dilluns, 29 de novembre del 2010

Subliminar o MariusSerrajada

Tot sortint del parc de la Ciutadella, el ciutadà es va encaminar cap a un passeig de la ciutat, que gràcia li feia. Prop d'un majestàtic edifici, que hom pot considerar art urbà, va veure uns ciutadans celebrant una victòria i es preguntà si havia estat una bona decisió anar a ciutat o fóra millor tornar al mas.


dijous, 25 de novembre del 2010

Mobilet de vellut 2.0

Era suau com el vellut,
i poregós com un mòbil menut.
En Snoopy era el seu heroi
i li agradava jugar com un noi
i de la mà
em duia amunt i avall sense parar.

Com un estel
fent tombarelles pel cel,
(és "maco" el temps d'estimar),
i no va ser aquell un temps perdut.
mobilet de vellut.

Però el mòbil fora del niu
m'enganyava amb qualsevol objectiu,
se'm perdia en el forat
d'un Nokia o d'un HTC.

Calia triar
o tocar el dos o fer
un "appel à trois".
Però això és immoral
quan s'és un home com cal,
ibèric, mascle i cristià,
i em vaig quedar sol i fotut,
mobilet de vellut.

L'Elle, el Vogue i el Harpers Bazaar
t'afusellen en cada exemplar.
Diuen que t'ha dat un lloc
Richard Avedon a New York.

No em puc queixar.
El que somniava ja ho tinc a la mà.
Et coneix la gent,
t'estima un adolescent
i un "iaio" et vol adoptar.

Ets feliç amb el teu nou drut?
Mobilet de vellut...

Però avui he vist el cel obert,
Déu, que és bo i que sap el que sofert,
m'ha deixat els seus consells
en un aparador de can FNAC,
i m'he comprat el llibre "La telefonia és un art".
I abans d'un mes
seré millor que l’Esteve Jobs.

Ja saps a on em trobaràs...
sis-zero-nou-set-dos-u-cinc (i dos números més),
mobilet poregós.

Sense un romanço ni un rebut,
mobilet de vellut.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Ajuda urgent

El meu anglès està rovellat i necessito que algú m'ajudi amb aquest email que he rebut. Gràcies per avançat.

From:Aivars Fogels
Riga, Lv-1048, Latvia


Good day,


I am Aivars Fogels,I work with a bank(one of the leading banks in the Riga, Latvia)

I have a business worth US$20,736,400.00 in a dormant account.I need your help to transfer this funds so indicate by reponse to me if interested


(1) Full names...........................
(2) Private phone number.................
(3) Current residential address..........
(4) Occupation...........................

(5) Age and Sex..........................
(6) Confidential email address............

Regards,

Aivars Fogels
Riga, Lv-1048, Latvia

dimecres, 16 de desembre del 2009

La merendola


En aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tant sols un editorial, van passant coses, algunes desagradables, d’altres molt desagradables i comptades, i molt, curiosament molt agradables.

L'altre dia, en Cram i en Casai van dir-li al Sullis que organitzaven una merendola. Sorprès ell, va preguntar el motiu, cosa rara amb ell, i la explicació va ser “celebrem que aviat jugarem al deu de l'amor”. Ah, “vale” va contestar en Sullis, que les merendolas li encantaven tot i que fossin en dijous (mira que era raro aquest Sullis). La mare li va preguntar qui anava en aquesta merendola, ell li digué i ella trobà una mica estrany que ho fessin, però no hi posa cap impediment, ja començava a ser grandet. I va arribar al dia, i abans d’anar de merendola, van jugar una partida de futbolí. Allà, en Sullis va veure que era igual que jugant a futbol sala o a futbol set o a futbol vesasaberque, un desastre.

En arribar al lloc de la merendola, va tenir uns flash-forwards i uns quants flash-backs. Per un moment va témer per la seva integritat i pensa “ay ay ay, avui em fan la vaca”. No estaven els que esperava, el “petit comité", allà hi eren molts més amiguets, dels seus jocs antics amb cabanyes i chuches. Ehs i ohs retronaven de sorpresa.

S'havien reunit tots per celebrar que en Sullis ja tenia, no una edat, cinc!!! A banda dels “ganxus” Casai i Cram, també hi eren el pneumònic Manor, el Gratatú, el Bow-Rodji, la mega Runia Neslavil, el parell Lamèn, la MeineLiebe, el Sullis Xiob, l’Ailaci I (Alikiwiki), el Dirrac alies bagesdercapital, la golfa de la campana It’s a Bell, la Ailaci II i la Tesmon (que la va venir a buscar el mateix Bobby Vinton). I eren tots, amb els que no hi eren, amb els seus petits sacrificis. En Sullis es va sorprendre i emocionar, però li costa mostrar cap signe extern, de tant calent que és, es mostra fred però tots saben que es una cuirassa, encara que no saben perquè la du.

