Què no ens toquin els ...jones.

Tarda plujosa de diumenge, cop d’ull a la cartellera i t’adones que, bàsicament, fan una pel·lícula acompanyada d’unes quantes més. La invasió del professor, arqueòleg i aventurer Henry Walton Jones Junior es gairebé abusiva. A la televisió havia vist la pel·lícula anunciada en català i vaig mirar a quins cinemes la feien i oh!, sorpresa, dels setze cinemes, només hi havien dos que la donaven doblada al català. Una proporció abassegadora i si comptem les sales, creix molt més. Un exemple clar de la persecució del castellà a les nostres terres. Quina culpa tenen els pobres veïns de l'Herón City (si, si, city) per que els hi posin aquesta pel·lícula en català. Crec que totes les que és doblen al català reben una subvenció (o els hi fan gratuïtament) i a més a més publicitat de “cinema en català”. Es una presa de pel. D’un temps ençà, m’he acostumat a veure pel·lícules amb versió original subtitulades, i fins i tot una en alemany. No es el mateix però t’acabes acostumant. Total, vas a veure una pel·lícula, mai es diu, vaig a sentir una pel·lícula. Per curiositat he consultat quants pel·lícules es "donaven" doblades al català aquest diumenge a Barcelona, i la llista és patètica : "Rudy, el porquet de carreres", "Mirant al cel", "Bee Movie" i l’esmentada (que no em dona la gana d'esmentarla). És possible que doblar films infantils sigui una bona cosa, però pagar per que desprès no s’exigeixi una distribució normal és llençar els diners. Ja és hora de començar a mirar d’invertir aquests diners públics en subtitular en català en comptes de doblar ja que si s’omplen la boca en la importància de les llengües estrangeres potser ja toca ser una mica congruents.