Ajuda urgent

El meu anglès està rovellat i necessito que algú m'ajudi amb aquest email que he rebut. Gràcies per avançat.

From:Aivars Fogels
Riga, Lv-1048, Latvia

Good day,


I am Aivars Fogels,I work with a bank(one of the leading banks in the Riga, Latvia)

I have a business worth US$20,736,400.00 in a dormant account.I need your help to transfer this funds so indicate by reponse to me if interested


(1) Full names...........................
(2) Private phone number.................
(3) Current residential address..........
(4) Occupation...........................
(5) Age and Sex..........................
(6) Confidential email address............

Regards,

Aivars Fogels
Riga, Lv-1048, Latvia

Reflexionem-hi

Fa un temps, a TV3 feien un programa d’humor que es deia Dinamita, escrit i dirigit per El Tricicle. L’actor Lluís Marco, al finalitzar, fent el paper del Dr. Perquè, feia un petit “speach” "intel•lectual" sobre un tema i acabava dient sempre el mateix “Reflexionem-hi, reflexionem-hi”.

Avui, anava pel carrer i just al darrera meu, he sentit una dona que parlava amb una criatura. No estava atent a la conversa, fins que he sentit el següent:

- Doncs si diu això a tu te l’ha de suar.

M’he girat per mirar la cara de la dona (30-40 anys) i després he mirat a la criatura (dubto que arribés als 10 anys). La criatura era una nena.

Reflexionem-hi, reflexionem-hi.

Pobrets

Una de les coses que passen quan arriba el bon temps es que, a la nit, al pipican, hi ha mes “ambientillo”. Les nits d’hivern son solitàries, potser algun altre passejador de gossos amb el que rarament creuem algun mot, però ara ja comença a ser diferent.

Ahir nit, vaig contar fins a tres grupets de joves. Un de mixt que estava a la zona infantil i dues parelles de nois, que xerraven de les seves coses. Jo anava caminant amunt i avall, i de tant en tant xutava una pedra (mal fet), per entretenir al Troc. I com que no tenia res a fer, quan passava a prop de les parelles, parava la orella. Es lleig escoltar les converses del demés, però el problema es d’ells. Si no parlessin no els escoltaria. Tampoc era res escandalós, com a màxim podia sentir, amb sort, una o dues frases seguides.

La parella que tenia més lluny parlava de viatges, costos, i enllaços en aeroports gegantins, etc, etc. De fet crec que era una conversa unidireccional. Parlava un i l’altre escoltava i assentia. Típic. Jo molts cops ho he fet. Es una falta d’educació envers l’altre. Però no vull prejutjar a ningú i li donarem el benefici del dubte. No tenia res a dir.

L’altre, la tenia mes a prop. Una estoneta devien estar parlant de feina, per les paraules que vaig poder sentir, 2000 euros, impostos, beneficis. Jo m’els mirava i pensava “pobrets”. Ells a lo seu, i jo a lo meu. Amunt i avall. En una d’aquestes vaig poder sentir aquestes frases, que més o menys deien:

- Ya sabes que tienen períodos más fértiles y otros menos fértiles …
- ... y no tomamos las precauciones ...
- ... ya lo habíamos hablado …

Em vaig quedar de pedra. La següent frase que vaig sentir del mateix interlocutor va ser:

- La única ventaja es que cuando el tenga 20 años yo tendré 40.

No vaig gosar d’apropar-me més i vaig tornar a pensar “Pobrets”.

Mots que no surten

Cada cop em passa més. Vull dir una cosa i no em surt. El cap sap que és allò però la coordinació per articular la paraula no arriba. Llavors ho intentes fer com diuen els anglesos un “work around”, i acabes dient un altre cosa que se li assembla però no es ben be el mateix. D’altres sospites la lletra per la que comença la paraula i fas provatures, però el resultat pot ser nefand, l’exemple més clar es aquell del “pasapalabra”:

- Con la M, bocadillo de jamón y queso.
- ¿Con la M?
- Si
- Mikini!!!
- No. Mixto de jamón y queso!!!

Bromes a banda, tots em viscut situacions similars, en les que o hem estat subjectes actius o passius. Recordo que molts cops la meva mare em deia: “Lluís , portem el deixonses que està allà sobre”. I l’hi portava, curiós, no? I més si tenim en compte que “allà sobre” no era cap localització visible, era una cosa tan vague com el “deixonses”.

Ahir no vaig tenir tanta sort i la paraula no em va sortir. M’ajudeu? L’hi vaig demanar a la Mireia: “Portem les tisores de punta .....”. Crec que te quatre lletres.

I? Eh?

Que passa? Si, he fet una mica més de quatre minuts, i?
La tant tecnificada F1 no pot córrer quan cau un xàfec, que passa!
Que em faig gran? I?
Els periquitos tornen a guanyar, i?
Que si segueixo així el cotxe escombra em recollirà, i?
Portem tres dies amb fotos de “família”. Fins quan? Eh?
Que ja no tinc edat d’anar el dia abans d’una cursa a esquiar, si, no en tinc. I?
Si ets ric, ets ric, passar-te per ric, sent pobre es fer el ridícul més espantós, oi Sr Rodriguez?
Que faig un divendres al vespre corrent per la carretera de les Aigües. No ho se. I?
900 milions per la T1. Es la targeta multi viatge més cara. No, es la nova terminal del Prat. Ara que “dingú” agafa l’avió, 900 de l’ala. I?
Per que als treballadors ateus i agnòstics tenen festa per Setmana Santa, ells que tot el dia “despotriquen” de la Santa Mara Església. Que passa!
I lo content que estic d’haver corregut, eh?
I lo disgustat que estic de com s’enfonsa tot, eh?

