Opticonte III

Tenia la boca seca. També la gola. La boquera dels llavis era com ciment. Gairebé no podia ni obrir la boca. La calor era sufocant. El terra cremava. La roba esberlada, era una tot una taca de sorra i sang.

Amb les poques forces que em quedaven vaig poder obrir un xic els ulls i, si, ho vaig veure, i no menteixo. Alà, a la llunyania s’aixecava un país. Era ric i ple, on tothom vingués d’on vingués era feliç i restava còmodament. Tots eren diferents dins de l’igualtat. Els uns parlaven, els altres escoltaven i després, contestaven. Uns s’expressaven en una llengua, els altres en d’altres i tots s’entenien. No hi havien rancúnies. No hi havien recels. Els coses funcionaven i quan no, tots en feien d’una i s’esmerçaven perquè tornés a funcionar. El comerç era just. Hi havien rics i menys rics. N’hi havien que s’ho gastaven tot i n’hi havia que estalviaven. El jovent era respectuós. Els vells eren escoltats. Sentia cants místics, cants de joia i d’alegria i fins i tot em va semblar sentir una versió de “We will rock you” i a més a més la pluja sabia ploure. Per un moment, vaig pensar que pagava la pena estar en aquell estat tant deplorable per haver viscut aquella visió. Vaig donar gràcies a qui fos mereixedor, d’haver tingut aquells ulls que em permetien aquella visió tan diàfana. Era tanta la calor, que fins i tot em costava parpellejar, i després de fer-ho la imatge s’em va fer borrosa i tot seguit es va esvair.

Recordo un cop sec i després la foscor. Recordo un altre cop sec, i uns llums que passaven per sobre meu. Recordo una llarga espera. Recordo haver sentit una llengua que no era la meva però que si la coneixia. Recordo comentaris sexistes i ordinaris. Recordo una veu que em parlava com si fos tonto amb un accent poc habitual.

-Vos lo que pasahte fué una insolasión graviiisima.

I llavors ho vaig saber. Aquell país que vaig veure no era el meu país. No havia tingut cap problema amb la vista. Tot havia estat un miratge, una il·lusió òptica. I si, m’havia fet il·lusió tenir un país il·lusionant.


PS: Ai que no podrem versionar bé la "We will rock you".

Rics i plens

Lo riu és vida. Lo riu baixa ple. Lo riu d’aquí ben poc baixarà més ple. Lo riu baixa amb les aigües tèrboles. Ara diuen que pel maig tot arreglat. Per fi un reconeixement. Si s’ha d’arreglar quelcom vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. És una interpretació, segurament el “arreglat”, per uns quants és allò que hom fa quan surt a la nit, es vesteix una mica millor (o pitjor) i es pinta (elles o ells, que darrerament diuen que es porta). El problema vindrà ara. Nosaltres volem vestir de Prêt-à-Porter, de sastre de luxe però ens proposaran vestir de “mercadillu” però de la temporada passada. En comencem a estar una mica tips, o una mica més tips, o molt més tips. I no hi ha manera. Fem campanyes de millora d’imatge i res. Fem el paper de l’ase que rep tots els cops, i res, bé, unes quantes garrotades més. Ens pensem que la part “catalana” del partit que governa donarà un cop a taula i l’únic que aconseguim és sentir a un ploramiques amb un to neutre amenaçant amb no res.

Demà estrenen el documental Cataluña-Espanya. Nosaltres, els d’aquí, ens ho mirarem d’una manera expectant. Les cares de la gent de la resta de l’estat que tinguin les ganes de veure-la desitjo que no siguin com les que vaig veure ahir quan escoltaven al pobre Ridao a la tele. Tots estaven “frunciendo el ceño”!!! Esperem que sigui una aportació cap a la construcció (anava a dir edifici, però algun llest veuria una connotació amb d’altres construccions) d’una estructura ferma que ens permeti poder fer país. Perquè crec que és això el que s’ha perdut. Fins que no recuperem la consciència del que som i ens aclarim del que realment volem, no tirarem endavant.

I també demà tots anirem a comprar el llibre del Kracòvia o el del Polònia, així ens farem cada dia més rics i més plens. Bon cop de falç.

L’estiu es a la cantonada

Be, ja tornem a ser-hi. Ja ha passat la Setmana Santa. Un altre període de vacances amb connotacions religioses que a la majoria tant se li’n fot. He pensat més d’un cop en que s’hauria de canviar la denominació de determinades festivitats ja que estem avocats cada dia més a un “tot plegat” laic, però reflexionant una mica, me n’adono que si ho canviem correm el risc de perdre una mica els nostre orígens i com diu aquell “qui perd els orígens perd la identitat”. Un altre dia reflexionaré sobre això de la identitat igual arribo a la conclusió de que si no ens serveix per res, doncs els orígens menys. Hi ha el risc de tornar a celebrar el 18 de juliol, i que a ningú posi el crit al cel, que el dia de la “raza” encara es celebra, s’ha de dir que sota un altre denominació.

La família, be gracies. Comença a patir signes de fragmentació. Ei, que ningú es pensi que van mal dades, ans el contrari, som víctimes dels anys i ja algú comença a volar una mica pel seu compte. Millor anar-se preparant per aquest futur que cada dia s’apropa més.

I la crisi, va fent el seu lent camí. Des de fa un parell de dies, es poden llegir noticies amb un lleuger to optimista. Ara el que ja no sabem es si aquestes noticies son veritat o son l’ampolla mig plena que vol veure la premsa, que es comença a donar que si van molt mal dades ells també hauran de tancar. No se com van de subscriptors però el cert es que de publicitat cada dia es veu menys.

Al final resulta que ens queixem de vici. Tenim el Barça millor que mai, i que duri. Tenim més aigua que fa molts i molts anys. La Cope vol fer fora al Federico Jiménez Losantos (be, això no se si es bo o dolent). La meva estimada ministra, ara resulta que ven bases espanyoles a l’estranger. Un bolivià molt conegut deixa la vaga de fam. Jajajajaja (perdoneu-me aquesta petita llicencia, però es que fa riure). I a la fantàstica autoproclamada ciutat antitaurina de Barcelona, s’ha venut tot l’aforament de la Monumental en 50 minuts, no per un concert, per una “corrida” en solitari de José Tomás. Ole, Ole, Ole.

I? Eh?

Que passa? Si, he fet una mica més de quatre minuts, i?
La tant tecnificada F1 no pot córrer quan cau un xàfec, que passa!
Que em faig gran? I?
Els periquitos tornen a guanyar, i?
Que si segueixo així el cotxe escombra em recollirà, i?
Portem tres dies amb fotos de “família”. Fins quan? Eh?
Que ja no tinc edat d’anar el dia abans d’una cursa a esquiar, si, no en tinc. I?
Si ets ric, ets ric, passar-te per ric, sent pobre es fer el ridícul més espantós, oi Sr Rodriguez?
Que faig un divendres al vespre corrent per la carretera de les Aigües. No ho se. I?
900 milions per la T1. Es la targeta multi viatge més cara. No, es la nova terminal del Prat. Ara que “dingú” agafa l’avió, 900 de l’ala. I?
Per que als treballadors ateus i agnòstics tenen festa per Setmana Santa, ells que tot el dia “despotriquen” de la Santa Mara Església. Que passa!
I lo content que estic d’haver corregut, eh?
I lo disgustat que estic de com s’enfonsa tot, eh?