I, Inde, ...

El boom immobiliari va arrossegar fins i tot els jocs de fer cabanyes i moltes d’aquestes cabanyes ja eren autèntics actius tòxics pels que deixaven llaminadures. Trista paradoxa que les llaminadures que servien per endolcir la vida s’havien convertit en tòxiques per les dues bandes. Però les toxines no havien afectat a tothom per igual, i algú, fins i tot, el més contaminat feia com si res i de tant fer-ho sembla que es va quedar amb això, amb res. Ell passà de tenir un nom a ser allò que va escriure un visionari fa un grapat de segles “de cuyo nombre no quiero acordarme”.

I en aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tan sols un editorial (no confondre amb una), el iznajenyo li havien fotut una maneta electoral –potser dues- i ara manava, sense gaires llaminadures, aquell que sempre guanyava però sempre perdia (com es pot veure certs conceptes poden semblar contradictoris). Per sort un grapat de jovenets que –aquí està la novetat- feien corre a uns altres darrera d’una pilota que poques vagades tenien, donaven alguna (i alguna més també) alegria a un poble que estava molt necessitat.

A mesura que passen els anys ens adonem dels enganys als quals hem estat sotmesos. Qui no recorda allò de “La vida sigue igual” del inefable cantant, ex-porter del etern enemic. Doncs, no, mentida, potser la mes grossa del franquisme, que va enaltir la cançó com a resposta al maig del 68. Com a mostra, que els hi preguntin als que vam participar en el joc de les cabanyes. Les germanes Neslavil s’han fet grans (molts de nosaltres més) i fan la viu-viu i fins i tot la Runia ara treballa amb la Tamra allà on havia estat també l’Oricó que ara sembla que han fet amb el feréstec del Cram una cabanya nova, però de les de veritat (viperines llengües diuen que s’han fet okupas d’un altre cabanya per treure’n llaminadures). En Manor va quedar exhaust de barallar-se amb tothom, cosa que mai l’hi agrairan prou perquè segur que els premis se’ls endurà la puça, ara es dedica a l’estudi de diferents idiomes i es ben segur que aviat serà un referent. En Casai (ara no estic segur si es Casai o Sacai o Saica perquè se que s’ha canviat alguna cosa però no estic segur del que), a banda de fer sostenible el sistema de pensions, fa llibres elèctrics i darrerament he sentit quelcom d’un polvo. En Gratatú es la excepció que compleix la regla, i s’ha abonat a la dita “qui mes passa, sou empeny”. I en Sullís... en Sullís es el que fa coses més rares. Diuen que s’ha traslladat a viure a Baker Street.

I.... encara ressonen las veus de milers de ciutadans (terme que pot arribar a confondre, tant pel prefix com per la pròpia paraula) un dissabte a la tarda del mes de juliol cridant, “I, Inde, Inde-sea-ables”.


PD:Amb això que ara “dingú” sap per on passa el Dakar, s’ha perdut la pista d’en Dirrac. Aviat podrem dir: “Dirrac, ese gran olvidado”.

La merendola

En aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tant sols un editorial, van passant coses, algunes desagradables, d’altres molt desagradables i comptades, i molt, curiosament molt agradables.

L'altre dia, en Cram i en Casai van dir-li al Sullis que organitzaven una merendola. Sorprès ell, va preguntar el motiu, cosa rara amb ell, i la explicació va ser “celebrem que aviat jugarem al deu de l'amor”. Ah, “vale” va contestar en Sullis, que les merendolas li encantaven tot i que fossin en dijous (mira que era raro aquest Sullis). La mare li va preguntar qui anava en aquesta merendola, ell li digué i ella trobà una mica estrany que ho fessin, però no hi posa cap impediment, ja començava a ser grandet. I va arribar al dia, i abans d’anar de merendola, van jugar una partida de futbolí. Allà, en Sullis va veure que era igual que jugant a futbol sala o a futbol set o a futbol vesasaberque, un desastre.

En arribar al lloc de la merendola, va tenir uns flash-forwards i uns quants flash-backs. Per un moment va témer per la seva integritat i pensa “ay ay ay, avui em fan la vaca”. No estaven els que esperava, el “petit comité", allà hi eren molts més amiguets, dels seus jocs antics amb cabanyes i chuches. Ehs i ohs retronaven de sorpresa.

