La merendola

En aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tant sols un editorial, van passant coses, algunes desagradables, d’altres molt desagradables i comptades, i molt, curiosament molt agradables.

L'altre dia, en Cram i en Casai van dir-li al Sullis que organitzaven una merendola. Sorprès ell, va preguntar el motiu, cosa rara amb ell, i la explicació va ser “celebrem que aviat jugarem al deu de l'amor”. Ah, “vale” va contestar en Sullis, que les merendolas li encantaven tot i que fossin en dijous (mira que era raro aquest Sullis). La mare li va preguntar qui anava en aquesta merendola, ell li digué i ella trobà una mica estrany que ho fessin, però no hi posa cap impediment, ja començava a ser grandet. I va arribar al dia, i abans d’anar de merendola, van jugar una partida de futbolí. Allà, en Sullis va veure que era igual que jugant a futbol sala o a futbol set o a futbol vesasaberque, un desastre.

En arribar al lloc de la merendola, va tenir uns flash-forwards i uns quants flash-backs. Per un moment va témer per la seva integritat i pensa “ay ay ay, avui em fan la vaca”. No estaven els que esperava, el “petit comité", allà hi eren molts més amiguets, dels seus jocs antics amb cabanyes i chuches. Ehs i ohs retronaven de sorpresa.

S'havien reunit tots per celebrar que en Sullis ja tenia, no una edat, cinc!!! A banda dels “ganxus” Casai i Cram, també hi eren el pneumònic Manor, el Gratatú, el Bow-Rodji, la mega Runia Neslavil, el parell Lamèn, la MeineLiebe, el Sullis Xiob, l’Ailaci I (Alikiwiki), el Dirrac alies bagesdercapital, la golfa de la campana It’s a Bell, la Ailaci II i la Tesmon (que la va venir a buscar el mateix Bobby Vinton). I eren tots, amb els que no hi eren, amb els seus petits sacrificis. En Sullis es va sorprendre i emocionar, però li costa mostrar cap signe extern, de tant calent que és, es mostra fred però tots saben que es una cuirassa, encara que no saben perquè la du.

La merendola la van dur el Tai i el Landes (res a veure amb l'Hol) i va ser d'allò mes bona. I arribaren les postres, i amb elles les “two candles”. En Sullis va cuinar unes bulliques llàgrimes esferificades, i bufà les cinc edats. Desprès li feren un regal, una mena de “comediscos” tunejat que en l'anvers duia la següent inscripció: “47 Paris, 49 Roma, 50 Madrid? MOLTES FELICITATS, Sullís!”.

Van riure molt, van parlar de les cabanyes fetes y de les ensorrades, tot prenen un cocacola. En Sullis, tot retornant a casa seguint les molles de pa, crida "que cabrons". Intenta deconstruir un altre paraula, però no li sortí cap, perquè no calia. Gracies!!!

Reflexionem-hi

Fa un temps, a TV3 feien un programa d’humor que es deia Dinamita, escrit i dirigit per El Tricicle. L’actor Lluís Marco, al finalitzar, fent el paper del Dr. Perquè, feia un petit “speach” "intel•lectual" sobre un tema i acabava dient sempre el mateix “Reflexionem-hi, reflexionem-hi”.

Avui, anava pel carrer i just al darrera meu, he sentit una dona que parlava amb una criatura. No estava atent a la conversa, fins que he sentit el següent:

- Doncs si diu això a tu te l’ha de suar.

M’he girat per mirar la cara de la dona (30-40 anys) i després he mirat a la criatura (dubto que arribés als 10 anys). La criatura era una nena.

Reflexionem-hi, reflexionem-hi.

Depra i els seus jocs

PRÒLEG

Hi havia una vegada, en un país petitet, petitet, que pretenia ser nació i no era estat, que hi vivia un noi que es deia Sullís. Quan era petitet, petitet, en Sullís va conèixer un altre noi, de nom Depra que era amic d’en Senig. Algun cop van anar plegats a jugar amb bastonets i pilotetes. S’ho passaven be, però en Sullís va agafar un camí a la vida i els altres dos un altre de molt diferent.

