De bíblic nom (II)

Lenta però pausadament es va apropant el dia. Ja no se si del casament , de la lluna de mel o del viatge de noces. M’he fet un embolic. Em faig gran, però no pausadament. Aquí queda aquesta joia de fa un grapat d’anys.

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
dau-me la vida;
dau-m-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Lo jorn sencer tostemps sospir,
podeu ben creure;
i a on vos he vist sovint me gir
si us poré veure;
i quan no us veig, creixen dolors,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tota la nit que en vós estic
he somiat,
i quan record sol, sens abric,
trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

No us atavieu, anau així,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per cert vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Plagués a Déu que com io us mane
vós me manàsseu.
Seria ma sort, per si us engane,
que m'ho provàsseu:
que en vida i mort tot só de vós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Joan Timoneda (València, 1518/20 - València, 1583)
Escriptor i editor

Què no ens toquin els ...jones.

Tarda plujosa de diumenge, cop d’ull a la cartellera i t’adones que, bàsicament, fan una pel·lícula acompanyada d’unes quantes més. La invasió del professor, arqueòleg i aventurer Henry Walton Jones Junior es gairebé abusiva. A la televisió havia vist la pel·lícula anunciada en català i vaig mirar a quins cinemes la feien i oh!, sorpresa, dels setze cinemes, només hi havien dos que la donaven doblada al català. Una proporció abassegadora i si comptem les sales, creix molt més. Un exemple clar de la persecució del castellà a les nostres terres. Quina culpa tenen els pobres veïns de l'Herón City (si, si, city) per que els hi posin aquesta pel·lícula en català. Crec que totes les que és doblen al català reben una subvenció (o els hi fan gratuïtament) i a més a més publicitat de “cinema en català”. Es una presa de pel. D’un temps ençà, m’he acostumat a veure pel·lícules amb versió original subtitulades, i fins i tot una en alemany. No es el mateix però t’acabes acostumant. Total, vas a veure una pel·lícula, mai es diu, vaig a sentir una pel·lícula. Per curiositat he consultat quants pel·lícules es "donaven" doblades al català aquest diumenge a Barcelona, i la llista és patètica : "Rudy, el porquet de carreres", "Mirant al cel", "Bee Movie" i l’esmentada (que no em dona la gana d'esmentarla). És possible que doblar films infantils sigui una bona cosa, però pagar per que desprès no s’exigeixi una distribució normal és llençar els diners. Ja és hora de començar a mirar d’invertir aquests diners públics en subtitular en català en comptes de doblar ja que si s’omplen la boca en la importància de les llengües estrangeres potser ja toca ser una mica congruents.

La CURSA (50629)

Aquest cop intentaré ser breu. Dissabte al mig dia, l’Àlex em va trucar per si en volia apuntar a la Cursa, no en tenia gaires ganes (11 kms) i l’hi vaig fer prometre que aniríem tota l’estona junts, cosa que ha complert. Mai havia corregut una cursa de les dites “populars” i si no és amb unes altres condicions, crec que trigaré temps en apuntar-me a un altre. Els primers quilòmetres han estat com una espècie de “slalom” sortejant tot tipus d’obstacles mòbils, des de pares (o mares) amb cotxet, avis (i no tan avis) caminant i/o corrents, famílies senceres en línia, gossos (quina mania té la gent de tenir-los) i geganters portant els seus “ninos”. Total, una costellada, de més de cinquanta mil persones. Però era això, una cursa popular. La pujada a Montjuïc es “dureta”, sobretot quan estàs apunt d’arribar a l’estadi i t’envien per un carrer .... de baixada. Hem donat quasi una volta sencera per dins de l’estadi Olímpic, llàstima que fos en sentit invers al normal. Què podíem fer baixant per la Font del Gat ?, doncs ho hem fet. Com sempre els dos últims quilometres es fan llargs. Hem trigat una mica menys d’una hora. El temps, com el mida, diuen que és el que menys importa.

