Confusió -que no Confuci-

Vaig veure en un “pirulu” que aquell dia, crec que a la sala Apolo, actuava "El capullo de Jerez". Desconec -mentida- quin tipus d'actuació fa aquest actuant. Amb tots els respectes no se si als “capullus” o als xeresans, el tema em va sobtar. S'imagina algú que actués "El sòmines de Sabadell" o “El peix bullit de Constantí" o "El plasta de Xàtiva" dit tot sense ànims d'ofendre ni als sòmines ni als sabadellencs ni als peixos ni als constantinencs ni als “plastes” i els pobres xativins que prou tenen amb el carrer blanc. Amb lo fàcil que hagués estat posar-se "El prepucio de Jerez" o "Sa punta de sa fava de Xerez", amb tots, o més respectes als prepucis i/o a les sa puntes de sa fava, es juga amb la confusió i la indeterminació. Estic convençut que el paio aquest (per molt gitano que sigui) no és de Jerez, segur que és de Sherry.

NA: “El peix bullit de Constantí” pot ser un mal exemple, ja que canta en un grup de flatulent nom, però és el que em va venir en aquell moment.

I, Inde, ...

El boom immobiliari va arrossegar fins i tot els jocs de fer cabanyes i moltes d’aquestes cabanyes ja eren autèntics actius tòxics pels que deixaven llaminadures. Trista paradoxa que les llaminadures que servien per endolcir la vida s’havien convertit en tòxiques per les dues bandes. Però les toxines no havien afectat a tothom per igual, i algú, fins i tot, el més contaminat feia com si res i de tant fer-ho sembla que es va quedar amb això, amb res. Ell passà de tenir un nom a ser allò que va escriure un visionari fa un grapat de segles “de cuyo nombre no quiero acordarme”.

I en aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tan sols un editorial (no confondre amb una), el iznajenyo li havien fotut una maneta electoral –potser dues- i ara manava, sense gaires llaminadures, aquell que sempre guanyava però sempre perdia (com es pot veure certs conceptes poden semblar contradictoris). Per sort un grapat de jovenets que –aquí està la novetat- feien corre a uns altres darrera d’una pilota que poques vagades tenien, donaven alguna (i alguna més també) alegria a un poble que estava molt necessitat.

A mesura que passen els anys ens adonem dels enganys als quals hem estat sotmesos. Qui no recorda allò de “La vida sigue igual” del inefable cantant, ex-porter del etern enemic. Doncs, no, mentida, potser la mes grossa del franquisme, que va enaltir la cançó com a resposta al maig del 68. Com a mostra, que els hi preguntin als que vam participar en el joc de les cabanyes. Les germanes Neslavil s’han fet grans (molts de nosaltres més) i fan la viu-viu i fins i tot la Runia ara treballa amb la Tamra allà on havia estat també l’Oricó que ara sembla que han fet amb el feréstec del Cram una cabanya nova, però de les de veritat (viperines llengües diuen que s’han fet okupas d’un altre cabanya per treure’n llaminadures). En Manor va quedar exhaust de barallar-se amb tothom, cosa que mai l’hi agrairan prou perquè segur que els premis se’ls endurà la puça, ara es dedica a l’estudi de diferents idiomes i es ben segur que aviat serà un referent. En Casai (ara no estic segur si es Casai o Sacai o Saica perquè se que s’ha canviat alguna cosa però no estic segur del que), a banda de fer sostenible el sistema de pensions, fa llibres elèctrics i darrerament he sentit quelcom d’un polvo. En Gratatú es la excepció que compleix la regla, i s’ha abonat a la dita “qui mes passa, sou empeny”. I en Sullís... en Sullís es el que fa coses més rares. Diuen que s’ha traslladat a viure a Baker Street.

I.... encara ressonen las veus de milers de ciutadans (terme que pot arribar a confondre, tant pel prefix com per la pròpia paraula) un dissabte a la tarda del mes de juliol cridant, “I, Inde, Inde-sea-ables”.


