Parlem?

I per si faltava alguna cosa, doncs ja la tenim. El barça a perdut. Si, si, encara que ja no sigui noticia, es un fet que cal fer esment. Han (hem?) perdut contra el molt conegut equip rus del Rubin Kazan, que sona més a director de cinema que a equip de futbol.

Be, ara que ja hi som tots, que fem? Parlem del Millet? Aquesta pregunta seria com si es preguntes “Parlem del Lute”?. “Oh, no!” dirien els “puretes”. El Palau i l’Orfeó son unes institucions nostres que estan tan arrelades que ha estat un delicte contra la “societat civil catalana”. I jo ric. Colla de ... Millor no continuar.

Podríem parlar de la crisi, amb el president del Govern, però estava de “tourné” per la pau per l’orient mitja i sembla que la cosa no va amb ell. Y sembla mes preocupat per pixelar les cares de les seves gòtiques filles que no pas per el greu problema que tenim i que ell ha col•laborat amb la seva política de mirar cap un altre cantó, inflant de ves a saber que els seus discursos. I la patronal i sindicats fent de les seves. Algú ha fet una proposta seriosa i/o coherent?

Parlem de la Justícia. Uf. “Oju peligru!”. El Tribunal Constitucional es com una olla de grills, que funcionen a base de globus sonda i ara estan en si ho destrossen tot o ho declaren constitucional però el buiden, que pal cas, es pitjor. La separació dels poders, en aquest cas, executiu i judicial fa riure, be millor dit, fa plorar però ens hauria de fer tremolar.

I la corrupció. Contra la crisi, lluita contra la corrupció, engega el ventilador, que l’aire donarà a algú. I com casi sempre, tot acabarà amb foc d’encenalls. El problema de la corrupció no es dels polítics es de tots. En un país de corruptes, que cal esperar dels politics? Segur que n’hi han de incorruptes, però... mirem al nostre voltant. Ja? Quantes petites corrupteles has vist? Reflexionem.

I per aquí a prop ja estem en pre campanya electoral. S’ens farà molt llarga. I contra més duri, més desafecció. De moment, la única proposta ferma ha estat pujar al Puigmal. I els que l’hem pujat un grapat de vegades?

Sort que la temporada de bolets ha començat acceptablement. Ara només cal esperar unes quantes pluges a veure si al novembre podem fer collita de camagrocs.


ACTUALITZACIÓ:
Ahir, Joan Laporta feia unes declaracions a una cadena de televisió i Catalunya Radio va posar els micròfons. En referir-se a la derrota va dir textualment que el resultat havia estat una “tropesada”. I, Inde, Inde-pen-den-ci-a.

Gallina de piel

És un tòpic si, però mai tan ben dit, que una imatge, o cinquanta, valen més que mil paraules. Aquí us deixo “el REGAL” de la pubilla de casa que amb molt d’amor ha resumit aquest pocs anys de vida que porto. Gràcies Helena.

Endollant, és gerundi?

Estan per tot arreu. A les gran ciutats, als pobles. Diuen que és per reactivar l’economia. Els cartells que veiem per els carrers son bàsicament els relatius al “Fondo para Entidades Locales “. N’he vist per obres petites, una en concret que deia “Millora del paviment d’accés al cementeri”. El pressupost era de 3.000 €. Diuen que el cartell en costa 1.000. Fantàstic. I a sobre, amb aquesta mena de “tilde” que hi ha a sobre de la “E” fa ràbia. El Montilla, perdò, el President Montilla farà el “PlaÇ”?, o com sempre, posarem cara d’emprenyats i qui any passa any empeny.

