La merendola

En aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tant sols un editorial, van passant coses, algunes desagradables, d’altres molt desagradables i comptades, i molt, curiosament molt agradables.

L'altre dia, en Cram i en Casai van dir-li al Sullis que organitzaven una merendola. Sorprès ell, va preguntar el motiu, cosa rara amb ell, i la explicació va ser “celebrem que aviat jugarem al deu de l'amor”. Ah, “vale” va contestar en Sullis, que les merendolas li encantaven tot i que fossin en dijous (mira que era raro aquest Sullis). La mare li va preguntar qui anava en aquesta merendola, ell li digué i ella trobà una mica estrany que ho fessin, però no hi posa cap impediment, ja començava a ser grandet. I va arribar al dia, i abans d’anar de merendola, van jugar una partida de futbolí. Allà, en Sullis va veure que era igual que jugant a futbol sala o a futbol set o a futbol vesasaberque, un desastre.

En arribar al lloc de la merendola, va tenir uns flash-forwards i uns quants flash-backs. Per un moment va témer per la seva integritat i pensa “ay ay ay, avui em fan la vaca”. No estaven els que esperava, el “petit comité", allà hi eren molts més amiguets, dels seus jocs antics amb cabanyes i chuches. Ehs i ohs retronaven de sorpresa.

S'havien reunit tots per celebrar que en Sullis ja tenia, no una edat, cinc!!! A banda dels “ganxus” Casai i Cram, també hi eren el pneumònic Manor, el Gratatú, el Bow-Rodji, la mega Runia Neslavil, el parell Lamèn, la MeineLiebe, el Sullis Xiob, l’Ailaci I (Alikiwiki), el Dirrac alies bagesdercapital, la golfa de la campana It’s a Bell, la Ailaci II i la Tesmon (que la va venir a buscar el mateix Bobby Vinton). I eren tots, amb els que no hi eren, amb els seus petits sacrificis. En Sullis es va sorprendre i emocionar, però li costa mostrar cap signe extern, de tant calent que és, es mostra fred però tots saben que es una cuirassa, encara que no saben perquè la du.

La merendola la van dur el Tai i el Landes (res a veure amb l'Hol) i va ser d'allò mes bona. I arribaren les postres, i amb elles les “two candles”. En Sullis va cuinar unes bulliques llàgrimes esferificades, i bufà les cinc edats. Desprès li feren un regal, una mena de “comediscos” tunejat que en l'anvers duia la següent inscripció: “47 Paris, 49 Roma, 50 Madrid? MOLTES FELICITATS, Sullís!”.

Van riure molt, van parlar de les cabanyes fetes y de les ensorrades, tot prenen un cocacola. En Sullis, tot retornant a casa seguint les molles de pa, crida "que cabrons". Intenta deconstruir un altre paraula, però no li sortí cap, perquè no calia. Gracies!!!

Reflexionem-hi

Fa un temps, a TV3 feien un programa d’humor que es deia Dinamita, escrit i dirigit per El Tricicle. L’actor Lluís Marco, al finalitzar, fent el paper del Dr. Perquè, feia un petit “speach” "intel•lectual" sobre un tema i acabava dient sempre el mateix “Reflexionem-hi, reflexionem-hi”.

Avui, anava pel carrer i just al darrera meu, he sentit una dona que parlava amb una criatura. No estava atent a la conversa, fins que he sentit el següent:

- Doncs si diu això a tu te l’ha de suar.

M’he girat per mirar la cara de la dona (30-40 anys) i després he mirat a la criatura (dubto que arribés als 10 anys). La criatura era una nena.

Reflexionem-hi, reflexionem-hi.

Depra i els seus jocs

PRÒLEG

Hi havia una vegada, en un país petitet, petitet, que pretenia ser nació i no era estat, que hi vivia un noi que es deia Sullís. Quan era petitet, petitet, en Sullís va conèixer un altre noi, de nom Depra que era amic d’en Senig. Algun cop van anar plegats a jugar amb bastonets i pilotetes. S’ho passaven be, però en Sullís va agafar un camí a la vida i els altres dos un altre de molt diferent.

PART I

Passa molt i molt de temps fins que Depra i Sullís tornaren a coincidir. Un dia, van convidar al Sullís a jugar a una casa aliena i allà es retrobà amb Depra. El sorprengué que el Depra, manés i remenés les cireres en els jocs de la casa, tot i que aquella casa no era la seva. Un dia tot jugant a la mateixa casa, en Sullís s’assabentà que la casa ja no era dels mateixos senyors d’abans però que s’hi podia continuar jugant. A ell tant li era de qui fos la casa, mentre pogués seguir jugant i rebre llaminadures, cap problema. Però en Depra no era com ell, i amb el canvi d’amos arribà un altre nen, que sense remenar tant les cireres, manava més que ell i això el va enfurismar. Allà, en Sullís va conèixer a molts nois, el Manor, el Rodji, un que es deia com ell, Sullís, el Niot, el Gratatú i en Jason. També va conèixer a unes nenes, l’Ailaci, la Gebo, la Nones, la Tesmon i la Tamra. S’ho passaven d’allò més bé, tot i que en Depra organitzava els jocs però no hi participava, ell amb la seva PS3 i la resta amb GameBoys. A tot aquell grupet de nois i noies se’ls coneixia pel nom de la colla de Son Mas.

PART II

En Depra, amb les seves llaminadures i les d’en Senig, va convèncer a un grapat de nois i noies perquè anessin a jugar amb ell a coses més divertides, i els va prometre moltes “chuches”. Va neixer la colla dels “Chichis” i va ser divertit. Al bosc, van començar a fer una petita cabanya. Sullís hi anava per ajudar, ell abans se n’havia anant fent una de seva, amb d’altres amiguets. Primer amb una mà al davant i una altra al darrera, després va fer quelcom semblant a unes parets i finalment un sostre prim, però continuava anant a l’antiga casa a jugar, encara hi tenia amics. Un cop acabada la cabanya, amb gran esforç tot va ser joia i alegria i les llaminadures continuaven corrent a dojo, però veient-la, en Depra va pensar, que amb aquella cabanya feta de canyes de canyissar no es divertiria prou i va convèncer als seus amics per reforçar-la i va portar un nou amic, en Llestask. Van veure de seguida que necessitarien més amics per fer-la i així continuar jugant i tenir més llaminadures, i van venir nois més petits com en Casai i en Cram i noies com les germanes Neslavil o l’Oricó, tot i que marxà algú, com el Dirrac, i van continuar jugant, rient i menjant llaminadures, ara, sota l’atenta mirada d’en Llestask, ja que en Depra es mantenia una mica allunyat de tot plegat.

En Sullís continuava jugant a tot arreu tot i que la casa dels senyors havia tornat a canviar d’amos, però encara li quedaven amics, menys. Però n`havia fet algun de nou, com en Lamèn. El seguien convidant, però cada cop hi jugava menys tot i que de llaminadures no li faltaven. En aquesta casa van començar a haver-hi enveges i van expulsar del jocs al Jason i a la Gebo. Tot un trasbals i a sobre ara, a les llaminadures els hi deien sweets.

PART III

En Depra va començar a organitzar jocs a d’altres indrets molt llunyans, fent cabanyes i coses per l’estil, jugava a cromos amb amics desconeguts i cada dia remenava més cireres però es divertia menys, encara que la cabanya estava quedant d’allò més “xula”.

El Sullís deixà d’anar a jugar a casa de la colla de Son Mas per que s’avorria, de fet no l’hi feien gaire cas. La colla dels Chichis li demanà que anés a jugar més amb ells i que de llaminadures no li faltarien. Algú es preguntava, de tant en tant, d’on sortien tantes llaminadures, però tampoc hi donaven gaire importància, en aquella època les botigues et deien allò de “ja ho trobarem”.

Però els jocs del Depra van començar a ser perillosos, comprava d’altres cabanyes amb grapats de llaminadures a unes colles que mai hi jugaries, es va enamorar, potser embogir, amb una col•lecció de dibuixos de còmics i fins i tot va començar a fer una nova cabanya al país de les pizzes. I els de “ja ho trobarem” semblaven no tenir aturador. En un d’aquests jocs, en Depra va caure en un esbarzer. Per culpa d’aquest esbarzer alguna cosa canvià. Es continuava jugant, però més per inèrcia que per diversió. Un dia, van començar a no donar llaminadures als convidats i passat un temps, en repartien menys pels de la colla. Els de “ja ho trobarem” començaven a trobar-ho. En Llestask, que jugava solet amb la màgia Borràs va començar a intentar fer de mag Andreu, però no li sortien els trucs. Els miracles no son producte de la màgia. En comptes d’intentar repartir millor les llaminadures o buscar-ne més, a uns quans amics del grup se’ls va excloure de jugar, així serien menys per repartir-les. Aquest joc rebia el nom de “Deu de l’amor”.

I tot va anar molt ràpid. Ja no es jugava, els convidats no volien venir i les llaminadures cada cop eren més minses. Els jocs d’en Depra, no és que no divertissin, ja no feien cap gràcia. Sullís, afamat per la manca de llaminadures, deixà d’anar a jugar. Van marxar de la cabanya per anar se’n a una de més petita i senzilla, van començar un joc semblant a un que havien vist a la tele que es deia “Gran hermano”, però era un joc de grans i molts nens no entenien de que anava. I arribà un dia què es van presentar a un concurs de la tele, com últim recurs.

I vet aquí un gos (i quin gos!), i vet aquí un gat, i aquest conte NO s’ha acabat.

To be continued... or terminated.

Parlem?

I per si faltava alguna cosa, doncs ja la tenim. El barça a perdut. Si, si, encara que ja no sigui noticia, es un fet que cal fer esment. Han (hem?) perdut contra el molt conegut equip rus del Rubin Kazan, que sona més a director de cinema que a equip de futbol.

Be, ara que ja hi som tots, que fem? Parlem del Millet? Aquesta pregunta seria com si es preguntes “Parlem del Lute”?. “Oh, no!” dirien els “puretes”. El Palau i l’Orfeó son unes institucions nostres que estan tan arrelades que ha estat un delicte contra la “societat civil catalana”. I jo ric. Colla de ... Millor no continuar.

Podríem parlar de la crisi, amb el president del Govern, però estava de “tourné” per la pau per l’orient mitja i sembla que la cosa no va amb ell. Y sembla mes preocupat per pixelar les cares de les seves gòtiques filles que no pas per el greu problema que tenim i que ell ha col•laborat amb la seva política de mirar cap un altre cantó, inflant de ves a saber que els seus discursos. I la patronal i sindicats fent de les seves. Algú ha fet una proposta seriosa i/o coherent?

Parlem de la Justícia. Uf. “Oju peligru!”. El Tribunal Constitucional es com una olla de grills, que funcionen a base de globus sonda i ara estan en si ho destrossen tot o ho declaren constitucional però el buiden, que pal cas, es pitjor. La separació dels poders, en aquest cas, executiu i judicial fa riure, be millor dit, fa plorar però ens hauria de fer tremolar.