PD:Amb això que ara “dingú” sap per on passa el Dakar, s’ha perdut la pista d’en Dirrac. Aviat podrem dir: “Dirrac, ese gran olvidado”.

Subliminar o MariusSerrajada

Tot sortint del parc de la Ciutadella, el ciutadà es va encaminar cap a un passeig de la ciutat, que gràcia li feia. Prop d'un majestàtic edifici, que hom pot considerar art urbà, va veure uns ciutadans celebrant una victòria i es preguntà si havia estat una bona decisió anar a ciutat o fóra millor tornar al mas.

Parlem?

I per si faltava alguna cosa, doncs ja la tenim. El barça a perdut. Si, si, encara que ja no sigui noticia, es un fet que cal fer esment. Han (hem?) perdut contra el molt conegut equip rus del Rubin Kazan, que sona més a director de cinema que a equip de futbol.

Be, ara que ja hi som tots, que fem? Parlem del Millet? Aquesta pregunta seria com si es preguntes “Parlem del Lute”?. “Oh, no!” dirien els “puretes”. El Palau i l’Orfeó son unes institucions nostres que estan tan arrelades que ha estat un delicte contra la “societat civil catalana”. I jo ric. Colla de ... Millor no continuar.

Podríem parlar de la crisi, amb el president del Govern, però estava de “tourné” per la pau per l’orient mitja i sembla que la cosa no va amb ell. Y sembla mes preocupat per pixelar les cares de les seves gòtiques filles que no pas per el greu problema que tenim i que ell ha col•laborat amb la seva política de mirar cap un altre cantó, inflant de ves a saber que els seus discursos. I la patronal i sindicats fent de les seves. Algú ha fet una proposta seriosa i/o coherent?

Parlem de la Justícia. Uf. “Oju peligru!”. El Tribunal Constitucional es com una olla de grills, que funcionen a base de globus sonda i ara estan en si ho destrossen tot o ho declaren constitucional però el buiden, que pal cas, es pitjor. La separació dels poders, en aquest cas, executiu i judicial fa riure, be millor dit, fa plorar però ens hauria de fer tremolar.

I la corrupció. Contra la crisi, lluita contra la corrupció, engega el ventilador, que l’aire donarà a algú. I com casi sempre, tot acabarà amb foc d’encenalls. El problema de la corrupció no es dels polítics es de tots. En un país de corruptes, que cal esperar dels politics? Segur que n’hi han de incorruptes, però... mirem al nostre voltant. Ja? Quantes petites corrupteles has vist? Reflexionem.

I per aquí a prop ja estem en pre campanya electoral. S’ens farà molt llarga. I contra més duri, més desafecció. De moment, la única proposta ferma ha estat pujar al Puigmal. I els que l’hem pujat un grapat de vegades?

Sort que la temporada de bolets ha començat acceptablement. Ara només cal esperar unes quantes pluges a veure si al novembre podem fer collita de camagrocs.


ACTUALITZACIÓ:
Ahir, Joan Laporta feia unes declaracions a una cadena de televisió i Catalunya Radio va posar els micròfons. En referir-se a la derrota va dir textualment que el resultat havia estat una “tropesada”. I, Inde, Inde-pen-den-ci-a.

Parlem?

Avui intentaré no parlar del Barça, anava a dir de futbol, però es veu que son sinònims. Es comença a notar, que fins i tot els que mai han suportat el futbol ara s’hi comencen a interessar i el que és pitjor, a opinar.

De religió en podria parlar, però de quina. Hi ha tal ventall de possibilitats que fins i tot ser ateu et deixa “out”.

De sexe. Ui, tema tabú. Hi ha menors.

De la Nació. Ui tema tabú. Hi ha menors.

Un Opticonte. No, no, el darrer va tenir poc “share” de pantalla.

De política ja tampoc queda bé parlar-ne, primer perquè ja sabem tots de quin peu calcem i segon que el més normal és dir que tot es fa malament, que en certa mesura ho sembla, i per acabar-ho d’arrodonir, afegir allò de que tots els polítics són corruptes. I així conversa closa.

