Silenci

Es va fer el silenci. Va passar dissabte. En el trencacames de Castellterçol. Com deia la cançó “Oh vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fa reviure en el meu cor .....”. Hem conviscut més de dos anys. Aquest darrer any em fet molts i molts quilometres junts. Corrents, caminant, pedalejant. Duraves molt. Gairebé no recordo res del que em posaves però sempre estaves amb mi, fidel. Dues “mitges”, unes quantes horetes, les mes difícils, de la MM, i hores i hores d’entrenament. De nit em feies aïllar-me dels sorolls de la por. Em trobo nu. No se si podré tornar a córrer sense tu. I has marxat així, de cop, sense avisar, i això es lleig. Ara que estic en un encreuament de camins, no m’ho podies fer, això no. Cap a quin canto tiro ? T’he tractat com si fossis de la família, i tu m’ho has pagat amb fidelitat i abnegació. Es possible que el canvi de localització no t’hagi agradat prou, o la manca de renovació, però clar, tu no t’has queixat mai. Potser es això, que et sentia però no t’escoltava. De tot s’ha d’aprendre, encara que sigui en moments tristos. Adeu, reproductor del meu cor.

Rèquiem per un jugador

Dilluns va ser el darrer partit de futbol en què vaig intervenir com a jugador del CSP. Abans d’entrar en profunditat amb el tema, m’agradaria definir el concepte de “partit de futbol” i que quedaria més o menys com “conjunt d’essers humans (de vegades persones) que es separen en dos bàndols (equips), i tenen com objectiu introduir una pilota en un lloc anomenat porteria que s’acostuma a delimitar amb tres pals i les normes del joc son interpretades (mai tan ben dit) per un altre esser humà que hom anomena àrbitre. Crec que han estat 15 anys de pertinença a l’equip, vaig arribar sense conèixer ningú, i marxo sense reconèixer a ningú. He ocupat totes les posicions (porter, defensa, davanter) i si he destacat en alguna ha estat per no fer-ho bé en cap. He de donar les gràcies per no haver-me fet mai mal de veritat, però no penso enyorar els dimarts al matí tot recordant les trompades, cops, batzacs, patacs, topades i aürts del dia anterior. Tampoc enyoraré els problemes i les preses per reunir el mínim conjunt d’essers humans. La única cosa que em sap greu es que no podré riure més de lo patètic que va ser darrer partit, això sí, sempre el dia següent, perquè el mateix dia del partit l’empreyamenta era majúscula. Sí, ja se que és un joc, però jugar i guanyar, encara que sigui de tant en tant, també esta bé. Algú estarà content de que no arribi a casa (més) malhumorat. Trobaré a faltar aquells companys que han compartit amb mi tantes nits, el “buscaraons”, el “futbolí”, el “mans de mantega”, el “xerra mes que juga”, “l’exòtic” i “complica-la-vida”. Només esmento als darrers, perquè la llista es interminable. Avui llençaré totes les samarretes que tinc del CSP, horteres a més no poder, que encara no se perquè les guardo. La última la guardaré per si algú l’ha de menester. Llençaré les meves Munich, que estan encolades més d’un cop. Aquest any he jugat sota l’engany de “si em necessiteu”, l’any que ve, l’equip no ha d’estar tan necessitat, encara que una retirada a temps diuen que honora, el problema es que el temps ja fa temps que va passar. Aprofito per demanar disculpes a tots els qui he pogut fallar (il•lusos per esperar quelcom), als que he enganyat per venir a jugar, als pocs contraris que han rebut alguna coça, i als porters que s’han empassat un dels pocs gols que he fet. Estic content, encara que no ho sembli. Per cert, l’últim partit, com no podia ser d’altre manera, el varem perdre, a la tanda de penals.

Signat : LUIS F

PD: Deixo la porta oberta a futures ofertes que puguin venir del soccer americà.

Vint anys i un dia

Què fèiem fa 20 anys i un dia. Algú ho recorda ? Jo si. Era el nostre primer dia de casats. El pis despullat. Tan sols teníem el llit i l’equip de música. Necessitàvem quelcom mes ? Dissabte de juny. Feia calor. La ciutat mig buida. Aquell dia no ens feia falta ningú mes. Érem l’un per l’altre. Al vespre, vaig parlar per telèfon amb la mare. Què heu fet, va preguntar. La resposta era obvia. Estar tot el dia al llit. No podíem estar en lloc mes !!!. Recordo la nit de noces. Arribarem a quarts de quatre, molt cansats. Varem acomplir la penúltima tradició. Vaig entrar l’Anna en braços. Després de descordar-li els centenars de botons del vestit de núvia (preciós, per cert) vaig caure esgotat en un son profund. Igual encara estic somiant.
Aquest matí m’he despertat molt d’hora. Ja tocava, després de vint anys i un dia de somni. He somiat que fèiem moltes coses junts, que teníem criatures i que tota la vida era de color de rosa. Però, no, de color de rosa no és. Hem fet moltes coses, sí, hi han criatures (ja no tan criatures), també, però pel camí han passat moltes coses no tan maques, es llei de vida.
Com deia el poeta “mentre m'envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt els records”, dono les gracies a qui ja sap que les rep. No se com has tingut aquesta santa paciència !!!!. Vint anys i un dia era la màxima condemna (de presó) que hi havia durant la Dictadura de Franco, el que he viscut en aquest període, no, definitivament no ha estat una condemna ha estat el que és i és el que ens hem anat forjant dia a dia, no hi han formules màgiques, bé, sí, una, escollir la parella ideal.

