Nadala

Típics tòpics, tòpics típics d'aquets dies. Es el que és encara que sembli el que no és.

• Pobres pollastres. La seva curta vida per acabar a taula i que ningú els escuri.
• Pobres les altres besties que ens han servit per fer l’escudella. S’imaginaven el seu destí ?
• Pobres vins i caves, què tranquilets que estaven en els cellers i molts d’ells acabaran en unes copes que a dures penes algú es mullarà els llavis.
• Pobres sistemes digestius. Vaga haurien de fer d’estar sotmesos a jornades laborals inhumanes.
• Pobres arbres que han servit per embolicar aquell regal que fa de tot menys il•lusió.
• Pobres avets, estels, rens i altres espècimens condemnats anys rere any a sortir a les targetes de felicitació.
• Pobre el nostre aparell auditiu, de sentir les mateixes tonteries de cada any.
• Pobres regals acompanyats del “això es pot canviar”.
• Pobre petroli. Cada dia mes barat.
• Pobres botiguers que venen infelicitat.
• Pobres famílies que es pensen que son allò i que en realitat ho son però que no veiem que ho siguin.
• Pobres polítics. Amb lo maca que es la família política !!!
• Pobres dels que fan les coses sense amor.
• Pobres dels que no veuen les coses fetes amb amor.
• Pobres dels propers que estan tan lluny nostre.
• Pobres tots nosaltres per saber-ho i fer com si res.

Gaudim d’alguna coseta petita, que de segur trobarem i llavors podrem dir que hem viscut el Nadal.

PD :Pobre de mi que no veig la meva pobresa. Pobres els que aguanteu aquest bloc. Una cosa te, està fet amb amor.

Bomba

La nit abans vaig posar el despertador. Un regal d’empresa d’aquest any. Felicito al dissenyador. Despertador amb només les marques horàries de les 12,3,6 i 9. Potser era el despertador de “no toca ni quarts ni hores” o “si l’encerto l’endevino”. Em desperto abans que soni. Fa fred a casa. A fora més. Tres graus. Boirina. Terra mullat. Vaig a comprar el diari. El que vull no ha arribat encara. Fem el cafè sense el nostre diari. A la tele fan “Nikita”. Fullegem uns dominicals d’altres diaris. Tornem a casa. Continua fent fred. Arreglem la casa (de fet no hi ha res espatllat). A les onze arriba el diari. Es l’hora i no hi ha ningú, Truca Chimi. Per problemes d’estat (no hi ha com ser gent important) pujaran mes tard. Arriben William Foster i Sra. No semblen equipats per caçar. Arriben Kram i Vale(ntina), prèviament havien comunicat el seu retard. Comença a nevar. Vale i la meva senyora es fan enrere, la resta, inclosos dos vailets de casa, fem allò que havíem de fer. Anar a caçar els últims camagrocs de la temporada. Un sospir en cotxe, una caminadeta pel camí del bosc i arribem a lloc. Continua nevant. El gos va amunt i avall. Indico la zona. Crec que per algú és el bateig de bolets. La neu farà d’aigua beneïda. Ens anem dispersant i comencem a trobar-ne. No es d’aquells dies que seus i comences a collir. Els has de buscar. Però n`hi han. Les baixes temperatures els estan fent malbé però hi ha exemplars que fa patxoca. I neva. Quant considerem que ja estem prou xops, perquè sonats ja ho estàvem abans de començar, iniciem el retorn, feliços i contents, com els “aibons”. Estem glaçats però crec que ha pagat la pena. El botí està prou bé. Arriben els Srs. ChumiChurri. El vi i les postres salvats. Em puc canviar de roba. Altres no tenen aquesta sort. La llar de foc esta encesa. Algú la posa a to. Es renten alguns bolets i comença la litúrgia de l’arròs. Alliberem el suro de la seva presó. El vermut ja corre. Les arbequines del Montsant estan “de muerte”. Com sempre hi ha variacions. Aquest cop arròs bomba. Botifarra si, però salsitxes mai abans. La paella està al límit, quasi vesa. Crec que queda prou bo. Com deia un amic meu : “Smells like a woods spirit”. Mengem. bevem, parlem, riem. Algú fa el pallasso. Algú no diu res. Algú no diu gairebé res. Surt el cava. Brindem. Per Jo. Per el. Per tots. Per postres pastissos tipus “hammalaji”. Cada dia som menys nosaltres i més tots. Cafè. Pastes que l’acompanyen. Sobretaula. Mans al aire, això és un atracament. Es va fent fosc. Curiosament no hem rebentat a ningú. Algú marxa. Se’n porta una bosseta. Fem un tomb pel poble. No es el Sàhara, però si un desert. Acabem repartint els boletus. Toca a tothom, com la rifa, des de que governen les esquerres, “muy repartida”. Per els que no han pogut venir. Per els que no han volgut venir.

PD: Els noms i els llocs (no n’hi ha cap) que surten en aquest text son imaginaris i qualsevol semblança es fruit de la imaginació del lector. Els fets, possiblement, son fruït de la imaginació de l’autor.

Metro : LII

Un informador anònim m’ha fet arribar les estacions de la nova línia de metro LII. Es tracte d’un esborrany que encara s’ha de sotmetre a la pijo-regidoria tri-partida de mobilitat recaptatòria. A banda de l’originalitat del recorregut, el fet mes innovador serà que només pagaran aquells que tenen l’accés gratuït o semi-gratuït a les altres línies. Es possible que encarreguin a Kuka Kanals el color de la nova línia. El negre guanya. Existeix un fort corrent intern per anomenar-la, no per l’ordinal, sinó per un nom : “Línia de les Arts Maçóniques”.

• Ciutat (Real)
• Balmes – (Possible enllaç amb CIR)
• Manicomi (Sant Boi)
• Romans (intersecció)
• Aranda (Francisco)
• Pujades
• La Llagosta (Baixador La Florida) - Enllaç amb Astúries (Príncep d’)
• Almirall Mitre
• Diagonal
• Gran Via (P.Gracia I)
• Vaca Paca (P.Gracia II)
• Banca Catalana (P.Gracia III)
• Romans (final... o no)

PD : Per molts anys. L’ordre de les estacions, no altera el seu recurregut.

Raonant (es gerundi)

I cantava, “paraules d’amor senzilles i tendres ...”. Uns anys mes tard, el mateix, cantava “niño deja ya de joder con la pelota, que eso no se dice, que eso no se hace, que eso no se toca”. Paraules senzilles, si, amb amor, bé, però tendres, el que anomenem tendres, no. L’educació dels nostres nens, púbers, adolescents i joves és molt complicada. De senzilla res de res. No pretenc vendre la recepta de la sopa d’all a ningú. Tant sols unes reflexions. L’altre dia, la ministra del ram,últimament tinc fixació amb les ministres, deia que no es podia educar pegant i menys escridassant. Pel que fa al tema de pegar .... home, igual un dia s’escapa un bolet, però per sistema, no. Potser son els anys, la por a tenir una lesió muscular o que el meu ritme vital comença a minvar, o potser aprens que no paga del tot la pena. No crec que els nens se'n recordin de les comptades cleques que han pogut rebre, tanmateix, ho recordaran de molt més grans, al psicoanalista, psiquiatre o psicòleg que visitin, perquè sinó, de que parlaran? No se perquè em ve al cap aquella cançó que diu “tan agustito, tan agustito”, no se, deixem-ho. El tema de cridar ja es diferent. Quant veus que ni a la segona ni a la tercera (i paro per no avorrir), fan com si plogués, ni cas. I amb l’edat el tema es fa més accentuat, la culpa potser la tenen totes aquestes andròmines modernes d’escoltar música (“emepetresos”, telèfons i ordinadors) i els seus auriculars cada dia més grans i voluminosos. Crec que la veritat de tot plegat és que no els interessa un rave el que diem, potser tenen raó, no ho discuteixo, però el principi d’autoritat es el principi d’autoritat i això no admet discussió. Som gent pacífica i no ens agrada cridar. De vegades fem coses que no ens agraden. Quin remei. “Niño deja ya de joder con la pelota !!!”. Ai, seguint els consells de la ministra, hem de raonar. “Nen (mai dieu rei, perquè llavors hauríeu de raonar la monarquia), podries fer el favor, si et plau, de deixar de jugar a la pilota, perquè els teus pares (biològics, en aquest cas) s’estan alterant, o sigui, estan perdent la serenitat”. Uf. “Niño deja ya de joder con la pelota !!!”. El divendres, faves tendres. Llums, naps, nespres, nous, faves tendres.

PD: Quin és el principi d’autoritat, del principi d’Arquimedes em puc en recordar, però d’aquest altre .....

Minut de joc i resultat

No acabem d’anar bé. Fa pocs dies, la ministre de Defensa en la visita a una fàbrica que ara està desactivant les bombes de dispersió (“bombas de racimo”), va fer un seguit de declaracions referides a aquest acció, en la que l’estat està obligat a fer, ja que va signar el mes de maig un tractat internacional. Entre d’altres va dir : “Nosotros queríamos ir más rápido en la eliminación de unas municiones que consideramos ya inaceptables. España quería seguir liderando el proceso de erradicación de estas armas". Bravo, Bravo. Follow the leader. Som líders, però volem anar mes rapits. Fantàstic. Pep, ja voldries haver guanyat la lliga, no ?

Obsessió, si obsessió es el que tenen molts politics de fer frases que quedin per la posteritat . Això deia la ministra definint les bombes de dispersió com “una pena de muerte sin sentencia, sin recurso posible, inapelable". Mira, ara l’hi surten nocions de dret, el dret que va estudiar.

Ufana, devia quedar la Carmeta un cop dit això : "el inicio del proceso de destrucción de las bombas de racimo es un éxito colectivo. Un éxito de todos ya que, como país democrático, civilizado y solidario, no podíamos aceptar ni un minuto más que las bombas de racimo fueran un medio moralmente apto para nuestra defensa". Tan ufana i tan superba !!!! País democràtic, civilitzat i solidari. Buf buf i bufffff. Els anys 1990 i 1991 es van homologar uns determinats models d’aquestes bombes i van ser renovades als anys 1996 i 1998. Un altre model va ser homologat l’any 1993 i renovada l’any 2002”. El PSOE va governar aquest país “democràtic, civilitzat i solidari” entre el 28 d’octubre de 1982 i el 3 de març de 1996. Que costa reconèixer alguna cosa ? Si no tenim memòria, com volem tenir la dita “memòria històrica”. Se’ns pixen a sobre i diuen que plou.