I la corrupció. Contra la crisi, lluita contra la corrupció, engega el ventilador, que l’aire donarà a algú. I com casi sempre, tot acabarà amb foc d’encenalls. El problema de la corrupció no es dels polítics es de tots. En un país de corruptes, que cal esperar dels politics? Segur que n’hi han de incorruptes, però... mirem al nostre voltant. Ja? Quantes petites corrupteles has vist? Reflexionem.

I per aquí a prop ja estem en pre campanya electoral. S’ens farà molt llarga. I contra més duri, més desafecció. De moment, la única proposta ferma ha estat pujar al Puigmal. I els que l’hem pujat un grapat de vegades?

Sort que la temporada de bolets ha començat acceptablement. Ara només cal esperar unes quantes pluges a veure si al novembre podem fer collita de camagrocs.


ACTUALITZACIÓ:
Ahir, Joan Laporta feia unes declaracions a una cadena de televisió i Catalunya Radio va posar els micròfons. En referir-se a la derrota va dir textualment que el resultat havia estat una “tropesada”. I, Inde, Inde-pen-den-ci-a.

Gallina de piel

És un tòpic si, però mai tan ben dit, que una imatge, o cinquanta, valen més que mil paraules. Aquí us deixo “el REGAL” de la pubilla de casa que amb molt d’amor ha resumit aquest pocs anys de vida que porto. Gràcies Helena.

Endollant, és gerundi?

Estan per tot arreu. A les gran ciutats, als pobles. Diuen que és per reactivar l’economia. Els cartells que veiem per els carrers son bàsicament els relatius al “Fondo para Entidades Locales “. N’he vist per obres petites, una en concret que deia “Millora del paviment d’accés al cementeri”. El pressupost era de 3.000 €. Diuen que el cartell en costa 1.000. Fantàstic. I a sobre, amb aquesta mena de “tilde” que hi ha a sobre de la “E” fa ràbia. El Montilla, perdò, el President Montilla farà el “PlaÇ”?, o com sempre, posarem cara d’emprenyats i qui any passa any empeny.

I clar, resulta que aquí no som tots “tontus” i vet a qui que surt l’alcalde de Barcelona i fa allò que s’en diu una “lectura àmplia” (o al peu de la lletra) i es queda amb la frase de “Plan Español para el estímulo del empleo”. Español, empleo, doncs ja està, fitxem a la Telma. Ara preguntareu : I per què la Telma i no la Louise?. Be, si us pensàveu que les portava a fer el pregó del la Mercè, doncs no. Resulta que ha anomenat a dit a una senyoreta que respon al nom de Telma Ortiz de Rocasolano per fer-se càrrec de la “subdirecció de Projectes del departament de Relacions Internacionals”, de nova creació, i s'ha d'ocupar "d'enfortir els vincles" de la corporació municipal amb Àsia i el Pacífic. Segons la nota informativa de l’Ajuntament, diu que també es farà càrrec de “les activitats de Barcelona vinculades de la propera Presidència Espanyola de la UE”. Uf. Aquesta subdirecció, forma part de la Direcció de relacions internacionals, que també compta amb la “Subdirecció de programes, àrees geogràfiques i xarxes internacionals”. Jo quan sigui gran vull posar títols. No tinc res en contra de la germana de la princesa Letizia, però que hi fa a l’ajuntament de Bacelona una dita “experta amb ajut humanitari". Ens ve a salvar? Es preveu que, aviat, quan toqui la presidència espanyola de la UE, de tan malament que estarem ens tindran que enviar ajut humanitari? Potser ve a posar ordre amb les putes asiàtiques, que aquest dies el tema està molt calent. I Iniciativa? A 80 quilòmetres... per hora.

Hi havia una rondalla popular que deia més o menys :“Donde vas Alfonso XII, donde vas triste de ti, voy en busca de Mercedes que ayer noche la perdí”. El tema es trist i va de borbons i de pèrdues. Podríem refer la lletra amb l’alcalde. Fa temps que estem perdent el senderi.

Premi ESC per continuar.

Aquests dies s’ha celebrat a Barcelona un multitudinari congrés de cardiologia en el que participen un grapat de milers (o molts milers) de metges del ram. Una de les conclusions del congrés es l’alt cost econòmic que te per la societat (han dit “sanitat pública”, però jo ho generalitzo perquè no m’ho acabo de creure) els nous tractaments que any rere any van sortint per guarir o alleugerir determinades malalties. I ves per on proposen com la solució a tot això la prevenció, allò de la vida saludable, exercici, alimentació equilibrada, i algun tòpic i/o típic com l’alcohol i el tabac. Si tos féssim bondat, que farien aquets trenta i pico mil cardiòlegs? Estarien disposats a cobrar els 420 € un cop acabat el seu atur?

També s’han posat les medalles al atribuir-se set dels deu anys que hem guanyat d’esperança de vida (a Europa). No negaré que pot ser veritat, el que es pot discutir es el concepte d’esperança, en molts casos es allargar, la vida, el patiment o el que sigui i en molts d’altres diuen que es per millorar la qualitat de vida. Un intent d’això últim va patir el pare. Va tenir exactament allò que Pasqual Maragall havia dit: “El seu problema es del 3%”.

Dilluns, tornava suat de la meva primera aproximació a la “vida sana” desprès de les vacances, i vaig veure com arribaven tres autocars plens de gent a un restaurant situat a la part alta de l’avinguda Tibidabo. No és el primer cop que ho he vist, i curiosament coincideix sempre amb celebracions de congressos i fires. Crec que el restaurant no pot ser catalogat com d’aquells que proporcionen “alimentació sana”, ans el contrari, es com el paradís del colesterol, del dolent, (el colesterol, no el menjar), encara que s’ha de dir que no sigui sa no vol dir que no sigui boníssim. I vaig pensar, “guaita els cardiòlegs, predicant amb l’exemple”. Jo, que soc de bona fe, immediatament vaig canviar el pensament per, “mira, els cardiòlegs es presenten voluntaris a un assaig clínic, que consisteix en avaluar les conseqüències de beure un “chupito” de “kachesiete” després d’una fartanera rica en greixos”.


Nota: ESC son les sigles angleses de Societat Europea de Cardiologia.

Opticonte IV

Aquell dia era diferent que d'altres. La seva rutina estava trencada per una cita prèvia. Era absurd, estava nerviós. Aquelles cites l’hi posaven, i molt. Arribà amb temps de sobres. El complex l'acomplexava i continuava sent absurd. Per un dels passadissos veié una fotografia de son pare. Tingué un esglai. No s’sperava trobar-se’l en un lloc com aquell i menys penjat, d'una paret. Accelerà el seu pas i tot seguint les indicacions arriba a destí. Despatx 1452. Digué el seu nom i li van indicar que devia esperar en una saleta contigua. Els seus nervis s'havien convertit en ànsies. Quan abans millor, degué pensar.

Passada una estona, que per la sanitat pública devia ser una eternitat i per la privada un no res, un jove amb bata (sanitària, no de boatiné) entrà i digué el seu nom, amb interrogant al final. S’aixecà i el seguí. Entraren en un despatx i el va fer asseure en una poltrona, envoltat d'unes quantes andròmines. Va explicar que ell, primer li faria unes proves i després parlaria amb l'oculista. Van començar les proves. Primer a pèl. Fins al tercer o quart rengló, llegia be les lletres. A partir d'aquell moment tot, tot va canviar. Li posaren unes ulleres “estrafolàries” en les quals el noi anava canviant les lents. En el primer canvi no passà res. En el segon, tampoc. En el tercer, amb el moviment de lliscament del tamboret, els genolls toparen. El pacient encara estava concentrat amb les lletres. S'equivocava sovint, però més per la seva obsessió de relacionar-les que no pas per llegir-les correctament. Anava notant contacte de cames, però tampoc hi feia gaire cas. Encara llegia, vés a saber què. Una de les combinacions fóra USAP. Això el distragué de la seva paranoia, i notà que el genoll del tècnic optometrista ja no topava amb el seu, sinó que topava cada cop més centrat. En aquell moment li digué: ara li posaré unes gotes que ..... Ell, el pacient, s'espantà. A banda de veure-hi molt menys, tot continuà. Ara el genoll ja havia arribat a destí. i el tècnic “optoquetascregut” seguia. El pacient, que dubtà per un moment de ser anglès, ja no sabia què llegia. Un cop, li va semblar llegir PORC, però llegí GLUP. La revisió va acabar.

El feren passar amb l'oculista. No recorda què li digué, ho suposà quan amb les ulleres de cul de got, no s'hi veia tres dalt d'un burro. En sortir, confós ell, no sabia si el sacrificat era ell (un altre cop el burro, aquest cop al davant) o era la feina de tècnic “optofregador”. Dies més tard, parlant amb el seu terapeuta argentí, s'esglaià.

Peix al cove

Sembla que ja tenim finançament. Ahir els únics que s’atrevien a donar xifres van ser els d’ERC. Crec que es mereixen el premi Nobel de Matemàtiques (si no existeix doncs el creem). Sembla que han necessitat dos dies per arribar a dir una xifra, màgica, 3.855 milions d’euros de més. El govern sembla un xic menys espavilat , sembla, ja ha dit que dijous farà pública la seva pròpia projecció. Ai Ai Ai. Projecció!!! Ai Ai Ai. Sembla que arribar al sostre en quatre en comptes de tres anys com diu l’Estatut no es cap problema, potser ho interpreten com pagar a 365 dies, el que no resta clar, com tot plegat és el dia de pagament, 20 o 25. Si la resta d’autonomies fan també els seus càlculs “projeccionals” sembla que la xifra dels “euros de més” surt com molt gran. D’on trauran aquests diners? Importa? Com diu aquella dita tan “castiza”, “la casa es grande y no repara en gastos”.

Tinc males vibracions. Ens les han fetes de tots els colors i crec que s’ha d’estar molt amatent perquè no torni a passar com ha passat fins ara. Seria la persona més contenta d’aquest món si les meves males vibracions no es compleixen, però la fama de “trileros”, per no dir lladres, que tenen a Madrid no em fa estar gens tranquil. Al final, tant contents quasi tots i s’enriuen de la política de CiU de l’època del “peix al cove”. A mi em sembla que és una repetició, CiU hi posava verat i el tripartit sembla que hi posi mero o llobarro, igual ha estat la inflació o l’adaptació al euro. Crec que al cove ens han colat un peix de roca, ple d’espines, però com a mínim podrem fer un bon fumet.

