dijous, 23 de juliol del 2009

Opticonte IV


Aquell dia era diferent que d'altres. La seva rutina estava trencada per una cita prèvia. Era absurd, estava nerviós. Aquelles cites l’hi posaven, i molt. Arribà amb temps de sobres. El complex l'acomplexava i continuava sent absurd. Per un dels passadissos veié una fotografia de son pare. Tingué un esglai. No s’sperava trobar-se’l en un lloc com aquell i menys penjat, d'una paret. Accelerà el seu pas i tot seguint les indicacions arriba a destí. Despatx 1452. Digué el seu nom i li van indicar que devia esperar en una saleta contigua. Els seus nervis s'havien convertit en ànsies. Quan abans millor, degué pensar.

Passada una estona, que per la sanitat pública devia ser una eternitat i per la privada un no res, un jove amb bata (sanitària, no de boatiné) entrà i digué el seu nom, amb interrogant al final. S’aixecà i el seguí. Entraren en un despatx i el va fer asseure en una poltrona, envoltat d'unes quantes andròmines. Va explicar que ell, primer li faria unes proves i després parlaria amb l'oculista. Van començar les proves. Primer a pèl. Fins al tercer o quart rengló, llegia be les lletres. A partir d'aquell moment tot, tot va canviar. Li posaren unes ulleres “estrafolàries” en les quals el noi anava canviant les lents. En el primer canvi no passà res. En el segon, tampoc. En el tercer, amb el moviment de lliscament del tamboret, els genolls toparen. El pacient encara estava concentrat amb les lletres. S'equivocava sovint, però més per la seva obsessió de relacionar-les que no pas per llegir-les correctament. Anava notant contacte de cames, però tampoc hi feia gaire cas. Encara llegia, vés a saber què. Una de les combinacions fóra USAP. Això el distragué de la seva paranoia, i notà que el genoll del tècnic optometrista ja no topava amb el seu, sinó que topava cada cop més centrat. En aquell moment li digué: ara li posaré unes gotes que ..... Ell, el pacient, s'espantà. A banda de veure-hi molt menys, tot continuà. Ara el genoll ja havia arribat a destí. i el tècnic “optoquetascregut” seguia. El pacient, que dubtà per un moment de ser anglès, ja no sabia què llegia. Un cop, li va semblar llegir PORC, però llegí GLUP. La revisió va acabar.

El feren passar amb l'oculista. No recorda què li digué, ho suposà quan amb les ulleres de cul de got, no s'hi veia tres dalt d'un burro. En sortir, confós ell, no sabia si el sacrificat era ell (un altre cop el burro, aquest cop al davant) o era la feina de tècnic “optofregador”. Dies més tard, parlant amb el seu terapeuta argentí, s'esglaià.

5 comentaris:

Isaac ha dit...

jejeje, bona història.

Algun dia ens hauràs d'explicar si és real :-)

Isaac

KEKA ha dit...

Ara resultara que t'has fet guionista.... ens has d'explicar algo???
Bé, bé, m'ha agradat, fins i tot m'he començat a "posar" amb el "roci" de la cama :D

apa, bon cap de setmana calurós!

NohiVecTresDatDunBurro.cat ha dit...

Fantastic, l'argumentacio feta per explicarnos que te has de posar ulleres, i que en el fons, t'agrade que et toquin, sia una dona, dia un home, ha estat de una "poesia vista" que te cagas.

Benvingut al club dels 50!!!

Me duele la cara de ser tan guapo ha dit...

Trobo que ser tan atractiu et deu fer la vida força feixuga.
Clar que encara hi ha classes, i n'hi ha als que els "molesta" el optometra


PD es comença per fer la ciutat gayfriendly i s'acaba vestit de Doris Day. Oju peligru

El Boticario Implacable ha dit...

Qui va ser primer? L'optometrista o el pacient? Jo no n'estic segur. En el meu cas, va ser una UNA optometrista, no tant generosa amb els seus genolls. I jo, ansiós, em vaig deixar convèncer per les progressives, esperant els efectes miraculosos de les ulleres del Gurruchaga. Però no, només mareig i borratxera seca. Ara, les ulleres a la seva funda i la meva vista, feliç, cansada i estigmàtica, com les beates.