Viatge a Itaca

Fost es una de les obres més famoses de Goethe. Del Sant no en se res. I que dir d'Aiguaviva? I de Vilobí d'Onyar? Doncs que està a la Selva, allà on tot es feréstec.

Treviso, la Benetton. De bíblic nom es basquet. Basquet era Treviso. United colors of Benetton. Blau grana al vent. N'hi han d'altres, de colors?

Florència; un habitant pot ser proper president. Boti. Boti.

Bolonya. Quin pla! A cada pla hi han exotismes. Es el nebot? Soc jo.

Foro, Coliseum, plaça Navona, Fontana di Trevi, Panteó. Res. L’Estadi olímpic. Neró l'incendià. Nosaltres farem la nostra ziga-zaga ziga-zaga.

Dormim a quatre passes del Vaticà. Ells protestants, mira els del Chelsea, nosaltres catòlics. Uns son d'uns americans els altres son dels qui l'estimem.

Dijous posarem la ma a la boca de la veritat. S’ens posarà la gallina de piel. La veritat serà “We will rock you”.

Londres, Paris, Roma. Desprès d'aquesta vindrà Berlín. Roma es ciutat olímpica. Barcelona també. Barcelona va ser d'ells. Roma serà nostra.

Pobrets

Una de les coses que passen quan arriba el bon temps es que, a la nit, al pipican, hi ha mes “ambientillo”. Les nits d’hivern son solitàries, potser algun altre passejador de gossos amb el que rarament creuem algun mot, però ara ja comença a ser diferent.

Ahir nit, vaig contar fins a tres grupets de joves. Un de mixt que estava a la zona infantil i dues parelles de nois, que xerraven de les seves coses. Jo anava caminant amunt i avall, i de tant en tant xutava una pedra (mal fet), per entretenir al Troc. I com que no tenia res a fer, quan passava a prop de les parelles, parava la orella. Es lleig escoltar les converses del demés, però el problema es d’ells. Si no parlessin no els escoltaria. Tampoc era res escandalós, com a màxim podia sentir, amb sort, una o dues frases seguides.

La parella que tenia més lluny parlava de viatges, costos, i enllaços en aeroports gegantins, etc, etc. De fet crec que era una conversa unidireccional. Parlava un i l’altre escoltava i assentia. Típic. Jo molts cops ho he fet. Es una falta d’educació envers l’altre. Però no vull prejutjar a ningú i li donarem el benefici del dubte. No tenia res a dir.

L’altre, la tenia mes a prop. Una estoneta devien estar parlant de feina, per les paraules que vaig poder sentir, 2000 euros, impostos, beneficis. Jo m’els mirava i pensava “pobrets”. Ells a lo seu, i jo a lo meu. Amunt i avall. En una d’aquestes vaig poder sentir aquestes frases, que més o menys deien:

- Ya sabes que tienen períodos más fértiles y otros menos fértiles …
- ... y no tomamos las precauciones ...
- ... ya lo habíamos hablado …

Em vaig quedar de pedra. La següent frase que vaig sentir del mateix interlocutor va ser:

- La única ventaja es que cuando el tenga 20 años yo tendré 40.

No vaig gosar d’apropar-me més i vaig tornar a pensar “Pobrets”.

Mots que no surten

Cada cop em passa més. Vull dir una cosa i no em surt. El cap sap que és allò però la coordinació per articular la paraula no arriba. Llavors ho intentes fer com diuen els anglesos un “work around”, i acabes dient un altre cosa que se li assembla però no es ben be el mateix. D’altres sospites la lletra per la que comença la paraula i fas provatures, però el resultat pot ser nefand, l’exemple més clar es aquell del “pasapalabra”:

- Con la M, bocadillo de jamón y queso.
- ¿Con la M?
- Si
- Mikini!!!
- No. Mixto de jamón y queso!!!

Bromes a banda, tots em viscut situacions similars, en les que o hem estat subjectes actius o passius. Recordo que molts cops la meva mare em deia: “Lluís , portem el deixonses que està allà sobre”. I l’hi portava, curiós, no? I més si tenim en compte que “allà sobre” no era cap localització visible, era una cosa tan vague com el “deixonses”.

Ahir no vaig tenir tanta sort i la paraula no em va sortir. M’ajudeu? L’hi vaig demanar a la Mireia: “Portem les tisores de punta .....”. Crec que te quatre lletres.