Veni Vidi Vinci. The Movie

Tenia previst publicar un post intentant transmetre l’emoció viscuda durant el partit. He trigat tant, perquè el tema era (i es) complicat, i l’Isaac (altrament conegut com “de bíblic nom”), m’ha alleugerit la feina amb una composició visual i auditiva que ens transporta allà on érem i s’ens torna a posar “gallina de piel”. Qui no tingui temps que no ho miri, es necessita tranquil•litat, abaixar les fonts lumíniques externes, apujar el volum i gaudir.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack VI

Aquest humil servidor de tots vostès, s’ha fet ressò del clamor popular de l’entorn barcelonista i deixa constància d’aquest tall, que també forma part de la banda sonora del nostre viatge. Hauria estat millor posar el vídeo, però llavors no formaria part de la sèrie. Uala, que ho gaudiu.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack V

Ara ja tocaria parlar del partit, però ho farem durar una mica més. Un altre de les cançons que sonaren en el Punto va ser Viva la vida de Coldplay. Els meus fills diuen que ja “ralla” de tant sentir-la. Be, els hi farem cas per un cop a la vida i deixarem caure aquesta altre, Moving de Macaco. Per relacionar-la amb el viatge, només cal llegir la lletra, “Moving, all the people moving, one move for just one dream”. Doncs això varem fer i el somni aconseguirem.

La ley universal de la locomoción no puede fallar en este momento...
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream
Tiempos de pequeños movimientos, movimientos en reacción
Una gota junto a otra hace oleajes, luego mares... océanos
Nunca una ley fue tan simple y clara: acción, reacción... repercusión
Murmullos se unen forman gritos, juntos somos evolución
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream


Escucha la llamada de Mama Tierra, cuna de la creación
Su palabra es nuestra palabra, su quejio nuestra voz
Si en lo pequeño está la fuerza, si hacia lo simple anda la destreza
Volver al origen no es retroceder, quizás sea andar hacia el saber
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream
This is the Life fest under your feet (x2)
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream

Veni Vidi Vinci. L'accés

Després de la breu visita a la Ciutat del Vaticà, anem cap el punt de concentració blaugrana, i en el camí, algú, i no miro a “dingú”, comença a cantar el “ser del Barça es, el millor....”. Sorprenentment, els cotxes i motos que passen a prop nostre fan sonar els clàxons. Els romans estan amb nosaltres. En arribar, una mica massa d’hora decidim fer “un coca-cola” i alguna cosa més. La llei seca, als voltants de l’estació de Cipro, funciona. Desprès d’aquest petit refresc anem a agafar “l’utubus”. El desplegament policial, d’exagerat que es, em sembla ridícul. Es munta un convoy de quatre o cinc autobusos municipals amb dues furgonetes dels “caravinieri” al davant i darrera de cada bus i motoristes amb la sirena a tot volum obrint i tancant la comitiva. Els tres quilometres de trajecte son oberts. Cap semàfor. Uns dos quilòmetres al voltant de l’estadi està prohibit aparcar. Semblaríem terroristes, vist des de fora, per sort tenim un vídeo que demostra la gresca que varem fer.

Ens van deixar mes o menys a un quilòmetre de l’estadi. Molta policia, massa. Enfilem cap allà. Passem una primera porta, amb una seguretat mes aviat minsa, i ens dirigim cap a la nostra porta, a la “corva sur”. La cua en aquest punt es més llarga. Aquí ens fan ensenyar dos cops l’entrada junt amb el DNI. Al final ha resultat que si, que tenen els noms, però ningú els comprova, al menys no ho veiem. Després d’aquesta porta hi ha policia que revisa bosses, però ho fa aleatòriament. Ja som dins, del recinte.

I ara, que ja som casi dins, em permetran els senyors lectors la llicència de posar els versos que va escriure Josep Mª de Segarra per l’inaguració del Camp Nou.

Oh ciutat meva que la vida em prens
-i ets més meva i menys meva cada dia.-
avui, amb blau sofert i amb grana intens,
estàs pintant tot l'aire d'alegria.

S'obren les portes de l'estadi inmens,
fet a l'amplada que el teu cor volia,
i el que és fill teu i el que no, ho és, sorprens
amb l'aplom de la teva senyoria.

Avui de roig de sang i blau de mar
vesteixes l'arrogància muscular
que excita i embriaga i abraona;

i avui aixó que és glòria i febre i crit,
només té un sol amor i un sol sentit
i una sola paraula: BARCELONA!

Veni Vidi Vinci. Soundtrack IV

Dins la banda sonora del viatge, havíem d’haver inclòs una cançó dels “Pep Show Boys”. D’aquest grup, mes que cançons el que cal es veure els seus vídeos. Un altra de les joies amb el que el Marc ens va regalar, va ser aquesta “Hidromiel”, que canta Tonino Carotone. Tots pensareu, quina bona tria, posar música del país que es visita. Doncs no, el senyor aquest es de Burgos i el seu DNI diu que es diu Antonio de la Cuesta. La part italiana del pseudònim l’hi ve perquè va fugir a Itàlia amb una colla d’insubmisos per no fer la mili. Ara crec que ha arrelat a Barcelona.

HIDROMIEL HIDROMIEL
HIDROMIEL HIDROMIEL
CAPRICHOSA
INSPIRACION CUANDO BAILAN
LUMINOSAS SUS ESTRELLAS EN MI CORAZON
HIDROMIEL HIDROMIEL
VOY ASIMILANDO EL NECTAR DESDE
UN VASO SE DESBORDA Y SALE UNA CANCION
DE AGUA Y DE MIEL AZUCAR Y ALCOHOL DE NOCHE
Y DIA SANTA MELODIA HIDROMEL
HIDROMIEL HIDROMIEL
COMO BUEN APERITIVO GENEROSO Y DIGESTIVO
DE TOMAR ENTRE COMIDAS NUNCA ES
CONTRAINDICATIVA SIENTA BIEN SIENTA BIEN
LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI
LIVING IN MARIATCHI HIDROMIEL
LO BEBIAN LOS FENICIOS LOS CELTAS
Y LOS EGIPCIOS. YO QUE VENGO DE PAMPLONA
Y LA BEBO EN BARCELONA UNO DE MIS TANTOS
VICIOS QUE ME PONE A CIEN
LA HE BEBIDO EN SAN FERMIN
DE LA BOTA DE TOÑIN
CASI COMO EL PACHARAN DE LA HIDROMIEL YO
SOY FAN
LO QUE BEBEN LOS BANDIDOS
MARINEROS Y TONINOS
FERMENTADO Y DESTILADO SACROSANTO
BEBEDIZO
LIVING IN MARIATCHI
LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI
HIDROMIEL HIDROMIEL HIDROMIEL...

Veni Vidi Vinci. Turisme

Dimecres 27, després de dinar. Com que estem a quatre passes de Ciutat del Vaticà ens hi acostem. Es comença a veure molta gent del Barça. Fem unes quantes fotos (massa potser?) i l’Isaac insisteix en entrar a la basílica de Sant Pere. A mi, tot aquell luxe em posa de mala llet però hi accedeixo. El control de seguretat (raig-x) es bastant feble. Fem la visita, Pietat de Miquel Angel inclosa i sortim. I ja que hi som.... algú decideix pujar a la “cupola”. Per la mòdica diferència de 3 € pugem a peu. 537 graons de no res. Arribar suat es poc. A la part final, on toques les parets per l’estretor del camí, sembla que llisquis. Quants cops devia pujar Miquel Angel? La vista paga la pena. Mes fotos. Baixem, fent el mateix nombre d’esgraons. Tornem a estar entre les columnates de Bernini i “más de lo mismo”. S’apropa l’hora del partit. Suem i fem cap al punt de concentració, que està a sobre de l’estació del metro de Cipro.

Hem dormit tota la nit. Estàvem tant cansats que no ens quedava esma ni per roncar. Som campions. Dutxes i sortim de l’alberg. Prenem la magre “prima colazione” a un bar a prop. Preparem una petita ruta perquè els neòfits amb Roma prenguin un tast. Castello de Sant Angelo. Piazza Navona. Panteó. Parlament (no estava previst però hi passem). Columna Trajana. Fontana di Trevi. Piazza Venezia Monument a Vittorio Manuel. Foro. Coliseum. Arco di Costantino. Monte Palatino. Circo Massimo. Boca de la veritá. Isola Tiberina per acabar al Trastevere. Tot a peu, a ritme lleugeret (per cert, teníem el transport municipal gratuït). Incidències fotogràfiques: costa molt fer la foto de la Fontana di Trevi reflectida a les ulleres del Marc i algú fa una foto panoràmica tallant les cames dels “actors”. Imperdonable. Causa sensació el Panteó. A dalt de tot del Coliseum hi ha els “vigili di foco”. El monument ja te una edat. A la via del Foro Imperiali estan preparant l’arribada del Giro. Encara es veu gent del Barça i molts amb la samarreta. Esperem que no duguessin la que portaven ahir. Per ser un tast romà crec que ja n’hi ha prou. Prop del Parlament hem pres un gelat a la “millor gelateria del mon”. Anem a dinar, que es fa tard.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack III

No se perquè hi era aquesta cançó dins d’un dels cd’s gravats per el viatge. Era una concessió a l’experiència, per dir-ho elegantment? Quan va sortir aquesta cançó jo tenia quinze anys i la resta .... no existia. Aquell any va ser l’any del famós 0-5 del Barça de Cruyff al Bernabéu. El títol de la cançó diu “Dreamer”, somiador. Érem uns somiadors. Teníem un somni.

Dreamer, you know you are a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
I said dreamer, you're nothing but a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
I said..."Faaaaar out, What a day, a year, a laugh it is"
Yoooou know, Well you know you had it comin' to you,
Now there's not a lot I can do

Dreamer, you stupid little dreamer
So now you put your head in your hands, OH NO!!
I said... Faaaar out, What a day, a year, a laugh it is
Yooou know, Well you know you had it comin' to you,
Now there's not a lot I can do.

Well work it out someday

If I could see something
You can see anything you want boy
If I could be someone
You can be anyone, celebrate boy.
If I could do something
Well you can do something,
If I could do anything
Well can you do something out of this world?

Take a dream on a Sunday
Take a life, take a holiday
Take a lie, take a dreamer
dream, dream, dream, dream, dream aloooooooooong...

Dreamer, you know you are a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
I said dreamer, you're nothing but a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
OH NO!

Veni Vidi Vinci. Lo Viatge II

He passat mala nit. Ha fet molta calor. El queixal també ha fet de les seves i a sobre el Marc, com si plogués. Ha engegat lo putu ventilador. Marc: i van tres. Ens llavem a 2/4 de set, dutxa (sessió d’escuma per alguns) i esmorzar “continental” prou abundant.

Carretera i “manta”. Costa sortir de Treviso. Enfilem l’autopista que en teoria no hem de deixar en cap moment fins arribar a Roma. Uns 560 quilòmetres per davant. Condueixo. La regió del Veneto per on passem em sorprèn per la seva planaria, es exagerada. Cauen quatre gotes, ni una més ni una menys. En la primera cruïlla important d’autopistes la caguem, crec que era a Padova, en comptes d’anar cap a Ferrara-Bolonya hem tirat cap a Vicenza-Verona. No costa gaire rectificar. A la segona cruïlla important tornem a cagarla. Aquests italians no es que siguin un primor posant rètols a les autopistes. Una sola indicació que la veus quan ja has passat. En comptes d’anar cap a Florència tirem cap Modena-Parma-Piacenza. Tot això a Bolonya. Té a veure el famós pla amb perdre’s? El tram entre Bolonya i Florència es una mica antipàtic, muntanyes, túnels, ponts i molts camions. Quan portem uns 310 quilòmetres, fem una paradeta, gasoil, aigua i canvi de pilot.