Sort que ara “sólo quedarán en nuestros arsenales aquellas bombas estrictamente necesarias para que nuestros zapadores e ingenieros aprendan a desactivarlas". En els temps de “comunicació” que ara vivim, em costa pensar la la paraula “zapadores” no estigui posada amb tota la intenció. Cada dia m’agrada mes allò de “minut de joc i resultat”. Ah, el dijous compra nous (“anous” en determinades contrades). Llums, naps, nespres, nous.

Aclariment : Estic en contra de les formes, no del fons (en aquest cas particular). Un altre dia parlarem de les bombes, aquelles de "On vas amb les banderes,…on vas amb els avions…? que apunten al meu poble".

I qué es diu pel poble ?

En els temps que corren, on tots els indicadors apunten…. cap a on apunten (no vull acusacions de negativisme i menys d’escampar el desànim i la frustració), es sorprenent que alguna cosa porti el pas canviat i creixi exponencialment. Em refereixo a la marca aquesta de les capsuletes de cafè. Primer de tot, felicitar als responsables de l’empresa suïssa per haver encertat amb una campanya de màrqueting que transmet una certa elegància molt amb consonància amb el disseny del producte. Una mica “pijo”, tot plegat. El cafè que surt, sembla prou bo, segur que els més puristes no el troben del tot bo, però crec que per la majoria dels mortals està bé. No fa gaire temps, era poca la gent que a casa tenia una cafetera exprés, el mes normal de tot era la típica “Oroley” o la “Melita” i molt abans el famós mitjó. Els temps canvien. Per els més nouvinguts en aquest tema, fa molts anys, potser uns deu, que aquest invent corre per aquests mons de Deu, però la versió senzilla te unes capsules bastant diferents i no fa el cafè tant bo. La moda o necessitat aquesta de l’ecologia també els hi ha tocat i no per bé. Sembla que les capsuletes contaminen o com a mínim contaminem com les utilitzem, o sigui de forma neta. Si haguéssim d’obrir-les i buidar el marro i fer la separació a les deixalles igual l’èxit seria diferent. Ara, comencem a ser pocs (tot es relatiu) els que no la tenim. A Barcelona, la xarxa de distribució ha crescut molt. Desconec si en entorns no tan urbans arriba amb facilitat. Tenen sort els que encara es poden llevar al matí i anar a prendre un cafè al bar del poble, el gust del qual pot ser discutible, llegir el diari i després poder respondre a la pregunta “I que es diu pel poble ?”. Cada dia menys sociables. Ui, no he dit la marca, no ? NESPRESso. El dimecres compra nespres. Llums, naps, nespres. Oh lai la.

L'ingredient

L’altre dia, em van dir “hem de pensar en el menú de Sant Esteve. La tradició diu que canelons. Però clar, els canelons s’han de fer amb les sobres del pollastre o capó o gall d’indi. El problema ve quan no has de cuinar per Nadal i no tens aquestes sobres. Una opció es fer com una mena de dinar de Nadal, una mica mes auster, també es podria cuinar per sobres, absurd, si, i l’altre es allà on vas a dinar el dia vint-i-cinc et poses a manllevar tot el que ha quedat a les plates. Lleig. Igual deixes sense canelons als convidadors. Total, com casi sempre, i això no és bo, perquè como a mínim hem de mantenir les tradicions, menjarem un altre cosa. Pensem. No se que em donaran el dia abans, però la sopa de galets, es la sopa de galets i si agrada, perquè no repetir ?. Es una opció. Un any, com a mínim, varem fer l’escudella seguin la recepta de la Carme Ruscadella. Va sortir molt bona, tot i els problemes que van sorgir en l’elaboració. No transcriure integrament la recepta, no fos cas que violes el copyrigth però si que faré esment d’algun dels ingredients. “400 grams de tou magre de la part del conillet” ⁽¹⁾. Estem parlant de carn de vedella. Ara de porc . “Un tros de sagí ranci”⁽²⁾. Anem per un altre bestia, “un braó de xai lletó”⁽³⁾. Les verdures son una mica mes conegudes excepte “una xirivia”⁽⁴⁾. Ara entenc el que diuen “cuina de mercat”. Si no vas al mercat, dubto que en lloc més et venguin aquestes coses i si les venen, dubto que sàpiguen que son. Total si voleu un dia us explicaré la recepta que no falla. Al final, les receptes dels cuiners famosos els hi passa com allò que els hi passava a les amigues de la meva mare. Preguntaven per com els hi havia quedat un plat que elles mateixes s’havien explicat, la resposta acostumava a ser, boníssim, realment boníssim i a una, un cop se l’hi va escapar de dir “doncs es estrany, em vaig deixar de dir-te un ingredient”. A un bon brou, sempre se l’hi ha de posar un nap. Els dimarts en compra naps. Llums, naps.

Notes :
(1) .. de la part del conillet : Vedella, parts 8 i 16.
(2) sagí : greix
(3) braó : En els quadrúpedes, part de la cama que va des del turmell fins a un quart de la cuixa.
(4) xirivia

Piulem ?

No tinc ganes d’escriure. Ho intento. A veure que surt. Encara que sortir...... un dilluns, doncs no, no ? o si. No se. Fa unes hores estàvem a sis o vuit graus, feia un vent una mica empipador i el més recomanable de tot era quedar-se a casa. Doncs va, som-hi, a córrer. Curiosament en aquesta ciutat cada dia hi ha gent tant o mes rara que jo. Igual si sortia em trobava uns quans penjats més. No estem sols. I no ha estat en Fox Mulder qui m’ho ha dit, ha estat aquesta veueta que sento de vegades a dins meu, Cada dia costa mes ser original. S’ha de ser original ?. Per culpa d’una originalitat d’Adam i Eva, demà un grapat de gent que te sort (irònic, si) anirà a treballar. Quin pecat ens queda per cometre que sigui de veritat original ? Igual ser original es no cometre’n cap. Curiosa paraula i més algun dels seus derivats. Perquè una persona que roba dia si, dia també no se l’hi diu pecaminosa i en canvi un que te un comportament sexual llicenciós, si que se li pot dir. No es pecat tot ? De vegades diem que un menjar es un pecat. Mai diem que comprar un menjar es un pecat. Potser el que hauria de ser pecat seria cagar un menjar que costa un dineral. Cal una revisió en profunditat dels usos del pecat. O potser no. Igual que treuen els crucifix de les escoles, perquè no poden retirar una paraula d’us ? Igual el comportament de la gent, canviaria, i si el símbol aquest deien que distreia (el crucifix), doncs eliminem la paraula pecat i així tothom a fer el bé o potser algú no va posar bé l’accent i era be (la manipulació ve de fa molt temps ?). Tots com un ramat i cap a l’estable. Total que tots a belar i aquí no passa res. Però hi haurà un dia que algú piularà, se sentiran brams i després tothom a córrer. De moment farem un llarg udol a veure qui el sent. Es dilluns. Els dilluns en compra llums. Els dilluns no se surt.

NA: L'utilització dels brams no te cap referència ase català, encara que ben mirat .... potser hauria de bramar alt i fort.

Cròniques de Shangai

Surto de casa. Passo pel caixer. Em poso el casc. Agafo la moto. Recorregut curt. Cada dia conduïm més d'allò. Aparco. No hi ha ningú, Si, hi ha algú. Entrem en el bar. Fa 10 anys que no hi entravem. El maître es el mateix. Ha envellit. Segur que nosaltres no, no ? Van arribant, els convidadors, no els convidats. Petons, abraçades, encaixades. Bevem. Algú paga (gracies). Marxem al restaurant. Em poso el casc. Agafo la moto. Cauen gotes, llàgrimes de tardor. Fa fred. Aparco. M’espero en front del local, aixoplugat. Passa una senyora amb un gos. Surt gent amb paquets “take-away”. Arriben. Entrem. Taula allargada, “malu”. Seiem. S’aixequen (lavabo). La “sorpresada” apareix amb el ganxo. Surprise. Surprise. Petons, abraçades, encaixades. Porten la carta. Noms estranys (Wonton, Bollos Pau Chu, Napu Dau Fu, AndSoOn). Preus "Supertramp" (Crisis, what crisis ?) Demanem beguda. Rectifiquem beguda. Fem país. Fem la comanda. Xerrem. Serveixen ràpid. Mengem. Encara estic buscant bolets. Riem. Cridem ? Bevem. Retiren el servei. Serveixen el segon. Uns l’encerten, d’altres, l’endevinen i una la pífia. A una taula propera porten quelcom amb una espelma. Canten. Odiós. Xerrem, nomes amb l’àrea d’influència. Mengem. Bevem. Riem. Insubstancial, agraït. Regals i obsequis. La destinatària no fa prous “Ais i Uis”, o no els sento. Les postres. Cafè per algú. Xerrem (xerro massa). Riem. Insubstancial, agraït. Noticia. El segon vailet. Algú pagarà la meva pensió. Abans paguem. I tant si paguem!!!. Marxem. Una copa. Un local. A prop. Posem noms possibles. Tots menys Jordi. Xerrem. Riem. Insubstancial, agraït. Marxen uns. Marxem tots. Plou. Per lo que plou, prou que plou. Petons, abraçades, encaixades Em poso el casc. Agafo la moto. Em mullo. Aparco. Plou prou. Acabo xop, no wanxop. Gràcies comensals. Per molts anys, amiga.