Tampoc parlaré de la crisi, bé, sí, mira, doncs ara parlaré de la crisi i no perquè s’hagi acabat, sinó perquè parlaré del tòpic, o sigui que els que l’han provocat són els que són més ajudats, els bancs. Això no deixa de ser una altra de les mentides que es deixa dir per a que el “vulgo” pugui queixar-se. Els culpables d’aquesta crisi, o d’una gran part d’ella som nosaltres mateixos. Fa massa anys que estirem més el braç que la màniga i al final la mamella deixa de rajar. Manca de valors? Havia quedat en no ficar-me en religió. I com a culpables que som, uns mes i d’altres molt menys, ho pagarem. Fem números. Si algú no hi està d’acord, doncs que ho digui que ho modifiquem.

PA (Prestació atur) 600€/mes
NM (nombre de mesos a cobrar) 18
AT (Aturats) 4.000.000

Cost del subsidi d’atur = PA * NM * AT.

Si no he errat amb els càlculs això dona la xifra de 43.200.000.000€. Sí, sí quaranta-tres mil dos cents milions d’euros. Com diria un del Kracòvia, set bilions cent vuitanta-set mil i escaig milions de pessetes (de les antigues pessetes). I tot aquest festí de milions del que sigui, per culpa de la cobdícia dels uns i dels altres, i al final, ho pagaran justos i pecadors. Doncs apa, ara uns a passar una temporadeta pel purgatori i uns altres per l’infern. Vaja, la religió un altre cop.

Millor parlar del Barça, oi?

L’estiu es a la cantonada

Be, ja tornem a ser-hi. Ja ha passat la Setmana Santa. Un altre període de vacances amb connotacions religioses que a la majoria tant se li’n fot. He pensat més d’un cop en que s’hauria de canviar la denominació de determinades festivitats ja que estem avocats cada dia més a un “tot plegat” laic, però reflexionant una mica, me n’adono que si ho canviem correm el risc de perdre una mica els nostre orígens i com diu aquell “qui perd els orígens perd la identitat”. Un altre dia reflexionaré sobre això de la identitat igual arribo a la conclusió de que si no ens serveix per res, doncs els orígens menys. Hi ha el risc de tornar a celebrar el 18 de juliol, i que a ningú posi el crit al cel, que el dia de la “raza” encara es celebra, s’ha de dir que sota un altre denominació.

La família, be gracies. Comença a patir signes de fragmentació. Ei, que ningú es pensi que van mal dades, ans el contrari, som víctimes dels anys i ja algú comença a volar una mica pel seu compte. Millor anar-se preparant per aquest futur que cada dia s’apropa més.

I la crisi, va fent el seu lent camí. Des de fa un parell de dies, es poden llegir noticies amb un lleuger to optimista. Ara el que ja no sabem es si aquestes noticies son veritat o son l’ampolla mig plena que vol veure la premsa, que es comença a donar que si van molt mal dades ells també hauran de tancar. No se com van de subscriptors però el cert es que de publicitat cada dia es veu menys.

Al final resulta que ens queixem de vici. Tenim el Barça millor que mai, i que duri. Tenim més aigua que fa molts i molts anys. La Cope vol fer fora al Federico Jiménez Losantos (be, això no se si es bo o dolent). La meva estimada ministra, ara resulta que ven bases espanyoles a l’estranger. Un bolivià molt conegut deixa la vaga de fam. Jajajajaja (perdoneu-me aquesta petita llicencia, però es que fa riure). I a la fantàstica autoproclamada ciutat antitaurina de Barcelona, s’ha venut tot l’aforament de la Monumental en 50 minuts, no per un concert, per una “corrida” en solitari de José Tomás. Ole, Ole, Ole.

Provincia de Sèrbia

Avui, dia del pare, la mamà Chacon ha estat en aquell lloc que per uns es país i per altres es província. El lloc, en això si que hom està d’acord, es diu Kósovo.