PART I

Passa molt i molt de temps fins que Depra i Sullís tornaren a coincidir. Un dia, van convidar al Sullís a jugar a una casa aliena i allà es retrobà amb Depra. El sorprengué que el Depra, manés i remenés les cireres en els jocs de la casa, tot i que aquella casa no era la seva. Un dia tot jugant a la mateixa casa, en Sullís s’assabentà que la casa ja no era dels mateixos senyors d’abans però que s’hi podia continuar jugant. A ell tant li era de qui fos la casa, mentre pogués seguir jugant i rebre llaminadures, cap problema. Però en Depra no era com ell, i amb el canvi d’amos arribà un altre nen, que sense remenar tant les cireres, manava més que ell i això el va enfurismar. Allà, en Sullís va conèixer a molts nois, el Manor, el Rodji, un que es deia com ell, Sullís, el Niot, el Gratatú i en Jason. També va conèixer a unes nenes, l’Ailaci, la Gebo, la Nones, la Tesmon i la Tamra. S’ho passaven d’allò més bé, tot i que en Depra organitzava els jocs però no hi participava, ell amb la seva PS3 i la resta amb GameBoys. A tot aquell grupet de nois i noies se’ls coneixia pel nom de la colla de Son Mas.

PART II

En Depra, amb les seves llaminadures i les d’en Senig, va convèncer a un grapat de nois i noies perquè anessin a jugar amb ell a coses més divertides, i els va prometre moltes “chuches”. Va neixer la colla dels “Chichis” i va ser divertit. Al bosc, van començar a fer una petita cabanya. Sullís hi anava per ajudar, ell abans se n’havia anant fent una de seva, amb d’altres amiguets. Primer amb una mà al davant i una altra al darrera, després va fer quelcom semblant a unes parets i finalment un sostre prim, però continuava anant a l’antiga casa a jugar, encara hi tenia amics. Un cop acabada la cabanya, amb gran esforç tot va ser joia i alegria i les llaminadures continuaven corrent a dojo, però veient-la, en Depra va pensar, que amb aquella cabanya feta de canyes de canyissar no es divertiria prou i va convèncer als seus amics per reforçar-la i va portar un nou amic, en Llestask. Van veure de seguida que necessitarien més amics per fer-la i així continuar jugant i tenir més llaminadures, i van venir nois més petits com en Casai i en Cram i noies com les germanes Neslavil o l’Oricó, tot i que marxà algú, com el Dirrac, i van continuar jugant, rient i menjant llaminadures, ara, sota l’atenta mirada d’en Llestask, ja que en Depra es mantenia una mica allunyat de tot plegat.

En Sullís continuava jugant a tot arreu tot i que la casa dels senyors havia tornat a canviar d’amos, però encara li quedaven amics, menys. Però n`havia fet algun de nou, com en Lamèn. El seguien convidant, però cada cop hi jugava menys tot i que de llaminadures no li faltaven. En aquesta casa van començar a haver-hi enveges i van expulsar del jocs al Jason i a la Gebo. Tot un trasbals i a sobre ara, a les llaminadures els hi deien sweets.

PART III

En Depra va començar a organitzar jocs a d’altres indrets molt llunyans, fent cabanyes i coses per l’estil, jugava a cromos amb amics desconeguts i cada dia remenava més cireres però es divertia menys, encara que la cabanya estava quedant d’allò més “xula”.

El Sullís deixà d’anar a jugar a casa de la colla de Son Mas per que s’avorria, de fet no l’hi feien gaire cas. La colla dels Chichis li demanà que anés a jugar més amb ells i que de llaminadures no li faltarien. Algú es preguntava, de tant en tant, d’on sortien tantes llaminadures, però tampoc hi donaven gaire importància, en aquella època les botigues et deien allò de “ja ho trobarem”.

Però els jocs del Depra van començar a ser perillosos, comprava d’altres cabanyes amb grapats de llaminadures a unes colles que mai hi jugaries, es va enamorar, potser embogir, amb una col•lecció de dibuixos de còmics i fins i tot va començar a fer una nova cabanya al país de les pizzes. I els de “ja ho trobarem” semblaven no tenir aturador. En un d’aquests jocs, en Depra va caure en un esbarzer. Per culpa d’aquest esbarzer alguna cosa canvià. Es continuava jugant, però més per inèrcia que per diversió. Un dia, van començar a no donar llaminadures als convidats i passat un temps, en repartien menys pels de la colla. Els de “ja ho trobarem” començaven a trobar-ho. En Llestask, que jugava solet amb la màgia Borràs va començar a intentar fer de mag Andreu, però no li sortien els trucs. Els miracles no son producte de la màgia. En comptes d’intentar repartir millor les llaminadures o buscar-ne més, a uns quans amics del grup se’ls va excloure de jugar, així serien menys per repartir-les. Aquest joc rebia el nom de “Deu de l’amor”.

