Silenci

Es va fer el silenci. Va passar dissabte. En el trencacames de Castellterçol. Com deia la cançó “Oh vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fa reviure en el meu cor .....”. Hem conviscut més de dos anys. Aquest darrer any em fet molts i molts quilometres junts. Corrents, caminant, pedalejant. Duraves molt. Gairebé no recordo res del que em posaves però sempre estaves amb mi, fidel. Dues “mitges”, unes quantes horetes, les mes difícils, de la MM, i hores i hores d’entrenament. De nit em feies aïllar-me dels sorolls de la por. Em trobo nu. No se si podré tornar a córrer sense tu. I has marxat així, de cop, sense avisar, i això es lleig. Ara que estic en un encreuament de camins, no m’ho podies fer, això no. Cap a quin canto tiro ? T’he tractat com si fossis de la família, i tu m’ho has pagat amb fidelitat i abnegació. Es possible que el canvi de localització no t’hagi agradat prou, o la manca de renovació, però clar, tu no t’has queixat mai. Potser es això, que et sentia però no t’escoltava. De tot s’ha d’aprendre, encara que sigui en moments tristos. Adeu, reproductor del meu cor.

Què no ens toquin els ...jones.

Tarda plujosa de diumenge, cop d’ull a la cartellera i t’adones que, bàsicament, fan una pel·lícula acompanyada d’unes quantes més. La invasió del professor, arqueòleg i aventurer Henry Walton Jones Junior es gairebé abusiva. A la televisió havia vist la pel·lícula anunciada en català i vaig mirar a quins cinemes la feien i oh!, sorpresa, dels setze cinemes, només hi havien dos que la donaven doblada al català. Una proporció abassegadora i si comptem les sales, creix molt més. Un exemple clar de la persecució del castellà a les nostres terres. Quina culpa tenen els pobres veïns de l'Herón City (si, si, city) per que els hi posin aquesta pel·lícula en català. Crec que totes les que és doblen al català reben una subvenció (o els hi fan gratuïtament) i a més a més publicitat de “cinema en català”. Es una presa de pel. D’un temps ençà, m’he acostumat a veure pel·lícules amb versió original subtitulades, i fins i tot una en alemany. No es el mateix però t’acabes acostumant. Total, vas a veure una pel·lícula, mai es diu, vaig a sentir una pel·lícula. Per curiositat he consultat quants pel·lícules es "donaven" doblades al català aquest diumenge a Barcelona, i la llista és patètica : "Rudy, el porquet de carreres", "Mirant al cel", "Bee Movie" i l’esmentada (que no em dona la gana d'esmentarla). És possible que doblar films infantils sigui una bona cosa, però pagar per que desprès no s’exigeixi una distribució normal és llençar els diners. Ja és hora de començar a mirar d’invertir aquests diners públics en subtitular en català en comptes de doblar ja que si s’omplen la boca en la importància de les llengües estrangeres potser ja toca ser una mica congruents.