dimecres, 3 de juny de 2009

Veni Vidi Vinci. Lo Viatge I


A 2/4 de dues del dia 29 de maig, pujo el cotxe a la vorera, just al davant de casa de l’Isaac. Ens acomiadem. De Girona aquí hem escoltat una mica la radio, per saber quelcom de la rua però ens hem assabentat més de coses de l’etern rival que no pas del Barça. Bob Dylan i el seu Modern Times han acabat el trajecte.

Quan hem aterrat a Girona, el passatge ha aplaudit. Jo he començat amb un Oeeee Oeeee Barça Oeeee i s’han afegit uns quants. L’hostessa s’ha acomiadat amb un “Forza Barça”. La companyia s’hauria de dir Rallant Air. No paren de xerrar. Que si les begudes, que si la botiga, que si la comparativa de preus dels perfums, que si el “rasca-rasca”. Un esgotament. Arribem amb molt retard perquè l’avió que ens ha dut ha arribat tard. Hem mal sopat, a corre cuita, a l’aeroport de Treviso unes pizzes margarita i unes amanides de “tonno” i l’espera s’ens ha fet llarga. Al control fan llençar un pot de xampú de l’Isaac i escorcollen, i de quina manera, al Marc.

Tot comença a 2/4 de 5 de la tarda. Dimarts 26 de Maig. El Marc passa per casa. Marxem cap a Sant Fost. Arribem a l’hora. Salutacions. Tenim temps de fer un cafè. L’Isaac te problemes amb l’elecció del calçat. Saludem el Joel que dorm plàcidament. Acomiadaments. Enfilem l’autopista camí a l’aeroport de Girona. Sense incidents remarcables. Puc veure un radar mòbil en una zona en obres. A banda jugar amb les pilotes de goma, saben amagar aquestes andròmines els “pitufus”. En el trajecte ja hem tastat una mica la banda sonora del viatge.

Aparquem i anem cap a l’edifici de la terminal. Com que venim facturats d’origen anem directes als controls de seguretat. Cada dia m’emprenya més treure’m el cinturó. Passem tots sense problemes, excepte el Marc, que ha de deixar una ampolla de xampú. Anem a una terrasseta que te l’aeroport i ens prenem quelcom. Fem “bote”. No es veu gaire gent disfressada del Barça, de fet, nosaltres no hi anem, tant sols la meva gorra ens pot delatar.

Viatgem amb Ryanair. El sistema de seients es “maricón el último”. Tenim una sort relativa i viatgem juntets. Em dona la sensació que en el enlairament no anem a màxima potencia, perquè triga massa. Serà tema de les “low cost”. L’avió, per dins es com un taxi, groc i blau marí molt pujat i tot molt auster, fins i tot les instruccions de seguretat estan enganxades en un plafó de plàstic darrera de cada seient. L’espai es reduït però la durada del viatge el fa portable. Uns miren El Periódico, d’altres un llibre d’aventures catalanes als vuit mils i jo faig uns quants sudokus. El Marc escolta música, el cronista també. De sobte ens manen apagar la música i posar-nos els cinturons. Ui, Ui, Ui... Que anem a aterrar. Uf. Arribem a Treviso 20 minuts abans de l’hora prevista. Després d’aterrar i quan l’avió gira cap a la terminal, molta gent de l’avió aplaudeix. ¿No es refien del pilot? Com diria aquell, un aeroport de joguina. Anem cap el mostrador de cotxes de lloguer i fem els tràmits (algú els fa). Ens falta un paper, que ens deixa enviar-li per email més endavant. Grazie.

Sortim cap a agafar el cotxe i rebem un cop de calor bastant important. Fa molta calor. Hi ha mosquits. Trobem el cotxe i intentem seguir les indicacions que ens han donat a l’oficina de turisme per arribar al Bed&Breakfast. Només fem una maniobra rectificatòria i aconseguim arribar. Check-in i distribució de cambres. La família per un costat i la resta per l’altre. Un cop aparcat el Fiat Punto, sortim cap al centre històric de Treviso a sopar. Aquí les cuines dels restaurants i/o “trattories” tanquen d’hora, però els forns de les pizzeries no. La ciutat te molt bona pinta, com a mínim la part encerclada de muralles. Sopem amb una suada monstruosa. Continua fent molta calor. Aprenem la primera lliçó d’italià. “Frizante” no vol dir freda, vol dir “amb gas”. Sopem amb una mica de vi i... aigua amb gas. Les pizzes molt bones i grosses. Amarguem l’estona a l’Eric amb els problemes de la feina. Les postres les comprem a una gelateria i ens les prenem a les escales de l’antic palau de Justícia (el nou, està just al davant d’on dormim). Passejadeta del poble/ciutat. Passem per una botiga de Benetton. Fotos nocturnes i cap al llit. Son 2/4 de dues de la nit. I continua fent molta calor.


6 comentaris:

Isaac ha dit...

Molt bona introducció a "Lo viatge".

Alguns apunts:

- Totalmente de acuerdo, Rallant Air esgota, però ha anat molt bé, llàstima del retard a la tornada.
- Pregunta: per què el sabó que em treuen a la tornada no me'l treuen a l'anada (que anava més ple)??
- Al Marc el paren sempre als controls perquè no es treu les ulleres del cap ni per dormir, quina pinta!
- Quina calor a Treviso... i los putos mosquits!!
- Sembla que molts llocs s'agafen a la dita "maricón [latente] el último".

Esperem la 2a entrega.

Isaac

Soy tu madre, eh! ha dit...

Oeeeeoeeoeoeoeeeee, campions campions!!!!

mola mola tenir un diari de viatge! a veure si els vas penjant rapids, que tinc ganes que arribi el partit!!! ai quins nervis!


Aclaracions per alusions:

les ulleres sempre les porto al cap perque no tinc una funda tant pija com les que teniu vosaltres!!!

Panem et circenses ha dit...

i ara què???

Lluís ha dit...

isFotos.com:
Tema sabó: Perque vas fer "rellenu" al Bed&Breakfast.

Keka:
La meva mare està al cel. Tu vas tocar el cel, cosa que es diferent.
Ei, piju-muntanyes, no te facis l'ho pobre!!!

Als Pilots de RyanAir:
Comandante, Armando Rampas
no te follis ses hostesses
una darrera s'altra.
L'uniforme no ajuda.

LOIS ha dit...

M´ha agradat aquesta introducció del viatge... tot i que amb el xampú i el Marc hi ha redundància.

Lástima que esta vez no os pude acompañar... Otra vwez será...

Isaac ha dit...

El LOIS no el vam deixar a Santiago?