Metro : LII

Un informador anònim m’ha fet arribar les estacions de la nova línia de metro LII. Es tracte d’un esborrany que encara s’ha de sotmetre a la pijo-regidoria tri-partida de mobilitat recaptatòria. A banda de l’originalitat del recorregut, el fet mes innovador serà que només pagaran aquells que tenen l’accés gratuït o semi-gratuït a les altres línies. Es possible que encarreguin a Kuka Kanals el color de la nova línia. El negre guanya. Existeix un fort corrent intern per anomenar-la, no per l’ordinal, sinó per un nom : “Línia de les Arts Maçóniques”.

• Ciutat (Real)
• Balmes – (Possible enllaç amb CIR)
• Manicomi (Sant Boi)
• Romans (intersecció)
• Aranda (Francisco)
• Pujades
• La Llagosta (Baixador La Florida) - Enllaç amb Astúries (Príncep d’)
• Almirall Mitre
• Diagonal
• Gran Via (P.Gracia I)
• Vaca Paca (P.Gracia II)
• Banca Catalana (P.Gracia III)
• Romans (final... o no)

PD : Per molts anys. L’ordre de les estacions, no altera el seu recurregut.

Raonant (es gerundi)

I cantava, “paraules d’amor senzilles i tendres ...”. Uns anys mes tard, el mateix, cantava “niño deja ya de joder con la pelota, que eso no se dice, que eso no se hace, que eso no se toca”. Paraules senzilles, si, amb amor, bé, però tendres, el que anomenem tendres, no. L’educació dels nostres nens, púbers, adolescents i joves és molt complicada. De senzilla res de res. No pretenc vendre la recepta de la sopa d’all a ningú. Tant sols unes reflexions. L’altre dia, la ministra del ram,últimament tinc fixació amb les ministres, deia que no es podia educar pegant i menys escridassant. Pel que fa al tema de pegar .... home, igual un dia s’escapa un bolet, però per sistema, no. Potser son els anys, la por a tenir una lesió muscular o que el meu ritme vital comença a minvar, o potser aprens que no paga del tot la pena. No crec que els nens se'n recordin de les comptades cleques que han pogut rebre, tanmateix, ho recordaran de molt més grans, al psicoanalista, psiquiatre o psicòleg que visitin, perquè sinó, de que parlaran? No se perquè em ve al cap aquella cançó que diu “tan agustito, tan agustito”, no se, deixem-ho. El tema de cridar ja es diferent. Quant veus que ni a la segona ni a la tercera (i paro per no avorrir), fan com si plogués, ni cas. I amb l’edat el tema es fa més accentuat, la culpa potser la tenen totes aquestes andròmines modernes d’escoltar música (“emepetresos”, telèfons i ordinadors) i els seus auriculars cada dia més grans i voluminosos. Crec que la veritat de tot plegat és que no els interessa un rave el que diem, potser tenen raó, no ho discuteixo, però el principi d’autoritat es el principi d’autoritat i això no admet discussió. Som gent pacífica i no ens agrada cridar. De vegades fem coses que no ens agraden. Quin remei. “Niño deja ya de joder con la pelota !!!”. Ai, seguint els consells de la ministra, hem de raonar. “Nen (mai dieu rei, perquè llavors hauríeu de raonar la monarquia), podries fer el favor, si et plau, de deixar de jugar a la pilota, perquè els teus pares (biològics, en aquest cas) s’estan alterant, o sigui, estan perdent la serenitat”. Uf. “Niño deja ya de joder con la pelota !!!”. El divendres, faves tendres. Llums, naps, nespres, nous, faves tendres.

PD: Quin és el principi d’autoritat, del principi d’Arquimedes em puc en recordar, però d’aquest altre .....

Minut de joc i resultat

No acabem d’anar bé. Fa pocs dies, la ministre de Defensa en la visita a una fàbrica que ara està desactivant les bombes de dispersió (“bombas de racimo”), va fer un seguit de declaracions referides a aquest acció, en la que l’estat està obligat a fer, ja que va signar el mes de maig un tractat internacional. Entre d’altres va dir : “Nosotros queríamos ir más rápido en la eliminación de unas municiones que consideramos ya inaceptables. España quería seguir liderando el proceso de erradicación de estas armas". Bravo, Bravo. Follow the leader. Som líders, però volem anar mes rapits. Fantàstic. Pep, ja voldries haver guanyat la lliga, no ?

Obsessió, si obsessió es el que tenen molts politics de fer frases que quedin per la posteritat . Això deia la ministra definint les bombes de dispersió com “una pena de muerte sin sentencia, sin recurso posible, inapelable". Mira, ara l’hi surten nocions de dret, el dret que va estudiar.

