Retroretransmissió

Patiment.
Tranquil•litat.
Alegria.
Control.
Panificadora.
Segueix. El temps passa.
Pim.
I després pam!!!
Decepció.
... i ara tinc un arsenal d'idees que em venen al cap.
Ja sabem perdre. Què maco que és guanyar!!!

Síndrome d'abstinència

Diu la wikipedia que “La síndrome d'abstinència és el conjunt de reaccions físiques o corporals que succeeixen quan una persona amb addicció a una substància (alcohol o begudes amb etanol, tabac o altres drogues) deixa de consumir-la”. També afegeix que “Aquesta síndrome també pot presentar-se en algunes patologies psicològiques com la Dependència Emocional, on no es depèn d'una substància o droga, però sí d'afecte desmesurat o dependència cap a altra persona” i jo afegiria cap a un grup de persones.

I això devia passar-li a cert director tècnic que en busca d’una teràpia substitutiva estava ahir a la nit a l’auditori escoltant la orquestra sifònica del Teatre de Mariinski, que sona com el Barça. Espero que l’Andoni no confongui el Korneiev amb el Prokófiev.

Nota: La orquestra del vídeo no es la mateixa, el director, sí, i la peça… be pot assemblar-se al segon gol de la maneta al Madrid , 21 passes en 58 segons. Parlem d’ART.

Veni Vidi Vinci. The Movie

Tenia previst publicar un post intentant transmetre l’emoció viscuda durant el partit. He trigat tant, perquè el tema era (i es) complicat, i l’Isaac (altrament conegut com “de bíblic nom”), m’ha alleugerit la feina amb una composició visual i auditiva que ens transporta allà on érem i s’ens torna a posar “gallina de piel”. Qui no tingui temps que no ho miri, es necessita tranquil•litat, abaixar les fonts lumíniques externes, apujar el volum i gaudir.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack VI

Aquest humil servidor de tots vostès, s’ha fet ressò del clamor popular de l’entorn barcelonista i deixa constància d’aquest tall, que també forma part de la banda sonora del nostre viatge. Hauria estat millor posar el vídeo, però llavors no formaria part de la sèrie. Uala, que ho gaudiu.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack V

Ara ja tocaria parlar del partit, però ho farem durar una mica més. Un altre de les cançons que sonaren en el Punto va ser Viva la vida de Coldplay. Els meus fills diuen que ja “ralla” de tant sentir-la. Be, els hi farem cas per un cop a la vida i deixarem caure aquesta altre, Moving de Macaco. Per relacionar-la amb el viatge, només cal llegir la lletra, “Moving, all the people moving, one move for just one dream”. Doncs això varem fer i el somni aconseguirem.

La ley universal de la locomoción no puede fallar en este momento...
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream
Tiempos de pequeños movimientos, movimientos en reacción
Una gota junto a otra hace oleajes, luego mares... océanos
Nunca una ley fue tan simple y clara: acción, reacción... repercusión
Murmullos se unen forman gritos, juntos somos evolución
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream


Escucha la llamada de Mama Tierra, cuna de la creación
Su palabra es nuestra palabra, su quejio nuestra voz
Si en lo pequeño está la fuerza, si hacia lo simple anda la destreza
Volver al origen no es retroceder, quizás sea andar hacia el saber
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream
This is the Life fest under your feet (x2)
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream

Veni Vidi Vinci. L'accés

Després de la breu visita a la Ciutat del Vaticà, anem cap el punt de concentració blaugrana, i en el camí, algú, i no miro a “dingú”, comença a cantar el “ser del Barça es, el millor....”. Sorprenentment, els cotxes i motos que passen a prop nostre fan sonar els clàxons. Els romans estan amb nosaltres. En arribar, una mica massa d’hora decidim fer “un coca-cola” i alguna cosa més. La llei seca, als voltants de l’estació de Cipro, funciona. Desprès d’aquest petit refresc anem a agafar “l’utubus”. El desplegament policial, d’exagerat que es, em sembla ridícul. Es munta un convoy de quatre o cinc autobusos municipals amb dues furgonetes dels “caravinieri” al davant i darrera de cada bus i motoristes amb la sirena a tot volum obrint i tancant la comitiva. Els tres quilometres de trajecte son oberts. Cap semàfor. Uns dos quilòmetres al voltant de l’estadi està prohibit aparcar. Semblaríem terroristes, vist des de fora, per sort tenim un vídeo que demostra la gresca que varem fer.

Ens van deixar mes o menys a un quilòmetre de l’estadi. Molta policia, massa. Enfilem cap allà. Passem una primera porta, amb una seguretat mes aviat minsa, i ens dirigim cap a la nostra porta, a la “corva sur”. La cua en aquest punt es més llarga. Aquí ens fan ensenyar dos cops l’entrada junt amb el DNI. Al final ha resultat que si, que tenen els noms, però ningú els comprova, al menys no ho veiem. Després d’aquesta porta hi ha policia que revisa bosses, però ho fa aleatòriament. Ja som dins, del recinte.