Moció

Aquesta setmana, un soci (el soci ho es tot) va recollir les paperetes necessàries (l'hi van donar el doble), per tal de poder presentar una moció de censura contra el president del Barça i la seva directiva. No soc soci de Barça i en la mesura de que, en teoria, el club es dels socis, no puc ni recolzar ni abstindrem en aquesta iniciativa. La teoria, en molts casos falla. Fa un grapat d'anys, la majoria dels ingressos del club venien de la aportació dels socis i abonats, amb el temps, aquesta situació s'ha anat invertint i ara no representen ni la meitat del total. Via drets televisius, d'imatge, publicitat, de merchandising, etc, etc, etc ens toca una mica més a tots plegats i com qui paga, mana, considero que puc opinar (i si no, també opino). Som a mitjans de maig, tot el peix està venut, i el que cal ara es planificar la temporada(es) següent(s). Si una teòrica moció de censura tires endavant i guanyés (calen els 2/3 dels vots totals) s'haurien de convocar eleccions i si sortís guanyadora la "oposició" arribaria a gestionar un club, en que totes les decisions importants ja s'haurien pres. Un nou projecte, ben entrat l'estiu, no es pot endegar. Clarament es inoportú plantejar ara una moció de censura ara. He llegit, de que si empaten o guanyen a Manchester, no l'haguessin arribat a presentar, o sigui, per un sol "golet", res de res. Arguments sòlits. Si es vol fer quelcom seriós s'ha de sostenir sòlidament, això de fer-se propaganda a costa del Barça, es patètic. No estic a favor del Sr. Laporta (qui se'n recorda del Jan) ni per la seva gestió, ni pel seu savoir fer i menys em predisposa el tema familiar ("no tickets for this match" o "sorteig d'algun mitja de comunicació"). Fa dos anys, curiosament els que fa que no guanyen res, l'actual president va ser reelegit, amb un mandat de quatre anys. Els mandats estan per complir-los i situacions excepcionals els han d'interrompre. Cada dia tenim menys memòria històrica i ara poca gent se'n recorda de èpoques molt llargues de sequera de títols. Qui vulgui ser el futur president del Barça hauria de començar a treballar ara mateix, fer propostes sòlides i començar a deixar-se veure ja, començant pels dies que guanyi l'equip i no espera al primer entrebanc per fer-se notar.
PD: sms del Barça: Pinto es censura.

Golf

Tiger Woods pot estar tranquil. El meu retorn als links no es pot dir que fos un fracàs, perquè d’espectatives poques n’hi havien. Decebedor, potser si. Feia un munt d’anys que no havia jugat “en serio”. L’escenari, el golf de Sant Cugat que ara sembla com una gàbia envoltada per una ferotge pressió urbanística. Algun cop havia anat a un pitch and putt, però jugar a golf “gran” no te res a veure. Amb un joc de pals que deu tenir més de trenta anys, vaig fer tot un concert de com no s’han de donar els cops i vaig perdre unes quantes boles. Però com sempre passa en aquest esport, com a mínim, dones aquell cop perfecte, aquell que et queda a la memòria, i que et serveix per tenir ganes de tornar un altre dia. Va ser en el forat 7, un par 3 d’uns 120 metres, que la vaig deixar a un pam i mig de la bandera. Per sort la modalitat del campionat (scramble) feia que les errades, si no eren coincidents amb l’equip, no tenien gaire importància. Va ser unes hores molt agradables, tot i que la pluja ens va estar acompanyant tota l’estona i varem quedar molt, però que molt xops. Agraeixo als meus partners la paciència que van tenir amb mi i les petites ajudes que m’anaven dient. El retrobament amb gent que feia vint i molts anys que no ens veiem va ser d’allò més divertit. Si fa a o no fa, les vides personals de la majoria passaven per treballar, matrimoni i tenir fills (fins i tot n’hi havia que en tenien més que jo). Entre les cinc hores al camp i les quatre que va durar el repartiment de premis, el sopar (drets) i les havaneres al dia següent no em podia bellugar. Avui tinc mal d’esquena. Qui ha dit que el golf no és un esport ?

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (i Part III)

Vuit del mati. Entra llum. Dormito. Es dura la derrota. Al meu costat, Cuca Canals. A les deu torna a entrar algú a llevar-nos. No fa tant bon dia. Esmorzem al bar adjunt. Markus 30 agafa el volant. Continuem el nostre petit tour pel sud de la "Costa da Morte". Destí : Fisterra. A mig camí pugem al mirador d'Ezaro, per atzar. A prop hi ha un embassament, curiós, tant a prop del mar. No se perquè, em recorda una construcció franquista. Entrem a la Cee, a la vila. Arribem al cap de Fisterra. Coincidència o no, hem estat als dos llocs més visitats de Galícia. El far es petit i els espadats impressionants. Fa molt vent. Aquest cap no és el més occidental ni de la península ni de l'estat espanyol, i perquè es tan famós ?. El Bula ens porta els següents quilòmetres. No tenim gaire temps si volem veure la sortida de la F1. Plou una mica. Què és aquesta terra sense pluja ?. Arribem justos a Muxia. No hi ha chapapote. Entrem en un bar, ens han sobrat cinc minuts. Ritual del vermut. Les gambes no valen un rave. Ens quedem fins la pinya del Kovalainen. Cerquem un lloc per dinar. Volem arròs. No tenim sort. Potser millor. Clàssic "quelcom per picar" i de segon, casi tothom carn menys dos que demanen llobarro. Per les dimensions, hom diria que és tauró. El pa segueix sent boníssim. La meva costella, de grans dimensions, esta "tremenda" (7,5 €). La F1, avorrida. Nadal remunta un 4-0. Mirar el Livorno-Milan AC pot ser massa. Passejada fins una església (Santuari "da Barca"). Ens tombem en una pedra. Sense saber-ho estem a les pedres galleges mes famoses. Fotografies amb nocions bàsiques (regla dels terços). Un grup d'autòctons fan molta fressa. Continuem el passeig fins una creu a dalt d'un turó. Algú es queixa del trekking. La vista paga la pena. Tornem cap a Santiago. Condueixo jo. La segona no tira. Passem per Zas. Casi tothom dorm. Ultima passejada pel centre. Ja no fa tanta calor, ans al contrari, fresqueja. Hem deixat el monovolum tancat, però amb una porta oberta de bat a bat. Increïble. No hi falta res. Cap a Lavacolla, si el Marc no ho impedeix. Passen revista a la "furgo". Checking i seguretat. Fa molta calor. Petites compres d'última hora. Sortim puntuals. Tres sudokus. Quina pena d'Interviu. Arribem abans d'hora. El vent de cua. Aterrem per on ens varem enlairar (2/20). Acomiadaments. Son tres quarts de dotze. M'apropen a casa. Gracies.