I clar, resulta que aquí no som tots “tontus” i vet a qui que surt l’alcalde de Barcelona i fa allò que s’en diu una “lectura àmplia” (o al peu de la lletra) i es queda amb la frase de “Plan Español para el estímulo del empleo”. Español, empleo, doncs ja està, fitxem a la Telma. Ara preguntareu : I per què la Telma i no la Louise?. Be, si us pensàveu que les portava a fer el pregó del la Mercè, doncs no. Resulta que ha anomenat a dit a una senyoreta que respon al nom de Telma Ortiz de Rocasolano per fer-se càrrec de la “subdirecció de Projectes del departament de Relacions Internacionals”, de nova creació, i s'ha d'ocupar "d'enfortir els vincles" de la corporació municipal amb Àsia i el Pacífic. Segons la nota informativa de l’Ajuntament, diu que també es farà càrrec de “les activitats de Barcelona vinculades de la propera Presidència Espanyola de la UE”. Uf. Aquesta subdirecció, forma part de la Direcció de relacions internacionals, que també compta amb la “Subdirecció de programes, àrees geogràfiques i xarxes internacionals”. Jo quan sigui gran vull posar títols. No tinc res en contra de la germana de la princesa Letizia, però que hi fa a l’ajuntament de Bacelona una dita “experta amb ajut humanitari". Ens ve a salvar? Es preveu que, aviat, quan toqui la presidència espanyola de la UE, de tan malament que estarem ens tindran que enviar ajut humanitari? Potser ve a posar ordre amb les putes asiàtiques, que aquest dies el tema està molt calent. I Iniciativa? A 80 quilòmetres... per hora.

Hi havia una rondalla popular que deia més o menys :“Donde vas Alfonso XII, donde vas triste de ti, voy en busca de Mercedes que ayer noche la perdí”. El tema es trist i va de borbons i de pèrdues. Podríem refer la lletra amb l’alcalde. Fa temps que estem perdent el senderi.

Premi ESC per continuar.

Aquests dies s’ha celebrat a Barcelona un multitudinari congrés de cardiologia en el que participen un grapat de milers (o molts milers) de metges del ram. Una de les conclusions del congrés es l’alt cost econòmic que te per la societat (han dit “sanitat pública”, però jo ho generalitzo perquè no m’ho acabo de creure) els nous tractaments que any rere any van sortint per guarir o alleugerir determinades malalties. I ves per on proposen com la solució a tot això la prevenció, allò de la vida saludable, exercici, alimentació equilibrada, i algun tòpic i/o típic com l’alcohol i el tabac. Si tos féssim bondat, que farien aquets trenta i pico mil cardiòlegs? Estarien disposats a cobrar els 420 € un cop acabat el seu atur?

També s’han posat les medalles al atribuir-se set dels deu anys que hem guanyat d’esperança de vida (a Europa). No negaré que pot ser veritat, el que es pot discutir es el concepte d’esperança, en molts casos es allargar, la vida, el patiment o el que sigui i en molts d’altres diuen que es per millorar la qualitat de vida. Un intent d’això últim va patir el pare. Va tenir exactament allò que Pasqual Maragall havia dit: “El seu problema es del 3%”.

Dilluns, tornava suat de la meva primera aproximació a la “vida sana” desprès de les vacances, i vaig veure com arribaven tres autocars plens de gent a un restaurant situat a la part alta de l’avinguda Tibidabo. No és el primer cop que ho he vist, i curiosament coincideix sempre amb celebracions de congressos i fires. Crec que el restaurant no pot ser catalogat com d’aquells que proporcionen “alimentació sana”, ans el contrari, es com el paradís del colesterol, del dolent, (el colesterol, no el menjar), encara que s’ha de dir que no sigui sa no vol dir que no sigui boníssim. I vaig pensar, “guaita els cardiòlegs, predicant amb l’exemple”. Jo, que soc de bona fe, immediatament vaig canviar el pensament per, “mira, els cardiòlegs es presenten voluntaris a un assaig clínic, que consisteix en avaluar les conseqüències de beure un “chupito” de “kachesiete” després d’una fartanera rica en greixos”.


Nota: ESC son les sigles angleses de Societat Europea de Cardiologia.

Opticonte IV

Aquell dia era diferent que d'altres. La seva rutina estava trencada per una cita prèvia. Era absurd, estava nerviós. Aquelles cites l’hi posaven, i molt. Arribà amb temps de sobres. El complex l'acomplexava i continuava sent absurd. Per un dels passadissos veié una fotografia de son pare. Tingué un esglai. No s’sperava trobar-se’l en un lloc com aquell i menys penjat, d'una paret. Accelerà el seu pas i tot seguint les indicacions arriba a destí. Despatx 1452. Digué el seu nom i li van indicar que devia esperar en una saleta contigua. Els seus nervis s'havien convertit en ànsies. Quan abans millor, degué pensar.