Fred (riu, piu, niu)

Fred, Astaire, pluja.
Ja, ara, cara, Baccara, Yes sir .... ⁽¹⁾
Ser, o no ser, aquesta, enquesta, interviu.
Viu, riu, piu, niu.
Llit, son, song, sung blue. ⁽²⁾
Bluf, puf, uf.
Ufà, urbà, municipal, guripa
Pipa, xumet, mugró, pit.
Brad, Angelina, "jolin !!!".
“Caramba”, bamba, bambara, llengua.
Llenguado, Meunier, menhir, Obélix, Obelisc.
Fal•lus, us, fus, hora, horabaixa.
Terra baixa, Terra Alta, Terra mitjana, anells.
Anyell, pasqua, rams, diumenge, palma, palmell,
Canell, caneló, canaló, canalé. alè.
Aire, vent, ventre, ventresca.
Tresca, gresca, fresca, festa, fes-la.
Faig, fageda, Jordà.
Riu, piu, niu.
New, age, Age ⁽³⁾.
Puigcerdà, cerdà, Ildefons, nens, rifa.
Rifacli, neules, nadal, ovella, corral.
Coral, corall, colonia, ferum, sèrum.
Serp, Sert, cert.
Veritat, mentida, engany, plany, pany.
Panyau! Panyau!!
Pim Pam Pum
Pim Pam
Plis Plas
Plas plas plas
Bravo !!!
Bravo Romeo Alfa Victor Oscar. ⁽⁴⁾
Winner, winter, fred, termòmetre, mercuri.
Mercury, Freddy, Fred.

Notes :
(1) Dúo Baccara (Yes Sir, I Can Boggie 1977)
(2) Neil Diamond (Song Sung Blue 1972)
(3) Age : entitat de població del municipi de Puigcerdà.
(4) Bravo escrit en l’alfabet fonètic de l’OTAN

Sinfonia de camagrocs

Abans de llegir les següents línies, per aquells que desconeguin les cançons, que les escoltin tranquil•lament un o dos cops. Al peu d'aquest post trobareu la "playlist".
Dissabte al vespre estava al davant d’una considerable estesa de camagrocs que necessitaven ser netejats de brossa i sorra. Vaig anar cap al “loro” i vaig escollir un cd de producció pròpia de cançons de Simon and Garfunkel. M’agrada, si. Es dels pocs discos que tinc les lletres impreses. Més d’un cop l’hem posat, allà, davant la llar de foc i hem cantat un estoneta. Es divertit cantar aquestes cançons i fer al mateix moment la veu d’un i de l’altre, o sigui fer una nova veu o destrossar la cançó, per alguns. Sense les lletres escrites, quan sona la cançó et venen a la memòria frases i paraules soltes i amb una dicció que es d’agrair.

Ten thousand people, maybe more.
People talking without speaking,
People hearing without listening (Sound Of Silence)
- Escrit...., algú llegeix ?

She is soft, she is warm, but my heart remains heavy (Wednesday Morning 3 AM)
- Veritablement el barret es suau.

I think I'm gonna cry (Bye Bye Love)
- Molta feina per endavant.

And a rock feels no pain;
And an island never cries. (I Am A Rock)
- Terra de bosc. Bosc de vida. Vida, vida.

He was a most peculiar man. (Most Peculiar Man)
- Ell ? Tots ho som. Bolets musicals. Musica de bolets. “I’m a peculiar man”.

Parsley, sage, rosemary, and thyme (Scarborough Fair/Canticle)
- Al final, una mica d’all i julivert.

Home where my music's playing,
Home where my love lies waiting
Silently for me. (Homeward Bound)
- Parlem amb les plantes quan les reguem, i perquè no cantar als bolets, encara que sigui silenciosament.

I was twenty-one years
When I wrote this song
I'm twenty-two now
But I won't be for long
Time hurries on
And the leaves that are green turn to brown (Leaves That Are Green)
- I la de marrons que ens queden.

Hello lamppost,
what cha knowing? (59th Street Bridge Song (Feelin' Groovy))
- Potser aquí algú es va prendre un bolet “holandes”.

The sky is grey and white and cloudy,
Sometimes I think it's hanging down on me.
..........
Hey sunshine
I haven't seen you in a long time. (Cloudy)
- El mati era radiant. Ara a fora a un fred que pela.

Long ago it must be, I have a photograph
Preserve your memories, they're all that's left you (Bookends Theme)

-Sí, va ser fa dos anys.

Maybe when I'm older, baby (Blues Run The Game)
- Potser no. Ja ho soc.

And here's to you, Mrs. Robinson,
Jesus loves you more than you will know. (Wo wo wo).
God bless you please, Mrs. Robinson (Mrs. Robinson)
- Dustin Hoffman. Es que la madre de Jose me está volviendo loco.

I’d rather be a hammer than a nail
Yes, I would
If I only could
I surely would (El Condor Pasa)
- Home, un bon clau .....

Cecilia, You're breaking my heart
You're shaking my confidence daily
Oh Cecilia, I'm down on my knees (Cecilia)
- Si, reconec que en un lloc n’hi havia molts i m’he hagut d’agenollar.

When you're weary
Feeling small
When tears are in your eyes
I will dry them all (Bridge Over Troubled Water)
- Començo a estar cansat. Casi acabo.

I am just a poor boy
Though my story's seldom told
I have squandered my resistance
For a pocket full of mumbles such are promises (The Boxer)
- Bohemian Rhapsody. No. La historia s’acaba. Espero no haver malgastat la vostra resistència.

Manlleu (Osona)

Barcelona, primer dilluns després del segon dissabte del mes anterior al darrer mes de l'any.

El “Show business” que ha acabat amb l’elecció del “ticket” demòcrata ha vingut a demostrar que el “american way life” no està morta. No sé si tindrem un “New Deal” o una “Great Society”, si les “Hockey moms”, els “Joe’s Six-pack” o els “Joe the plumber” estaran contents, Tindrem un nou “black power” ?. L’efecte “Bradley” no es va produir ni als “Sun Belt” ni a les “small town America” ni al “Deep South”. No crec que l’alegria actual pugui acabar com uns “roaring twenties”. Els “working poors” seguiran igual o pitjor. Els “braintrust” tindran idees millors que les “SIV” o les “CDO” o les “CDO²”. o tornarem a topar amb “junk bonds”, o el deute “subprime” o els “hedge founds” o els “private equity”. Continuarà el "jingle mail" abans de cantar el "Jingle Bells" ? Caldrà omplir ràpidament els “Think tank”, però, de veritables idees, i si pot ser que intervinguin molts “mavericks”.

Tot plegat, un abús d’americanismes. La campanya electoral ha estat molt llarga i si a sobre hi afegim les primàries, interminables. Podria haver escrit el paràgraf anterior amb moltes menys cometes, però no tindria ni la meitat de gràcia. Quan parles català hi dius quelcom amb castellà (em costa dir espanyol) sembla que ho diguis perquè no ho saps en català. Queda “pijo” això d’emprar altres llengües, però ho fem amb totes ? Segur que no. Amb alguna paraula francesa i italiana i para de comptar. No recordo parlar (o sentir parlar) amb algú que intercali paraules amb fines o urdú. Tot plegat és el peatge (“toll”) que hem de pagar (“pay”) per això de la globalització (“globalization”) . Els d’aquí al costat han contribuït amb la “siesta” i nosaltres ¿ continuem amb el seny i la rauxa ?

He aconseguit parlar de les eleccions sense dir el nom del guanyador, tot un èxit. Un dels temes més urgents en el que el nou president ha de prendre una decisió sembla ser la d’escollir un gos. No anem bé. Home, un be pasturant pels jardins de l’avinguda Pennsylvania 1600 (la majoria diu Casa Blanca) quedaria d’allò més ” épaté”. La broma fàcil seria dir: “un be negre amb potes roses”.

PD (1): Quasi tots els mots entre cometes que apareixen en aquest “post” es poden trobar a la wikipedia que no se ben bé si és la definició més correcte però si que ajuda a donar una idea. Si algú necessita algun aclariment, que pregunti.
PD (2): El Palau de Generalitat (de Catalunya) es troba a la Plaça de Sant Jaume, número 4, i el Palau Blaugrana a l’avinguda Arístides Maillol s/n. A la plaça del Palau hi ha el Palau de Capitania i abans de que es cremés, el Palau del Virrei.

Tempesta

Possiblement, la darrera obra de William Shakespeare va ser La tempesta. Fa un grapat d’anys vaig assistir a una representació que es feia al teatre Romea. Va resultar ser una posada en escena participativa. Ni ho sabia ni m’ho esperava. Això de “participativa” ve a ser com anar a veure un partit de futbol, posem pel cas a Montjuïc, i acabes fent de davanter centre (total, per fallar un penal....). Pyotr Ilyich Tchaikovsky, va fer una obertura amb basada amb l’obra de Shakespeare. Algú també va guanyar un premi Planeta amb una novela amb el nom de “La Tempestad”. Curiosament també hi ha una estació de la ficticia Iniciativa DHARMA (l’acrònim de “Department of Heuristics And Research on Material Applications”) de la sèrie televisiva Lost, que es diu “The Tempest”.
.
.
.
.
.
Perdó, es que encara m’estava “xapen de riure” amb la DHARMA. Tela marinera. Per no ferir sensibilitats (i perquè només he vist dos minuts) no criticaré la sèrie. Aquest cap de setmana un esclafit ha fet molt mal a la costa tarragonina, per Salou (em pregunto si el Dragon Khan estava obert o tancat). Diumenge a la tarda, mirant la cursa de F1, quan no restava gaire, vaig sentir el locutor de TV3 dir “una tormenta cau sobra el circuït .....”. Em va sonar estrany. Com que cada dia em refio menys de mi o de la meva memòria o de les dues coses, vaig anar al diccionari d’angles a cercar la parauleta. Si, si, ho vaig cercar al diccionari angles, amb tants termes anglosaxons (pit-lane, boxes, safety car, drive-through, stint, stop-and-go, grip, graining etc etc) i no ho vaig trobar. Amic locutor, “tormenta” no, TEMPESTA. No sé si has utilitzat un barbarisme o com que la llengua cada dia la degenerem més, ja es un manlleu, però posats a manllevar, doncs de l’anglès que queda mes “cool” (un altre dia parlarem d’homòfons). El President del Parlament, per menys, la setmana passada va demanar “perdó”. Espero una disculpa pública de TV3,

CURIOSITAT : A la F1 hi ha una bandera que indica que la zona està lliscant ja sigui per aigua o per oli o per qualsevol altre líquid del motor. La esmentada bandereta es “groga amb ratlles vermelles”.
PROPOSTA : A banda de discutir si el vermell Pantone 186C es el mateix que el de les nostres barres (quatre), proposo una campanya a nivell mundial per la RETIRADA INMEDIATA d’aquest símbol que atenta contra la nostra identitat. El títol podria ser “FREEDOM FOR CATALONIA FLAG” .
AVENTATGE : Sort que els dels “23 anys” ja no hi son. Encara l’hi demanarien al Bernie (Bernard Charles "Bernie" Ecclestone), “royalties” d’utilització. Peix al cove.

