la Coronació (Coronation Anthems) serviria com a himne d’una cosa per alguns tant vulgar com una competició de futbol. Curiosament els va composar per la coronació del rei Jordi II de Gran Bretanya al 1727. Oh, un 27 i oh, oh, oh un 72!!!. Aquí esta l’obra original. Crec que es mereix ser escoltada.

Després va ser prostituïda per un tal Britten per encàrrec de la UEFA i li va posar una lletra amb trossets de les seves llengües oficials. Sentir la versió italianitzada d’Andrea Bocelli, a on tant sols podíem entendre “Campioni, Campioni” va ser … Esperàvem veure com la pilota del cercle central era mantejada, però no va ocórrer això. Un cop acabat el partit la van posar per megafonia i varem cridar el que les nostres maltractades cordes vocals ens van deixar: “The Champions, The Champions".

Ce sont les meilleurs équipes,
Sie sind die allerbesten Mannschaften
The main event.

Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.

Une grande réunion
Eine grosse sportliche Veranstaltung
The main event.

Ils sont les meilleurs
Sie sind die besten
These are the champions.

Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.

Viatge a Itaca

Fost es una de les obres més famoses de Goethe. Del Sant no en se res. I que dir d'Aiguaviva? I de Vilobí d'Onyar? Doncs que està a la Selva, allà on tot es feréstec.

Treviso, la Benetton. De bíblic nom es basquet. Basquet era Treviso. United colors of Benetton. Blau grana al vent. N'hi han d'altres, de colors?

Florència; un habitant pot ser proper president. Boti. Boti.

Bolonya. Quin pla! A cada pla hi han exotismes. Es el nebot? Soc jo.

Foro, Coliseum, plaça Navona, Fontana di Trevi, Panteó. Res. L’Estadi olímpic. Neró l'incendià. Nosaltres farem la nostra ziga-zaga ziga-zaga.

Dormim a quatre passes del Vaticà. Ells protestants, mira els del Chelsea, nosaltres catòlics. Uns son d'uns americans els altres son dels qui l'estimem.

Dijous posarem la ma a la boca de la veritat. S’ens posarà la gallina de piel. La veritat serà “We will rock you”.

Londres, Paris, Roma. Desprès d'aquesta vindrà Berlín. Roma es ciutat olímpica. Barcelona també. Barcelona va ser d'ells. Roma serà nostra.

Pobrets

Una de les coses que passen quan arriba el bon temps es que, a la nit, al pipican, hi ha mes “ambientillo”. Les nits d’hivern son solitàries, potser algun altre passejador de gossos amb el que rarament creuem algun mot, però ara ja comença a ser diferent.

Ahir nit, vaig contar fins a tres grupets de joves. Un de mixt que estava a la zona infantil i dues parelles de nois, que xerraven de les seves coses. Jo anava caminant amunt i avall, i de tant en tant xutava una pedra (mal fet), per entretenir al Troc. I com que no tenia res a fer, quan passava a prop de les parelles, parava la orella. Es lleig escoltar les converses del demés, però el problema es d’ells. Si no parlessin no els escoltaria. Tampoc era res escandalós, com a màxim podia sentir, amb sort, una o dues frases seguides.

La parella que tenia més lluny parlava de viatges, costos, i enllaços en aeroports gegantins, etc, etc. De fet crec que era una conversa unidireccional. Parlava un i l’altre escoltava i assentia. Típic. Jo molts cops ho he fet. Es una falta d’educació envers l’altre. Però no vull prejutjar a ningú i li donarem el benefici del dubte. No tenia res a dir.

L’altre, la tenia mes a prop. Una estoneta devien estar parlant de feina, per les paraules que vaig poder sentir, 2000 euros, impostos, beneficis. Jo m’els mirava i pensava “pobrets”. Ells a lo seu, i jo a lo meu. Amunt i avall. En una d’aquestes vaig poder sentir aquestes frases, que més o menys deien:

- Ya sabes que tienen períodos más fértiles y otros menos fértiles …
- ... y no tomamos las precauciones ...
- ... ya lo habíamos hablado …

Em vaig quedar de pedra. La següent frase que vaig sentir del mateix interlocutor va ser:

- La única ventaja es que cuando el tenga 20 años yo tendré 40.