I ara, que ja som casi dins, em permetran els senyors lectors la llicència de posar els versos que va escriure Josep Mª de Segarra per l’inaguració del Camp Nou.

Oh ciutat meva que la vida em prens
-i ets més meva i menys meva cada dia.-
avui, amb blau sofert i amb grana intens,
estàs pintant tot l'aire d'alegria.

S'obren les portes de l'estadi inmens,
fet a l'amplada que el teu cor volia,
i el que és fill teu i el que no, ho és, sorprens
amb l'aplom de la teva senyoria.

Avui de roig de sang i blau de mar
vesteixes l'arrogància muscular
que excita i embriaga i abraona;

i avui aixó que és glòria i febre i crit,
només té un sol amor i un sol sentit
i una sola paraula: BARCELONA!

Veni Vidi Vinci. Soundtrack IV

Dins la banda sonora del viatge, havíem d’haver inclòs una cançó dels “Pep Show Boys”. D’aquest grup, mes que cançons el que cal es veure els seus vídeos. Un altra de les joies amb el que el Marc ens va regalar, va ser aquesta “Hidromiel”, que canta Tonino Carotone. Tots pensareu, quina bona tria, posar música del país que es visita. Doncs no, el senyor aquest es de Burgos i el seu DNI diu que es diu Antonio de la Cuesta. La part italiana del pseudònim l’hi ve perquè va fugir a Itàlia amb una colla d’insubmisos per no fer la mili. Ara crec que ha arrelat a Barcelona.

HIDROMIEL HIDROMIEL
HIDROMIEL HIDROMIEL
CAPRICHOSA
INSPIRACION CUANDO BAILAN
LUMINOSAS SUS ESTRELLAS EN MI CORAZON
HIDROMIEL HIDROMIEL
VOY ASIMILANDO EL NECTAR DESDE
UN VASO SE DESBORDA Y SALE UNA CANCION
DE AGUA Y DE MIEL AZUCAR Y ALCOHOL DE NOCHE
Y DIA SANTA MELODIA HIDROMEL
HIDROMIEL HIDROMIEL
COMO BUEN APERITIVO GENEROSO Y DIGESTIVO
DE TOMAR ENTRE COMIDAS NUNCA ES
CONTRAINDICATIVA SIENTA BIEN SIENTA BIEN
LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI
LIVING IN MARIATCHI HIDROMIEL
LO BEBIAN LOS FENICIOS LOS CELTAS
Y LOS EGIPCIOS. YO QUE VENGO DE PAMPLONA
Y LA BEBO EN BARCELONA UNO DE MIS TANTOS
VICIOS QUE ME PONE A CIEN
LA HE BEBIDO EN SAN FERMIN
DE LA BOTA DE TOÑIN
CASI COMO EL PACHARAN DE LA HIDROMIEL YO
SOY FAN
LO QUE BEBEN LOS BANDIDOS
MARINEROS Y TONINOS
FERMENTADO Y DESTILADO SACROSANTO
BEBEDIZO
LIVING IN MARIATCHI
LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI
HIDROMIEL HIDROMIEL HIDROMIEL...

Veni Vidi Vinci. Soundtrack III

No se perquè hi era aquesta cançó dins d’un dels cd’s gravats per el viatge. Era una concessió a l’experiència, per dir-ho elegantment? Quan va sortir aquesta cançó jo tenia quinze anys i la resta .... no existia. Aquell any va ser l’any del famós 0-5 del Barça de Cruyff al Bernabéu. El títol de la cançó diu “Dreamer”, somiador. Érem uns somiadors. Teníem un somni.

Dreamer, you know you are a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
I said dreamer, you're nothing but a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
I said..."Faaaaar out, What a day, a year, a laugh it is"
Yoooou know, Well you know you had it comin' to you,
Now there's not a lot I can do

Dreamer, you stupid little dreamer
So now you put your head in your hands, OH NO!!
I said... Faaaar out, What a day, a year, a laugh it is
Yooou know, Well you know you had it comin' to you,
Now there's not a lot I can do.

Well work it out someday

If I could see something
You can see anything you want boy
If I could be someone
You can be anyone, celebrate boy.
If I could do something
Well you can do something,
If I could do anything
Well can you do something out of this world?

Take a dream on a Sunday
Take a life, take a holiday
Take a lie, take a dreamer
dream, dream, dream, dream, dream aloooooooooong...

Dreamer, you know you are a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
I said dreamer, you're nothing but a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
OH NO!

Veni Vidi Vinci. Lo Viatge II

He passat mala nit. Ha fet molta calor. El queixal també ha fet de les seves i a sobre el Marc, com si plogués. Ha engegat lo putu ventilador. Marc: i van tres. Ens llavem a 2/4 de set, dutxa (sessió d’escuma per alguns) i esmorzar “continental” prou abundant.