La merendola la van dur el Tai i el Landes (res a veure amb l'Hol) i va ser d'allò mes bona. I arribaren les postres, i amb elles les “two candles”. En Sullis va cuinar unes bulliques llàgrimes esferificades, i bufà les cinc edats. Desprès li feren un regal, una mena de “comediscos” tunejat que en l'anvers duia la següent inscripció: “47 Paris, 49 Roma, 50 Madrid? MOLTES FELICITATS, Sullís!”.

Van riure molt, van parlar de les cabanyes fetes y de les ensorrades, tot prenen un cocacola. En Sullis, tot retornant a casa seguint les molles de pa, crida "que cabrons". Intenta deconstruir un altre paraula, però no li sortí cap, perquè no calia. Gracies!!!


dimarts, 17 de novembre del 2009

Reflexionem-hi


Fa un temps, a TV3 feien un programa d’humor que es deia Dinamita, escrit i dirigit per El Tricicle. L’actor Lluís Marco, al finalitzar, fent el paper del Dr. Perquè, feia un petit “speach” "intel•lectual" sobre un tema i acabava dient sempre el mateix “Reflexionem-hi, reflexionem-hi”.

Avui, anava pel carrer i just al darrera meu, he sentit una dona que parlava amb una criatura. No estava atent a la conversa, fins que he sentit el següent:

- Doncs si diu això a tu te l’ha de suar.

M’he girat per mirar la cara de la dona (30-40 anys) i després he mirat a la criatura (dubto que arribés als 10 anys). La criatura era una nena.

Reflexionem-hi, reflexionem-hi.


dissabte, 7 de novembre del 2009

Depra i els seus jocs

PRÒLEG

Hi havia una vegada, en un país petitet, petitet, que pretenia ser nació i no era estat, que hi vivia un noi que es deia Sullís. Quan era petitet, petitet, en Sullís va conèixer un altre noi, de nom Depra que era amic d’en Senig. Algun cop van anar plegats a jugar amb bastonets i pilotetes. S’ho passaven be, però en Sullís va agafar un camí a la vida i els altres dos un altre de molt diferent.

PART I

Passa molt i molt de temps fins que Depra i Sullís tornaren a coincidir. Un dia, van convidar al Sullís a jugar a una casa aliena i allà es retrobà amb Depra. El sorprengué que el Depra, manés i remenés les cireres en els jocs de la casa, tot i que aquella casa no era la seva. Un dia tot jugant a la mateixa casa, en Sullís s’assabentà que la casa ja no era dels mateixos senyors d’abans però que s’hi podia continuar jugant. A ell tant li era de qui fos la casa, mentre pogués seguir jugant i rebre llaminadures, cap problema. Però en Depra no era com ell, i amb el canvi d’amos arribà un altre nen, que sense remenar tant les cireres, manava més que ell i això el va enfurismar. Allà, en Sullís va conèixer a molts nois, el Manor, el Rodji, un que es deia com ell, Sullís, el Niot, el Gratatú i en Jason. També va conèixer a unes nenes, l’Ailaci, la Gebo, la Nones, la Tesmon i la Tamra. S’ho passaven d’allò més bé, tot i que en Depra organitzava els jocs però no hi participava, ell amb la seva PS3 i la resta amb GameBoys. A tot aquell grupet de nois i noies se’ls coneixia pel nom de la colla de Son Mas.

PART II

En Depra, amb les seves llaminadures i les d’en Senig, va convèncer a un grapat de nois i noies perquè anessin a jugar amb ell a coses més divertides, i els va prometre moltes “chuches”. Va neixer la colla dels “Chichis” i va ser divertit. Al bosc, van començar a fer una petita cabanya. Sullís hi anava per ajudar, ell abans se n’havia anant fent una de seva, amb d’altres amiguets. Primer amb una mà al davant i una altra al darrera, després va fer quelcom semblant a unes parets i finalment un sostre prim, però continuava anant a l’antiga casa a jugar, encara hi tenia amics. Un cop acabada la cabanya, amb gran esforç tot va ser joia i alegria i les llaminadures continuaven corrent a dojo, però veient-la, en Depra va pensar, que amb aquella cabanya feta de canyes de canyissar no es divertiria prou i va convèncer als seus amics per reforçar-la i va portar un nou amic, en Llestask. Van veure de seguida que necessitarien més amics per fer-la i així continuar jugant i tenir més llaminadures, i van venir nois més petits com en Casai i en Cram i noies com les germanes Neslavil o l’Oricó, tot i que marxà algú, com el Dirrac, i van continuar jugant, rient i menjant llaminadures, ara, sota l’atenta mirada d’en Llestask, ja que en Depra es mantenia una mica allunyat de tot plegat.

En Sullís continuava jugant a tot arreu tot i que la casa dels senyors havia tornat a canviar d’amos, però encara li quedaven amics, menys. Però n`havia fet algun de nou, com en Lamèn. El seguien convidant, però cada cop hi jugava menys tot i que de llaminadures no li faltaven. En aquesta casa van començar a haver-hi enveges i van expulsar del jocs al Jason i a la Gebo. Tot un trasbals i a sobre ara, a les llaminadures els hi deien sweets.