No vaig gosar d’apropar-me més i vaig tornar a pensar “Pobrets”.

Mots que no surten

Cada cop em passa més. Vull dir una cosa i no em surt. El cap sap que és allò però la coordinació per articular la paraula no arriba. Llavors ho intentes fer com diuen els anglesos un “work around”, i acabes dient un altre cosa que se li assembla però no es ben be el mateix. D’altres sospites la lletra per la que comença la paraula i fas provatures, però el resultat pot ser nefand, l’exemple més clar es aquell del “pasapalabra”:

- Con la M, bocadillo de jamón y queso.
- ¿Con la M?
- Si
- Mikini!!!
- No. Mixto de jamón y queso!!!

Bromes a banda, tots em viscut situacions similars, en les que o hem estat subjectes actius o passius. Recordo que molts cops la meva mare em deia: “Lluís , portem el deixonses que està allà sobre”. I l’hi portava, curiós, no? I més si tenim en compte que “allà sobre” no era cap localització visible, era una cosa tan vague com el “deixonses”.

Ahir no vaig tenir tanta sort i la paraula no em va sortir. M’ajudeu? L’hi vaig demanar a la Mireia: “Portem les tisores de punta .....”. Crec que te quatre lletres.

Parlem?

Avui intentaré no parlar del Barça, anava a dir de futbol, però es veu que son sinònims. Es comença a notar, que fins i tot els que mai han suportat el futbol ara s’hi comencen a interessar i el que és pitjor, a opinar.

De religió en podria parlar, però de quina. Hi ha tal ventall de possibilitats que fins i tot ser ateu et deixa “out”.

De sexe. Ui, tema tabú. Hi ha menors.

De la Nació. Ui tema tabú. Hi ha menors.

Un Opticonte. No, no, el darrer va tenir poc “share” de pantalla.

De política ja tampoc queda bé parlar-ne, primer perquè ja sabem tots de quin peu calcem i segon que el més normal és dir que tot es fa malament, que en certa mesura ho sembla, i per acabar-ho d’arrodonir, afegir allò de que tots els polítics són corruptes. I així conversa closa.

Tampoc parlaré de la crisi, bé, sí, mira, doncs ara parlaré de la crisi i no perquè s’hagi acabat, sinó perquè parlaré del tòpic, o sigui que els que l’han provocat són els que són més ajudats, els bancs. Això no deixa de ser una altra de les mentides que es deixa dir per a que el “vulgo” pugui queixar-se. Els culpables d’aquesta crisi, o d’una gran part d’ella som nosaltres mateixos. Fa massa anys que estirem més el braç que la màniga i al final la mamella deixa de rajar. Manca de valors? Havia quedat en no ficar-me en religió. I com a culpables que som, uns mes i d’altres molt menys, ho pagarem. Fem números. Si algú no hi està d’acord, doncs que ho digui que ho modifiquem.

PA (Prestació atur) 600€/mes
NM (nombre de mesos a cobrar) 18
AT (Aturats) 4.000.000

Cost del subsidi d’atur = PA * NM * AT.

Si no he errat amb els càlculs això dona la xifra de 43.200.000.000€. Sí, sí quaranta-tres mil dos cents milions d’euros. Com diria un del Kracòvia, set bilions cent vuitanta-set mil i escaig milions de pessetes (de les antigues pessetes). I tot aquest festí de milions del que sigui, per culpa de la cobdícia dels uns i dels altres, i al final, ho pagaran justos i pecadors. Doncs apa, ara uns a passar una temporadeta pel purgatori i uns altres per l’infern. Vaja, la religió un altre cop.

Millor parlar del Barça, oi?