L’Isaac ens porta fins a Roma per “l’Autostrada del Sole” (A1), i a sobre no es confon cap cop (tampoc hi havia cap lloc per equivocar-se). Arribem al peatge i hi ha control de “carabinieri”. El germà del Marc ens ho havia dit. Abans de pagar, s’apropa un poli d’aquests i ens pregunta si anem a l’estadi olímpic. Ens diu que ens aturem més enllà per “inspeccioni”. Sortim del peatge i l’Isaac es fa l’orni i passa de llarg. Un risc innecessari, però surt be. No portàvem res que amagar. Seguint les indicacions de l’Stefy, el nostre “contacte” romà, agafem la “Circumvallazione Settentrionale” cap a la sortida 6. Crec que només descobrim la 9. Sortim allà on podem i curiosament, després de passar un pont imponent arribem molt a prop de l’estadi. No era el millor camí però es compleix allò de que “tots els camins porten a Roma”. Tornem a creuar un altre pont i just al davant tornem a veure l’estadi. I tot això presidit per un monòlit on diu “Mussolini”. Unes ziga-zages per Roma ens duen a l’alberg, a la “Via Cola di Rienzo”, on tenim “reservat” el dormir. Deixem (be, deixen) el cotxe en un pàrquing i fem el check-in. L’alberg aquests, es un pis, cinquè, grandiós, que està mig en obres, per dins. No em posen problemes als meus tendres 35 anys. Deixem les coses i sortim a dinar, que ja es tard, vora les tres de la tarda. Anem a un pizzeria, (estrany, oi?) i dinem unes pizzes amb una mica de vinet i una “cerveceta”. La llei seca deu ser per altri, si seus i dines es veu que no. El partit es a ¾ de nou. Partit ? Quin partit?

Han passat 24 hores i estem acabant de dinar en una terrassa del Trastevere, al Carlo Menta de la Piazza Giuditta Tavani Arquati. Avui hem fet menú. El segon plat, a banda de la torradeta d’entrant, (polo, ossobuco i no sé que més) era fluixet, la pasta, no. Hem de tornar a l’alberg per agafar les bosses i sortir “volant” cap a Treviso. No tenim gaire temps. Condueix el Marc, per Roma, com si fos un romà, o pitjor. A cada cantonada deixa anar allò del “tonto de la ciento veinticinco!!!”. No és ni el Marc Roma ni “es Roma Pou”, es tant sols el Markus. En un tres i no res sortim de Roma i ja tornem a estar a “l’autostrada”, fent el camí invers. Mentre alguns dormen ell va fent camí a una velocitat... com ho diria... alteta. Deixa el cotxe escurat de gasoil. En la maniobra de repostatge, em poso jo al volant i a una velocitat mes assenyada, enfilem cap a l’aeroport. El Marc es posa a dormir fins que el fre del cotxe el desperta (ai aquests frens). Deuen quedar uns 250 quilòmetres, que passen sense gaires entrebancs, excepte un moment que ens dona la sensació d’estar perduts. El Veneto continua sent molt pla. Un cop a Treviso, seguint dues indicacions, arribem a l’aeroport. El dia abans ens va semblar (i ho va ser) etern sortir d’aquesta ciutat. Posem la mòdica xifra de 5 eurus de gasoil (“somos unos miserables” dit amb certa entonació), per “complir” amb el rent-a-car i deixem el cotxe al parquing. A deu Punto (i no d’inflexió).



Cultureta: Cola di Rienzo o Nicola Gabrini fou un polític italià del 1300 i escaig, tribú del poble romà i que proclamà a Roma una nova forma de govern inspirada en la República romana i que es digué “En bon Estat”.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack II

Curiós el títol de la cançó: “Juerga catalana”. “Juerga” es un mot castellà, probablement es tracta d’un andalusisme. Serà el mestissatge? En tot cas, es tracta d’una cançó políticament incorrecte, si, ho havia de dir, encara que té molta marxa i el seu autor es d’aquells que a casa mai ens ha fet gràcia, però els fets son els fets i aquesta cançó forma part del nostre particular viatge. Avís per “listillos”. Si algú ens hagués vist, podria assegurar que érem un grup d’abstemis.

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Fa tres dies que no dormo,
quatre o cinc no m'en recordo,
em vaig trobar al Quimet a Isona,
vens ara a fer-ne una copa?
que m'en vull anar a dormir d'hora,
la seva xicota ens mana:
aneu a tirar la basura,
dins el cubell de la plaça,
però en Quimet agafa el cotxe,
rumbo a un poble de Segur,
i vuit o nou o deu cubates,
i a un garitu que hi ha al centro,
quan ja estàvem mig borratxos,
vam dir anem-n'hi a fer curves,
fes-te un porro més enllà,
ja que estàvem per Pallars,
vam anar a sota a comprar,
loteria Ca La Bruja,
per poder seguir la juerga fins Nadal.
I després cap a Puigcerdà,
i allà dalt de la muntanya,
vam parar a fer una pixada,
però vam veure com florien,
bolets a les cagades,
i aquests son bolets d'aquells,
que me fan girar el cervell,
i ens em vam menjar uns dos-cents
puja al cotxe i a Cerdanya,
tornem-ne cap a la Seu d'Urgell,
yuhuuu!!

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Si no es fan gaires barrejes,
els bolets no pujen gaire,
però amb uns porros y uns cubates
y un parell o tres de ratlles,
pujen que es una passada,
i en comptes de tornar a casa,
vam xuparnos la Collada de Tosses d'una tirada,
i no se com vam parar a Berga,
i vam conèixer dues nenes,
i a Puig Reig ens vam fer uns whiskys,
i després vam pillar uns éxatsis,
per fer-nos a les titis,
una treballava al super,
l'altre tenia molt vici,
i un polvet vora del riu,
i la lluna que ens somriu,
i jo sóc un gran fan del sexe,
això es perfecte,
tias buenas, mucha droga,
dale fuerte! qué feliç!
cagüen la puta i aquest cop he estat de suerte,
que resabia es la natura,
que ens crea i tambe ens ajunta,
l'un per l'altre això no para nooo!!

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Adios muy buenas! amiguetes...
marxem cap a Vic per feina,
i al casino uns bons cubates,
vaig vomitar a la façana,
de la Casa Tarradellas,
ja tornavem des de Vic,
i a la rotonda d'Hostalric,
ens va parar la policia,
puto control d'alcholèmia,
verge santa quina angúnia,
però en Quimet treu la pistola,
i tirant tiros als pitufos,
jo me cagüen els controls,
i aviso als mossos d'escuadra,
que no me toquin mes els ous!!
Collons Quimet que fort que vaas!
t'has cargat tres policies,
em sembla que t'has passat!
cagant osties cap a Breda,
para al bar, pillem benzina,
i una mica d'heroína,
ni hi ha res com el cavall,
per tirar el susto cap avall.
ja una mica mes calmats,
vam robar, per si de cas,
un altre cotxe per fugir,
vam canviar el golf GTI,
per un Mercedes, JODETEEE

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Reconec que vam fer voltes,
per arribar a Barcelona,
que boniques son les platges de Girona!
des de Blanes fins a Tossa i Cadaqués,
i un vell pescador ens diguè,
que ens va veure per Lloret,
però si he de ser sincer,
jo no m'en recordo de res,
vols dir que crec que va estar molt bé,
de Sant Pol fins a la Mina,
hi ha un camí secret que et porta,
directe cap a la gloria.
de la Rambla al Kentucky,
passa per la plaça del Tripi...
vés-te'n al Harlem i al Glaciar,
i després cap al Sidecar,
del Jamboree al Luz de Gas,
no es gran cosa la ciutat,
cada cop està mes sosa,
i aquest cony de Barcelona,
em sembla cada cop mes,
com un poble de mala mort.

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Anem-nos'en de la capital,
anem-nos'en que se'ns fa tard,
fotent corbes pel Garraf,
i amb les motos que em robat,
sense faros i borratxos,
collons quin cego que portem,
collons que bé que ens ho passem,
com el Vallès no hi ha res,
excepte el vi del Penedès,
un Martini a Vilafranca,
visca el Barça i Vilanova,
de Reus cap a Tarragona,
se'ns acaba Catalunya,
doncs tornem cap a Tortosa,
que bonic que es prendre el sol!
i rere la xemeneia de la nuclear d'Ascó,
jo soc d'un racó del món,
que la putejat tothom,
ja estic fart de veure el món,
em va dir el Quimet tot must,
Catalunya ha crescut molt,
es el país mes gran del mon,
però el meu poble es el millor,
vull tornar-me amb els meus porcs,
va arribar el moment solemne,
jo em sincero, ell es sincera,
no som res Quimet, de veres,
va tornem cap a caseta.

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Sempre hi ha un moment de juerga,
que un es mira després pensa,
el perquè de l'existència,
va deixa`t de tantes hòsties,
t'has passat de cocaïna!,
i vam tornar cap a Vallclara,
a la piscina fem un cubata,
i esmorzar a la Panadella,
després per frenar la resaca,
dos gintònics a Igualada,
tothom sap que a Montserrat,
que es on viu la Moreneta,
i als nens de l'Escolania,
que els vesteixen amb faldilles,
i els confons amb una tia,
i del cego que portàvem,
ja casi que ens els follàvem,
menos mal gràcies al bisbe,
no toqueu la criatura,
que es un noi no es una tia,
cagüen déu, cagüen el bisbe,
que ens està axafant la festa,
Catalunya quina merda!,
Cervera, Agramunt, Artesa,
i per fi vam arribar a Isona,
vam anar a tirar la basura,
al cubell de la plaça,
i després vam tornar a casa,
no ha estat mal, Quimet, la juerga,
aquesta juerga catalana!!...

Veni Vidi Vinci. Lo Viatge I

A 2/4 de dues del dia 29 de maig, pujo el cotxe a la vorera, just al davant de casa de l’Isaac. Ens acomiadem. De Girona aquí hem escoltat una mica la radio, per saber quelcom de la rua però ens hem assabentat més de coses de l’etern rival que no pas del Barça. Bob Dylan i el seu Modern Times han acabat el trajecte.

Quan hem aterrat a Girona, el passatge ha aplaudit. Jo he començat amb un Oeeee Oeeee Barça Oeeee i s’han afegit uns quants. L’hostessa s’ha acomiadat amb un “Forza Barça”. La companyia s’hauria de dir Rallant Air. No paren de xerrar. Que si les begudes, que si la botiga, que si la comparativa de preus dels perfums, que si el “rasca-rasca”. Un esgotament. Arribem amb molt retard perquè l’avió que ens ha dut ha arribat tard. Hem mal sopat, a corre cuita, a l’aeroport de Treviso unes pizzes margarita i unes amanides de “tonno” i l’espera s’ens ha fet llarga. Al control fan llençar un pot de xampú de l’Isaac i escorcollen, i de quina manera, al Marc.