Ufana, devia quedar la Carmeta un cop dit això : "el inicio del proceso de destrucción de las bombas de racimo es un éxito colectivo. Un éxito de todos ya que, como país democrático, civilizado y solidario, no podíamos aceptar ni un minuto más que las bombas de racimo fueran un medio moralmente apto para nuestra defensa". Tan ufana i tan superba !!!! País democràtic, civilitzat i solidari. Buf buf i bufffff. Els anys 1990 i 1991 es van homologar uns determinats models d’aquestes bombes i van ser renovades als anys 1996 i 1998. Un altre model va ser homologat l’any 1993 i renovada l’any 2002”. El PSOE va governar aquest país “democràtic, civilitzat i solidari” entre el 28 d’octubre de 1982 i el 3 de març de 1996. Que costa reconèixer alguna cosa ? Si no tenim memòria, com volem tenir la dita “memòria històrica”. Se’ns pixen a sobre i diuen que plou.

Sort que ara “sólo quedarán en nuestros arsenales aquellas bombas estrictamente necesarias para que nuestros zapadores e ingenieros aprendan a desactivarlas". En els temps de “comunicació” que ara vivim, em costa pensar la la paraula “zapadores” no estigui posada amb tota la intenció. Cada dia m’agrada mes allò de “minut de joc i resultat”. Ah, el dijous compra nous (“anous” en determinades contrades). Llums, naps, nespres, nous.

Aclariment : Estic en contra de les formes, no del fons (en aquest cas particular). Un altre dia parlarem de les bombes, aquelles de "On vas amb les banderes,…on vas amb els avions…? que apunten al meu poble".

I qué es diu pel poble ?

En els temps que corren, on tots els indicadors apunten…. cap a on apunten (no vull acusacions de negativisme i menys d’escampar el desànim i la frustració), es sorprenent que alguna cosa porti el pas canviat i creixi exponencialment. Em refereixo a la marca aquesta de les capsuletes de cafè. Primer de tot, felicitar als responsables de l’empresa suïssa per haver encertat amb una campanya de màrqueting que transmet una certa elegància molt amb consonància amb el disseny del producte. Una mica “pijo”, tot plegat. El cafè que surt, sembla prou bo, segur que els més puristes no el troben del tot bo, però crec que per la majoria dels mortals està bé. No fa gaire temps, era poca la gent que a casa tenia una cafetera exprés, el mes normal de tot era la típica “Oroley” o la “Melita” i molt abans el famós mitjó. Els temps canvien. Per els més nouvinguts en aquest tema, fa molts anys, potser uns deu, que aquest invent corre per aquests mons de Deu, però la versió senzilla te unes capsules bastant diferents i no fa el cafè tant bo. La moda o necessitat aquesta de l’ecologia també els hi ha tocat i no per bé. Sembla que les capsuletes contaminen o com a mínim contaminem com les utilitzem, o sigui de forma neta. Si haguéssim d’obrir-les i buidar el marro i fer la separació a les deixalles igual l’èxit seria diferent. Ara, comencem a ser pocs (tot es relatiu) els que no la tenim. A Barcelona, la xarxa de distribució ha crescut molt. Desconec si en entorns no tan urbans arriba amb facilitat. Tenen sort els que encara es poden llevar al matí i anar a prendre un cafè al bar del poble, el gust del qual pot ser discutible, llegir el diari i després poder respondre a la pregunta “I que es diu pel poble ?”. Cada dia menys sociables. Ui, no he dit la marca, no ? NESPRESso. El dimecres compra nespres. Llums, naps, nespres. Oh lai la.

L'ingredient

L’altre dia, em van dir “hem de pensar en el menú de Sant Esteve. La tradició diu que canelons. Però clar, els canelons s’han de fer amb les sobres del pollastre o capó o gall d’indi. El problema ve quan no has de cuinar per Nadal i no tens aquestes sobres. Una opció es fer com una mena de dinar de Nadal, una mica mes auster, també es podria cuinar per sobres, absurd, si, i l’altre es allà on vas a dinar el dia vint-i-cinc et poses a manllevar tot el que ha quedat a les plates. Lleig. Igual deixes sense canelons als convidadors. Total, com casi sempre, i això no és bo, perquè como a mínim hem de mantenir les tradicions, menjarem un altre cosa. Pensem. No se que em donaran el dia abans, però la sopa de galets, es la sopa de galets i si agrada, perquè no repetir ?. Es una opció. Un any, com a mínim, varem fer l’escudella seguin la recepta de la Carme Ruscadella. Va sortir molt bona, tot i els problemes que van sorgir en l’elaboració. No transcriure integrament la recepta, no fos cas que violes el copyrigth però si que faré esment d’algun dels ingredients. “400 grams de tou magre de la part del conillet” ⁽¹⁾. Estem parlant de carn de vedella. Ara de porc . “Un tros de sagí ranci”⁽²⁾. Anem per un altre bestia, “un braó de xai lletó”⁽³⁾. Les verdures son una mica mes conegudes excepte “una xirivia”⁽⁴⁾. Ara entenc el que diuen “cuina de mercat”. Si no vas al mercat, dubto que en lloc més et venguin aquestes coses i si les venen, dubto que sàpiguen que son. Total si voleu un dia us explicaré la recepta que no falla. Al final, les receptes dels cuiners famosos els hi passa com allò que els hi passava a les amigues de la meva mare. Preguntaven per com els hi havia quedat un plat que elles mateixes s’havien explicat, la resposta acostumava a ser, boníssim, realment boníssim i a una, un cop se l’hi va escapar de dir “doncs es estrany, em vaig deixar de dir-te un ingredient”. A un bon brou, sempre se l’hi ha de posar un nap. Els dimarts en compra naps. Llums, naps.