PD: Com quasi totes les coses es batejant, els vint anys de cassats s’anomenen “noces de porcellana”.

Repàs (I)

Avui encetem una nova secció al bloc. Entre debats erms sobre la tercera hora de castellà i la segona llengua estrangera, estem perden els orígens i ja ho diuen “qui perd els orígens per la identitat”. I per no voler donar la raó al poeta quan deia allò de “en la meua maltractada llengua”, començaré a publicar amb més o menys periodicitat apunts de repàs. Avui començaré amb la conjugació d’un verb.

INFINITIU Casar
GERUNDI Casant
PARTICIPI Casat, casada, casats, casades.
INDICATIU PRESENT Caso, cases, casa, casem, caseu, casen.
INDICATIU IMPERFET Casava, casaves, casava, casàvem, casàveu, casaven.
INDICATIU PASSAT Casí, casares, casà, casàrem, casàreu, casaren.
INDICATIU FUTUR Casaré, casaràs, casarà, casarem, casareu, casaran.
INDICATIU CONDICIONAL Casaria, casaries, casaria, casaríem, casaríeu, casarien.
SUBJUNTIU PRESENT Casi, casis, casi, casem, caseu, casin.
SUBJUNTIU IMPERFET Casés, casessis, casés, caséssim, caséssiu, casessin.
IMPERATIU Casa, casi, casem, caseu, casin.

PD: Qui vulgui veure interpretacions dels temps del verb amb el significat mateix del verb es lliure, però NO era pas la intenció del “repassador”.

De bíblic nom (i III)

Dijous passat, varem celebrar el comiat de solter de l’Isaac. Encara que vivim en un país lliure, no he pogut aguantar les pressions rebudes de molts sectors de la societat (civil i religiosa) i he hagut de censurar el “post”, i nomes per dignitat literària, queda esborrat tot abans que deixar una peça mutilada. Sort Isaac.

Crisis? What Crisis?

Crisi, qui ha dit que estem entrant en crisi i/o recessió ?. Qui determina quins paràmetres son els que s'han d'aplicar per determinar tal concepte. La inflació puja, l'atur també, els indicadors d'estalvi de les famílies (n'hi han encara ?) son molt baixos. Diuen que el consum es paupèrrim. La venda de cotxes baixa alarmantment i no parlem de la construcció. Tot això son "imputs" que ens arriben del mitjans de comunicació. Algun es cert, encara que no estic aturat, el menjar, l'oci, la gasolina puja, estalviar, lo just i sí, fa temps que no em compro un cotxe, encara que ara sembla que farem alguna obra menor a casa. Però no ens enganyem, la situació, encara que no volguda estava anunciada. Des de la implantació de l'Euro hem viscut en una espiral alcista, però com deien que l'economia anava be, miràvem cap un altre costat. Ens em anat empobrint lentament. I ara resulta que som pobres. Però algú s'haurà enriquit aquets darrers anys o resulta que de sobte s'han arruïnat. Com es pot viure en una economia que creix contínuament però que ens ha empobrit ? A on és la trampa, si és que existeix, o és que l'economia és com l'art, s'ha de ser sensible per entendre-la. Al final resultarà que els veritables mals econòmics no son les crisis, si no els períodes de creixement. El que ara està fent molta gent, reclamant mesures als que hem escollit per governar-nos, s'hauria d'haver fet quan tot eren flors i violes. Morirem per el fracàs del èxit. Però es curiós, avui he estat a un establiment de consum d'oci (algú pot dir cultural) i hi havien les cues de sempre per pagar i els bitllets i les targes semblava que corrien com sempre. ''Crisis ? What Crisis ?''.

De bíblic nom (II)

Lenta però pausadament es va apropant el dia. Ja no se si del casament , de la lluna de mel o del viatge de noces. M’he fet un embolic. Em faig gran, però no pausadament. Aquí queda aquesta joia de fa un grapat d’anys.

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
dau-me la vida;
dau-m-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Lo jorn sencer tostemps sospir,
podeu ben creure;
i a on vos he vist sovint me gir
si us poré veure;
i quan no us veig, creixen dolors,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tota la nit que en vós estic
he somiat,
i quan record sol, sens abric,
trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

No us atavieu, anau així,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per cert vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Plagués a Déu que com io us mane
vós me manàsseu.
Seria ma sort, per si us engane,
que m'ho provàsseu:
que en vida i mort tot só de vós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Joan Timoneda (València, 1518/20 - València, 1583)
Escriptor i editor