Total, que perquè com ha anat a un lloc que no està reconegut, ha hagut de aterrar l’avio que la transportava en una base militar de l’OTAN, que crec que encara estan reconeguts i desprès agafar un helicòpter i anar a la base “espanyola”. Poso espanyola entre cometes, perquè d’espanyol deu haver la bandera, uns quants oficials, i un grapat de soldats, la resta del contingent deu ser d’assimilats, abans en futbol s’els hi deien “oriundos”. Crec que es la primera i última visita que fa en aquesta gent. La última perquè el que ha anat a fer era comunicar que marxen. Textualment ha dit : “Enhorabuena. Por esos diez años de gran trabajo de las tropas españolas. La misión esta cumplida, es la hora de volver a casa. Nos volvemos para casa. Enhorabuena”. La primera reacció que ha estat de sorpresa, per la forma de dir-ho. Es “castiza”, com si hagués dit “seis toros seis”. Ole!!!! Y la segona, es la meva facècia: L’hi podríem dir Carme MaChacón. Repeteix “Enorabuena” y el concepte “volver a casa” dos cops. Amb cinc frases, dos d’elles “uni -paraulars”, dues repeticions. Si mireu les imatges d’aquesta “arenga”, veureu com amb els dits de la ma esquerra va comptant les frases. Jo també t’estimo, Carme.

Ha faltat poca estona perquè des de l’OTAN critiquessin la decisió unilateral i a contratemps. Es allò de “esto no va conmigo”. Crec que Espanya es l’únic país de la UE que no ha reconegut la independència de Kosovo. Quines raons tenen? Tenen pors internes? Ai Europa, Europa, amb quins companys de viatge més estranys et busques. Spain is diferent, i tant !!!.

Estimat Dilluns

Dissabte:
- Thierry Henry: "Catalunya no és Espanya". Tití, Tití.
- Ryanair estudia cobrar per anar al lavabo. El que no especifica és si tarifarà segons servei: Deposar, orinar o perbocar.
- Els “hombrecitos” de Montjuïc res de res. Igual de tant treure pit estaven cansats?
- Warren Buffet pronostica una economia "en ruïnes" en el decurs del 2009. No te jode el adivino!!!
Diumenge:
- Zapatero diu “La unidad europea es garantía para salir de la crisis”. Si hem de ser conseqüents amb les seves declaracions, ni existeix o existirà unitat europea, ni sortirem de la crisi. Igual es que no existeix?
- Ingressen d’urgències a la cultura. Perdó, ingressen d’urgències al Conseller de Cultura per un còlic.
- Mor Pepe Rubianes. Qui farà la seva feina políticament incorrecte?
- Mor un corredor irlandès de 27 anys a la marató de Barcelona. M’hauria de fer una revisió mèdica.
- A Huelva, 80 persones apallissen a 5 policies nacionals. La noticia no especifica l’ètnia. Tothom sap quina ètnia es.
- Els homenets de Les Corts, menys de menys. ONG Barcelona: Primer uns que no havien guanyat en tot l’any, avui, uns que no ho feien en el seu camp.
- A Galícia poden guanyar tants uns com els altres. No sabem del cert que es menys dolent.
- Al País Basc poden guanyar tants uns com els altres. El cert es que em costarà pocs calés, ja s’els queden.
- França tanca un repetidor que permetia veure TV3 a la Catalunya del Nord. Tití, Catalunya tampoc és França. No som dingú?
- No es tenen coneixements de més caceres famoses. Els animals poden estar contents i no tant els fabricants d’armes, munició, propietaris de vedats i periodistes.

Quin cap de setmana!!! Qui deia que els dilluns eren fastigosos?

Podeu escollir escoltar alguna d'aquestes cançons per alegrar la vida. "Clàssica", disco, pop, i una nostrada.









PS: A Galícia sembla que guanyen uns que ja hi eren fa un temps. Al País Basc els que hi eren sembla que guanyen però que poden perdre.