Carretera i “manta”. Costa sortir de Treviso. Enfilem l’autopista que en teoria no hem de deixar en cap moment fins arribar a Roma. Uns 560 quilòmetres per davant. Condueixo. La regió del Veneto per on passem em sorprèn per la seva planaria, es exagerada. Cauen quatre gotes, ni una més ni una menys. En la primera cruïlla important d’autopistes la caguem, crec que era a Padova, en comptes d’anar cap a Ferrara-Bolonya hem tirat cap a Vicenza-Verona. No costa gaire rectificar. A la segona cruïlla important tornem a cagarla. Aquests italians no es que siguin un primor posant rètols a les autopistes. Una sola indicació que la veus quan ja has passat. En comptes d’anar cap a Florència tirem cap Modena-Parma-Piacenza. Tot això a Bolonya. Té a veure el famós pla amb perdre’s? El tram entre Bolonya i Florència es una mica antipàtic, muntanyes, túnels, ponts i molts camions. Quan portem uns 310 quilòmetres, fem una paradeta, gasoil, aigua i canvi de pilot.

L’Isaac ens porta fins a Roma per “l’Autostrada del Sole” (A1), i a sobre no es confon cap cop (tampoc hi havia cap lloc per equivocar-se). Arribem al peatge i hi ha control de “carabinieri”. El germà del Marc ens ho havia dit. Abans de pagar, s’apropa un poli d’aquests i ens pregunta si anem a l’estadi olímpic. Ens diu que ens aturem més enllà per “inspeccioni”. Sortim del peatge i l’Isaac es fa l’orni i passa de llarg. Un risc innecessari, però surt be. No portàvem res que amagar. Seguint les indicacions de l’Stefy, el nostre “contacte” romà, agafem la “Circumvallazione Settentrionale” cap a la sortida 6. Crec que només descobrim la 9. Sortim allà on podem i curiosament, després de passar un pont imponent arribem molt a prop de l’estadi. No era el millor camí però es compleix allò de que “tots els camins porten a Roma”. Tornem a creuar un altre pont i just al davant tornem a veure l’estadi. I tot això presidit per un monòlit on diu “Mussolini”. Unes ziga-zages per Roma ens duen a l’alberg, a la “Via Cola di Rienzo”, on tenim “reservat” el dormir. Deixem (be, deixen) el cotxe en un pàrquing i fem el check-in. L’alberg aquests, es un pis, cinquè, grandiós, que està mig en obres, per dins. No em posen problemes als meus tendres 35 anys. Deixem les coses i sortim a dinar, que ja es tard, vora les tres de la tarda. Anem a un pizzeria, (estrany, oi?) i dinem unes pizzes amb una mica de vinet i una “cerveceta”. La llei seca deu ser per altri, si seus i dines es veu que no. El partit es a ¾ de nou. Partit ? Quin partit?

Han passat 24 hores i estem acabant de dinar en una terrassa del Trastevere, al Carlo Menta de la Piazza Giuditta Tavani Arquati. Avui hem fet menú. El segon plat, a banda de la torradeta d’entrant, (polo, ossobuco i no sé que més) era fluixet, la pasta, no. Hem de tornar a l’alberg per agafar les bosses i sortir “volant” cap a Treviso. No tenim gaire temps. Condueix el Marc, per Roma, com si fos un romà, o pitjor. A cada cantonada deixa anar allò del “tonto de la ciento veinticinco!!!”. No és ni el Marc Roma ni “es Roma Pou”, es tant sols el Markus. En un tres i no res sortim de Roma i ja tornem a estar a “l’autostrada”, fent el camí invers. Mentre alguns dormen ell va fent camí a una velocitat... com ho diria... alteta. Deixa el cotxe escurat de gasoil. En la maniobra de repostatge, em poso jo al volant i a una velocitat mes assenyada, enfilem cap a l’aeroport. El Marc es posa a dormir fins que el fre del cotxe el desperta (ai aquests frens). Deuen quedar uns 250 quilòmetres, que passen sense gaires entrebancs, excepte un moment que ens dona la sensació d’estar perduts. El Veneto continua sent molt pla. Un cop a Treviso, seguint dues indicacions, arribem a l’aeroport. El dia abans ens va semblar (i ho va ser) etern sortir d’aquesta ciutat. Posem la mòdica xifra de 5 eurus de gasoil (“somos unos miserables” dit amb certa entonació), per “complir” amb el rent-a-car i deixem el cotxe al parquing. A deu Punto (i no d’inflexió).



Cultureta: Cola di Rienzo o Nicola Gabrini fou un polític italià del 1300 i escaig, tribú del poble romà i que proclamà a Roma una nova forma de govern inspirada en la República romana i que es digué “En bon Estat”.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack I

Poc s’imaginava Georg Friedrich Händel que la seva peça "Zadok the Priest" que pertany als Himnes de la Coronació (Coronation Anthems) serviria com a himne d’una cosa per alguns tant vulgar com una competició de futbol. Curiosament els va composar per la coronació del rei Jordi II de Gran Bretanya al 1727. Oh, un 27 i oh, oh, oh un 72!!!. Aquí esta l’obra original. Crec que es mereix ser escoltada.