Notes :
(1) .. de la part del conillet : Vedella, parts 8 i 16.
(2) sagí : greix
(3) braó : En els quadrúpedes, part de la cama que va des del turmell fins a un quart de la cuixa.
(4) xirivia

Piulem ?

No tinc ganes d’escriure. Ho intento. A veure que surt. Encara que sortir...... un dilluns, doncs no, no ? o si. No se. Fa unes hores estàvem a sis o vuit graus, feia un vent una mica empipador i el més recomanable de tot era quedar-se a casa. Doncs va, som-hi, a córrer. Curiosament en aquesta ciutat cada dia hi ha gent tant o mes rara que jo. Igual si sortia em trobava uns quans penjats més. No estem sols. I no ha estat en Fox Mulder qui m’ho ha dit, ha estat aquesta veueta que sento de vegades a dins meu, Cada dia costa mes ser original. S’ha de ser original ?. Per culpa d’una originalitat d’Adam i Eva, demà un grapat de gent que te sort (irònic, si) anirà a treballar. Quin pecat ens queda per cometre que sigui de veritat original ? Igual ser original es no cometre’n cap. Curiosa paraula i més algun dels seus derivats. Perquè una persona que roba dia si, dia també no se l’hi diu pecaminosa i en canvi un que te un comportament sexual llicenciós, si que se li pot dir. No es pecat tot ? De vegades diem que un menjar es un pecat. Mai diem que comprar un menjar es un pecat. Potser el que hauria de ser pecat seria cagar un menjar que costa un dineral. Cal una revisió en profunditat dels usos del pecat. O potser no. Igual que treuen els crucifix de les escoles, perquè no poden retirar una paraula d’us ? Igual el comportament de la gent, canviaria, i si el símbol aquest deien que distreia (el crucifix), doncs eliminem la paraula pecat i així tothom a fer el bé o potser algú no va posar bé l’accent i era be (la manipulació ve de fa molt temps ?). Tots com un ramat i cap a l’estable. Total que tots a belar i aquí no passa res. Però hi haurà un dia que algú piularà, se sentiran brams i després tothom a córrer. De moment farem un llarg udol a veure qui el sent. Es dilluns. Els dilluns en compra llums. Els dilluns no se surt.

NA: L'utilització dels brams no te cap referència ase català, encara que ben mirat .... potser hauria de bramar alt i fort.

Cròniques de Shangai

Surto de casa. Passo pel caixer. Em poso el casc. Agafo la moto. Recorregut curt. Cada dia conduïm més d'allò. Aparco. No hi ha ningú, Si, hi ha algú. Entrem en el bar. Fa 10 anys que no hi entravem. El maître es el mateix. Ha envellit. Segur que nosaltres no, no ? Van arribant, els convidadors, no els convidats. Petons, abraçades, encaixades. Bevem. Algú paga (gracies). Marxem al restaurant. Em poso el casc. Agafo la moto. Cauen gotes, llàgrimes de tardor. Fa fred. Aparco. M’espero en front del local, aixoplugat. Passa una senyora amb un gos. Surt gent amb paquets “take-away”. Arriben. Entrem. Taula allargada, “malu”. Seiem. S’aixequen (lavabo). La “sorpresada” apareix amb el ganxo. Surprise. Surprise. Petons, abraçades, encaixades. Porten la carta. Noms estranys (Wonton, Bollos Pau Chu, Napu Dau Fu, AndSoOn). Preus "Supertramp" (Crisis, what crisis ?) Demanem beguda. Rectifiquem beguda. Fem país. Fem la comanda. Xerrem. Serveixen ràpid. Mengem. Encara estic buscant bolets. Riem. Cridem ? Bevem. Retiren el servei. Serveixen el segon. Uns l’encerten, d’altres, l’endevinen i una la pífia. A una taula propera porten quelcom amb una espelma. Canten. Odiós. Xerrem, nomes amb l’àrea d’influència. Mengem. Bevem. Riem. Insubstancial, agraït. Regals i obsequis. La destinatària no fa prous “Ais i Uis”, o no els sento. Les postres. Cafè per algú. Xerrem (xerro massa). Riem. Insubstancial, agraït. Noticia. El segon vailet. Algú pagarà la meva pensió. Abans paguem. I tant si paguem!!!. Marxem. Una copa. Un local. A prop. Posem noms possibles. Tots menys Jordi. Xerrem. Riem. Insubstancial, agraït. Marxen uns. Marxem tots. Plou. Per lo que plou, prou que plou. Petons, abraçades, encaixades Em poso el casc. Agafo la moto. Em mullo. Aparco. Plou prou. Acabo xop, no wanxop. Gràcies comensals. Per molts anys, amiga.