Tot comença a 2/4 de 5 de la tarda. Dimarts 26 de Maig. El Marc passa per casa. Marxem cap a Sant Fost. Arribem a l’hora. Salutacions. Tenim temps de fer un cafè. L’Isaac te problemes amb l’elecció del calçat. Saludem el Joel que dorm plàcidament. Acomiadaments. Enfilem l’autopista camí a l’aeroport de Girona. Sense incidents remarcables. Puc veure un radar mòbil en una zona en obres. A banda jugar amb les pilotes de goma, saben amagar aquestes andròmines els “pitufus”. En el trajecte ja hem tastat una mica la banda sonora del viatge.

Aparquem i anem cap a l’edifici de la terminal. Com que venim facturats d’origen anem directes als controls de seguretat. Cada dia m’emprenya més treure’m el cinturó. Passem tots sense problemes, excepte el Marc, que ha de deixar una ampolla de xampú. Anem a una terrasseta que te l’aeroport i ens prenem quelcom. Fem “bote”. No es veu gaire gent disfressada del Barça, de fet, nosaltres no hi anem, tant sols la meva gorra ens pot delatar.

Viatgem amb Ryanair. El sistema de seients es “maricón el último”. Tenim una sort relativa i viatgem juntets. Em dona la sensació que en el enlairament no anem a màxima potencia, perquè triga massa. Serà tema de les “low cost”. L’avió, per dins es com un taxi, groc i blau marí molt pujat i tot molt auster, fins i tot les instruccions de seguretat estan enganxades en un plafó de plàstic darrera de cada seient. L’espai es reduït però la durada del viatge el fa portable. Uns miren El Periódico, d’altres un llibre d’aventures catalanes als vuit mils i jo faig uns quants sudokus. El Marc escolta música, el cronista també. De sobte ens manen apagar la música i posar-nos els cinturons. Ui, Ui, Ui... Que anem a aterrar. Uf. Arribem a Treviso 20 minuts abans de l’hora prevista. Després d’aterrar i quan l’avió gira cap a la terminal, molta gent de l’avió aplaudeix. ¿No es refien del pilot? Com diria aquell, un aeroport de joguina. Anem cap el mostrador de cotxes de lloguer i fem els tràmits (algú els fa). Ens falta un paper, que ens deixa enviar-li per email més endavant. Grazie.

Sortim cap a agafar el cotxe i rebem un cop de calor bastant important. Fa molta calor. Hi ha mosquits. Trobem el cotxe i intentem seguir les indicacions que ens han donat a l’oficina de turisme per arribar al Bed&Breakfast. Només fem una maniobra rectificatòria i aconseguim arribar. Check-in i distribució de cambres. La família per un costat i la resta per l’altre. Un cop aparcat el Fiat Punto, sortim cap al centre històric de Treviso a sopar. Aquí les cuines dels restaurants i/o “trattories” tanquen d’hora, però els forns de les pizzeries no. La ciutat te molt bona pinta, com a mínim la part encerclada de muralles. Sopem amb una suada monstruosa. Continua fent molta calor. Aprenem la primera lliçó d’italià. “Frizante” no vol dir freda, vol dir “amb gas”. Sopem amb una mica de vi i... aigua amb gas. Les pizzes molt bones i grosses. Amarguem l’estona a l’Eric amb els problemes de la feina. Les postres les comprem a una gelateria i ens les prenem a les escales de l’antic palau de Justícia (el nou, està just al davant d’on dormim). Passejadeta del poble/ciutat. Passem per una botiga de Benetton. Fotos nocturnes i cap al llit. Son 2/4 de dues de la nit. I continua fent molta calor.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack I

Poc s’imaginava Georg Friedrich Händel que la seva peça "Zadok the Priest" que pertany als Himnes de la Coronació (Coronation Anthems) serviria com a himne d’una cosa per alguns tant vulgar com una competició de futbol. Curiosament els va composar per la coronació del rei Jordi II de Gran Bretanya al 1727. Oh, un 27 i oh, oh, oh un 72!!!. Aquí esta l’obra original. Crec que es mereix ser escoltada.

Després va ser prostituïda per un tal Britten per encàrrec de la UEFA i li va posar una lletra amb trossets de les seves llengües oficials. Sentir la versió italianitzada d’Andrea Bocelli, a on tant sols podíem entendre “Campioni, Campioni” va ser … Esperàvem veure com la pilota del cercle central era mantejada, però no va ocórrer això. Un cop acabat el partit la van posar per megafonia i varem cridar el que les nostres maltractades cordes vocals ens van deixar: “The Champions, The Champions".

Ce sont les meilleurs équipes,
Sie sind die allerbesten Mannschaften
The main event.

Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.

Une grande réunion
Eine grosse sportliche Veranstaltung
The main event.

Ils sont les meilleurs
Sie sind die besten
These are the champions.

Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.

Viatge a Itaca

Fost es una de les obres més famoses de Goethe. Del Sant no en se res. I que dir d'Aiguaviva? I de Vilobí d'Onyar? Doncs que està a la Selva, allà on tot es feréstec.

Treviso, la Benetton. De bíblic nom es basquet. Basquet era Treviso. United colors of Benetton. Blau grana al vent. N'hi han d'altres, de colors?

Florència; un habitant pot ser proper president. Boti. Boti.

Bolonya. Quin pla! A cada pla hi han exotismes. Es el nebot? Soc jo.

Foro, Coliseum, plaça Navona, Fontana di Trevi, Panteó. Res. L’Estadi olímpic. Neró l'incendià. Nosaltres farem la nostra ziga-zaga ziga-zaga.

Dormim a quatre passes del Vaticà. Ells protestants, mira els del Chelsea, nosaltres catòlics. Uns son d'uns americans els altres son dels qui l'estimem.

Dijous posarem la ma a la boca de la veritat. S’ens posarà la gallina de piel. La veritat serà “We will rock you”.

Londres, Paris, Roma. Desprès d'aquesta vindrà Berlín. Roma es ciutat olímpica. Barcelona també. Barcelona va ser d'ells. Roma serà nostra.

Pobrets

Una de les coses que passen quan arriba el bon temps es que, a la nit, al pipican, hi ha mes “ambientillo”. Les nits d’hivern son solitàries, potser algun altre passejador de gossos amb el que rarament creuem algun mot, però ara ja comença a ser diferent.

Ahir nit, vaig contar fins a tres grupets de joves. Un de mixt que estava a la zona infantil i dues parelles de nois, que xerraven de les seves coses. Jo anava caminant amunt i avall, i de tant en tant xutava una pedra (mal fet), per entretenir al Troc. I com que no tenia res a fer, quan passava a prop de les parelles, parava la orella. Es lleig escoltar les converses del demés, però el problema es d’ells. Si no parlessin no els escoltaria. Tampoc era res escandalós, com a màxim podia sentir, amb sort, una o dues frases seguides.

La parella que tenia més lluny parlava de viatges, costos, i enllaços en aeroports gegantins, etc, etc. De fet crec que era una conversa unidireccional. Parlava un i l’altre escoltava i assentia. Típic. Jo molts cops ho he fet. Es una falta d’educació envers l’altre. Però no vull prejutjar a ningú i li donarem el benefici del dubte. No tenia res a dir.

L’altre, la tenia mes a prop. Una estoneta devien estar parlant de feina, per les paraules que vaig poder sentir, 2000 euros, impostos, beneficis. Jo m’els mirava i pensava “pobrets”. Ells a lo seu, i jo a lo meu. Amunt i avall. En una d’aquestes vaig poder sentir aquestes frases, que més o menys deien:

- Ya sabes que tienen períodos más fértiles y otros menos fértiles …
- ... y no tomamos las precauciones ...
- ... ya lo habíamos hablado …

Em vaig quedar de pedra. La següent frase que vaig sentir del mateix interlocutor va ser:

- La única ventaja es que cuando el tenga 20 años yo tendré 40.

No vaig gosar d’apropar-me més i vaig tornar a pensar “Pobrets”.

Mots que no surten

Cada cop em passa més. Vull dir una cosa i no em surt. El cap sap que és allò però la coordinació per articular la paraula no arriba. Llavors ho intentes fer com diuen els anglesos un “work around”, i acabes dient un altre cosa que se li assembla però no es ben be el mateix. D’altres sospites la lletra per la que comença la paraula i fas provatures, però el resultat pot ser nefand, l’exemple més clar es aquell del “pasapalabra”:

- Con la M, bocadillo de jamón y queso.
- ¿Con la M?
- Si
- Mikini!!!
- No. Mixto de jamón y queso!!!

Bromes a banda, tots em viscut situacions similars, en les que o hem estat subjectes actius o passius. Recordo que molts cops la meva mare em deia: “Lluís , portem el deixonses que està allà sobre”. I l’hi portava, curiós, no? I més si tenim en compte que “allà sobre” no era cap localització visible, era una cosa tan vague com el “deixonses”.

Ahir no vaig tenir tanta sort i la paraula no em va sortir. M’ajudeu? L’hi vaig demanar a la Mireia: “Portem les tisores de punta .....”. Crec que te quatre lletres.

Parlem?

Avui intentaré no parlar del Barça, anava a dir de futbol, però es veu que son sinònims. Es comença a notar, que fins i tot els que mai han suportat el futbol ara s’hi comencen a interessar i el que és pitjor, a opinar.

De religió en podria parlar, però de quina. Hi ha tal ventall de possibilitats que fins i tot ser ateu et deixa “out”.

De sexe. Ui, tema tabú. Hi ha menors.

De la Nació. Ui tema tabú. Hi ha menors.

Un Opticonte. No, no, el darrer va tenir poc “share” de pantalla.

De política ja tampoc queda bé parlar-ne, primer perquè ja sabem tots de quin peu calcem i segon que el més normal és dir que tot es fa malament, que en certa mesura ho sembla, i per acabar-ho d’arrodonir, afegir allò de que tots els polítics són corruptes. I així conversa closa.

Tampoc parlaré de la crisi, bé, sí, mira, doncs ara parlaré de la crisi i no perquè s’hagi acabat, sinó perquè parlaré del tòpic, o sigui que els que l’han provocat són els que són més ajudats, els bancs. Això no deixa de ser una altra de les mentides que es deixa dir per a que el “vulgo” pugui queixar-se. Els culpables d’aquesta crisi, o d’una gran part d’ella som nosaltres mateixos. Fa massa anys que estirem més el braç que la màniga i al final la mamella deixa de rajar. Manca de valors? Havia quedat en no ficar-me en religió. I com a culpables que som, uns mes i d’altres molt menys, ho pagarem. Fem números. Si algú no hi està d’acord, doncs que ho digui que ho modifiquem.

PA (Prestació atur) 600€/mes
NM (nombre de mesos a cobrar) 18
AT (Aturats) 4.000.000

Cost del subsidi d’atur = PA * NM * AT.