Després va ser prostituïda per un tal Britten per encàrrec de la UEFA i li va posar una lletra amb trossets de les seves llengües oficials. Sentir la versió italianitzada d’Andrea Bocelli, a on tant sols podíem entendre “Campioni, Campioni” va ser … Esperàvem veure com la pilota del cercle central era mantejada, però no va ocórrer això. Un cop acabat el partit la van posar per megafonia i varem cridar el que les nostres maltractades cordes vocals ens van deixar: “The Champions, The Champions".

Ce sont les meilleurs équipes,
Sie sind die allerbesten Mannschaften
The main event.

Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.

Une grande réunion
Eine grosse sportliche Veranstaltung
The main event.

Ils sont les meilleurs
Sie sind die besten
These are the champions.

Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.

Viatge a Itaca

Fost es una de les obres més famoses de Goethe. Del Sant no en se res. I que dir d'Aiguaviva? I de Vilobí d'Onyar? Doncs que està a la Selva, allà on tot es feréstec.

Treviso, la Benetton. De bíblic nom es basquet. Basquet era Treviso. United colors of Benetton. Blau grana al vent. N'hi han d'altres, de colors?

Florència; un habitant pot ser proper president. Boti. Boti.

Bolonya. Quin pla! A cada pla hi han exotismes. Es el nebot? Soc jo.

Foro, Coliseum, plaça Navona, Fontana di Trevi, Panteó. Res. L’Estadi olímpic. Neró l'incendià. Nosaltres farem la nostra ziga-zaga ziga-zaga.

Dormim a quatre passes del Vaticà. Ells protestants, mira els del Chelsea, nosaltres catòlics. Uns son d'uns americans els altres son dels qui l'estimem.

Dijous posarem la ma a la boca de la veritat. S’ens posarà la gallina de piel. La veritat serà “We will rock you”.

Londres, Paris, Roma. Desprès d'aquesta vindrà Berlín. Roma es ciutat olímpica. Barcelona també. Barcelona va ser d'ells. Roma serà nostra.

Parlem?

Avui intentaré no parlar del Barça, anava a dir de futbol, però es veu que son sinònims. Es comença a notar, que fins i tot els que mai han suportat el futbol ara s’hi comencen a interessar i el que és pitjor, a opinar.

De religió en podria parlar, però de quina. Hi ha tal ventall de possibilitats que fins i tot ser ateu et deixa “out”.

De sexe. Ui, tema tabú. Hi ha menors.

De la Nació. Ui tema tabú. Hi ha menors.

Un Opticonte. No, no, el darrer va tenir poc “share” de pantalla.

De política ja tampoc queda bé parlar-ne, primer perquè ja sabem tots de quin peu calcem i segon que el més normal és dir que tot es fa malament, que en certa mesura ho sembla, i per acabar-ho d’arrodonir, afegir allò de que tots els polítics són corruptes. I així conversa closa.

Tampoc parlaré de la crisi, bé, sí, mira, doncs ara parlaré de la crisi i no perquè s’hagi acabat, sinó perquè parlaré del tòpic, o sigui que els que l’han provocat són els que són més ajudats, els bancs. Això no deixa de ser una altra de les mentides que es deixa dir per a que el “vulgo” pugui queixar-se. Els culpables d’aquesta crisi, o d’una gran part d’ella som nosaltres mateixos. Fa massa anys que estirem més el braç que la màniga i al final la mamella deixa de rajar. Manca de valors? Havia quedat en no ficar-me en religió. I com a culpables que som, uns mes i d’altres molt menys, ho pagarem. Fem números. Si algú no hi està d’acord, doncs que ho digui que ho modifiquem.

PA (Prestació atur) 600€/mes
NM (nombre de mesos a cobrar) 18
AT (Aturats) 4.000.000

Cost del subsidi d’atur = PA * NM * AT.

Si no he errat amb els càlculs això dona la xifra de 43.200.000.000€. Sí, sí quaranta-tres mil dos cents milions d’euros. Com diria un del Kracòvia, set bilions cent vuitanta-set mil i escaig milions de pessetes (de les antigues pessetes). I tot aquest festí de milions del que sigui, per culpa de la cobdícia dels uns i dels altres, i al final, ho pagaran justos i pecadors. Doncs apa, ara uns a passar una temporadeta pel purgatori i uns altres per l’infern. Vaja, la religió un altre cop.

Millor parlar del Barça, oi?

I? Eh?