Fets i gent

Atenció. La primavera arriba oficialment entre el dia 20 i 21 de març, en l’hemisferi nord. Celebrar-la abans es com “chorrear” el calendari. Us imagineu fer el cirera, per exemple, el dia 27 de desembre i celebrar Cap d’Any. Doncs la primavera arriba quan arriba, tinguem rigor. Dos caps de setmana més com els que hem tingut i qui serà el primer espavilat a dir que ja estem a l’estiu. Sis plau. Serietat.

Aquesta setmana es Sant Josep. La “plantà”, no es una noia a la qual el seu amic/nuvi/marit hagi deixat a l’estacada, no. Es diu del dia que deixen les falles “plantades”, o sigui exposades a la vista de tothom. Aquest any les falles cremaran el dia de “la cremà”, com cada any. “La cremà” , que no vol dir pas que una noia estigui fins al cap de munt del seu amic/nuvi/marit o feina, es l’acte sublim d’aquestes festes que encara no se perquè tenen el ressò mediàtic que els hi donen. Cremar ninots que satiritzen a la gent, en molts casos coneguts, es quan menys un acte un xic primitiu. Cremar una bandera es delicte, cremar un ninot que representi un polític o una persona coneguda, una festa. Quin país. O tot o res. No em posaré a discutir sobre fes falles, primer perquè no son unes festes meves i segon perquè com no he assistit mai no poc puc emetre un judici mes profund. No m’agraden i ja està. Si ells son feliços, doncs que ho siguin, però que no ens escampin la seva festeta. El que no m’invalida de tot això es poder opinar sobre lo cutre, infantils i d’un gust barroer que tenen els ninots. Llegia que Valencia es ara un immens museu al carrer, on totes les obres d’art acabaran cremades excepte una. Patètic.

Per qui no ho sàpiga, la propera prova del Mundial de Rallys és a Portugal. El lider, de moment, es aquell que el nom sona a marca exclusiva, Loeb i en el mundial de marques, Citroen. Crec que aquest any, o guanyen aquets o guanya Ford, si no, temps al temps.

Aquí us deixo una cançó de Nick Cave. Un pare, modern, creatiu, i “super enrollat” que el seu fill l'està posant a prova.

La nostra illa

Al davant mateix de la botiga de roba Berruezo, aquella "que mai ens ha fet gràcia". Un tret al cap i ja no hi ets. Quants cops havia deixat la moto en l' aparcament que hi ha just al davant. Un dia surts de casa, minuts després, ja no hi ets. Sortíem plegats de la feina, ens acomiadàvem a la cantonada, tu, Alícia pujaves Santaló amunt per agafar els FFCC cap al Vallès. L’altre dia hi havia un bassal. La que va ser la nostra illa durant un temps. Temps passats. El Pans&Company per quan no teníem temps. El temps se l’hi va exhaurir. En front, el cafè de la pau quan sortíem de treballar. Dilluns, a un quart de nou, hi anava a treballar. A l’altre cantonada, varem dinar molts cops, i quins dinars!!!. Des de la finestra del primer pis veiem la cantonada. El restaurant es tancat fa temps. La cantonada va restar tancada unes hores. A l’altra banda del carrer, la papereria, sempre m’havia semblat sòrdida i trista. Que més sòrdid que la mort? A la mateixa cruïlla, fa uns anys, divendres i dissabte a la nit, la Guàrdia Urbana tallava el carrer perquè més amunt tot era una festa. Dilluns era un funeral. Allà mateix hi ha un concessionari de cotxes, crec que coreà. La pistola era Daewoo. A Travessera de Gràcia varem tenir el primer pis. A Travessera de Gràcia varem signar l’hipoteca. La Travessera de Gràcia mor a la Diagonal. A la cantonada hi havia la mort. Fa més de trenta anys tenia un amic que hi vivia a la vora, a la nostra illa, al carrer Santalo. Sopàvem sovint al Sorrento. El Sorrento encara hi és. Les nostres vides han pres camins diferents. La seva vida es va quedar a la cantonada. A tocar, hi havia unes dependències de la Policia Nacional. Els Mossos d’Esquadra, dilluns. En Lluís, que encara treballa a la nostra illa, ens radiava, via e-mail, amb molta excitació els fets. Encara no he trepitjat la cantonada. Quan ho faci, segurament tindré una esgarrifança. Diuen que era bona gent. El cobria una manta tèrmica. Al dictador, que bona, bona gent, crec que no ho era, va sortir del Pardo, embolicat en una catifa. Un va morir al llit, l’altre a la cantonada. El meu carrer, el seu carrer, la cantonada, la nostra vida, la nostra illa.