Si no he errat amb els càlculs això dona la xifra de 43.200.000.000€. Sí, sí quaranta-tres mil dos cents milions d’euros. Com diria un del Kracòvia, set bilions cent vuitanta-set mil i escaig milions de pessetes (de les antigues pessetes). I tot aquest festí de milions del que sigui, per culpa de la cobdícia dels uns i dels altres, i al final, ho pagaran justos i pecadors. Doncs apa, ara uns a passar una temporadeta pel purgatori i uns altres per l’infern. Vaja, la religió un altre cop.

Millor parlar del Barça, oi?

Opticonte III

Tenia la boca seca. També la gola. La boquera dels llavis era com ciment. Gairebé no podia ni obrir la boca. La calor era sufocant. El terra cremava. La roba esberlada, era una tot una taca de sorra i sang.

Amb les poques forces que em quedaven vaig poder obrir un xic els ulls i, si, ho vaig veure, i no menteixo. Alà, a la llunyania s’aixecava un país. Era ric i ple, on tothom vingués d’on vingués era feliç i restava còmodament. Tots eren diferents dins de l’igualtat. Els uns parlaven, els altres escoltaven i després, contestaven. Uns s’expressaven en una llengua, els altres en d’altres i tots s’entenien. No hi havien rancúnies. No hi havien recels. Els coses funcionaven i quan no, tots en feien d’una i s’esmerçaven perquè tornés a funcionar. El comerç era just. Hi havien rics i menys rics. N’hi havien que s’ho gastaven tot i n’hi havia que estalviaven. El jovent era respectuós. Els vells eren escoltats. Sentia cants místics, cants de joia i d’alegria i fins i tot em va semblar sentir una versió de “We will rock you” i a més a més la pluja sabia ploure. Per un moment, vaig pensar que pagava la pena estar en aquell estat tant deplorable per haver viscut aquella visió. Vaig donar gràcies a qui fos mereixedor, d’haver tingut aquells ulls que em permetien aquella visió tan diàfana. Era tanta la calor, que fins i tot em costava parpellejar, i després de fer-ho la imatge s’em va fer borrosa i tot seguit es va esvair.

Recordo un cop sec i després la foscor. Recordo un altre cop sec, i uns llums que passaven per sobre meu. Recordo una llarga espera. Recordo haver sentit una llengua que no era la meva però que si la coneixia. Recordo comentaris sexistes i ordinaris. Recordo una veu que em parlava com si fos tonto amb un accent poc habitual.

-Vos lo que pasahte fué una insolasión graviiisima.

I llavors ho vaig saber. Aquell país que vaig veure no era el meu país. No havia tingut cap problema amb la vista. Tot havia estat un miratge, una il·lusió òptica. I si, m’havia fet il·lusió tenir un país il·lusionant.


PS: Ai que no podrem versionar bé la "We will rock you".

Rics i plens

Lo riu és vida. Lo riu baixa ple. Lo riu d’aquí ben poc baixarà més ple. Lo riu baixa amb les aigües tèrboles. Ara diuen que pel maig tot arreglat. Per fi un reconeixement. Si s’ha d’arreglar quelcom vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. És una interpretació, segurament el “arreglat”, per uns quants és allò que hom fa quan surt a la nit, es vesteix una mica millor (o pitjor) i es pinta (elles o ells, que darrerament diuen que es porta). El problema vindrà ara. Nosaltres volem vestir de Prêt-à-Porter, de sastre de luxe però ens proposaran vestir de “mercadillu” però de la temporada passada. En comencem a estar una mica tips, o una mica més tips, o molt més tips. I no hi ha manera. Fem campanyes de millora d’imatge i res. Fem el paper de l’ase que rep tots els cops, i res, bé, unes quantes garrotades més. Ens pensem que la part “catalana” del partit que governa donarà un cop a taula i l’únic que aconseguim és sentir a un ploramiques amb un to neutre amenaçant amb no res.

Demà estrenen el documental Cataluña-Espanya. Nosaltres, els d’aquí, ens ho mirarem d’una manera expectant. Les cares de la gent de la resta de l’estat que tinguin les ganes de veure-la desitjo que no siguin com les que vaig veure ahir quan escoltaven al pobre Ridao a la tele. Tots estaven “frunciendo el ceño”!!! Esperem que sigui una aportació cap a la construcció (anava a dir edifici, però algun llest veuria una connotació amb d’altres construccions) d’una estructura ferma que ens permeti poder fer país. Perquè crec que és això el que s’ha perdut. Fins que no recuperem la consciència del que som i ens aclarim del que realment volem, no tirarem endavant.

I també demà tots anirem a comprar el llibre del Kracòvia o el del Polònia, així ens farem cada dia més rics i més plens. Bon cop de falç.

L’estiu es a la cantonada

Be, ja tornem a ser-hi. Ja ha passat la Setmana Santa. Un altre període de vacances amb connotacions religioses que a la majoria tant se li’n fot. He pensat més d’un cop en que s’hauria de canviar la denominació de determinades festivitats ja que estem avocats cada dia més a un “tot plegat” laic, però reflexionant una mica, me n’adono que si ho canviem correm el risc de perdre una mica els nostre orígens i com diu aquell “qui perd els orígens perd la identitat”. Un altre dia reflexionaré sobre això de la identitat igual arribo a la conclusió de que si no ens serveix per res, doncs els orígens menys. Hi ha el risc de tornar a celebrar el 18 de juliol, i que a ningú posi el crit al cel, que el dia de la “raza” encara es celebra, s’ha de dir que sota un altre denominació.

La família, be gracies. Comença a patir signes de fragmentació. Ei, que ningú es pensi que van mal dades, ans el contrari, som víctimes dels anys i ja algú comença a volar una mica pel seu compte. Millor anar-se preparant per aquest futur que cada dia s’apropa més.

I la crisi, va fent el seu lent camí. Des de fa un parell de dies, es poden llegir noticies amb un lleuger to optimista. Ara el que ja no sabem es si aquestes noticies son veritat o son l’ampolla mig plena que vol veure la premsa, que es comença a donar que si van molt mal dades ells també hauran de tancar. No se com van de subscriptors però el cert es que de publicitat cada dia es veu menys.

Al final resulta que ens queixem de vici. Tenim el Barça millor que mai, i que duri. Tenim més aigua que fa molts i molts anys. La Cope vol fer fora al Federico Jiménez Losantos (be, això no se si es bo o dolent). La meva estimada ministra, ara resulta que ven bases espanyoles a l’estranger. Un bolivià molt conegut deixa la vaga de fam. Jajajajaja (perdoneu-me aquesta petita llicencia, però es que fa riure). I a la fantàstica autoproclamada ciutat antitaurina de Barcelona, s’ha venut tot l’aforament de la Monumental en 50 minuts, no per un concert, per una “corrida” en solitari de José Tomás. Ole, Ole, Ole.

I? Eh?

Que passa? Si, he fet una mica més de quatre minuts, i?
La tant tecnificada F1 no pot córrer quan cau un xàfec, que passa!
Que em faig gran? I?
Els periquitos tornen a guanyar, i?
Que si segueixo així el cotxe escombra em recollirà, i?
Portem tres dies amb fotos de “família”. Fins quan? Eh?
Que ja no tinc edat d’anar el dia abans d’una cursa a esquiar, si, no en tinc. I?
Si ets ric, ets ric, passar-te per ric, sent pobre es fer el ridícul més espantós, oi Sr Rodriguez?
Que faig un divendres al vespre corrent per la carretera de les Aigües. No ho se. I?
900 milions per la T1. Es la targeta multi viatge més cara. No, es la nova terminal del Prat. Ara que “dingú” agafa l’avió, 900 de l’ala. I?
Per que als treballadors ateus i agnòstics tenen festa per Setmana Santa, ells que tot el dia “despotriquen” de la Santa Mara Església. Que passa!
I lo content que estic d’haver corregut, eh?
I lo disgustat que estic de com s’enfonsa tot, eh?

Wolke Neun

Desprès de la experiència viscuda dijous passat he hagut d’anar al terapeuta.

- L’altre dia vaig anar al cinema -l’hi dic.
- Ah, i?
- Varem veure una que no anàvem a veure. “En el séptimo cielo”-i com volia causar-li impressió vaig dir- Wolke Neun. en versió original.
- Oh, sap alemany?
- Be, no.... però crec que parlaven amb accent de la ex RDA i això em va dificultar entendre quelcom.
- Ah
- Una film complicat. Començant per el títol. En alemany i també amb anglès i ha un nou, però en castellà un set, i allà en diuen núvols i aquí cel, però clar, jo tradueixo literalment. Però el millor títol podria haver estat “En el séptimo piso”. Només feien que pujar escales.
- I de que anava?
- Uf, complicat
- Doncs comenci.
- Una dona comet infidelitat vers al seu marit.
- Típic argument. Encara que vist des d’una òptica tradicional, ha pensat per un moment que la primera infidelitat la comet amb ella mateixa?
- Be, no se en que pensava ella, però es defensa dient que no ho buscava, que va passar.
- Fins aquí tot normal.
- Normal, normal no. Crec que hi ha molta gent que busca i no troba. I a sobre eren de la tercera edat i fins i tot algun de la quarta.
- Oh!
- I també hi havien escenes de sexe.
- Sexe implícit?
- No, no. Sexe explícit i molt i molt explícit.
- I això el va incomodar?
- Home....
- Si?
- Diguem que no estic acostumat.
- Al sexe?
- No, home no. Al sexe amb gent d’aquella edat –dic amb un to una mica enprenyat.
- Ah
- Fins i tot, hi havia una senyora que es masturbava a la banyera.
- I l’hi va trasbalsar aquest fet?
- El fet no. El lloc, evidentment. Quan jo anava al cole, als jesuïtes, un dia ens van passar un curt d’una masturbació femenina. Jo no sabia de que anava fins passats uns dies. Era molt innocent, llavors.
- I que més.
- Be, també es parlava de rutina i monotonia Més que parlar-se es veia.
- Segueixi.
- I també sortia una filla que riu amb la infidelitat de sa mare i que després s’emprenya amb ella quan l’hi diu al seu marit.
- O sigui, que ella l’hi diu, al marit
- Si, i ell no s’ho agafa gaire be.
- I vostè, com s’ho agafaria –em preguntà amb veu greu.
- Difícil dir-ho. Trenta anys son molts vivint junts... I així, de cop i volta, com qui no vol la cosa... Potser diria allò de que “mentre no em costi diners”. Es fotut, si. Potser diria: “La mala puta es sincera”, no se.
- Va passar una bona estona?
- Vaig patir.
- Veia al seus pares en aquelles situacions?
- Afortunadament son morts. I mirar enrere per allò no se si em cal.
- O sigui, per aclarir-me –digué- El còctel de tot plegat el neguitejà.
- La veritat. Em neguitegen els sons de la pel.lícula.
- Quins sons?
- Els de les locomotores, els dels trens que passen, el d’una planxa, el de la màquina de cosir, els dels avions aterrant....
- No l’entenc –m’interrompé.
- He deixat per el final, el pitjor de tots. El soroll de l’aigua a la cafetera Melita. Tanco els ulls i ho sento. No m’ho puc treure del cap.