Que passa? Si, he fet una mica més de quatre minuts, i?
La tant tecnificada F1 no pot córrer quan cau un xàfec, que passa!
Que em faig gran? I?
Els periquitos tornen a guanyar, i?
Que si segueixo així el cotxe escombra em recollirà, i?
Portem tres dies amb fotos de “família”. Fins quan? Eh?
Que ja no tinc edat d’anar el dia abans d’una cursa a esquiar, si, no en tinc. I?
Si ets ric, ets ric, passar-te per ric, sent pobre es fer el ridícul més espantós, oi Sr Rodriguez?
Que faig un divendres al vespre corrent per la carretera de les Aigües. No ho se. I?
900 milions per la T1. Es la targeta multi viatge més cara. No, es la nova terminal del Prat. Ara que “dingú” agafa l’avió, 900 de l’ala. I?
Per que als treballadors ateus i agnòstics tenen festa per Setmana Santa, ells que tot el dia “despotriquen” de la Santa Mara Església. Que passa!
I lo content que estic d’haver corregut, eh?
I lo disgustat que estic de com s’enfonsa tot, eh?

Estafa, engany, desil·lusió, desafecció.

Vivim un època en que tot ens sembla que es un engany. Ens enganyen els que ens governen i també els que haurien de fer oposició. Hi han enganys familiars de tota mena. Els proveïdors enganyen als clients i molts cops passa a l’inrevés. Ens enganyen en el mon de l’espectacle. En molts casos, es d’una forma escandalosa i en d’altres molt subtils. S’ens està anant tot de les mans. Desprès ens queixem de la desafecció. Cony, és que ens veiem obligats. Quan parlo de desafecció, no em refereixo només a política, també a treball, també a espectable. Dissabte a la nit, varem tenir un exemple claríssim d’engany: el partit de futbol entre els “de casa”. Engany en quan a joc. Engany en quan a jutge. Engany en quan a “fair play”. Engany dels actors vers els propis actors. Engany dels actors vers el jutge. Va ser tot un espectacle d’enganys. Segurament si el resultat hagués estat un altre no estaria dient això, si, segurament, però l’engany existiria i no denunciar-ho seria també un engany. I aquestes coses creen desafecció. La desafecció en política sembla que ja els hi està be: “Gairebé el 60% d'enquestats admeten estar poc o gens informats de l'activitat del Govern” o “El 51,3% desconeixen quins partits formen el Govern” (Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat 13.2.2009) En el cas esportiu, aquesta desafecció pot resultar positiva. El dia que en siguin molts i molts els que perdin l’interès com ara esta muntat el futbol (i d’altres esports), aquell dia potser tornarà a tenir l’esperit que hauria de tenir. Hi ha tecnologia per no fer del jutge un engany més. Hauria d’haver vergonya per que els esportistes es dediquin allò per el que estan. La provocació ja sigui verbal o teatral no hauria de tenir lloc en el mon de l’esport. Diuen que son el mirall de molta gent. Pobre gent que s’en miralla. D’altres diran que això es la salsa del futbol. Per aquests la única resposta que tinc, és que llavors el vull a la brasa i "tomba i tomba".

PS: SMS del Barça. Pinto era a la llotja.

Piu Piu (Annex I)

Ja ho deia en el post anterior. No hi ha res que passi per casualitat, com a mínim a can Barça. La noticia segueix i segueix. Ara, la “Sociedad Española de Ornitología” demana que no es facin les obres de remodelació del Camp Nou en època de reproducció del ballester.

Tornem-hi. En la setmana del derby, perquè la tal associació “Española” ha de fotre (amb perdó) cullerada a tot plegat? L’entorn ens vol distreure. Estiguem alerta. Massa signes aquests dies. La renovació del Eto’o, el llibre del ex cap de comunicació, el garbuix amb TV3 i ara els pobres ocellets. I com qui no diu res, un parell de naturistes (Jordi Sargatal i Cristòfol Jordà) ens surten amb que hi ha una espècie que llueix els colors blaugranes i que a sobre nia al delta del Llobregat en uns terrenys del Barça. Demanen que la pobre bestiola sigui adoptada com emblema de l’entitat. Be, si hem de fer cas literal de la paraula “adopció”, el cas pot trigar anys i panys en fer-se realitat. Em pregunto, a qui visitarà el psicòleg social, al president o als cent seixanta mil socis (xifra dita al vola ploma) per tal de poder emetre una avaluació de la idoneïtat de la “família”. M’oblidava d’esmentar el nom de l’alat: gall marí o polla blava. “Tremendo”. Els culers tenen la polla blava. No m’en sé avenir. Ho hagueu vist això!!!

El Departament de Benestar Social, perdó, crec que ara es diu d’Acció Social i Ciutadania, un cop escoltades les recomanacions dels ornitòlegs espanyols, ha encarregat un estudi (es veu que tots n’encarreguen molts) per tal d’estudiar tant l’impacte econòmic com social de poder concedir tres dies de festa retribuïda a totes les parelles heterosexuals que coincideixin amb el període fèrtil de la dona. Una parella que l’hi costi una mica pot arribar a gaudir d’uns trenta nou dies addicionals de “vacances reproductives”. Encara que econòmicament pugui semblar una ruïna, els fabricants de paper mil•limetrat i els de termòmetres basals poden fer l’agost. Els col•lectius GLBT faran vaga per protestar contra aquesta mesura que consideren, si be justa, poc solidaria.