Fures

27/6/2006 La tercera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona diu : "l’Ajuntament està buscant, juntament amb la Generalitat, uns terrenys per fer un parc pels animals a Barcelona, obert a la ciutadania."

28/10/2008 La regidora de Medi Ambient (curiosament es la que abans era la tercera tinent d’Alcalde i ara es la cinquena) de l’Ajuntament de Barcelona presenta el nou Parc d'Acollida d'Animals de Companyia de Barcelona (hom diu gossera).

Més de dos anys per trobar uns terrenys ... de propietat municipal. Molt be. Seguim. Les obres es començaran el 2010 i entrarà en funcionament el 2011. Buf. Les properes eleccions municipals seran ..... el 2011. Sembla que estarà situat entre dos escoles. Que es fotin els “pijos”. Llastima, una es pública. Molt a prop hi han dos més (una de privada i un altre de pública, fotuts al 50%). Continuem. Faran un edifici sostenible i posaran bombetes de baix consum (se m’escapa el riure). També hi haurà una sala d’actes per 60 persones, si, si, una sala d’actes (suposo que deu ser per "el foment de les adopcions, el benestar dels animals i l'educació ambiental dels ciutadans, sobretot els escolars"). Torno a esbufegar. Buf. Seguim. El cost total serà de nou millons d’euros. Nou nou. 9.000.000 d’euros. Espero que pel 2010 ja s’hagi acabat la crisi, i si continua igual ho colen com a “gasto social para los más perjudicados por la crisis”. (NOTA: Amb aquest import tindríem per un centenar d’A-8 i ara em titllaran de “manca de sentit d’estat”). En aquest CAAC (tot ha de tenir acrònims ?), hi haurà lloc per 250 gossos, 200 gats i unes quantes fures !!!!! (en castellà hurones). Tot plegat em sembla que vivim en un país de nous rics on les prioritats no estan ben fixades o potser rebre educació ambiental dins d’una gossera es prioritari i estic mal fixat.

Per cert, estimada Immacula Mayol i Beltran (la que ara es cinquena i abans tercera), quan dius “que des de fa quatre anys està prohibit sacrificar els animals perduts o abandonats a la via pública” crec que t’equivoques. En la llei 22/2003 de 4 de juliol coneguda com “de protecció d’animals” en la disposició final quarta diu textualment “Aquesta Llei entra en vigor al cap de vint dies d'haver estat publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, llevat de l'article 11.1, que entra en vigor l'1 de gener de 2007.” L’article 11.1 diu “Sacrifici i esterilització d'animals : Es prohibeix el sacrifici de gats i gossos a les instal•lacions per al manteniment d'animals de companyia, i als nuclis zoològics en general, excepte pels motius humanitaris i sanitaris que s'estableixin per via reglamentària.”. Encara no fa dos anys de la prohibició. Un error el te qualsevol.

Remember when ....

Quan érem petits, jugàvem a “barquitos”, si, si llavors, com a mínim jo, jugava a “barquitos” (no barquetes ni vaixells) . Dues persones, dos trossos de paper, llapis i imaginació. No recordo exactament quants submarins, destructors, fragates, creuers i portaavions es posaven ni de quants quadrets utilitzàvem, segurament un 8x8 o un 10x10. Crec que no s’ha perdut del tot. Paraules com aigua, tocat o “tocado y hundido” em venen a la memòria (al Raimon, l’hi venia Ausiàs March) i com se m’apareix el record d’aquest joc a classe (nens, no llegiu això).
Quan ets un nen, jugues amb els números i lletres, de gran, els associes a conceptes més o menys propers. A1 A2 B1, al carnet de conduir, C3 i C4, als explosius, F4 al caça bombarder, G7 i/o G8 al “club selecte” (què és com el club super-tres però molt, molt reduït).
Juguem ?. Vinga.
- A8
- Cagada
Però cagada, en que ? En el cost, es relatiu, Feu una petita operació per ciutadans i veurem que el cost de que "algú" pugui “fardar” de cotxe, es gaire be irrisori. Feu, feu números, si ho paguessin els votants d’ERC a les últimes eleccions al Parlament, els hi sortiria només a 0,202 € per quatre anys o 0,051 € per any. Es poden anar fent moltes combinacions, això si, sempre et sortiria millor de preu si estàs en el grup majoritari.
Però sempre ens quedem en la superfície i no gratem gaire. Un dels usuaris habituals de l’andròmina (no comptem al xofer, ni l’escolta) inverteix, millor dit, gasta, gasta tampoc, ho deixarem amb triga, un mínim d’una hora (109 km, 11,90 € peatges, i combustible ....) per anar de casa seva a seu lloc de treball. A l’anada, et pots entretenir amb llegir els diaris o els resums de premsa que algú ha decidit que es el que et convenia llegir. Però a la tornada, necessitem relaxar-nos, no amb un concert de música clàssica, no amb la lectura d’un bon llibre, i menys mirant per la finestra (no fos cas que veiéssim la realitat), el que de veritat ens ha d’ajudar a desconnectar-nos es un televisió. Pel que diuen que ha costat, deu ser per veure programes de la BBC o del Discovery Channel (connexió via satèl•lit) i no pas per veure “España Directo” o “Las Hormigas”. Per veure les noticies del K33 (l’Info K), senzilles i entenedores, no se si feia falta el satèl•lit. Tinc un dubte, també tindrà posats els auriculars escoltant la radio mentre mira la televisió?

PD : Per economistes o directors financers (ara que no teniu feina). Valor cotxe mercat : 93.000 € aprox. Renting a 4 anys publicat en premsa 83.686 €. Realment, l’economia decreixerà i molt els propers anys o tot forma part del pla de rescat dels bancs. Quines garanties dona el Parlament per assegurar que pagarà el “renting” ? Que els tornarem a votar ?. Jo també em vull canviar el cotxe. Abans, el Honda CRV portava una tauleta de picnic al maleter ......
PD(2) : Abans de publicar aquest post, el Molt Honorable ha demanat disculpes perquè algú havia decidit que l’hi calia això. a) Si no és funcionari, al carrer. b) Si és funcionari, “visca la funció pública” i c) I si ha estat el Carretero qui ho ha proposat ?. d) Quin cotxe portes, Saura, contamina ? Santa paciència

Bugzilla

Cada dia que passa estic més convençut de la semblança que tenim amb els ordinadors, o es al revés ? Dia a dia, aquestes meravelloses criatures ens van agafant terreny. La culpa, si es que es pot parlar de culpables, la tenen els programadors (unes altres criatures meravelloses) que gracies al desconeixement generalitzat de tot plegat, s’aprofiten per proveir-nos d’una sèrie d’eines que ens han de fer la vida més senzilla i feliç. Mentida. No és el meu propòsit anar contra els avanços (jajajaja) de la vida moderna, ans el contrari, la meva proposta és el reciclatge de determinat programari per a benefici de tota la humanitat (pa chulos yo, pa ho....).

Pensem per un moment que som robots. Tenim, uns més que altres, determinats programaris desats al nostre disc dur (aviat flash) i que en qualsevol moment podem “pujar” a memòria. Diguem que son els diferents rols de comportament (a la feina, a casa, amb els amics, a l’esport (actiu o passiu), etc). Com totes les coses, tenim errors (hom els anomena, defectes).

Proposta : Utilització de l’eina Bugzilla per anar polint errors (pels no iniciats amb temes de “bugs”, pitjeu l’enllaç, està força ben explicat). De moment és una proposta, no és ni beta encara, i està en fase embrionària. Tot i que l’eina és pública els errors de cada un haurien de tenir dues categories per tal de poder ser “alimentats”, per exemple en el rol “a casa” com error personal és podria anotar “un cop passada l’escombreta, intentar que no degotegi” i en el públic, “que “fulanito” o “menganito” passi l’escombreta després d’anar al lavabo” . Així de tant en tant, podem estrenar rols amb “defectes” solucionats (“subsanar” és un barbarisme), així un dilluns qualsevol, al aixecar-nos del llit podríem estrenar “a casa 5.2” Estic obert a les aportacions voluntàries i desinteressades (es el que te el porgramari lliure) d’aquest acte ecològic (no el del respallet), i fins i tot es podria obrir un “consortium” a nivell mundial per tal d’establir el tema més important de tots, dictar les normes de numeracions per les nostres pròpies versions.

Encara que prohibir res està mal vist en aquest entorn, restarà terminantment prohibit descarregar-se rols dels altres “robots”. M’explico. Si desitjo descarregar-me “com es posa escuma als rinxols” o “com ser feréstec a ciutat”, o “com ser ‘Depredator III’” (que semblen virtuts, però son claríssimament defectes), el primer que hauria de mirar es si el maquinari destí suporta el “plug-in”. Per exemple, per més que volgués, sí, em podria posar escuma, però com que no tic rinxols (i aviat tampoc cabell) el rol seria totalment incompatible amb el meu maquinari. Cada “ens” s’ha d’espavilar per treure les seves pròpies versions, podrà demanar ajuda. L’objectiu de tot plegat es que tots gaudim de les nostres (també inclou les dels altres) evolucions.

Un cop acabat aquest petit apunt, crec que passo de la versió “de blogger 3.0” a “de blogger SP1”, o sigui, no arreglo res, però ocupo molt.

Última hora, Última hora, Última hora.

Degut a les últimes informacions arribades, amb l’únic crèdit de la paraula ja que manquen proves materials, el post sota el títol “100 dies” s’ha hagut de retirar. Ara haurem de començar un nou compte enrere.