OptiConte II

Era tard, molt tard. Estava fent zapping. La casa restava en pau. No trobava cap canal en el que s’hi estigués més de deu segons. Semblava un autòmat, pitjant el botonet d’avançar canals. Va sentir una coïssor a l'ull esquerra i comença a gratar-se. Al ser dretà, com molts aspectes de la vida, va poder continuar amb la cerca de la inutilitat. La coïssor no minvava i la seva força, per alleugerir-se, menys. La picor va pujar a límits insuportables, i la seva força rascant-se era d’una violència desproporcionada. De sobte, blop, l'ull, l'esquerra, després de tocar la cuixa, va caure a terra. La primera reacció va ser ràpida.

-Jau!!! -digué amb autoritat. El gos d’atura ja s’havia aixecat.

Amb un domini de la situació del tot lloable, es posà de genolls i estirà el braç per tal d’agafar allò que l’hi havia caigut. Inexpert ell, no acostuma a passar cada dia que ens caigui un ull, en atansar-se a agafar-lo l’hi donà un copet. No sabia que amb un ull es perd profunditat. L'ull rodolà i va anar a petar a sota del moble de la tele. Merda, pensà. S’estirà a terra, tot el llarg que era, i era molt, i intentà agafar-lo. El primer que va tocar va ser una moneda. Per uns instants, el seu instint financer el va fer dubtar de si mirar el valor de la moneda o continuar amb el seu objectiu inicial. Prengué la decisió encertada. El següent que palpà, foren volves de pols. Entre el batibull de cables n’hi havien unes quantes. Va dir unes poques paraules amb arameu, sorprenent-se del coneixement d’aquesta llengua morta, però perseverà en la seva cerca. Un altre copet, i l'ull tornà rodolar. Ell reptà. Des de que va fer la mili que no ho feia. Finalment, just al costat dels endolls, entre un garbuix de cables, el pogué agafar. S’incorporà i instintivament el bufà. Encara no satisfet amb el resultat, se’l passa per la boca. Amb la ma esquerra va obrir les parpelles i tot assegurant-se la correcte posició, se’l posà. Uns moment d’incertesa i veié:

© BarraquerEyes Corporation
BIOS Release 11.3
512KB OK
Wait ......

Respirà alleujat quan veié el logo de windows. L'ull s'estava carregant.

OptiConte

Titii, titii, titii.
El despertador va comença a brunzir. Ell, a les palpentes, desprès de donar un cop al llum de la tauleta de nit i fer caure un llibre al terra, el silencià. Com un autòmat retirà les robes que el cobrien i restà assegut al llit uns segons. Mai havia tingut el costum de llevar-se amb un determinat peu. S’incorporà lentament i descalç, com sempre, començà a sortir de l’habitació. Les primeres passes del dia començaven a costar. Era com si el cos necessites oli. El cervell necessitava quelcom més que oli. En sortir, tombà a l’esquerra per anar al lavabo. En arribar-hi, no va pujar la tapa del wàter, com sempre, la dona no ho suportava, però ell ho feia a posta, així es ficava amb allò i no amb altres coses. Es ficà la ma per la bragueta dels pantalons del pijama per poder treure allò. I començà. Era un dels poc moments de plaer que gaudia cada dia, per no dir, l’únic. El primer indici de funcionament del cervell, arribà quan notà que aquell dia esquitxava més que de costum. En acabar, es donà la volta.
El cor li va començar a bategar amb força. No es veia al mirall. Es fregà els ulls amb força i va tornar a mirar-se. Igual. No s’hi veia. Per uns instants, uns centenars de fotogrames de la vida li van passar pel davant a una velocitat de vertigen. Per molts intents que feia, continuava sense veure-s’hi. De sobte va cridar:
-Elviraaaa.
Ella, en sentir el seu nom, es va estranyar, mai li deia pel nom, només quan parlaven de coses serioses, és a dir, mai. Va atansar-se allà d’on venia la veu. En arribar al llindar de la porta, li va dir:
-Què vols?, Joan.
-Elvira, no m’hi veig.
-Què vols dir?
-Que no em veig al mirall.
Ella, va accionar l’interruptor del llum i va dir:
-A l’habitació dels armaris no hi ha mirall.

Provincia de Sèrbia

Avui, dia del pare, la mamà Chacon ha estat en aquell lloc que per uns es país i per altres es província. El lloc, en això si que hom està d’acord, es diu Kósovo.

Total, que perquè com ha anat a un lloc que no està reconegut, ha hagut de aterrar l’avio que la transportava en una base militar de l’OTAN, que crec que encara estan reconeguts i desprès agafar un helicòpter i anar a la base “espanyola”. Poso espanyola entre cometes, perquè d’espanyol deu haver la bandera, uns quants oficials, i un grapat de soldats, la resta del contingent deu ser d’assimilats, abans en futbol s’els hi deien “oriundos”. Crec que es la primera i última visita que fa en aquesta gent. La última perquè el que ha anat a fer era comunicar que marxen. Textualment ha dit : “Enhorabuena. Por esos diez años de gran trabajo de las tropas españolas. La misión esta cumplida, es la hora de volver a casa. Nos volvemos para casa. Enhorabuena”. La primera reacció que ha estat de sorpresa, per la forma de dir-ho. Es “castiza”, com si hagués dit “seis toros seis”. Ole!!!! Y la segona, es la meva facècia: L’hi podríem dir Carme MaChacón. Repeteix “Enorabuena” y el concepte “volver a casa” dos cops. Amb cinc frases, dos d’elles “uni -paraulars”, dues repeticions. Si mireu les imatges d’aquesta “arenga”, veureu com amb els dits de la ma esquerra va comptant les frases. Jo també t’estimo, Carme.

Ha faltat poca estona perquè des de l’OTAN critiquessin la decisió unilateral i a contratemps. Es allò de “esto no va conmigo”. Crec que Espanya es l’únic país de la UE que no ha reconegut la independència de Kosovo. Quines raons tenen? Tenen pors internes? Ai Europa, Europa, amb quins companys de viatge més estranys et busques. Spain is diferent, i tant !!!.

Fets i gent

Atenció. La primavera arriba oficialment entre el dia 20 i 21 de març, en l’hemisferi nord. Celebrar-la abans es com “chorrear” el calendari. Us imagineu fer el cirera, per exemple, el dia 27 de desembre i celebrar Cap d’Any. Doncs la primavera arriba quan arriba, tinguem rigor. Dos caps de setmana més com els que hem tingut i qui serà el primer espavilat a dir que ja estem a l’estiu. Sis plau. Serietat.

Aquesta setmana es Sant Josep. La “plantà”, no es una noia a la qual el seu amic/nuvi/marit hagi deixat a l’estacada, no. Es diu del dia que deixen les falles “plantades”, o sigui exposades a la vista de tothom. Aquest any les falles cremaran el dia de “la cremà”, com cada any. “La cremà” , que no vol dir pas que una noia estigui fins al cap de munt del seu amic/nuvi/marit o feina, es l’acte sublim d’aquestes festes que encara no se perquè tenen el ressò mediàtic que els hi donen. Cremar ninots que satiritzen a la gent, en molts casos coneguts, es quan menys un acte un xic primitiu. Cremar una bandera es delicte, cremar un ninot que representi un polític o una persona coneguda, una festa. Quin país. O tot o res. No em posaré a discutir sobre fes falles, primer perquè no son unes festes meves i segon perquè com no he assistit mai no poc puc emetre un judici mes profund. No m’agraden i ja està. Si ells son feliços, doncs que ho siguin, però que no ens escampin la seva festeta. El que no m’invalida de tot això es poder opinar sobre lo cutre, infantils i d’un gust barroer que tenen els ninots. Llegia que Valencia es ara un immens museu al carrer, on totes les obres d’art acabaran cremades excepte una. Patètic.

Per qui no ho sàpiga, la propera prova del Mundial de Rallys és a Portugal. El lider, de moment, es aquell que el nom sona a marca exclusiva, Loeb i en el mundial de marques, Citroen. Crec que aquest any, o guanyen aquets o guanya Ford, si no, temps al temps.

Aquí us deixo una cançó de Nick Cave. Un pare, modern, creatiu, i “super enrollat” que el seu fill l'està posant a prova.

Empenta

Aquest post, te dues lectures, la profunda, la deixo a gust del lector, jo, al recurs fàcil, la sàtira i contra el sexe dèbil.

Ja era tard, mitja nit, estava al pipican del carrer Folgueroles, el gos fent de gos i jo fent d’amo de gos. Passejava i vigilava. De cop i volta sento una veu que diu:
- Oye, necesito un empujón.
Jo, em giro cap on ve la veu i veig una noia (suposició, ja que amb el casc difícilment podria endevinar el sexe), pujada amb una moto en marxa però aturada. M’apropo i diu:
- Es que me he quedado así. No puedo ir “pa lante” ni “pa tras”.
- Ah – dic jo
La moto, una scoopy, l’hi havia quedat amb la roda del darrera, fora de la vorera, volant. Jo, servicial que soc, poso un peu travant el cavallet i l’hi dono una empenta, tot agafant-la pel darrera, a la moto. El cavallet salta i queda alliberada.
- Ya está – diu ella. Jo penso que deu ser una forma de donar les gracies. Ho miraré a internet.
M’allunyo, per continuar vigilant al Troc, sentin com torna a fer la maniobra d’aparcar. A cua d’ull veig que baixa pel carrer un metres i dona uns copets a una finestra. Jo me’n oblido. Passada un altre estoneta, torno a sentir una veu femenina, que em comença a ser familiar.
- Oye, necesito otro empujón.
M’apropo, i veig que la situació es la mateixa. Respiro. Torno a fer la mateixa operació amb el mateix resultat.
- Ya está, gracias – diu ella. Jo penso en no mirar una cosa a internet.
- De nada – responc jo molt educadament.
Sento com s’allunya carrer amunt. Tant pensar amb internet i he perdut el centre del “problema”. La “niña pija”, per no començar amb insults més greus i grollers, el problema que tenia no era ni més ni menys que al tenir la roda “volant” no podia treure el cavallet accelerant. “Manda huevos”, que diria el Frederic Trill. En tornar a casa, capcot i sentint-me del tot un home objecte, torno a pensar amb internet. Quan arribi a casa escriure un email a la DGT reclamant que a l’examen de conduir motocicleta, incloguin el posar i treure un cavallet. Però com ara regalen el carnet a qui porta uns anys amb el de cotxe perquè puguin portar-ne de menys de 125cc, haurem de fer responsables civils subsidiaris als concessionaris per tal de no vendre una moto a “dingú” que no sàpiga treure un cavallet i si resulta que la Barbie de torn (per cert, per molts anys) pesa una quarta part del que pesa la moto, doncs a pastar fang. No moto. Algú necessita una empenta?

Relliscada

Aquí teniu la transcripció del que s’ha anomenat com a ficada de pota del President del Govern. Qui no l’hagi vist, pot pitjar aquí.