Piu, Piu.

Qui es cregui que les coses passen perquè si, va molt errat. Tot te una explicació. I tot, o moltes coses que passen darrerament son maniobres orquestrades que molt sovint ens passen desapercebudes. S’ha d’estar atent, s’ha de llegir entre línies i molts cops entre paraules. La noticia apareguda ahir en que feia referència a que el Departament de Medi Ambient (recordeu, en “Xoan”) ha informat al Barça de l’existència d’un ocell que nia (o nidifica) a l’estadi. Es tracta d’unes cent parelles d’una espècie que es diu ballester (per els qui tenen DNI espanyol o “español”, es diu “vencejo”). Aquesta informació te a veure amb les possibles obres de remodelació del Camp Nou, ja que per no destorbar als ocellets, s’haurà de buscar un nou emplaçament o un “quelcom” per fer compatible l’hàbitat dels ballesters amb les obres. La noticia, sorprenent o no, te moltes lectures, i sí, s’ha de llegir entre línies i entre paraules.

Primer, la filtració segurament es una protesta de la gerència del club per les condicions laborals dels alts directius. A ESADE o al IESE, mai, mai els hi van explicar com enfrontar-se amb TV3 per 30 milions d’euros i a la vegada amb cent ocellets. Es dura la vida.

Hi ha qui diu, que no, que la filtració ve de les mateixes esquerres verdes i progressistes de la conselleria per tal de salvar els 300 empleats que Norman Foster ha fotut al carrer, ja que segurament, tornar a dissenyar els plafons de colorets ara amb uns niuets de disseny els hi hagués donat feina durant un quant temps.

Els més mal pensats creuen que amb això es deixa una porta oberta per on ens colaran un dia d’aquest la protecció de les altres espècies que ronden el Camp Nou, sobre tot de nit. No se si és competència de Medi Ambient, Ambient Total o Benestar Social. Temps al temps.

Però l’oportunitat de la noticia, crec que rau en fer-la coincidir amb el “derby” del proper cap de setmana (vaja, mes espanyol). L’espècie amb una seriosa amenaça d’extinció és la dels periquitos, i com no saben com guanyar-nos, es busquen causes externes per tal de desestabilitzar. Ja ho deia el mestre Johan, “el entorno”. És un atac directe a la sensibilitat d’en Pep?. Pep, no et distreguis, “al loro” (vaja, un altre ocell). En els milions i milions d’anys d’existència de la vida a la terra, milers i milers d’espècies s’han extingit. Els periquitos no en poden ser una més?.

En aquests temps convulsos que estem vivim, les aportacions sempre son benvingudes, i jo deixaré la meva: Segurament els ballesters van al Camp Nou des de que en els minuts de silenci posen el Cant del Ocells, que provin de posar “Pajaritos por aqui ....”, igual les bestioles migren cap un altre cantó. Apostes : La conselleria, no hi estarà d’acord, segurament no per els ocellets, si no per la contaminació acústica. Recomanaran posar la música a 40 quilòmetres per hora.


PD: Barça SMS : Pinto no es un ocell. Els ocells piulen, no canten.

Pobres pilots

I tots preocupats per la crisi. Que si salaris, que si augments que si congelacions, que si crèdits, que si aixetes, bla, bla, bla. Hi ha notícies que ens passen desapercebudes. Aquí en tinc una. Els pilots de la F1 en contra de la puja de la “súper-llicència”. El preu d’aquesta llicència es compon d’un fix i un variable en funció dels punts que aconsegueixis (els punts del mundial, no els punts que et puguin treure del carnet de conduir). L’augment del fix per aquest any es d’un 4% (passen de 10.000 € a 10.400 €). L’augment per cada punt es d’un 5% (passen de 2.000 € a 2.100 €). Pobres pilots. La FIA diu que es l’augment del cost de la vida. L’any anterior, segons aquets mateixos paràmetres la vida va pujar un 480%, si, si, casi un cinc-cents per cent (van passar de 1.525 € a 10.000 €). Per sort, en la part variable es van moderar i la puja només va ser de quasi un 340% (de 465 € a 2.000 €). Com deia abans, pobres pilots. No sé si us passa a vosaltres però cada cop que veig o llegeixo el nom del president de la FIA em venen al cap unes imatges, privades, això si, però unes imatges. Igual em passa amb el famós “corpiño”. Pobres pilots. Em descuidava que a més a més del fix i el variable, també han de pagar una assegurança obligatòria, que puja 2.720 €. Igual es el nostre equivalent a l’assegurança a “tercers”, no se. Pobres pilots. Fins aquí la noticia, pobre, no ?
Es pràctica comú que quan pagues una cosa sàpigues de que es tracte, he dit “pràctica comú”, sempre hi ha excepcions com per exemple, els impostos. Saps que els pagues, saps que serveixen per, teòricament, pagar uns serveis, però ben be no saps a on van a parar (ni a qui). Això deu ser molt complicat. Però hauria de ser mes senzill comprendre això de la súper-llicència. Algú sap perquè serveix, a part de poder córrer amb un cotxe que te pinta de ser molt incòmode i de fer molt soroll ? La prova de tot plegat es aquest post en el que gaire be el 80% del contingut es parlar de xifres i augments d’una cosa que “dingú” sap de que es tracte. Això si, pobres pilots. I això també, pobres de nosaltres. Com diu un amic meu “no tens ni puuuuta idea”.