S'havien reunit tots per celebrar que en Sullis ja tenia, no una edat, cinc!!! A banda dels “ganxus” Casai i Cram, també hi eren el pneumònic Manor, el Gratatú, el Bow-Rodji, la mega Runia Neslavil, el parell Lamèn, la MeineLiebe, el Sullis Xiob, l’Ailaci I (Alikiwiki), el Dirrac alies bagesdercapital, la golfa de la campana It’s a Bell, la Ailaci II i la Tesmon (que la va venir a buscar el mateix Bobby Vinton). I eren tots, amb els que no hi eren, amb els seus petits sacrificis. En Sullis es va sorprendre i emocionar, però li costa mostrar cap signe extern, de tant calent que és, es mostra fred però tots saben que es una cuirassa, encara que no saben perquè la du.

La merendola la van dur el Tai i el Landes (res a veure amb l'Hol) i va ser d'allò mes bona. I arribaren les postres, i amb elles les “two candles”. En Sullis va cuinar unes bulliques llàgrimes esferificades, i bufà les cinc edats. Desprès li feren un regal, una mena de “comediscos” tunejat que en l'anvers duia la següent inscripció: “47 Paris, 49 Roma, 50 Madrid? MOLTES FELICITATS, Sullís!”.

Van riure molt, van parlar de les cabanyes fetes y de les ensorrades, tot prenen un cocacola. En Sullis, tot retornant a casa seguint les molles de pa, crida "que cabrons". Intenta deconstruir un altre paraula, però no li sortí cap, perquè no calia. Gracies!!!

Depra i els seus jocs

PRÒLEG

Hi havia una vegada, en un país petitet, petitet, que pretenia ser nació i no era estat, que hi vivia un noi que es deia Sullís. Quan era petitet, petitet, en Sullís va conèixer un altre noi, de nom Depra que era amic d’en Senig. Algun cop van anar plegats a jugar amb bastonets i pilotetes. S’ho passaven be, però en Sullís va agafar un camí a la vida i els altres dos un altre de molt diferent.

PART I

Passa molt i molt de temps fins que Depra i Sullís tornaren a coincidir. Un dia, van convidar al Sullís a jugar a una casa aliena i allà es retrobà amb Depra. El sorprengué que el Depra, manés i remenés les cireres en els jocs de la casa, tot i que aquella casa no era la seva. Un dia tot jugant a la mateixa casa, en Sullís s’assabentà que la casa ja no era dels mateixos senyors d’abans però que s’hi podia continuar jugant. A ell tant li era de qui fos la casa, mentre pogués seguir jugant i rebre llaminadures, cap problema. Però en Depra no era com ell, i amb el canvi d’amos arribà un altre nen, que sense remenar tant les cireres, manava més que ell i això el va enfurismar. Allà, en Sullís va conèixer a molts nois, el Manor, el Rodji, un que es deia com ell, Sullís, el Niot, el Gratatú i en Jason. També va conèixer a unes nenes, l’Ailaci, la Gebo, la Nones, la Tesmon i la Tamra. S’ho passaven d’allò més bé, tot i que en Depra organitzava els jocs però no hi participava, ell amb la seva PS3 i la resta amb GameBoys. A tot aquell grupet de nois i noies se’ls coneixia pel nom de la colla de Son Mas.

PART II

En Depra, amb les seves llaminadures i les d’en Senig, va convèncer a un grapat de nois i noies perquè anessin a jugar amb ell a coses més divertides, i els va prometre moltes “chuches”. Va neixer la colla dels “Chichis” i va ser divertit. Al bosc, van començar a fer una petita cabanya. Sullís hi anava per ajudar, ell abans se n’havia anant fent una de seva, amb d’altres amiguets. Primer amb una mà al davant i una altra al darrera, després va fer quelcom semblant a unes parets i finalment un sostre prim, però continuava anant a l’antiga casa a jugar, encara hi tenia amics. Un cop acabada la cabanya, amb gran esforç tot va ser joia i alegria i les llaminadures continuaven corrent a dojo, però veient-la, en Depra va pensar, que amb aquella cabanya feta de canyes de canyissar no es divertiria prou i va convèncer als seus amics per reforçar-la i va portar un nou amic, en Llestask. Van veure de seguida que necessitarien més amics per fer-la i així continuar jugant i tenir més llaminadures, i van venir nois més petits com en Casai i en Cram i noies com les germanes Neslavil o l’Oricó, tot i que marxà algú, com el Dirrac, i van continuar jugant, rient i menjant llaminadures, ara, sota l’atenta mirada d’en Llestask, ja que en Depra es mantenia una mica allunyat de tot plegat.