- El turismo es un área económica preferente en la relación entre España y Rusia.
- ¿Porque?.
- Porque hay un gran incremento de turistas españoles hacia Rusia, estamos ya en una cifra de 500 mil turistas año, por tanto hemos hecho un acuerdo para estimular, para favorecer, para follar, para apoyar, ese turismo.

Analitzem una mica el text. Al començament diu “un área”. Si està utilitzant l’article indeterminat "un", el substantiu que el segueix hauria de ser masculí. Te tres possibilitats: a) Dir "una". Desconec si a castellà existeix una mena de laisme o leisme. Igual és diu "unisme", ho desconec. b) Posar substantius masculins, com per exemple, “espacio” o “sector”. c) Crear l’article "carn i peix" o l’article indistint, el podrien enomenar "bideterminat".
A mig text s’interroga a si mateix:¿Porque?. Sembla un "monologista". Només faltava que digues: "Y ahora me preguntaran ustedes ¿porque?".
Continuem. Que vol dir "estamos ya en una cifra de 500 mil"? Quant algú del PSOE parla de milers ja tremolo, sense anar mes lluny, be ja en fa una mica, el cèlebre slogan dels "800 mil puestos de trabajo", que al final van ser "800 o 1000". De totes maneres em sembla una xifra exagerada.
Al final ja es per fer el ridícul quan diu: "para estimular". Fa un moment acabes de dir que hi ha un "gran incremento de....". Si ja hi van. que collons estem "estimulant". Estimula el turisme a Burundi!!!!.
I per acabar el defensaré. Tant malalt no està. Podria haver dit "felación" en comptes de "relación" i no ho va fer. De vegades som massa simples. Jijiji Jajaja.

Estimat Dilluns

Dissabte:
- Thierry Henry: "Catalunya no és Espanya". Tití, Tití.
- Ryanair estudia cobrar per anar al lavabo. El que no especifica és si tarifarà segons servei: Deposar, orinar o perbocar.
- Els “hombrecitos” de Montjuïc res de res. Igual de tant treure pit estaven cansats?
- Warren Buffet pronostica una economia "en ruïnes" en el decurs del 2009. No te jode el adivino!!!
Diumenge:
- Zapatero diu “La unidad europea es garantía para salir de la crisis”. Si hem de ser conseqüents amb les seves declaracions, ni existeix o existirà unitat europea, ni sortirem de la crisi. Igual es que no existeix?
- Ingressen d’urgències a la cultura. Perdó, ingressen d’urgències al Conseller de Cultura per un còlic.
- Mor Pepe Rubianes. Qui farà la seva feina políticament incorrecte?
- Mor un corredor irlandès de 27 anys a la marató de Barcelona. M’hauria de fer una revisió mèdica.
- A Huelva, 80 persones apallissen a 5 policies nacionals. La noticia no especifica l’ètnia. Tothom sap quina ètnia es.
- Els homenets de Les Corts, menys de menys. ONG Barcelona: Primer uns que no havien guanyat en tot l’any, avui, uns que no ho feien en el seu camp.
- A Galícia poden guanyar tants uns com els altres. No sabem del cert que es menys dolent.
- Al País Basc poden guanyar tants uns com els altres. El cert es que em costarà pocs calés, ja s’els queden.
- França tanca un repetidor que permetia veure TV3 a la Catalunya del Nord. Tití, Catalunya tampoc és França. No som dingú?
- No es tenen coneixements de més caceres famoses. Els animals poden estar contents i no tant els fabricants d’armes, munició, propietaris de vedats i periodistes.

Quin cap de setmana!!! Qui deia que els dilluns eren fastigosos?

Podeu escollir escoltar alguna d'aquestes cançons per alegrar la vida. "Clàssica", disco, pop, i una nostrada.









PS: A Galícia sembla que guanyen uns que ja hi eren fa un temps. Al País Basc els que hi eren sembla que guanyen però que poden perdre.

Estafa, engany, desil·lusió, desafecció.

Vivim un època en que tot ens sembla que es un engany. Ens enganyen els que ens governen i també els que haurien de fer oposició. Hi han enganys familiars de tota mena. Els proveïdors enganyen als clients i molts cops passa a l’inrevés. Ens enganyen en el mon de l’espectacle. En molts casos, es d’una forma escandalosa i en d’altres molt subtils. S’ens està anant tot de les mans. Desprès ens queixem de la desafecció. Cony, és que ens veiem obligats. Quan parlo de desafecció, no em refereixo només a política, també a treball, també a espectable. Dissabte a la nit, varem tenir un exemple claríssim d’engany: el partit de futbol entre els “de casa”. Engany en quan a joc. Engany en quan a jutge. Engany en quan a “fair play”. Engany dels actors vers els propis actors. Engany dels actors vers el jutge. Va ser tot un espectacle d’enganys. Segurament si el resultat hagués estat un altre no estaria dient això, si, segurament, però l’engany existiria i no denunciar-ho seria també un engany. I aquestes coses creen desafecció. La desafecció en política sembla que ja els hi està be: “Gairebé el 60% d'enquestats admeten estar poc o gens informats de l'activitat del Govern” o “El 51,3% desconeixen quins partits formen el Govern” (Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat 13.2.2009) En el cas esportiu, aquesta desafecció pot resultar positiva. El dia que en siguin molts i molts els que perdin l’interès com ara esta muntat el futbol (i d’altres esports), aquell dia potser tornarà a tenir l’esperit que hauria de tenir. Hi ha tecnologia per no fer del jutge un engany més. Hauria d’haver vergonya per que els esportistes es dediquin allò per el que estan. La provocació ja sigui verbal o teatral no hauria de tenir lloc en el mon de l’esport. Diuen que son el mirall de molta gent. Pobre gent que s’en miralla. D’altres diran que això es la salsa del futbol. Per aquests la única resposta que tinc, és que llavors el vull a la brasa i "tomba i tomba".

PS: SMS del Barça. Pinto era a la llotja.

Piu Piu (Annex I)

Ja ho deia en el post anterior. No hi ha res que passi per casualitat, com a mínim a can Barça. La noticia segueix i segueix. Ara, la “Sociedad Española de Ornitología” demana que no es facin les obres de remodelació del Camp Nou en època de reproducció del ballester.

Tornem-hi. En la setmana del derby, perquè la tal associació “Española” ha de fotre (amb perdó) cullerada a tot plegat? L’entorn ens vol distreure. Estiguem alerta. Massa signes aquests dies. La renovació del Eto’o, el llibre del ex cap de comunicació, el garbuix amb TV3 i ara els pobres ocellets. I com qui no diu res, un parell de naturistes (Jordi Sargatal i Cristòfol Jordà) ens surten amb que hi ha una espècie que llueix els colors blaugranes i que a sobre nia al delta del Llobregat en uns terrenys del Barça. Demanen que la pobre bestiola sigui adoptada com emblema de l’entitat. Be, si hem de fer cas literal de la paraula “adopció”, el cas pot trigar anys i panys en fer-se realitat. Em pregunto, a qui visitarà el psicòleg social, al president o als cent seixanta mil socis (xifra dita al vola ploma) per tal de poder emetre una avaluació de la idoneïtat de la “família”. M’oblidava d’esmentar el nom de l’alat: gall marí o polla blava. “Tremendo”. Els culers tenen la polla blava. No m’en sé avenir. Ho hagueu vist això!!!

El Departament de Benestar Social, perdó, crec que ara es diu d’Acció Social i Ciutadania, un cop escoltades les recomanacions dels ornitòlegs espanyols, ha encarregat un estudi (es veu que tots n’encarreguen molts) per tal d’estudiar tant l’impacte econòmic com social de poder concedir tres dies de festa retribuïda a totes les parelles heterosexuals que coincideixin amb el període fèrtil de la dona. Una parella que l’hi costi una mica pot arribar a gaudir d’uns trenta nou dies addicionals de “vacances reproductives”. Encara que econòmicament pugui semblar una ruïna, els fabricants de paper mil•limetrat i els de termòmetres basals poden fer l’agost. Els col•lectius GLBT faran vaga per protestar contra aquesta mesura que consideren, si be justa, poc solidaria.

Piu, Piu.

Qui es cregui que les coses passen perquè si, va molt errat. Tot te una explicació. I tot, o moltes coses que passen darrerament son maniobres orquestrades que molt sovint ens passen desapercebudes. S’ha d’estar atent, s’ha de llegir entre línies i molts cops entre paraules. La noticia apareguda ahir en que feia referència a que el Departament de Medi Ambient (recordeu, en “Xoan”) ha informat al Barça de l’existència d’un ocell que nia (o nidifica) a l’estadi. Es tracta d’unes cent parelles d’una espècie que es diu ballester (per els qui tenen DNI espanyol o “español”, es diu “vencejo”). Aquesta informació te a veure amb les possibles obres de remodelació del Camp Nou, ja que per no destorbar als ocellets, s’haurà de buscar un nou emplaçament o un “quelcom” per fer compatible l’hàbitat dels ballesters amb les obres. La noticia, sorprenent o no, te moltes lectures, i sí, s’ha de llegir entre línies i entre paraules.

Primer, la filtració segurament es una protesta de la gerència del club per les condicions laborals dels alts directius. A ESADE o al IESE, mai, mai els hi van explicar com enfrontar-se amb TV3 per 30 milions d’euros i a la vegada amb cent ocellets. Es dura la vida.

Hi ha qui diu, que no, que la filtració ve de les mateixes esquerres verdes i progressistes de la conselleria per tal de salvar els 300 empleats que Norman Foster ha fotut al carrer, ja que segurament, tornar a dissenyar els plafons de colorets ara amb uns niuets de disseny els hi hagués donat feina durant un quant temps.

Els més mal pensats creuen que amb això es deixa una porta oberta per on ens colaran un dia d’aquest la protecció de les altres espècies que ronden el Camp Nou, sobre tot de nit. No se si és competència de Medi Ambient, Ambient Total o Benestar Social. Temps al temps.

Però l’oportunitat de la noticia, crec que rau en fer-la coincidir amb el “derby” del proper cap de setmana (vaja, mes espanyol). L’espècie amb una seriosa amenaça d’extinció és la dels periquitos, i com no saben com guanyar-nos, es busquen causes externes per tal de desestabilitzar. Ja ho deia el mestre Johan, “el entorno”. És un atac directe a la sensibilitat d’en Pep?. Pep, no et distreguis, “al loro” (vaja, un altre ocell). En els milions i milions d’anys d’existència de la vida a la terra, milers i milers d’espècies s’han extingit. Els periquitos no en poden ser una més?.

En aquests temps convulsos que estem vivim, les aportacions sempre son benvingudes, i jo deixaré la meva: Segurament els ballesters van al Camp Nou des de que en els minuts de silenci posen el Cant del Ocells, que provin de posar “Pajaritos por aqui ....”, igual les bestioles migren cap un altre cantó. Apostes : La conselleria, no hi estarà d’acord, segurament no per els ocellets, si no per la contaminació acústica. Recomanaran posar la música a 40 quilòmetres per hora.


PD: Barça SMS : Pinto no es un ocell. Els ocells piulen, no canten.