divendres, 28 de novembre de 2008

Cròniques de Shangai

Surto de casa. Passo pel caixer. Em poso el casc. Agafo la moto. Recorregut curt. Cada dia conduïm més d'allò. Aparco. No hi ha ningú, Si, hi ha algú. Entrem en el bar. Fa 10 anys que no hi entravem. El maître es el mateix. Ha envellit. Segur que nosaltres no, no ? Van arribant, els convidadors, no els convidats. Petons, abraçades, encaixades. Bevem. Algú paga (gracies). Marxem al restaurant. Em poso el casc. Agafo la moto. Cauen gotes, llàgrimes de tardor. Fa fred. Aparco. M’espero en front del local, aixoplugat. Passa una senyora amb un gos. Surt gent amb paquets “take-away”. Arriben. Entrem. Taula allargada, “malu”. Seiem. S’aixequen (lavabo). La “sorpresada” apareix amb el ganxo. Surprise. Surprise. Petons, abraçades, encaixades. Porten la carta. Noms estranys (Wonton, Bollos Pau Chu, Napu Dau Fu, AndSoOn). Preus "Supertramp" (Crisis, what crisis ?) Demanem beguda. Rectifiquem beguda. Fem país. Fem la comanda. Xerrem. Serveixen ràpid. Mengem. Encara estic buscant bolets. Riem. Cridem ? Bevem. Retiren el servei. Serveixen el segon. Uns l’encerten, d’altres, l’endevinen i una la pífia. A una taula propera porten quelcom amb una espelma. Canten. Odiós. Xerrem, nomes amb l’àrea d’influència. Mengem. Bevem. Riem. Insubstancial, agraït. Regals i obsequis. La destinatària no fa prous “Ais i Uis”, o no els sento. Les postres. Cafè per algú. Xerrem (xerro massa). Riem. Insubstancial, agraït. Noticia. El segon vailet. Algú pagarà la meva pensió. Abans paguem. I tant si paguem!!!. Marxem. Una copa. Un local. A prop. Posem noms possibles. Tots menys Jordi. Xerrem. Riem. Insubstancial, agraït. Marxen uns. Marxem tots. Plou. Per lo que plou, prou que plou. Petons, abraçades, encaixades Em poso el casc. Agafo la moto. Em mullo. Aparco. Plou prou. Acabo xop, no wanxop. Gràcies comensals. Per molts anys, amiga.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

és molt maco! preciós!
jo només afegiria: Preus super-trampa.

El senyor del restaurant es xino de veritat?

Ara ja ho tinc clar, no puc viure sense vosaltres.
un petonarro, bego

laseis66 ha dit...

El senyor xines es diu José María Kao
i es el "Jefe".
Graçies per l'explicacio, breu i com sempre, perfecta.

Merçes.

Ah, m'encanta esser del que, vist el preu, ho va encertar, je je je, que Kabron soc.

Anònim ha dit...

Jo la vaig kagar ben kada, sort que el bruce em va salvar.

Firmado: la cerda picante

Unknown ha dit...

Jajajaja!
Molt bonica aksta entrada... quasi com la poesi que vas llegir-me.
El senyor és xinès... els seus pares ho són i ell va néixer aquí i per això parla un català i castellà tan perfectes.
Gràcies a tots per venir i pels possibles noms excepte un que és impossible.
A quina hora i quan vas escruire aquest post????
La homenajeada

Lluís ha dit...

Aquest post el vaig començar a escriure de l'aparcament a casa, mentre continuava mullant-me, una mica com allo que diu, "la lluvia en el pelo, no importaba nada, ibas a encontrarte con el, con el ......". En aquest cas, va ser un sudoku. Hi ha cops que les coses surten.