En Sullís continuava jugant a tot arreu tot i que la casa dels senyors havia tornat a canviar d’amos, però encara li quedaven amics, menys. Però n`havia fet algun de nou, com en Lamèn. El seguien convidant, però cada cop hi jugava menys tot i que de llaminadures no li faltaven. En aquesta casa van començar a haver-hi enveges i van expulsar del jocs al Jason i a la Gebo. Tot un trasbals i a sobre ara, a les llaminadures els hi deien sweets.

PART III

En Depra va començar a organitzar jocs a d’altres indrets molt llunyans, fent cabanyes i coses per l’estil, jugava a cromos amb amics desconeguts i cada dia remenava més cireres però es divertia menys, encara que la cabanya estava quedant d’allò més “xula”.

El Sullís deixà d’anar a jugar a casa de la colla de Son Mas per que s’avorria, de fet no l’hi feien gaire cas. La colla dels Chichis li demanà que anés a jugar més amb ells i que de llaminadures no li faltarien. Algú es preguntava, de tant en tant, d’on sortien tantes llaminadures, però tampoc hi donaven gaire importància, en aquella època les botigues et deien allò de “ja ho trobarem”.

Però els jocs del Depra van començar a ser perillosos, comprava d’altres cabanyes amb grapats de llaminadures a unes colles que mai hi jugaries, es va enamorar, potser embogir, amb una col•lecció de dibuixos de còmics i fins i tot va començar a fer una nova cabanya al país de les pizzes. I els de “ja ho trobarem” semblaven no tenir aturador. En un d’aquests jocs, en Depra va caure en un esbarzer. Per culpa d’aquest esbarzer alguna cosa canvià. Es continuava jugant, però més per inèrcia que per diversió. Un dia, van començar a no donar llaminadures als convidats i passat un temps, en repartien menys pels de la colla. Els de “ja ho trobarem” començaven a trobar-ho. En Llestask, que jugava solet amb la màgia Borràs va començar a intentar fer de mag Andreu, però no li sortien els trucs. Els miracles no son producte de la màgia. En comptes d’intentar repartir millor les llaminadures o buscar-ne més, a uns quans amics del grup se’ls va excloure de jugar, així serien menys per repartir-les. Aquest joc rebia el nom de “Deu de l’amor”.

I tot va anar molt ràpid. Ja no es jugava, els convidats no volien venir i les llaminadures cada cop eren més minses. Els jocs d’en Depra, no és que no divertissin, ja no feien cap gràcia. Sullís, afamat per la manca de llaminadures, deixà d’anar a jugar. Van marxar de la cabanya per anar se’n a una de més petita i senzilla, van començar un joc semblant a un que havien vist a la tele que es deia “Gran hermano”, però era un joc de grans i molts nens no entenien de que anava. I arribà un dia què es van presentar a un concurs de la tele, com últim recurs.

I vet aquí un gos (i quin gos!), i vet aquí un gat, i aquest conte NO s’ha acabat.

To be continued... or terminated.

Opticonte IV

Aquell dia era diferent que d'altres. La seva rutina estava trencada per una cita prèvia. Era absurd, estava nerviós. Aquelles cites l’hi posaven, i molt. Arribà amb temps de sobres. El complex l'acomplexava i continuava sent absurd. Per un dels passadissos veié una fotografia de son pare. Tingué un esglai. No s’sperava trobar-se’l en un lloc com aquell i menys penjat, d'una paret. Accelerà el seu pas i tot seguint les indicacions arriba a destí. Despatx 1452. Digué el seu nom i li van indicar que devia esperar en una saleta contigua. Els seus nervis s'havien convertit en ànsies. Quan abans millor, degué pensar.