“Quan Isaac tenia quaranta anys, Abraham va enviar un criat a casa del seu nebot Betuel, fill de Nahor, per cercar una muller per a Isaac. Així fou com aquest es maridà amb Rebeca amb qui tingué els bessons Esaú i Jacob a l'edat de seixanta anys i després de demanar a Déu que permetés parir a la seva dona estèril.”

En comptes de criticar la manca de fruits, ara toca criticar les preses en aconseguir aquets fruits. L’entorn ? El començament d’una llarga nissaga ? Càlcul d’enganxar baixa maternal amb vacances d’estiu ? Descuit ? Perquè “ara toca” ?. The answer my friends, is blowing in the wind .....

“Esaú era el preferit d’Isaac mentre que Jacob era més agradós a la seva mare, Rebeca. Quan Isaac comptava 137 anys va ser enredat per Jacob amb els consells de Rebeca i aprofitant que s'havia quedat cec va beneir a Jacob enlloc d'Esaú. Els dos germans es van barallar i Isaac va aconsellar a Jacob que marxés abans que el seu germà intentés fer-li mal.”

O sigui, que segons la tradició ha(n) de ser nen(s). Jo voto per Esaú. Si es nena ..... Frida, en honor a .... no se, m’embolico, ho deixo. Ah, felicitats.

“Isaac va morir amb cent vuitanta anys prop de Quiriat-Arbà i va ser enterrat pels seus dos fills ja amistançats de nou.”


PD: Qui gosa dir que l’esperança de vida ara es més gran que abans !!!!!

Be Negre

Avui, a Ginebra (i rodalies) s’ha posat en marxa l’experiment del segle (sic). Per resumir-ho una miqueta i fer-ho entenedor, es tracta de fer anar unes cosetes molt, molt petitetes (com àcars), molt i molt ràpid, fins que es fotin una gran patacada i es creïn uns “petitiiiiiisims” forats negres que ens donaran idea de la formació del nostre mon (hom diu big-ban).
No se del cert si un cop processada tota la informació de la “gran patacada” arreglarem alguna cosa. Forats per arreglar, n’hi han molts i molt variats, als carrers, a les carreteres, a les empreses, a les nostres butxaques, al nostre cos i a la capa d’ozó. Si ho agafem pel cantó negre, també hi ha “tela”: Ovelles, diner, racisme, llegenda, i sobre tot, els punts negres o altrament dits barbs. Potser una nou descobriment com a resultat del “supermegaguay” experiment, serà acabar amb els barbs projectant-los un feix d’hadrons (si, si, hadrons no llardons) a velocitat de la llum. Per cert, quin color tenen els hadrons, perquè si son negres ......
Amb això dels forats, passa com a les famílies, que hi ha la branca rica i la pobre (o molt pobre) i curiosament a l’ombra del forat negre va créixer el germà pobre de la família, el forat blanc. No voldria ser pedant, però amb tot aquest rebombori segur que aviat començaran a sortir forats multicolors que segurament serà alguna cosa més que una “construcció matemàtica sense existència real”.


PD : Diada Nacional de Catalunya. Stop. Be Negre. Stop. Petit homenatge a qui fou el seu director : trist passatge de la nostra historia. Stop.

λένη

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l'amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

PD: Helena en grec antic : λένη

Tornem-hi

Les vacances s’han acabat. Han estat intenses, molt intenses. Van començar a mitjans de juliol amb un viatge a Mèxic, Guatemala, Belize i retorn a Mèxic. A continuació una setmaneta de no res amb un creuer pel Bàltic (Copenhagen, Tallim, Estocolm, San PetersBurg i Helsinki). Per agafar aire, en aquest cas calent, sis dies a Tunísia, de “panxing” en un hotel amb escapadeta inclosa al desert i per concloure aquesta disbauxa de viatges una petita aventura per Turquia (Istanbul, Trabzon, Sumela (no de madre), Dogubayazit, Diyarbakir etc, etc, etc). No voldria avorrir al personal, però també hem estat a l’Alsàcia, però això no “mola” tant. De retorn aquí, a la nostra pàtria, no sé com encara m’ha quedat temps per fer alguna escapadeta nocturna, unes desenes de sudokus, llegir llibres, prendre el sol, nedar, sortir a córrer, anar amb bici, fer una mini sortida als Pirineus, navegar a la Costa Brava i beure molt cava rosat. Encara que sembli mentida, fins i tot he pogut gaudir dels fills i com no, de la dona. No voldria entrar en detalls de tots aquest viatges, perquè tots han estat “diferents”,.En uns han primat l’economia, en d’altres la família i en algun cas, l’aventura “radiada”. El mes important de tot es que tornem a ser on érem, amb una bona càrrega d’experiències. No sé si l’any que ve tornaré a repetir tants i tants viatges. Cansen a qualsevol, sobretot el canvi de moneda, amb lo be que estem aquí i pels voltants amb l’Euro. Si un altre any torno a fer unes “sortidetes” com aquestes, m’emportaré un redactor i un fotògraf perquè a la tornada no se m’acumuli tanta feina com tinc per seleccionar, endreçar i arxivar tot el fons digital que he anat acumulant. No, no patiu, només ho mostraré “on-demand”.
Els problemes que havíem deixat irresolts, curiosament, segueixen estant igual. Els rebuts que el banc ens passa normalment, insistentment, ens els continuen passant. Els que han tingut sort, si es que treballar es pot dir tenir sort, continuen tenint feina. El Barça segueix perdent. Aviat començarà el curs i tot tornarà a la mala anomenada “normalitat”, prefereixo dir “automatisme” diari. Quan era adolescent, i d’això no fa pas gaire, feia il•lusió començar un nou curs perquè era un any mes gran. Ara, cada curs que comença, soc mes vell, però espero que més savi.

SMS(1) : Keita, Touré y Abidal comencen el ramadà. A Betlem, em vull anar, vols venir tu ?
SMS(2) : Pinto no serà el nou Director General, o si.
SMS(3) : Laporta, ADMISSIÓ.

Silenci

Es va fer el silenci. Va passar dissabte. En el trencacames de Castellterçol. Com deia la cançó “Oh vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fa reviure en el meu cor .....”. Hem conviscut més de dos anys. Aquest darrer any em fet molts i molts quilometres junts. Corrents, caminant, pedalejant. Duraves molt. Gairebé no recordo res del que em posaves però sempre estaves amb mi, fidel. Dues “mitges”, unes quantes horetes, les mes difícils, de la MM, i hores i hores d’entrenament. De nit em feies aïllar-me dels sorolls de la por. Em trobo nu. No se si podré tornar a córrer sense tu. I has marxat així, de cop, sense avisar, i això es lleig. Ara que estic en un encreuament de camins, no m’ho podies fer, això no. Cap a quin canto tiro ? T’he tractat com si fossis de la família, i tu m’ho has pagat amb fidelitat i abnegació. Es possible que el canvi de localització no t’hagi agradat prou, o la manca de renovació, però clar, tu no t’has queixat mai. Potser es això, que et sentia però no t’escoltava. De tot s’ha d’aprendre, encara que sigui en moments tristos. Adeu, reproductor del meu cor.

Rèquiem per un jugador

Dilluns va ser el darrer partit de futbol en què vaig intervenir com a jugador del CSP. Abans d’entrar en profunditat amb el tema, m’agradaria definir el concepte de “partit de futbol” i que quedaria més o menys com “conjunt d’essers humans (de vegades persones) que es separen en dos bàndols (equips), i tenen com objectiu introduir una pilota en un lloc anomenat porteria que s’acostuma a delimitar amb tres pals i les normes del joc son interpretades (mai tan ben dit) per un altre esser humà que hom anomena àrbitre. Crec que han estat 15 anys de pertinença a l’equip, vaig arribar sense conèixer ningú, i marxo sense reconèixer a ningú. He ocupat totes les posicions (porter, defensa, davanter) i si he destacat en alguna ha estat per no fer-ho bé en cap. He de donar les gràcies per no haver-me fet mai mal de veritat, però no penso enyorar els dimarts al matí tot recordant les trompades, cops, batzacs, patacs, topades i aürts del dia anterior. Tampoc enyoraré els problemes i les preses per reunir el mínim conjunt d’essers humans. La única cosa que em sap greu es que no podré riure més de lo patètic que va ser darrer partit, això sí, sempre el dia següent, perquè el mateix dia del partit l’empreyamenta era majúscula. Sí, ja se que és un joc, però jugar i guanyar, encara que sigui de tant en tant, també esta bé. Algú estarà content de que no arribi a casa (més) malhumorat. Trobaré a faltar aquells companys que han compartit amb mi tantes nits, el “buscaraons”, el “futbolí”, el “mans de mantega”, el “xerra mes que juga”, “l’exòtic” i “complica-la-vida”. Només esmento als darrers, perquè la llista es interminable. Avui llençaré totes les samarretes que tinc del CSP, horteres a més no poder, que encara no se perquè les guardo. La última la guardaré per si algú l’ha de menester. Llençaré les meves Munich, que estan encolades més d’un cop. Aquest any he jugat sota l’engany de “si em necessiteu”, l’any que ve, l’equip no ha d’estar tan necessitat, encara que una retirada a temps diuen que honora, el problema es que el temps ja fa temps que va passar. Aprofito per demanar disculpes a tots els qui he pogut fallar (il•lusos per esperar quelcom), als que he enganyat per venir a jugar, als pocs contraris que han rebut alguna coça, i als porters que s’han empassat un dels pocs gols que he fet. Estic content, encara que no ho sembli. Per cert, l’últim partit, com no podia ser d’altre manera, el varem perdre, a la tanda de penals.

Signat : LUIS F

PD: Deixo la porta oberta a futures ofertes que puguin venir del soccer americà.

