El boom immobiliari va arrossegar fins i tot els jocs de fer cabanyes i moltes d’aquestes cabanyes ja eren autèntics actius tòxics pels que deixaven llaminadures. Trista paradoxa que les llaminadures que servien per endolcir la vida s’havien convertit en tòxiques per les dues bandes. Però les toxines no havien afectat a tothom per igual, i algú, fins i tot, el més contaminat feia com si res i de tant fer-ho sembla que es va quedar amb això, amb res. Ell passà de tenir un nom a ser allò que va escriure un visionari fa un grapat de segles “de cuyo nombre no quiero acordarme”.
I en aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tan sols un editorial (no confondre amb una), el iznajenyo li havien fotut una maneta electoral –potser dues- i ara manava, sense gaires llaminadures, aquell que sempre guanyava però sempre perdia (com es pot veure certs conceptes poden semblar contradictoris). Per sort un grapat de jovenets que –aquí està la novetat- feien corre a uns altres darrera d’una pilota que poques vagades tenien, donaven alguna (i alguna més també) alegria a un poble que estava molt necessitat.
A mesura que passen els anys ens adonem dels enganys als quals hem estat sotmesos. Qui no recorda allò de “La vida sigue igual” del inefable cantant, ex-porter del etern enemic. Doncs, no, mentida, potser la mes grossa del franquisme, que va enaltir la cançó com a resposta al maig del 68. Com a mostra, que els hi preguntin als que vam participar en el joc de les cabanyes. Les germanes Neslavil s’han fet grans (molts de nosaltres més) i fan la viu-viu i fins i tot la Runia ara treballa amb la Tamra allà on havia estat també l’Oricó que ara sembla que han fet amb el feréstec del Cram una cabanya nova, però de les de veritat (viperines llengües diuen que s’han fet okupas d’un altre cabanya per treure’n llaminadures). En Manor va quedar exhaust de barallar-se amb tothom, cosa que mai l’hi agrairan prou perquè segur que els premis se’ls endurà la puça, ara es dedica a l’estudi de diferents idiomes i es ben segur que aviat serà un referent. En Casai (ara no estic segur si es Casai o Sacai o Saica perquè se que s’ha canviat alguna cosa però no estic segur del que), a banda de fer sostenible el sistema de pensions, fa llibres elèctrics i darrerament he sentit quelcom d’un polvo. En Gratatú es la excepció que compleix la regla, i s’ha abonat a la dita “qui mes passa, sou empeny”. I en Sullís... en Sullís es el que fa coses més rares. Diuen que s’ha traslladat a viure a Baker Street.
I.... encara ressonen las veus de milers de ciutadans (terme que pot arribar a confondre, tant pel prefix com per la pròpia paraula) un dissabte a la tarda del mes de juliol cridant, “I, Inde, Inde-sea-ables”.
PD:Amb això que ara “dingú” sap per on passa el Dakar, s’ha perdut la pista d’en Dirrac. Aviat podrem dir: “Dirrac, ese gran olvidado”.
I en aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tan sols un editorial (no confondre amb una), el iznajenyo li havien fotut una maneta electoral –potser dues- i ara manava, sense gaires llaminadures, aquell que sempre guanyava però sempre perdia (com es pot veure certs conceptes poden semblar contradictoris). Per sort un grapat de jovenets que –aquí està la novetat- feien corre a uns altres darrera d’una pilota que poques vagades tenien, donaven alguna (i alguna més també) alegria a un poble que estava molt necessitat.
A mesura que passen els anys ens adonem dels enganys als quals hem estat sotmesos. Qui no recorda allò de “La vida sigue igual” del inefable cantant, ex-porter del etern enemic. Doncs, no, mentida, potser la mes grossa del franquisme, que va enaltir la cançó com a resposta al maig del 68. Com a mostra, que els hi preguntin als que vam participar en el joc de les cabanyes. Les germanes Neslavil s’han fet grans (molts de nosaltres més) i fan la viu-viu i fins i tot la Runia ara treballa amb la Tamra allà on havia estat també l’Oricó que ara sembla que han fet amb el feréstec del Cram una cabanya nova, però de les de veritat (viperines llengües diuen que s’han fet okupas d’un altre cabanya per treure’n llaminadures). En Manor va quedar exhaust de barallar-se amb tothom, cosa que mai l’hi agrairan prou perquè segur que els premis se’ls endurà la puça, ara es dedica a l’estudi de diferents idiomes i es ben segur que aviat serà un referent. En Casai (ara no estic segur si es Casai o Sacai o Saica perquè se que s’ha canviat alguna cosa però no estic segur del que), a banda de fer sostenible el sistema de pensions, fa llibres elèctrics i darrerament he sentit quelcom d’un polvo. En Gratatú es la excepció que compleix la regla, i s’ha abonat a la dita “qui mes passa, sou empeny”. I en Sullís... en Sullís es el que fa coses més rares. Diuen que s’ha traslladat a viure a Baker Street.
I.... encara ressonen las veus de milers de ciutadans (terme que pot arribar a confondre, tant pel prefix com per la pròpia paraula) un dissabte a la tarda del mes de juliol cridant, “I, Inde, Inde-sea-ables”.
PD:Amb això que ara “dingú” sap per on passa el Dakar, s’ha perdut la pista d’en Dirrac. Aviat podrem dir: “Dirrac, ese gran olvidado”.