PD(1): Com a fet excepcional, l’administrador del post prohibeix cap comentari fent referència al que guanyi o deixi de guanyar un “pobre pilot”.
PD(2): Totalmente de acuerdo.

Historial delictiu

Gener de 2060. M’ha caigut a les mans el següent historial delictiu i el curiós del cas és que no sé de qui és, però com si em sonés.

- Novembre 2004. Arrestat per conduir sota els efectes del alcohol. El bourbon no és bo ni per conduir.
- Novembre 2009. Fotografiat en una festa fumant marihuana en pipa. Es queda sense el patrocini de Kellog’s. Els fabricants de pipes augmenten les seves vendes un 4.000%. Els nens d’Amèrica tornen a esmorzar galetes amb llet.
- Novembre 2014. Acusat de pederàstia per suposats abusos a centenars de nois/noies que el “miraven com un heroi i un model a seguir”. Ell ho nega i diu que eren els centenars de nois/noies que abusaven d’ell.
- Novembre 2019. Acusat de llençar un paper a les escombraries “orgàniques”. El seu daltonisme no és eximent.
- Novembre 2024. El comitè ètic de comportament visual l’acusa de depilació continuada.
- Novembre 2029. La AHA (Associació Americana del cor) l’acusa de fomentar amb la seva dieta a base d’ous ferrats, l’augment del colesterol a “centenars de nois/noies”.
- Novembre 2034. Un jutge de l’audiència nacional de l’estat espanyol (els garants del ordre mundial), intenta jutjar-lo per crims contra el medi ambient (no resta clar si per abocaments de clor o per portar “speedo” i no pas “arena”).
- Novembre 2039. Horatio Caine, tot mirant-lo de biaix, el deté per possible resistència a l’aigua. A l’estat de Florida es delicte.
- Novembre 2044. El Secretari del Tresor els EEUU l’acusa de falta de patriotisme. Les seves medalles olímpiques haurien d’estar dipositades a Fort Knox.
- Novembre 2049. La OIT, Organització Internacional del Treball (no confondre amb la OTI) que amb anglès respon a les sigles ILO, l’hi reprèn que quaranta anys abans les seves jornades “laborals” fossin de més de vuit hores.
- Novembre 2054. El CMIP (Comitè el “Més Important es Participar”), l’intenta jutjar per no haver deixat guanyar mai a “dingú”. El salva, que a Sydney 2000 no va guanyar res, com Éric Moussambani.
- Novembre 2059. Greenpeace l’acusa de les matances de taurons per poder estudiar els denticles dèrmics de la seva pell i la posterior utilització en els banyadors biònics.