Parlem?

Avui intentaré no parlar del Barça, anava a dir de futbol, però es veu que son sinònims. Es comença a notar, que fins i tot els que mai han suportat el futbol ara s’hi comencen a interessar i el que és pitjor, a opinar.

De religió en podria parlar, però de quina. Hi ha tal ventall de possibilitats que fins i tot ser ateu et deixa “out”.

De sexe. Ui, tema tabú. Hi ha menors.

De la Nació. Ui tema tabú. Hi ha menors.

Un Opticonte. No, no, el darrer va tenir poc “share” de pantalla.

De política ja tampoc queda bé parlar-ne, primer perquè ja sabem tots de quin peu calcem i segon que el més normal és dir que tot es fa malament, que en certa mesura ho sembla, i per acabar-ho d’arrodonir, afegir allò de que tots els polítics són corruptes. I així conversa closa.

Tampoc parlaré de la crisi, bé, sí, mira, doncs ara parlaré de la crisi i no perquè s’hagi acabat, sinó perquè parlaré del tòpic, o sigui que els que l’han provocat són els que són més ajudats, els bancs. Això no deixa de ser una altra de les mentides que es deixa dir per a que el “vulgo” pugui queixar-se. Els culpables d’aquesta crisi, o d’una gran part d’ella som nosaltres mateixos. Fa massa anys que estirem més el braç que la màniga i al final la mamella deixa de rajar. Manca de valors? Havia quedat en no ficar-me en religió. I com a culpables que som, uns mes i d’altres molt menys, ho pagarem. Fem números. Si algú no hi està d’acord, doncs que ho digui que ho modifiquem.

PA (Prestació atur) 600€/mes
NM (nombre de mesos a cobrar) 18
AT (Aturats) 4.000.000

Cost del subsidi d’atur = PA * NM * AT.

Si no he errat amb els càlculs això dona la xifra de 43.200.000.000€. Sí, sí quaranta-tres mil dos cents milions d’euros. Com diria un del Kracòvia, set bilions cent vuitanta-set mil i escaig milions de pessetes (de les antigues pessetes). I tot aquest festí de milions del que sigui, per culpa de la cobdícia dels uns i dels altres, i al final, ho pagaran justos i pecadors. Doncs apa, ara uns a passar una temporadeta pel purgatori i uns altres per l’infern. Vaja, la religió un altre cop.

Millor parlar del Barça, oi?

Opticonte III

Tenia la boca seca. També la gola. La boquera dels llavis era com ciment. Gairebé no podia ni obrir la boca. La calor era sufocant. El terra cremava. La roba esberlada, era una tot una taca de sorra i sang.

Amb les poques forces que em quedaven vaig poder obrir un xic els ulls i, si, ho vaig veure, i no menteixo. Alà, a la llunyania s’aixecava un país. Era ric i ple, on tothom vingués d’on vingués era feliç i restava còmodament. Tots eren diferents dins de l’igualtat. Els uns parlaven, els altres escoltaven i després, contestaven. Uns s’expressaven en una llengua, els altres en d’altres i tots s’entenien. No hi havien rancúnies. No hi havien recels. Els coses funcionaven i quan no, tots en feien d’una i s’esmerçaven perquè tornés a funcionar. El comerç era just. Hi havien rics i menys rics. N’hi havien que s’ho gastaven tot i n’hi havia que estalviaven. El jovent era respectuós. Els vells eren escoltats. Sentia cants místics, cants de joia i d’alegria i fins i tot em va semblar sentir una versió de “We will rock you” i a més a més la pluja sabia ploure. Per un moment, vaig pensar que pagava la pena estar en aquell estat tant deplorable per haver viscut aquella visió. Vaig donar gràcies a qui fos mereixedor, d’haver tingut aquells ulls que em permetien aquella visió tan diàfana. Era tanta la calor, que fins i tot em costava parpellejar, i després de fer-ho la imatge s’em va fer borrosa i tot seguit es va esvair.

Recordo un cop sec i després la foscor. Recordo un altre cop sec, i uns llums que passaven per sobre meu. Recordo una llarga espera. Recordo haver sentit una llengua que no era la meva però que si la coneixia. Recordo comentaris sexistes i ordinaris. Recordo una veu que em parlava com si fos tonto amb un accent poc habitual.

-Vos lo que pasahte fué una insolasión graviiisima.