Vint anys i un dia

Què fèiem fa 20 anys i un dia. Algú ho recorda ? Jo si. Era el nostre primer dia de casats. El pis despullat. Tan sols teníem el llit i l’equip de música. Necessitàvem quelcom mes ? Dissabte de juny. Feia calor. La ciutat mig buida. Aquell dia no ens feia falta ningú mes. Érem l’un per l’altre. Al vespre, vaig parlar per telèfon amb la mare. Què heu fet, va preguntar. La resposta era obvia. Estar tot el dia al llit. No podíem estar en lloc mes !!!. Recordo la nit de noces. Arribarem a quarts de quatre, molt cansats. Varem acomplir la penúltima tradició. Vaig entrar l’Anna en braços. Després de descordar-li els centenars de botons del vestit de núvia (preciós, per cert) vaig caure esgotat en un son profund. Igual encara estic somiant.
Aquest matí m’he despertat molt d’hora. Ja tocava, després de vint anys i un dia de somni. He somiat que fèiem moltes coses junts, que teníem criatures i que tota la vida era de color de rosa. Però, no, de color de rosa no és. Hem fet moltes coses, sí, hi han criatures (ja no tan criatures), també, però pel camí han passat moltes coses no tan maques, es llei de vida.
Com deia el poeta “mentre m'envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt els records”, dono les gracies a qui ja sap que les rep. No se com has tingut aquesta santa paciència !!!!. Vint anys i un dia era la màxima condemna (de presó) que hi havia durant la Dictadura de Franco, el que he viscut en aquest període, no, definitivament no ha estat una condemna ha estat el que és i és el que ens hem anat forjant dia a dia, no hi han formules màgiques, bé, sí, una, escollir la parella ideal.

PD: Com quasi totes les coses es batejant, els vint anys de cassats s’anomenen “noces de porcellana”.

Repàs (I)

Avui encetem una nova secció al bloc. Entre debats erms sobre la tercera hora de castellà i la segona llengua estrangera, estem perden els orígens i ja ho diuen “qui perd els orígens per la identitat”. I per no voler donar la raó al poeta quan deia allò de “en la meua maltractada llengua”, començaré a publicar amb més o menys periodicitat apunts de repàs. Avui començaré amb la conjugació d’un verb.

INFINITIU Casar
GERUNDI Casant
PARTICIPI Casat, casada, casats, casades.
INDICATIU PRESENT Caso, cases, casa, casem, caseu, casen.
INDICATIU IMPERFET Casava, casaves, casava, casàvem, casàveu, casaven.
INDICATIU PASSAT Casí, casares, casà, casàrem, casàreu, casaren.
INDICATIU FUTUR Casaré, casaràs, casarà, casarem, casareu, casaran.
INDICATIU CONDICIONAL Casaria, casaries, casaria, casaríem, casaríeu, casarien.
SUBJUNTIU PRESENT Casi, casis, casi, casem, caseu, casin.
SUBJUNTIU IMPERFET Casés, casessis, casés, caséssim, caséssiu, casessin.
IMPERATIU Casa, casi, casem, caseu, casin.

PD: Qui vulgui veure interpretacions dels temps del verb amb el significat mateix del verb es lliure, però NO era pas la intenció del “repassador”.

De bíblic nom (i III)

Dijous passat, varem celebrar el comiat de solter de l’Isaac. Encara que vivim en un país lliure, no he pogut aguantar les pressions rebudes de molts sectors de la societat (civil i religiosa) i he hagut de censurar el “post”, i nomes per dignitat literària, queda esborrat tot abans que deixar una peça mutilada. Sort Isaac.

Crisis? What Crisis?

Crisi, qui ha dit que estem entrant en crisi i/o recessió ?. Qui determina quins paràmetres son els que s'han d'aplicar per determinar tal concepte. La inflació puja, l'atur també, els indicadors d'estalvi de les famílies (n'hi han encara ?) son molt baixos. Diuen que el consum es paupèrrim. La venda de cotxes baixa alarmantment i no parlem de la construcció. Tot això son "imputs" que ens arriben del mitjans de comunicació. Algun es cert, encara que no estic aturat, el menjar, l'oci, la gasolina puja, estalviar, lo just i sí, fa temps que no em compro un cotxe, encara que ara sembla que farem alguna obra menor a casa. Però no ens enganyem, la situació, encara que no volguda estava anunciada. Des de la implantació de l'Euro hem viscut en una espiral alcista, però com deien que l'economia anava be, miràvem cap un altre costat. Ens em anat empobrint lentament. I ara resulta que som pobres. Però algú s'haurà enriquit aquets darrers anys o resulta que de sobte s'han arruïnat. Com es pot viure en una economia que creix contínuament però que ens ha empobrit ? A on és la trampa, si és que existeix, o és que l'economia és com l'art, s'ha de ser sensible per entendre-la. Al final resultarà que els veritables mals econòmics no son les crisis, si no els períodes de creixement. El que ara està fent molta gent, reclamant mesures als que hem escollit per governar-nos, s'hauria d'haver fet quan tot eren flors i violes. Morirem per el fracàs del èxit. Però es curiós, avui he estat a un establiment de consum d'oci (algú pot dir cultural) i hi havien les cues de sempre per pagar i els bitllets i les targes semblava que corrien com sempre. ''Crisis ? What Crisis ?''.

De bíblic nom (II)

Lenta però pausadament es va apropant el dia. Ja no se si del casament , de la lluna de mel o del viatge de noces. M’he fet un embolic. Em faig gran, però no pausadament. Aquí queda aquesta joia de fa un grapat d’anys.

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
dau-me la vida;
dau-m-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Lo jorn sencer tostemps sospir,
podeu ben creure;
i a on vos he vist sovint me gir
si us poré veure;
i quan no us veig, creixen dolors,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tota la nit que en vós estic
he somiat,
i quan record sol, sens abric,
trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

No us atavieu, anau així,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per cert vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Plagués a Déu que com io us mane
vós me manàsseu.
Seria ma sort, per si us engane,
que m'ho provàsseu:
que en vida i mort tot só de vós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Joan Timoneda (València, 1518/20 - València, 1583)
Escriptor i editor

Què no ens toquin els ...jones.

Tarda plujosa de diumenge, cop d’ull a la cartellera i t’adones que, bàsicament, fan una pel·lícula acompanyada d’unes quantes més. La invasió del professor, arqueòleg i aventurer Henry Walton Jones Junior es gairebé abusiva. A la televisió havia vist la pel·lícula anunciada en català i vaig mirar a quins cinemes la feien i oh!, sorpresa, dels setze cinemes, només hi havien dos que la donaven doblada al català. Una proporció abassegadora i si comptem les sales, creix molt més. Un exemple clar de la persecució del castellà a les nostres terres. Quina culpa tenen els pobres veïns de l'Herón City (si, si, city) per que els hi posin aquesta pel·lícula en català. Crec que totes les que és doblen al català reben una subvenció (o els hi fan gratuïtament) i a més a més publicitat de “cinema en català”. Es una presa de pel. D’un temps ençà, m’he acostumat a veure pel·lícules amb versió original subtitulades, i fins i tot una en alemany. No es el mateix però t’acabes acostumant. Total, vas a veure una pel·lícula, mai es diu, vaig a sentir una pel·lícula. Per curiositat he consultat quants pel·lícules es "donaven" doblades al català aquest diumenge a Barcelona, i la llista és patètica : "Rudy, el porquet de carreres", "Mirant al cel", "Bee Movie" i l’esmentada (que no em dona la gana d'esmentarla). És possible que doblar films infantils sigui una bona cosa, però pagar per que desprès no s’exigeixi una distribució normal és llençar els diners. Ja és hora de començar a mirar d’invertir aquests diners públics en subtitular en català en comptes de doblar ja que si s’omplen la boca en la importància de les llengües estrangeres potser ja toca ser una mica congruents.

La CURSA (50629)

Aquest cop intentaré ser breu. Dissabte al mig dia, l’Àlex em va trucar per si en volia apuntar a la Cursa, no en tenia gaires ganes (11 kms) i l’hi vaig fer prometre que aniríem tota l’estona junts, cosa que ha complert. Mai havia corregut una cursa de les dites “populars” i si no és amb unes altres condicions, crec que trigaré temps en apuntar-me a un altre. Els primers quilòmetres han estat com una espècie de “slalom” sortejant tot tipus d’obstacles mòbils, des de pares (o mares) amb cotxet, avis (i no tan avis) caminant i/o corrents, famílies senceres en línia, gossos (quina mania té la gent de tenir-los) i geganters portant els seus “ninos”. Total, una costellada, de més de cinquanta mil persones. Però era això, una cursa popular. La pujada a Montjuïc es “dureta”, sobretot quan estàs apunt d’arribar a l’estadi i t’envien per un carrer .... de baixada. Hem donat quasi una volta sencera per dins de l’estadi Olímpic, llàstima que fos en sentit invers al normal. Què podíem fer baixant per la Font del Gat ?, doncs ho hem fet. Com sempre els dos últims quilometres es fan llargs. Hem trigat una mica menys d’una hora. El temps, com el mida, diuen que és el que menys importa.

Moció

Aquesta setmana, un soci (el soci ho es tot) va recollir les paperetes necessàries (l'hi van donar el doble), per tal de poder presentar una moció de censura contra el president del Barça i la seva directiva. No soc soci de Barça i en la mesura de que, en teoria, el club es dels socis, no puc ni recolzar ni abstindrem en aquesta iniciativa. La teoria, en molts casos falla. Fa un grapat d'anys, la majoria dels ingressos del club venien de la aportació dels socis i abonats, amb el temps, aquesta situació s'ha anat invertint i ara no representen ni la meitat del total. Via drets televisius, d'imatge, publicitat, de merchandising, etc, etc, etc ens toca una mica més a tots plegats i com qui paga, mana, considero que puc opinar (i si no, també opino). Som a mitjans de maig, tot el peix està venut, i el que cal ara es planificar la temporada(es) següent(s). Si una teòrica moció de censura tires endavant i guanyés (calen els 2/3 dels vots totals) s'haurien de convocar eleccions i si sortís guanyadora la "oposició" arribaria a gestionar un club, en que totes les decisions importants ja s'haurien pres. Un nou projecte, ben entrat l'estiu, no es pot endegar. Clarament es inoportú plantejar ara una moció de censura ara. He llegit, de que si empaten o guanyen a Manchester, no l'haguessin arribat a presentar, o sigui, per un sol "golet", res de res. Arguments sòlits. Si es vol fer quelcom seriós s'ha de sostenir sòlidament, això de fer-se propaganda a costa del Barça, es patètic. No estic a favor del Sr. Laporta (qui se'n recorda del Jan) ni per la seva gestió, ni pel seu savoir fer i menys em predisposa el tema familiar ("no tickets for this match" o "sorteig d'algun mitja de comunicació"). Fa dos anys, curiosament els que fa que no guanyen res, l'actual president va ser reelegit, amb un mandat de quatre anys. Els mandats estan per complir-los i situacions excepcionals els han d'interrompre. Cada dia tenim menys memòria històrica i ara poca gent se'n recorda de èpoques molt llargues de sequera de títols. Qui vulgui ser el futur president del Barça hauria de començar a treballar ara mateix, fer propostes sòlides i començar a deixar-se veure ja, començant pels dies que guanyi l'equip i no espera al primer entrebanc per fer-se notar.
PD: sms del Barça: Pinto es censura.