Enyorança

Pinto es el present d’indicatiu del verb pintar. Es pot pintar de moltes maneres. La més coneguda (o no) es la de pintar parets. Quina mania de dir-li així. També es pinten sostres, portes, finestres, marcs, etc, etc. Un altre utilització d’aquesta paraula es la referent als quadres, altri diu “pintura artística” (més d’un pintor de brotxa grossa no hi estaria d’acord amb aquesta qualificació). No és objecte d’aquest post parlar d’això. Tot arribarà. Que macos que estan els nens quan pinten. Quietets. El problema de la pintura infantil és : què en fas de les tones i tones de paper que han pintat ? Si els llences, se’t trenca el cor, si els guardes, les prestatgeries. Tot un dilema. Tot un problema.
Passaré de puntetes sobre la pintura femenina, més en concret amb la pintura al cos de la dona, ja sigui efímera (ulls i ungles) o permanent (tatuatges).
L’expressió “no pintes res” es una de les mes emprades. Generalment utilitzada amb tercera persona. Amb lo be que ens aniria utilitzar-la amb primera persona, per exemple, “aquest post no pinta res i no parlem del pinta que l’escriu” (curiosament ha sortit un altre accepció de la paraula).
Un altre expressió on s’utilitza el present d’indicatiu d’aquest verb és amb la “castiza” expressió “entre Pinto y Valdemoro”. Per qui no ho sàpiga, son dues poblacions prop de Madrid, limítrofes, o sigui, que entre les dues poblacions no hi ha res (de res). Existeixen moltes versions del significat d’aquesta expressió, ens quedarem amb aquella que parla de la indecisió o vacil•lació i que més endavant ens vindrà “que ni pintada”.
I ara arribo a l’objecte del post. Com que ningú s’atreveix a criticar res del primer equip de futbol, ho faré jo. Pinto, el teòricament segon porter del Barça. Primer de tot, no tinc res en contra d’un andalús que es guanya la vida sense recorre a la “peona”. Tampoc tinc res en contra de la trena, com element que te la societat per aparcar els elements indesitjables, un altre cosa es la utilització com element de pentinat masculí. Tampoc tinc res en contra de la reutilització d’elements en el sistema “productiu” (es ecològic). Un cop enumerats aquesta sèrie de detalls que mostren una tolerància fora de tot dubte, passaré a la part crítica. És dolent (es podrien utilitzar altres adjectius com inútil, inservible, horrible, execrable, horripilant, horrorós, infame, nefand) i si no ho és, dona tota la sensació, que és pitjor. Sembla increïble com en la temporada 2005/2006 va aconseguir el trofeu Zamora com a porter menys golejat. Transmet una sensació d’inseguretat quan surt amb els punys que es millor no mirar i amb els peus no es que millori. Com diria la meva avia, aquest noi no fa per casa. Potser diuen que l’hi manca continuïtat; si el Barça guanya la lliga posem .... unes 7 jornades abans d’acabar, en tindrem prou per avaluar una possible “continuïtat” ?. Lamentablement no ho tindrà tan fàcil, ja que si no fan jugar al primer porter, aquest arribarà baix de forma a la final de la Champions. :-)
Als boxejadors, generalment, se’ls hi posava un sobrenom. Recordo un que es deia Roberto Durán “mano de piedra”. Podríem posar-li José Manuel Pinto, “mans de mantega”.
L’altre dia en el partit de Copa, em vaig recordar del meu últim equip de futbol; era de coneixement general que el nostre porter no era una meravella, i els contraris xutaven de mes enllà del mig camp. Veient els jugadors del Espanyol xutant de lluny i des de qualsevol posició vaig sentir enyorança.

SMS del Barça : El proper dijous “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”. Pinto juga.
PD: Afusellaran al porter o al qui ha escrit el SMS ?

Rèquiem per un jugador

Dilluns va ser el darrer partit de futbol en què vaig intervenir com a jugador del CSP. Abans d’entrar en profunditat amb el tema, m’agradaria definir el concepte de “partit de futbol” i que quedaria més o menys com “conjunt d’essers humans (de vegades persones) que es separen en dos bàndols (equips), i tenen com objectiu introduir una pilota en un lloc anomenat porteria que s’acostuma a delimitar amb tres pals i les normes del joc son interpretades (mai tan ben dit) per un altre esser humà que hom anomena àrbitre. Crec que han estat 15 anys de pertinença a l’equip, vaig arribar sense conèixer ningú, i marxo sense reconèixer a ningú. He ocupat totes les posicions (porter, defensa, davanter) i si he destacat en alguna ha estat per no fer-ho bé en cap. He de donar les gràcies per no haver-me fet mai mal de veritat, però no penso enyorar els dimarts al matí tot recordant les trompades, cops, batzacs, patacs, topades i aürts del dia anterior. Tampoc enyoraré els problemes i les preses per reunir el mínim conjunt d’essers humans. La única cosa que em sap greu es que no podré riure més de lo patètic que va ser darrer partit, això sí, sempre el dia següent, perquè el mateix dia del partit l’empreyamenta era majúscula. Sí, ja se que és un joc, però jugar i guanyar, encara que sigui de tant en tant, també esta bé. Algú estarà content de que no arribi a casa (més) malhumorat. Trobaré a faltar aquells companys que han compartit amb mi tantes nits, el “buscaraons”, el “futbolí”, el “mans de mantega”, el “xerra mes que juga”, “l’exòtic” i “complica-la-vida”. Només esmento als darrers, perquè la llista es interminable. Avui llençaré totes les samarretes que tinc del CSP, horteres a més no poder, que encara no se perquè les guardo. La última la guardaré per si algú l’ha de menester. Llençaré les meves Munich, que estan encolades més d’un cop. Aquest any he jugat sota l’engany de “si em necessiteu”, l’any que ve, l’equip no ha d’estar tan necessitat, encara que una retirada a temps diuen que honora, el problema es que el temps ja fa temps que va passar. Aprofito per demanar disculpes a tots els qui he pogut fallar (il•lusos per esperar quelcom), als que he enganyat per venir a jugar, als pocs contraris que han rebut alguna coça, i als porters que s’han empassat un dels pocs gols que he fet. Estic content, encara que no ho sembli. Per cert, l’últim partit, com no podia ser d’altre manera, el varem perdre, a la tanda de penals.

Signat : LUIS F

PD: Deixo la porta oberta a futures ofertes que puguin venir del soccer americà.