Passada una estona, que per la sanitat pública devia ser una eternitat i per la privada un no res, un jove amb bata (sanitària, no de boatiné) entrà i digué el seu nom, amb interrogant al final. S’aixecà i el seguí. Entraren en un despatx i el va fer asseure en una poltrona, envoltat d'unes quantes andròmines. Va explicar que ell, primer li faria unes proves i després parlaria amb l'oculista. Van començar les proves. Primer a pèl. Fins al tercer o quart rengló, llegia be les lletres. A partir d'aquell moment tot, tot va canviar. Li posaren unes ulleres “estrafolàries” en les quals el noi anava canviant les lents. En el primer canvi no passà res. En el segon, tampoc. En el tercer, amb el moviment de lliscament del tamboret, els genolls toparen. El pacient encara estava concentrat amb les lletres. S'equivocava sovint, però més per la seva obsessió de relacionar-les que no pas per llegir-les correctament. Anava notant contacte de cames, però tampoc hi feia gaire cas. Encara llegia, vés a saber què. Una de les combinacions fóra USAP. Això el distragué de la seva paranoia, i notà que el genoll del tècnic optometrista ja no topava amb el seu, sinó que topava cada cop més centrat. En aquell moment li digué: ara li posaré unes gotes que ..... Ell, el pacient, s'espantà. A banda de veure-hi molt menys, tot continuà. Ara el genoll ja havia arribat a destí. i el tècnic “optoquetascregut” seguia. El pacient, que dubtà per un moment de ser anglès, ja no sabia què llegia. Un cop, li va semblar llegir PORC, però llegí GLUP. La revisió va acabar.

El feren passar amb l'oculista. No recorda què li digué, ho suposà quan amb les ulleres de cul de got, no s'hi veia tres dalt d'un burro. En sortir, confós ell, no sabia si el sacrificat era ell (un altre cop el burro, aquest cop al davant) o era la feina de tècnic “optofregador”. Dies més tard, parlant amb el seu terapeuta argentí, s'esglaià.

Opticonte III

Tenia la boca seca. També la gola. La boquera dels llavis era com ciment. Gairebé no podia ni obrir la boca. La calor era sufocant. El terra cremava. La roba esberlada, era una tot una taca de sorra i sang.

Amb les poques forces que em quedaven vaig poder obrir un xic els ulls i, si, ho vaig veure, i no menteixo. Alà, a la llunyania s’aixecava un país. Era ric i ple, on tothom vingués d’on vingués era feliç i restava còmodament. Tots eren diferents dins de l’igualtat. Els uns parlaven, els altres escoltaven i després, contestaven. Uns s’expressaven en una llengua, els altres en d’altres i tots s’entenien. No hi havien rancúnies. No hi havien recels. Els coses funcionaven i quan no, tots en feien d’una i s’esmerçaven perquè tornés a funcionar. El comerç era just. Hi havien rics i menys rics. N’hi havien que s’ho gastaven tot i n’hi havia que estalviaven. El jovent era respectuós. Els vells eren escoltats. Sentia cants místics, cants de joia i d’alegria i fins i tot em va semblar sentir una versió de “We will rock you” i a més a més la pluja sabia ploure. Per un moment, vaig pensar que pagava la pena estar en aquell estat tant deplorable per haver viscut aquella visió. Vaig donar gràcies a qui fos mereixedor, d’haver tingut aquells ulls que em permetien aquella visió tan diàfana. Era tanta la calor, que fins i tot em costava parpellejar, i després de fer-ho la imatge s’em va fer borrosa i tot seguit es va esvair.

Recordo un cop sec i després la foscor. Recordo un altre cop sec, i uns llums que passaven per sobre meu. Recordo una llarga espera. Recordo haver sentit una llengua que no era la meva però que si la coneixia. Recordo comentaris sexistes i ordinaris. Recordo una veu que em parlava com si fos tonto amb un accent poc habitual.

-Vos lo que pasahte fué una insolasión graviiisima.

I llavors ho vaig saber. Aquell país que vaig veure no era el meu país. No havia tingut cap problema amb la vista. Tot havia estat un miratge, una il·lusió òptica. I si, m’havia fet il·lusió tenir un país il·lusionant.


PS: Ai que no podrem versionar bé la "We will rock you".