I tot va anar molt ràpid. Ja no es jugava, els convidats no volien venir i les llaminadures cada cop eren més minses. Els jocs d’en Depra, no és que no divertissin, ja no feien cap gràcia. Sullís, afamat per la manca de llaminadures, deixà d’anar a jugar. Van marxar de la cabanya per anar se’n a una de més petita i senzilla, van començar un joc semblant a un que havien vist a la tele que es deia “Gran hermano”, però era un joc de grans i molts nens no entenien de que anava. I arribà un dia què es van presentar a un concurs de la tele, com últim recurs.

I vet aquí un gos (i quin gos!), i vet aquí un gat, i aquest conte NO s’ha acabat.

To be continued... or terminated.

Parlem?

I per si faltava alguna cosa, doncs ja la tenim. El barça a perdut. Si, si, encara que ja no sigui noticia, es un fet que cal fer esment. Han (hem?) perdut contra el molt conegut equip rus del Rubin Kazan, que sona més a director de cinema que a equip de futbol.

Be, ara que ja hi som tots, que fem? Parlem del Millet? Aquesta pregunta seria com si es preguntes “Parlem del Lute”?. “Oh, no!” dirien els “puretes”. El Palau i l’Orfeó son unes institucions nostres que estan tan arrelades que ha estat un delicte contra la “societat civil catalana”. I jo ric. Colla de ... Millor no continuar.

Podríem parlar de la crisi, amb el president del Govern, però estava de “tourné” per la pau per l’orient mitja i sembla que la cosa no va amb ell. Y sembla mes preocupat per pixelar les cares de les seves gòtiques filles que no pas per el greu problema que tenim i que ell ha col•laborat amb la seva política de mirar cap un altre cantó, inflant de ves a saber que els seus discursos. I la patronal i sindicats fent de les seves. Algú ha fet una proposta seriosa i/o coherent?

Parlem de la Justícia. Uf. “Oju peligru!”. El Tribunal Constitucional es com una olla de grills, que funcionen a base de globus sonda i ara estan en si ho destrossen tot o ho declaren constitucional però el buiden, que pal cas, es pitjor. La separació dels poders, en aquest cas, executiu i judicial fa riure, be millor dit, fa plorar però ens hauria de fer tremolar.

I la corrupció. Contra la crisi, lluita contra la corrupció, engega el ventilador, que l’aire donarà a algú. I com casi sempre, tot acabarà amb foc d’encenalls. El problema de la corrupció no es dels polítics es de tots. En un país de corruptes, que cal esperar dels politics? Segur que n’hi han de incorruptes, però... mirem al nostre voltant. Ja? Quantes petites corrupteles has vist? Reflexionem.

I per aquí a prop ja estem en pre campanya electoral. S’ens farà molt llarga. I contra més duri, més desafecció. De moment, la única proposta ferma ha estat pujar al Puigmal. I els que l’hem pujat un grapat de vegades?

Sort que la temporada de bolets ha començat acceptablement. Ara només cal esperar unes quantes pluges a veure si al novembre podem fer collita de camagrocs.


ACTUALITZACIÓ:
Ahir, Joan Laporta feia unes declaracions a una cadena de televisió i Catalunya Radio va posar els micròfons. En referir-se a la derrota va dir textualment que el resultat havia estat una “tropesada”. I, Inde, Inde-pen-den-ci-a.

Gallina de piel

És un tòpic si, però mai tan ben dit, que una imatge, o cinquanta, valen més que mil paraules. Aquí us deixo “el REGAL” de la pubilla de casa que amb molt d’amor ha resumit aquest pocs anys de vida que porto. Gràcies Helena.

Endollant, és gerundi?

Estan per tot arreu. A les gran ciutats, als pobles. Diuen que és per reactivar l’economia. Els cartells que veiem per els carrers son bàsicament els relatius al “Fondo para Entidades Locales “. N’he vist per obres petites, una en concret que deia “Millora del paviment d’accés al cementeri”. El pressupost era de 3.000 €. Diuen que el cartell en costa 1.000. Fantàstic. I a sobre, amb aquesta mena de “tilde” que hi ha a sobre de la “E” fa ràbia. El Montilla, perdò, el President Montilla farà el “PlaÇ”?, o com sempre, posarem cara d’emprenyats i qui any passa any empeny.