I llavors ho vaig saber. Aquell país que vaig veure no era el meu país. No havia tingut cap problema amb la vista. Tot havia estat un miratge, una il·lusió òptica. I si, m’havia fet il·lusió tenir un país il·lusionant.


PS: Ai que no podrem versionar bé la "We will rock you".

Rics i plens

Lo riu és vida. Lo riu baixa ple. Lo riu d’aquí ben poc baixarà més ple. Lo riu baixa amb les aigües tèrboles. Ara diuen que pel maig tot arreglat. Per fi un reconeixement. Si s’ha d’arreglar quelcom vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. És una interpretació, segurament el “arreglat”, per uns quants és allò que hom fa quan surt a la nit, es vesteix una mica millor (o pitjor) i es pinta (elles o ells, que darrerament diuen que es porta). El problema vindrà ara. Nosaltres volem vestir de Prêt-à-Porter, de sastre de luxe però ens proposaran vestir de “mercadillu” però de la temporada passada. En comencem a estar una mica tips, o una mica més tips, o molt més tips. I no hi ha manera. Fem campanyes de millora d’imatge i res. Fem el paper de l’ase que rep tots els cops, i res, bé, unes quantes garrotades més. Ens pensem que la part “catalana” del partit que governa donarà un cop a taula i l’únic que aconseguim és sentir a un ploramiques amb un to neutre amenaçant amb no res.

Demà estrenen el documental Cataluña-Espanya. Nosaltres, els d’aquí, ens ho mirarem d’una manera expectant. Les cares de la gent de la resta de l’estat que tinguin les ganes de veure-la desitjo que no siguin com les que vaig veure ahir quan escoltaven al pobre Ridao a la tele. Tots estaven “frunciendo el ceño”!!! Esperem que sigui una aportació cap a la construcció (anava a dir edifici, però algun llest veuria una connotació amb d’altres construccions) d’una estructura ferma que ens permeti poder fer país. Perquè crec que és això el que s’ha perdut. Fins que no recuperem la consciència del que som i ens aclarim del que realment volem, no tirarem endavant.

I també demà tots anirem a comprar el llibre del Kracòvia o el del Polònia, així ens farem cada dia més rics i més plens. Bon cop de falç.

L’estiu es a la cantonada

Be, ja tornem a ser-hi. Ja ha passat la Setmana Santa. Un altre període de vacances amb connotacions religioses que a la majoria tant se li’n fot. He pensat més d’un cop en que s’hauria de canviar la denominació de determinades festivitats ja que estem avocats cada dia més a un “tot plegat” laic, però reflexionant una mica, me n’adono que si ho canviem correm el risc de perdre una mica els nostre orígens i com diu aquell “qui perd els orígens perd la identitat”. Un altre dia reflexionaré sobre això de la identitat igual arribo a la conclusió de que si no ens serveix per res, doncs els orígens menys. Hi ha el risc de tornar a celebrar el 18 de juliol, i que a ningú posi el crit al cel, que el dia de la “raza” encara es celebra, s’ha de dir que sota un altre denominació.

La família, be gracies. Comença a patir signes de fragmentació. Ei, que ningú es pensi que van mal dades, ans el contrari, som víctimes dels anys i ja algú comença a volar una mica pel seu compte. Millor anar-se preparant per aquest futur que cada dia s’apropa més.

I la crisi, va fent el seu lent camí. Des de fa un parell de dies, es poden llegir noticies amb un lleuger to optimista. Ara el que ja no sabem es si aquestes noticies son veritat o son l’ampolla mig plena que vol veure la premsa, que es comença a donar que si van molt mal dades ells també hauran de tancar. No se com van de subscriptors però el cert es que de publicitat cada dia es veu menys.

Al final resulta que ens queixem de vici. Tenim el Barça millor que mai, i que duri. Tenim més aigua que fa molts i molts anys. La Cope vol fer fora al Federico Jiménez Losantos (be, això no se si es bo o dolent). La meva estimada ministra, ara resulta que ven bases espanyoles a l’estranger. Un bolivià molt conegut deixa la vaga de fam. Jajajajaja (perdoneu-me aquesta petita llicencia, però es que fa riure). I a la fantàstica autoproclamada ciutat antitaurina de Barcelona, s’ha venut tot l’aforament de la Monumental en 50 minuts, no per un concert, per una “corrida” en solitari de José Tomás. Ole, Ole, Ole.