Passada una estona, que per la sanitat pública devia ser una eternitat i per la privada un no res, un jove amb bata (sanitària, no de boatiné) entrà i digué el seu nom, amb interrogant al final. S’aixecà i el seguí. Entraren en un despatx i el va fer asseure en una poltrona, envoltat d'unes quantes andròmines. Va explicar que ell, primer li faria unes proves i després parlaria amb l'oculista. Van començar les proves. Primer a pèl. Fins al tercer o quart rengló, llegia be les lletres. A partir d'aquell moment tot, tot va canviar. Li posaren unes ulleres “estrafolàries” en les quals el noi anava canviant les lents. En el primer canvi no passà res. En el segon, tampoc. En el tercer, amb el moviment de lliscament del tamboret, els genolls toparen. El pacient encara estava concentrat amb les lletres. S'equivocava sovint, però més per la seva obsessió de relacionar-les que no pas per llegir-les correctament. Anava notant contacte de cames, però tampoc hi feia gaire cas. Encara llegia, vés a saber què. Una de les combinacions fóra USAP. Això el distragué de la seva paranoia, i notà que el genoll del tècnic optometrista ja no topava amb el seu, sinó que topava cada cop més centrat. En aquell moment li digué: ara li posaré unes gotes que ..... Ell, el pacient, s'espantà. A banda de veure-hi molt menys, tot continuà. Ara el genoll ja havia arribat a destí. i el tècnic “optoquetascregut” seguia. El pacient, que dubtà per un moment de ser anglès, ja no sabia què llegia. Un cop, li va semblar llegir PORC, però llegí GLUP. La revisió va acabar.

El feren passar amb l'oculista. No recorda què li digué, ho suposà quan amb les ulleres de cul de got, no s'hi veia tres dalt d'un burro. En sortir, confós ell, no sabia si el sacrificat era ell (un altre cop el burro, aquest cop al davant) o era la feina de tècnic “optofregador”. Dies més tard, parlant amb el seu terapeuta argentí, s'esglaià.

Peix al cove

Sembla que ja tenim finançament. Ahir els únics que s’atrevien a donar xifres van ser els d’ERC. Crec que es mereixen el premi Nobel de Matemàtiques (si no existeix doncs el creem). Sembla que han necessitat dos dies per arribar a dir una xifra, màgica, 3.855 milions d’euros de més. El govern sembla un xic menys espavilat , sembla, ja ha dit que dijous farà pública la seva pròpia projecció. Ai Ai Ai. Projecció!!! Ai Ai Ai. Sembla que arribar al sostre en quatre en comptes de tres anys com diu l’Estatut no es cap problema, potser ho interpreten com pagar a 365 dies, el que no resta clar, com tot plegat és el dia de pagament, 20 o 25. Si la resta d’autonomies fan també els seus càlculs “projeccionals” sembla que la xifra dels “euros de més” surt com molt gran. D’on trauran aquests diners? Importa? Com diu aquella dita tan “castiza”, “la casa es grande y no repara en gastos”.

Tinc males vibracions. Ens les han fetes de tots els colors i crec que s’ha d’estar molt amatent perquè no torni a passar com ha passat fins ara. Seria la persona més contenta d’aquest món si les meves males vibracions no es compleixen, però la fama de “trileros”, per no dir lladres, que tenen a Madrid no em fa estar gens tranquil. Al final, tant contents quasi tots i s’enriuen de la política de CiU de l’època del “peix al cove”. A mi em sembla que és una repetició, CiU hi posava verat i el tripartit sembla que hi posi mero o llobarro, igual ha estat la inflació o l’adaptació al euro. Crec que al cove ens han colat un peix de roca, ple d’espines, però com a mínim podrem fer un bon fumet.

Veni Vidi Vinci. The Movie

Tenia previst publicar un post intentant transmetre l’emoció viscuda durant el partit. He trigat tant, perquè el tema era (i es) complicat, i l’Isaac (altrament conegut com “de bíblic nom”), m’ha alleugerit la feina amb una composició visual i auditiva que ens transporta allà on érem i s’ens torna a posar “gallina de piel”. Qui no tingui temps que no ho miri, es necessita tranquil•litat, abaixar les fonts lumíniques externes, apujar el volum i gaudir.