Golf

Tiger Woods pot estar tranquil. El meu retorn als links no es pot dir que fos un fracàs, perquè d’espectatives poques n’hi havien. Decebedor, potser si. Feia un munt d’anys que no havia jugat “en serio”. L’escenari, el golf de Sant Cugat que ara sembla com una gàbia envoltada per una ferotge pressió urbanística. Algun cop havia anat a un pitch and putt, però jugar a golf “gran” no te res a veure. Amb un joc de pals que deu tenir més de trenta anys, vaig fer tot un concert de com no s’han de donar els cops i vaig perdre unes quantes boles. Però com sempre passa en aquest esport, com a mínim, dones aquell cop perfecte, aquell que et queda a la memòria, i que et serveix per tenir ganes de tornar un altre dia. Va ser en el forat 7, un par 3 d’uns 120 metres, que la vaig deixar a un pam i mig de la bandera. Per sort la modalitat del campionat (scramble) feia que les errades, si no eren coincidents amb l’equip, no tenien gaire importància. Va ser unes hores molt agradables, tot i que la pluja ens va estar acompanyant tota l’estona i varem quedar molt, però que molt xops. Agraeixo als meus partners la paciència que van tenir amb mi i les petites ajudes que m’anaven dient. El retrobament amb gent que feia vint i molts anys que no ens veiem va ser d’allò més divertit. Si fa a o no fa, les vides personals de la majoria passaven per treballar, matrimoni i tenir fills (fins i tot n’hi havia que en tenien més que jo). Entre les cinc hores al camp i les quatre que va durar el repartiment de premis, el sopar (drets) i les havaneres al dia següent no em podia bellugar. Avui tinc mal d’esquena. Qui ha dit que el golf no és un esport ?

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (i Part III)

Vuit del mati. Entra llum. Dormito. Es dura la derrota. Al meu costat, Cuca Canals. A les deu torna a entrar algú a llevar-nos. No fa tant bon dia. Esmorzem al bar adjunt. Markus 30 agafa el volant. Continuem el nostre petit tour pel sud de la "Costa da Morte". Destí : Fisterra. A mig camí pugem al mirador d'Ezaro, per atzar. A prop hi ha un embassament, curiós, tant a prop del mar. No se perquè, em recorda una construcció franquista. Entrem a la Cee, a la vila. Arribem al cap de Fisterra. Coincidència o no, hem estat als dos llocs més visitats de Galícia. El far es petit i els espadats impressionants. Fa molt vent. Aquest cap no és el més occidental ni de la península ni de l'estat espanyol, i perquè es tan famós ?. El Bula ens porta els següents quilòmetres. No tenim gaire temps si volem veure la sortida de la F1. Plou una mica. Què és aquesta terra sense pluja ?. Arribem justos a Muxia. No hi ha chapapote. Entrem en un bar, ens han sobrat cinc minuts. Ritual del vermut. Les gambes no valen un rave. Ens quedem fins la pinya del Kovalainen. Cerquem un lloc per dinar. Volem arròs. No tenim sort. Potser millor. Clàssic "quelcom per picar" i de segon, casi tothom carn menys dos que demanen llobarro. Per les dimensions, hom diria que és tauró. El pa segueix sent boníssim. La meva costella, de grans dimensions, esta "tremenda" (7,5 €). La F1, avorrida. Nadal remunta un 4-0. Mirar el Livorno-Milan AC pot ser massa. Passejada fins una església (Santuari "da Barca"). Ens tombem en una pedra. Sense saber-ho estem a les pedres galleges mes famoses. Fotografies amb nocions bàsiques (regla dels terços). Un grup d'autòctons fan molta fressa. Continuem el passeig fins una creu a dalt d'un turó. Algú es queixa del trekking. La vista paga la pena. Tornem cap a Santiago. Condueixo jo. La segona no tira. Passem per Zas. Casi tothom dorm. Ultima passejada pel centre. Ja no fa tanta calor, ans al contrari, fresqueja. Hem deixat el monovolum tancat, però amb una porta oberta de bat a bat. Increïble. No hi falta res. Cap a Lavacolla, si el Marc no ho impedeix. Passen revista a la "furgo". Checking i seguretat. Fa molta calor. Petites compres d'última hora. Sortim puntuals. Tres sudokus. Quina pena d'Interviu. Arribem abans d'hora. El vent de cua. Aterrem per on ens varem enlairar (2/20). Acomiadaments. Son tres quarts de dotze. M'apropen a casa. Gracies.

Agraïments :

• Àlex, l'home tranquil.
• Raimon, un terratrèmol.
• Bula, una mica de tot.
• Xavi, l'alcalde 2012.
• Isaac, alies DJ Rulos, alies Oriol, el nuvi.
• Marc, el guia. Ara ja estem MOLT malament.
• La meva família, per desfer-se de mi un cap de setmana.

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (Part II - El Partit -)

Deportivo - FC Barcelona
Estadi de Riazor
26.04.2008 20:00

Imatge del partit

Marcador final

2 - 0

Resum del partit : Pinto debuta.
Opinió : NS/NC

"Sort que no estem tan malament"

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (Part II)

Quarts d'onze del matí. Algú entra i ens desperta. Diu que es més tard. Al carrer hi ha molt poc soroll i molta llum. Dia esplèndid. Costa llevar-se. Dutxa. Per grupets anem a esmorzar. Algú tanca la porta de l'habitació. Dos es queden a fora amb la tovallola enrotllada. Segueix fent calor. Viatgem com maletes, si no ho varem fer allà, ara farem una mica de "cultureta". Visita a la catedral (oficial i wiki) que no es pot dir ni que sigui medieval ni renaixentista ni barroca, es com un "pica-pica de primer". Plaça del Obradoiro. Passegem pels carrers cèntrics. Es agradable. Descansem. Compren imans. El Xavi està en stand-by. El Marc s'ha posat la samarreta del Barça. Cap a les dues marxem a la costa. DJ Rulos al volant. La última fila del monovolum es molt estreta. Arribem a Noia, a la ria de Muros i Noia. Estan de festes. La marea està baixa. La imatge de la verge del timpà de l'església de Santa María a Nova no se a qui em recorda. Es tard però aquí "tot esta obert les vint-i-quatre hores". Al primer lloc tenen la cuina tancada. Al segon ens admeten. El fantasma del "paellador" s'ha esvaït. Queden poques hores pel partit (buf, quina excusa). Pop, cloïsses, croquetes. El pa segueix sent boníssim. Aigua, cervesa i ribeiro. Carn de segon. Pocs postres. Cafès i chupito. El cambrer ens acompanya.
- Gracias.
- A ti.
- No a ti, gracias a ti.
Conversa antològica del propietari del local amb el Raimon (d'aquí surt el títol). Continuem camí cap a ..... Muros (per cert, declarada "Conjunto Histórico-Artístico" l'any 1970). L'Oriol al volant. Per la AC-550, anem vorejant la ria. Arribem a destí i cerquem una casa rural penjada a la muntanya. Utilitzem el comodí de la trucada, però no hi ha sort. No hi ha lloc. Tornem al poble. Pensió davant del poble. Distribució 3-2-2. Des del llit, la ria als peus. Descansem. Hora del partit (hi haurà un post específic). Anem a veure'l a la pseudo-penya del Barça del poble. Millor picar que patir. La "grada jove" no arrenca. Desastre d'equip. Acaba el partit. Encara es de dia. La venjança es anar de tapes a la penya contraria. El resultat de les tapes va a l'inrevés que el del partit. No hi ha color. Canviem. Pernil Ibèric. Tornem a canviar. Acabem a la plaça Porta da Vila. La truita de patates boníssima. Fan mes futbol - corren com esperitats - i acabem mirant mig partit dels Lakers. El Gasol ja ha aprés a tirar tirs lliures. No anem a Louro. Llàstima. Marxem a dormir d'hora.

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (Part I)

Aeroport del Prat, divendres, 19:00. Ulleres fosques, gorra. Vaig d’incognit però no vegis com canto. Puntualment arriven els “d’Olesa”. El Marc fa les presentacions. De quatre noms, aconsegueixo retenir-ne un. Arriba l’Isaac. Cara de sorpresa al veurem. Checking. Control seguretat. No deixen passar un spray. Petita discussió. No passa. Caminada a una porta molt llunyana. Refrescs i primeres “birres”. Grup nombrós de gent (Galicia Senglars Tour). Melé i samarretes estripades. Per sort no pugen al nostre avió. Jardineres. Les maletes caben amb prou feines (perquè no fan una mica mes grossos aquest coi de compartiments !!!). Sortim puntuals. Pista 2/20 (la transversal). Els primers cinc minuts un sorollet de demarrer que intenta pujar els “flaps” o ves a saber que, neguiteja una mica. Viatge tranquil, sense turbulències. M’equivoco en el tercer sudoku. L’hostessa alta crec que es d’un país de l’est. El color blau de la low cost, “como que no”. Aterratge suau. De l’avio a la terminal caminant cent metres. Fa calor. Lloguem un monovolum de nom àrab que vol dir vermell. Es gris. Al volant, el Raimon. En un tres i no res som a Santiago. A l’entrada un Mc.Auto. Aparquem. Pujadeta. Rodetes de quatre troleys que sonen en el paviment. Sabem a on anem però no com arribar. Pregunten a una noia. La noia es catalana, però ens indica bé. Segueix fen calor. Arribem a l'hostal. Digne, cèntric. Repartiment d’habitacions (4+3).