PART III

En Depra va començar a organitzar jocs a d’altres indrets molt llunyans, fent cabanyes i coses per l’estil, jugava a cromos amb amics desconeguts i cada dia remenava més cireres però es divertia menys, encara que la cabanya estava quedant d’allò més “xula”.

El Sullís deixà d’anar a jugar a casa de la colla de Son Mas per que s’avorria, de fet no l’hi feien gaire cas. La colla dels Chichis li demanà que anés a jugar més amb ells i que de llaminadures no li faltarien. Algú es preguntava, de tant en tant, d’on sortien tantes llaminadures, però tampoc hi donaven gaire importància, en aquella època les botigues et deien allò de “ja ho trobarem”.

Però els jocs del Depra van començar a ser perillosos, comprava d’altres cabanyes amb grapats de llaminadures a unes colles que mai hi jugaries, es va enamorar, potser embogir, amb una col•lecció de dibuixos de còmics i fins i tot va començar a fer una nova cabanya al país de les pizzes. I els de “ja ho trobarem” semblaven no tenir aturador. En un d’aquests jocs, en Depra va caure en un esbarzer. Per culpa d’aquest esbarzer alguna cosa canvià. Es continuava jugant, però més per inèrcia que per diversió. Un dia, van començar a no donar llaminadures als convidats i passat un temps, en repartien menys pels de la colla. Els de “ja ho trobarem” començaven a trobar-ho. En Llestask, que jugava solet amb la màgia Borràs va començar a intentar fer de mag Andreu, però no li sortien els trucs. Els miracles no son producte de la màgia. En comptes d’intentar repartir millor les llaminadures o buscar-ne més, a uns quans amics del grup se’ls va excloure de jugar, així serien menys per repartir-les. Aquest joc rebia el nom de “Deu de l’amor”.

I tot va anar molt ràpid. Ja no es jugava, els convidats no volien venir i les llaminadures cada cop eren més minses. Els jocs d’en Depra, no és que no divertissin, ja no feien cap gràcia. Sullís, afamat per la manca de llaminadures, deixà d’anar a jugar. Van marxar de la cabanya per anar se’n a una de més petita i senzilla, van començar un joc semblant a un que havien vist a la tele que es deia “Gran hermano”, però era un joc de grans i molts nens no entenien de que anava. I arribà un dia què es van presentar a un concurs de la tele, com últim recurs.

I vet aquí un gos (i quin gos!), i vet aquí un gat, i aquest conte NO s’ha acabat.

To be continued... or terminated.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Parlem?


I per si faltava alguna cosa, doncs ja la tenim. El barça a perdut. Si, si, encara que ja no sigui noticia, es un fet que cal fer esment. Han (hem?) perdut contra el molt conegut equip rus del Rubin Kazan, que sona més a director de cinema que a equip de futbol.

Be, ara que ja hi som tots, que fem? Parlem del Millet? Aquesta pregunta seria com si es preguntes “Parlem del Lute”?. “Oh, no!” dirien els “puretes”. El Palau i l’Orfeó son unes institucions nostres que estan tan arrelades que ha estat un delicte contra la “societat civil catalana”. I jo ric. Colla de ... Millor no continuar.

Podríem parlar de la crisi, amb el president del Govern, però estava de “tourné” per la pau per l’orient mitja i sembla que la cosa no va amb ell. Y sembla mes preocupat per pixelar les cares de les seves gòtiques filles que no pas per el greu problema que tenim i que ell ha col•laborat amb la seva política de mirar cap un altre cantó, inflant de ves a saber que els seus discursos. I la patronal i sindicats fent de les seves. Algú ha fet una proposta seriosa i/o coherent?

Parlem de la Justícia. Uf. “Oju peligru!”. El Tribunal Constitucional es com una olla de grills, que funcionen a base de globus sonda i ara estan en si ho destrossen tot o ho declaren constitucional però el buiden, que pal cas, es pitjor. La separació dels poders, en aquest cas, executiu i judicial fa riure, be millor dit, fa plorar però ens hauria de fer tremolar.

I la corrupció. Contra la crisi, lluita contra la corrupció, engega el ventilador, que l’aire donarà a algú. I com casi sempre, tot acabarà amb foc d’encenalls. El problema de la corrupció no es dels polítics es de tots. En un país de corruptes, que cal esperar dels politics? Segur que n’hi han de incorruptes, però... mirem al nostre voltant. Ja? Quantes petites corrupteles has vist? Reflexionem.

I per aquí a prop ja estem en pre campanya electoral. S’ens farà molt llarga. I contra més duri, més desafecció. De moment, la única proposta ferma ha estat pujar al Puigmal. I els que l’hem pujat un grapat de vegades?

Sort que la temporada de bolets ha començat acceptablement. Ara només cal esperar unes quantes pluges a veure si al novembre podem fer collita de camagrocs.


ACTUALITZACIÓ:
Ahir, Joan Laporta feia unes declaracions a una cadena de televisió i Catalunya Radio va posar els micròfons. En referir-se a la derrota va dir textualment que el resultat havia estat una “tropesada”. I, Inde, Inde-pen-den-ci-a.