dimecres, 2 de juliol de 2008

Rèquiem per un jugador

Dilluns va ser el darrer partit de futbol en què vaig intervenir com a jugador del CSP. Abans d’entrar en profunditat amb el tema, m’agradaria definir el concepte de “partit de futbol” i que quedaria més o menys com “conjunt d’essers humans (de vegades persones) que es separen en dos bàndols (equips), i tenen com objectiu introduir una pilota en un lloc anomenat porteria que s’acostuma a delimitar amb tres pals i les normes del joc son interpretades (mai tan ben dit) per un altre esser humà que hom anomena àrbitre. Crec que han estat 15 anys de pertinença a l’equip, vaig arribar sense conèixer ningú, i marxo sense reconèixer a ningú. He ocupat totes les posicions (porter, defensa, davanter) i si he destacat en alguna ha estat per no fer-ho bé en cap. He de donar les gràcies per no haver-me fet mai mal de veritat, però no penso enyorar els dimarts al matí tot recordant les trompades, cops, batzacs, patacs, topades i aürts del dia anterior. Tampoc enyoraré els problemes i les preses per reunir el mínim conjunt d’essers humans. La única cosa que em sap greu es que no podré riure més de lo patètic que va ser darrer partit, això sí, sempre el dia següent, perquè el mateix dia del partit l’empreyamenta era majúscula. Sí, ja se que és un joc, però jugar i guanyar, encara que sigui de tant en tant, també esta bé. Algú estarà content de que no arribi a casa (més) malhumorat. Trobaré a faltar aquells companys que han compartit amb mi tantes nits, el “buscaraons”, el “futbolí”, el “mans de mantega”, el “xerra mes que juga”, “l’exòtic” i “complica-la-vida”. Només esmento als darrers, perquè la llista es interminable. Avui llençaré totes les samarretes que tinc del CSP, horteres a més no poder, que encara no se perquè les guardo. La última la guardaré per si algú l’ha de menester. Llençaré les meves Munich, que estan encolades més d’un cop. Aquest any he jugat sota l’engany de “si em necessiteu”, l’any que ve, l’equip no ha d’estar tan necessitat, encara que una retirada a temps diuen que honora, el problema es que el temps ja fa temps que va passar. Aprofito per demanar disculpes a tots els qui he pogut fallar (il•lusos per esperar quelcom), als que he enganyat per venir a jugar, als pocs contraris que han rebut alguna coça, i als porters que s’han empassat un dels pocs gols que he fet. Estic content, encara que no ho sembli. Per cert, l’últim partit, com no podia ser d’altre manera, el varem perdre, a la tanda de penals.

Signat : LUIS F

PD: Deixo la porta oberta a futures ofertes que puguin venir del soccer americà.

5 comentaris:

laseis66 ha dit...

He estat dubtant si tenia que fer quelcom comentari al respecte, i finalment he decidit, com molt be es pot comprobar, que el faria.
Jo crec que la gracia del jocs en equip, envers al esport sindividuals, es que al primers, sempre t'emprenyes, (ja sia amb el companys, ja sia amb els contraris, cosa per altra banda comprensible si es juga en un equip com el que jugabes, tot sigui dit,) emprenyament, que es cura al dema seguent cuan crides i rius al respecte del que va passar el dia anterior i comentes amb la gent lo dolent qeu arribas a esser (com tots el teus companys, es clar).
Perdre aquestes experiences, sera sens dubte, una gran perdida, pero ja se sap que "una retirada a tiempo es una victoria", per tant, a esperar que et cridin la temporada que ve......si falta algu.

P.S. Per cert, desenganyat, el soccer no et fara mai una oferta.

Anònim ha dit...

Has deixat el equip per fer un espai per el Ronaldinho???
ets tot un senyor!!

Anònim ha dit...

ets capaç de posar-hi poesia en un cagarro marxant pel vàter.

Crec que serà molt millor quedar els dilluns a la nit per anar al cine a veure qualsevol pel·lìcula en idiomes innomenables.

qui es laseis66?

Anònim ha dit...

El "laseis66" es un dels "anomenats" en el post i surt sota l'apelatiu de "futboli".

Bocamoll

Unknown ha dit...

laseis66 no és el "futbolí" no... és el que té la panxa graaaaan com una sindria i para els cops amb ella como MAESTRO que és.
Deixo el post per al setembre... no sigui que al final sigueu uns bocamolls!!!
Petons
Syl