Es tard i tenim gana. Primera parada birres, ribeiro, pop i croquetes. Quin pa més bo. Ens claven (per primera i última vegada). Voltem. Trobem un lloc on podem seure. Ribeiro i Valdeorras (?). Dos tipus d’empanada. Chicharrones. Més Ribeiro i un Alvarinho. Un taula d’ibèrics i un altre de formatges. Guanyen els primers per golejada. Tarta de Santiago. Cafès. Els dos primers Orujos. Passejada. No se com ni perquè tornem a l’hotel. Te un pati preciós. Surt un Orujo de color verd. “Prosinečki” ens porta un altre d’un altre tipus. Marxem. Passegem. Entrem i sortim de locals. Acabem a La Cueva. Cubates amb gust a cirera. En “Lois”, un tipus singular parlant en plural. Atac de singlot. Sortim esgraonadament. Es tard, molt tard. A dormir.

Lyric Collage (II)

Avui, a nosaltres, només sortir de casa, ens assaltaran amb ofertes de tot tipus per comprar una rosa. En comprarem una, dos, tres, moltes, poques o cap, depèn. La tradició es la tradició.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
mai no ha oblidat aquesta data...

Però cada una que regalem hem de pensar que la rosa es el símbol d’avui, la llavor de demà.

No somniem passats
que el vent s’ha emportat
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà...
Cal que neixin flors a cada instant
Cal que neixin flors a cada instant

La típica passejada per mirar les parades de llibres comença a resultar massa incomoda a la nostra ciutat. Gent i més gent. Empentes, cops, ensopegades. Surts perquè has de sortir.

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se’n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

Quin llibre ens regalaran ? Aquell que ens agradaria ? Aquell que l’hi agradaria ? Aquell que l’hi agradaria que m’agrades ? Aquell que m’agrades que l’hi agrades ? Novel·la, poesia, assaig, divulgació. Sí, difícil ho es.

Com un llibre blanc on hi escric el meu nom,
com un llibre blanc, jo aquell mot, jo aquell mot.
Com una cançó, joc del so, joc del to,
com una cançó, jo l'acord, jo l'acord.

I perquè aquest any no canviem una mica ? Podem fer que elles ens regalin la rosa i nosaltres el llibre (opció tradicional-inversa) o llegim plegats una poesia i ……. (opció romàntica), o les dues coses.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Danny Federici In Memoriam

Shirts in the closet, shoes in the hall
Mama's in the kitchen, baby and all
Everything is everything
Everything is everything
But you're missing

Dijous passat, dia 17 va morir a New York, Danny Federici, teclista de la E Stret Band. Va ser un dels membres menys “mediàtics” de la banda. Els guitarres i els baixos es belluguen, el saxofonista, impressiona i, el bateria i ell, al tenir una posició estàtica eren “menys” coneguts, tot i que el bateria al estar al centre de l’escenari adquireix una mica més de protagonisme. Ens queden les gravacions. Perdem els seus directes. La E Street Band, segur que ja no serà el mateix sense ell, però la banda de la setmana passada no era la mateixa que el mes passat ni la de l’any passat ni de la dècada passada. Tot té el seu moment, podrem discutir si pitjor o millor. Ell no hi serà però el seu esperit els hi rondarà molt.

I mentre sentim a Bruce Springsteen cantant “Fourth of July, Asbury Park (Sandy)”, escoltem el teu orgue. Gracies, Danny.

Sandy, the waitress I was seein' lost her desire for me,
I spoke with her last night, she said she won't set herself on fire for me anymore,
She worked that joint under the boardwalk,
She was always the girl you saw boppin' down the beach with the radio......

De bíblic nom

Tinc un amic, de bíblic nom, que es casa el mes de juny. Ara que ja es va apropant el dia, i va quedant menys temps per la espiritualitat i més per les preses, nervis i típiques bromes buides de contingut, deixo aquí un text de joia i reflexió.

Lectura del Càntic dels Càntics

Escolteu, sento la veu del meu estimat! Mireu com ve, trescant per les muntanyes, saltant pels turons. El meu estimat corre com una gasela, com un cérvol jove. Ja és aquí fora, darrera la paret, mirant per la finestra, espiant per la gelosia.

El meu estimat em diu: "Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine. Coloma meva, que t'amagues dins les clivelles de la roca, i dins les escletxes dels espadats: deixa'm veure la teva cara, fes me sentir la teva veu, que la teva veu es dolça i la teva cara, bonica".

El meu estimat és par a mi, i jo per a ell. Ell m'ha dit: "Porta'm com un segell en el cor, com un segell en el braç, que l'amor és inflexible com la mort, la passió és forta com el país dels morts. Els seus dards són fletxes enceses, ardents com les flames. Ni els oceans no són capaços d'apagar l'amor, totes les fonts dels rius no podrien ofegar lo".

(Ct 2,8 10.14.16a;8,6-7a)

Reivindico

Gràcies. Moltes gràcies, Sr. Rodríguez. La seva excentricitat a l’hora d’escollir el cap del ministeri de Defensa ha estat un dels millors regals que hem rebut últimament. Potser és tracti d’una maniobra de distracció perquè tots plegats mirem cap un altre cantó. Ha estat original, com també ho va estar el Sr. González posant un català, alcalde del Cap i Casal, en el mateix ministeri sense haver fet el servei militar (recordo que anys mes tard va jurar bandera). Els moderns diuen que això que ha fet és un signe de normalitat. Doncs perfecte, però ..... ara ens toca reivindicar. Reivindico que les dones ens escoltin totes aquelles històries (de la “puta mili”) que es van negar en el seu moment a escoltar. Si es van lliurar de fer-la, d’això no es poden escapar. Reivindico treure la pols a aquelles paraules que tant “estimàvem” i que s’han vist arraconades pel temps, el progressisme i la modernitat, paraules tan riques en sonoritat com “bocacha apagallamas” o paraules que ens omplen de records com “imaginaria” o “fagina” o “bromuro”. Buf. Reivindico que es donin cursets obligatoris de reciclatge militar a dones progressistes i/o feministes, objectors de consciència, “excedentes de cupo”, inútils, i d’altres “nenazas”, que no van poder gaudir d’una formació castrense adequada. I tot això ho dic sense cap acritud. Respecto a la nova ministra i sé que de seguida s’ha posat a treballar (vol fer coincidir la desfilada del “Dia de las Fuerzas Armadas” amb la passarel·la Cibeles, entre d’altres iniciatives) i des d'aquest humil observatori l’hi desitjo molta sort.

Però em pregunto, ha de demanar el passi de “pernocta” per poder anar a dormir a casa ?

PD: M’ha arribat un esborrany de la primera estrofa del nou himne d’infanteria :

Amor guerrero, vibra nuestras voces
Y de amor patrio henchido el barrigón
Entonemos el himno sacrosanto
Del Deber, de la Patria y del Horror !!!!!

Lyric Collage

Transcripció d’una conversa agafada amb un scanner fa cosa més o menys d’un mes (s’està treballant per treure el soroll de fons i poder ser emesa amb uns mínims de qualitat). Es creu que ell és diu José i ella Carme.

Ell.- Yo y tú
Tú y yo
no dirás que no...
no dirás que no...
no dirás que no...

Ella.- La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mi me importa un bledo.

Ell.- Siempre me traiciona la razón
y me domina el corazón ….

Ella.- Venga, José, que las cosas no se hacen solas
Que pa` tenerla` hay que querer.

Ell.- y qué le voy a hacer,
si otra cosa en la vida
yo ya no sé hacer,
yo te juro que te adoro, pero...

Ella.- no no no...
no no no...

Ell.- no puedes escapar,
no te resistas nunca.

Ella.- Me pides más, más de lo que yo puedo dar

Ell.- Mal parece que solo me quedé
Y fue pura todita tu mentira
Que maldita mala suerte la mía
Que aquel día te encontré

Ella.- Tengo el presentimiento de que empieza la acción
Y las mujeres somos las de la intuición

Rodríguez

Ara, que aviat es faran públics els nomenaments del nou govern, us puc anunciar (sigueu discrets) que seré el “Director de la Agencia Española del Uso Racional de los Apellidos”. Aquest nomenament m’honora. La meva única missió serà vetllar pel correcte ús d’aquests mots que serveixen per anomenar-nos. Una de les primeres mesures que prendré serà la de perseguir fins el desmai als qui anomenem de forma incorrecta al nostre “Presidente del Gobierno”. Ja n’hi ha prou. En primera instància les sancions seran administratives, poden arribar a esser penals. No s’ha de canviar l’ús de les coses. Al pa, pa i al vi, vi. Les coses serveixen pel que serveixen i qui no en faci bon ús, que s’atengui a les conseqüències. Si no es posa fi a aquest desgavell, aviat la nostra comunicació serà impossible. El risc que correm és molt gran i les pèrdues poden ser incalculables, tant en l’apartat econòmic com social. Situacions tan ancestrals com quedar-se de “rodríguez” poden convertir-se amb “quedar-se de zapatero”, o sigui una situació que a priori sembla esperançadora pot convertir-se en sonsa i avorrida. Els detractors, que n’hi hauran, parlaran de “fets diferencials”, però estiguin tranquils que s’arbitraran unes polítiques encaminades, no a un simple canvi de l’ordre dels cognoms si no a una reassignació de cognoms, seguint la filosofia del govern, per tal que l’ample col·lectiu de “transcognomiants” tinguin reconeguts els seus drets. A tot això també es treballa amb la creació d’una comissió inter-ministerial, per coordinar el desplegament de les lleis, en la que hi seran representats Hisenda, Interior, Salut, Consum i Justícia (queda exclòs el ministeri de Defensa). Des d’aquí vull llençar una crida a la col·laboració de tota la ciutadania. En tota la meva carrera política sempre he tingut un principi : “No pensis què pot fer el govern per tu, si no què pots fer tu pel govern”.