I clar, resulta que aquí no som tots “tontus” i vet a qui que surt l’alcalde de Barcelona i fa allò que s’en diu una “lectura àmplia” (o al peu de la lletra) i es queda amb la frase de “Plan Español para el estímulo del empleo”. Español, empleo, doncs ja està, fitxem a la Telma. Ara preguntareu : I per què la Telma i no la Louise?. Be, si us pensàveu que les portava a fer el pregó del la Mercè, doncs no. Resulta que ha anomenat a dit a una senyoreta que respon al nom de Telma Ortiz de Rocasolano per fer-se càrrec de la “subdirecció de Projectes del departament de Relacions Internacionals”, de nova creació, i s'ha d'ocupar "d'enfortir els vincles" de la corporació municipal amb Àsia i el Pacífic. Segons la nota informativa de l’Ajuntament, diu que també es farà càrrec de “les activitats de Barcelona vinculades de la propera Presidència Espanyola de la UE”. Uf. Aquesta subdirecció, forma part de la Direcció de relacions internacionals, que també compta amb la “Subdirecció de programes, àrees geogràfiques i xarxes internacionals”. Jo quan sigui gran vull posar títols. No tinc res en contra de la germana de la princesa Letizia, però que hi fa a l’ajuntament de Bacelona una dita “experta amb ajut humanitari". Ens ve a salvar? Es preveu que, aviat, quan toqui la presidència espanyola de la UE, de tan malament que estarem ens tindran que enviar ajut humanitari? Potser ve a posar ordre amb les putes asiàtiques, que aquest dies el tema està molt calent. I Iniciativa? A 80 quilòmetres... per hora.

Hi havia una rondalla popular que deia més o menys :“Donde vas Alfonso XII, donde vas triste de ti, voy en busca de Mercedes que ayer noche la perdí”. El tema es trist i va de borbons i de pèrdues. Podríem refer la lletra amb l’alcalde. Fa temps que estem perdent el senderi.

Premi ESC per continuar.

Aquests dies s’ha celebrat a Barcelona un multitudinari congrés de cardiologia en el que participen un grapat de milers (o molts milers) de metges del ram. Una de les conclusions del congrés es l’alt cost econòmic que te per la societat (han dit “sanitat pública”, però jo ho generalitzo perquè no m’ho acabo de creure) els nous tractaments que any rere any van sortint per guarir o alleugerir determinades malalties. I ves per on proposen com la solució a tot això la prevenció, allò de la vida saludable, exercici, alimentació equilibrada, i algun tòpic i/o típic com l’alcohol i el tabac. Si tos féssim bondat, que farien aquets trenta i pico mil cardiòlegs? Estarien disposats a cobrar els 420 € un cop acabat el seu atur?

També s’han posat les medalles al atribuir-se set dels deu anys que hem guanyat d’esperança de vida (a Europa). No negaré que pot ser veritat, el que es pot discutir es el concepte d’esperança, en molts casos es allargar, la vida, el patiment o el que sigui i en molts d’altres diuen que es per millorar la qualitat de vida. Un intent d’això últim va patir el pare. Va tenir exactament allò que Pasqual Maragall havia dit: “El seu problema es del 3%”.

Dilluns, tornava suat de la meva primera aproximació a la “vida sana” desprès de les vacances, i vaig veure com arribaven tres autocars plens de gent a un restaurant situat a la part alta de l’avinguda Tibidabo. No és el primer cop que ho he vist, i curiosament coincideix sempre amb celebracions de congressos i fires. Crec que el restaurant no pot ser catalogat com d’aquells que proporcionen “alimentació sana”, ans el contrari, es com el paradís del colesterol, del dolent, (el colesterol, no el menjar), encara que s’ha de dir que no sigui sa no vol dir que no sigui boníssim. I vaig pensar, “guaita els cardiòlegs, predicant amb l’exemple”. Jo, que soc de bona fe, immediatament vaig canviar el pensament per, “mira, els cardiòlegs es presenten voluntaris a un assaig clínic, que consisteix en avaluar les conseqüències de beure un “chupito” de “kachesiete” després d’una fartanera rica en greixos”.


Nota: ESC son les sigles angleses de Societat Europea de Cardiologia.