Agraïments :

• Àlex, l'home tranquil.
• Raimon, un terratrèmol.
• Bula, una mica de tot.
• Xavi, l'alcalde 2012.
• Isaac, alies DJ Rulos, alies Oriol, el nuvi.
• Marc, el guia. Ara ja estem MOLT malament.
• La meva família, per desfer-se de mi un cap de setmana.

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (Part II - El Partit -)

Deportivo - FC Barcelona
Estadi de Riazor
26.04.2008 20:00

Imatge del partit

Marcador final

2 - 0

Resum del partit : Pinto debuta.
Opinió : NS/NC

"Sort que no estem tan malament"

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (Part II)

Quarts d'onze del matí. Algú entra i ens desperta. Diu que es més tard. Al carrer hi ha molt poc soroll i molta llum. Dia esplèndid. Costa llevar-se. Dutxa. Per grupets anem a esmorzar. Algú tanca la porta de l'habitació. Dos es queden a fora amb la tovallola enrotllada. Segueix fent calor. Viatgem com maletes, si no ho varem fer allà, ara farem una mica de "cultureta". Visita a la catedral (oficial i wiki) que no es pot dir ni que sigui medieval ni renaixentista ni barroca, es com un "pica-pica de primer". Plaça del Obradoiro. Passegem pels carrers cèntrics. Es agradable. Descansem. Compren imans. El Xavi està en stand-by. El Marc s'ha posat la samarreta del Barça. Cap a les dues marxem a la costa. DJ Rulos al volant. La última fila del monovolum es molt estreta. Arribem a Noia, a la ria de Muros i Noia. Estan de festes. La marea està baixa. La imatge de la verge del timpà de l'església de Santa María a Nova no se a qui em recorda. Es tard però aquí "tot esta obert les vint-i-quatre hores". Al primer lloc tenen la cuina tancada. Al segon ens admeten. El fantasma del "paellador" s'ha esvaït. Queden poques hores pel partit (buf, quina excusa). Pop, cloïsses, croquetes. El pa segueix sent boníssim. Aigua, cervesa i ribeiro. Carn de segon. Pocs postres. Cafès i chupito. El cambrer ens acompanya.
- Gracias.
- A ti.
- No a ti, gracias a ti.
Conversa antològica del propietari del local amb el Raimon (d'aquí surt el títol). Continuem camí cap a ..... Muros (per cert, declarada "Conjunto Histórico-Artístico" l'any 1970). L'Oriol al volant. Per la AC-550, anem vorejant la ria. Arribem a destí i cerquem una casa rural penjada a la muntanya. Utilitzem el comodí de la trucada, però no hi ha sort. No hi ha lloc. Tornem al poble. Pensió davant del poble. Distribució 3-2-2. Des del llit, la ria als peus. Descansem. Hora del partit (hi haurà un post específic). Anem a veure'l a la pseudo-penya del Barça del poble. Millor picar que patir. La "grada jove" no arrenca. Desastre d'equip. Acaba el partit. Encara es de dia. La venjança es anar de tapes a la penya contraria. El resultat de les tapes va a l'inrevés que el del partit. No hi ha color. Canviem. Pernil Ibèric. Tornem a canviar. Acabem a la plaça Porta da Vila. La truita de patates boníssima. Fan mes futbol - corren com esperitats - i acabem mirant mig partit dels Lakers. El Gasol ja ha aprés a tirar tirs lliures. No anem a Louro. Llàstima. Marxem a dormir d'hora.