OptiConte II

Era tard, molt tard. Estava fent zapping. La casa restava en pau. No trobava cap canal en el que s’hi estigués més de deu segons. Semblava un autòmat, pitjant el botonet d’avançar canals. Va sentir una coïssor a l'ull esquerra i comença a gratar-se. Al ser dretà, com molts aspectes de la vida, va poder continuar amb la cerca de la inutilitat. La coïssor no minvava i la seva força, per alleugerir-se, menys. La picor va pujar a límits insuportables, i la seva força rascant-se era d’una violència desproporcionada. De sobte, blop, l'ull, l'esquerra, després de tocar la cuixa, va caure a terra. La primera reacció va ser ràpida.

-Jau!!! -digué amb autoritat. El gos d’atura ja s’havia aixecat.

Amb un domini de la situació del tot lloable, es posà de genolls i estirà el braç per tal d’agafar allò que l’hi havia caigut. Inexpert ell, no acostuma a passar cada dia que ens caigui un ull, en atansar-se a agafar-lo l’hi donà un copet. No sabia que amb un ull es perd profunditat. L'ull rodolà i va anar a petar a sota del moble de la tele. Merda, pensà. S’estirà a terra, tot el llarg que era, i era molt, i intentà agafar-lo. El primer que va tocar va ser una moneda. Per uns instants, el seu instint financer el va fer dubtar de si mirar el valor de la moneda o continuar amb el seu objectiu inicial. Prengué la decisió encertada. El següent que palpà, foren volves de pols. Entre el batibull de cables n’hi havien unes quantes. Va dir unes poques paraules amb arameu, sorprenent-se del coneixement d’aquesta llengua morta, però perseverà en la seva cerca. Un altre copet, i l'ull tornà rodolar. Ell reptà. Des de que va fer la mili que no ho feia. Finalment, just al costat dels endolls, entre un garbuix de cables, el pogué agafar. S’incorporà i instintivament el bufà. Encara no satisfet amb el resultat, se’l passa per la boca. Amb la ma esquerra va obrir les parpelles i tot assegurant-se la correcte posició, se’l posà. Uns moment d’incertesa i veié:

© BarraquerEyes Corporation
BIOS Release 11.3
512KB OK
Wait ......

Respirà alleujat quan veié el logo de windows. L'ull s'estava carregant.

OptiConte

Titii, titii, titii.
El despertador va comença a brunzir. Ell, a les palpentes, desprès de donar un cop al llum de la tauleta de nit i fer caure un llibre al terra, el silencià. Com un autòmat retirà les robes que el cobrien i restà assegut al llit uns segons. Mai havia tingut el costum de llevar-se amb un determinat peu. S’incorporà lentament i descalç, com sempre, començà a sortir de l’habitació. Les primeres passes del dia començaven a costar. Era com si el cos necessites oli. El cervell necessitava quelcom més que oli. En sortir, tombà a l’esquerra per anar al lavabo. En arribar-hi, no va pujar la tapa del wàter, com sempre, la dona no ho suportava, però ell ho feia a posta, així es ficava amb allò i no amb altres coses. Es ficà la ma per la bragueta dels pantalons del pijama per poder treure allò. I començà. Era un dels poc moments de plaer que gaudia cada dia, per no dir, l’únic. El primer indici de funcionament del cervell, arribà quan notà que aquell dia esquitxava més que de costum. En acabar, es donà la volta.
El cor li va començar a bategar amb força. No es veia al mirall. Es fregà els ulls amb força i va tornar a mirar-se. Igual. No s’hi veia. Per uns instants, uns centenars de fotogrames de la vida li van passar pel davant a una velocitat de vertigen. Per molts intents que feia, continuava sense veure-s’hi. De sobte va cridar:
-Elviraaaa.
Ella, en sentir el seu nom, es va estranyar, mai li deia pel nom, només quan parlaven de coses serioses, és a dir, mai. Va atansar-se allà d’on venia la veu. En arribar al llindar de la porta, li va dir:
-Què vols?, Joan.
-Elvira, no m’hi veig.
-Què vols dir?
-Que no em veig al mirall.
Ella, va accionar l’interruptor del llum i va dir:
-A l’habitació dels armaris no hi ha mirall.