Aquest humil servidor de tots vostès, s’ha fet ressò del clamor popular de l’entorn barcelonista i deixa constància d’aquest tall, que també forma part de la banda sonora del nostre viatge. Hauria estat millor posar el vídeo, però llavors no formaria part de la sèrie. Uala, que ho gaudiu.
Ara ja tocaria parlar del partit, però ho farem durar una mica més. Un altre de les cançons que sonaren en el Punto va ser Viva la vida de Coldplay. Els meus fills diuen que ja “ralla” de tant sentir-la. Be, els hi farem cas per un cop a la vida i deixarem caure aquesta altre, Moving de Macaco. Per relacionar-la amb el viatge, només cal llegir la lletra, “Moving, all the people moving, one move for just one dream”. Doncs això varem fer i el somni aconseguirem.
La ley universal de la locomoción no puede fallar en este momento... Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream Tiempos de pequeños movimientos, movimientos en reacción Una gota junto a otra hace oleajes, luego mares... océanos Nunca una ley fue tan simple y clara: acción, reacción... repercusión Murmullos se unen forman gritos, juntos somos evolución Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream
Escucha la llamada de Mama Tierra, cuna de la creación Su palabra es nuestra palabra, su quejio nuestra voz Si en lo pequeño está la fuerza, si hacia lo simple anda la destreza Volver al origen no es retroceder, quizás sea andar hacia el saber Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream This is the Life fest under your feet (x2) Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream
Després de la breu visita a la Ciutat del Vaticà, anem cap el punt de concentració blaugrana, i en el camí, algú, i no miro a “dingú”, comença a cantar el “ser del Barça es, el millor....”. Sorprenentment, els cotxes i motos que passen a prop nostre fan sonar els clàxons. Els romans estan amb nosaltres. En arribar, una mica massa d’hora decidim fer “un coca-cola” i alguna cosa més. La llei seca, als voltants de l’estació de Cipro, funciona. Desprès d’aquest petit refresc anem a agafar “l’utubus”. El desplegament policial, d’exagerat que es, em sembla ridícul. Es munta un convoy de quatre o cinc autobusos municipals amb dues furgonetes dels “caravinieri” al davant i darrera de cada bus i motoristes amb la sirena a tot volum obrint i tancant la comitiva. Els tres quilometres de trajecte son oberts. Cap semàfor. Uns dos quilòmetres al voltant de l’estadi està prohibit aparcar. Semblaríem terroristes, vist des de fora, per sort tenim un vídeo que demostra la gresca que varem fer.
Ens van deixar mes o menys a un quilòmetre de l’estadi. Molta policia, massa. Enfilem cap allà. Passem una primera porta, amb una seguretat mes aviat minsa, i ens dirigim cap a la nostra porta, a la “corva sur”. La cua en aquest punt es més llarga. Aquí ens fan ensenyar dos cops l’entrada junt amb el DNI. Al final ha resultat que si, que tenen els noms, però ningú els comprova, al menys no ho veiem. Després d’aquesta porta hi ha policia que revisa bosses, però ho fa aleatòriament. Ja som dins, del recinte.
I ara, que ja som casi dins, em permetran els senyors lectors la llicència de posar els versos que va escriure Josep Mª de Segarra per l’inaguració del Camp Nou.
Oh ciutat meva que la vida em prens -i ets més meva i menys meva cada dia.- avui, amb blau sofert i amb grana intens, estàs pintant tot l'aire d'alegria.
S'obren les portes de l'estadi inmens, fet a l'amplada que el teu cor volia, i el que és fill teu i el que no, ho és, sorprens amb l'aplom de la teva senyoria.
Avui de roig de sang i blau de mar vesteixes l'arrogància muscular que excita i embriaga i abraona;
i avui aixó que és glòria i febre i crit, només té un sol amor i un sol sentit i una sola paraula: BARCELONA!
Dins la banda sonora del viatge, havíem d’haver inclòs una cançó dels “Pep Show Boys”. D’aquest grup, mes que cançons el que cal es veure els seus vídeos. Un altra de les joies amb el que el Marc ens va regalar, va ser aquesta “Hidromiel”, que canta Tonino Carotone. Tots pensareu, quina bona tria, posar música del país que es visita. Doncs no, el senyor aquest es de Burgos i el seu DNI diu que es diu Antonio de la Cuesta. La part italiana del pseudònim l’hi ve perquè va fugir a Itàlia amb una colla d’insubmisos per no fer la mili. Ara crec que ha arrelat a Barcelona.
HIDROMIEL HIDROMIEL HIDROMIEL HIDROMIEL CAPRICHOSA INSPIRACION CUANDO BAILAN LUMINOSAS SUS ESTRELLAS EN MI CORAZON HIDROMIEL HIDROMIEL VOY ASIMILANDO EL NECTAR DESDE UN VASO SE DESBORDA Y SALE UNA CANCION DE AGUA Y DE MIEL AZUCAR Y ALCOHOL DE NOCHE Y DIA SANTA MELODIA HIDROMEL HIDROMIEL HIDROMIEL COMO BUEN APERITIVO GENEROSO Y DIGESTIVO DE TOMAR ENTRE COMIDAS NUNCA ES CONTRAINDICATIVA SIENTA BIEN SIENTA BIEN LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI HIDROMIEL LO BEBIAN LOS FENICIOS LOS CELTAS Y LOS EGIPCIOS. YO QUE VENGO DE PAMPLONA Y LA BEBO EN BARCELONA UNO DE MIS TANTOS VICIOS QUE ME PONE A CIEN LA HE BEBIDO EN SAN FERMIN DE LA BOTA DE TOÑIN CASI COMO EL PACHARAN DE LA HIDROMIEL YO SOY FAN LO QUE BEBEN LOS BANDIDOS MARINEROS Y TONINOS FERMENTADO Y DESTILADO SACROSANTO BEBEDIZO LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI HIDROMIEL HIDROMIEL HIDROMIEL...
Dimecres 27, després de dinar. Com que estem a quatre passes de Ciutat del Vaticà ens hi acostem. Es comença a veure molta gent del Barça. Fem unes quantes fotos (massa potser?) i l’Isaac insisteix en entrar a la basílica de Sant Pere. A mi, tot aquell luxe em posa de mala llet però hi accedeixo. El control de seguretat (raig-x) es bastant feble. Fem la visita, Pietat de Miquel Angel inclosa i sortim. I ja que hi som.... algú decideix pujar a la “cupola”. Per la mòdica diferència de 3 € pugem a peu. 537 graons de no res. Arribar suat es poc. A la part final, on toques les parets per l’estretor del camí, sembla que llisquis. Quants cops devia pujar Miquel Angel? La vista paga la pena. Mes fotos. Baixem, fent el mateix nombre d’esgraons. Tornem a estar entre les columnates de Bernini i “más de lo mismo”. S’apropa l’hora del partit. Suem i fem cap al punt de concentració, que està a sobre de l’estació del metro de Cipro.
Hem dormit tota la nit. Estàvem tant cansats que no ens quedava esma ni per roncar. Som campions. Dutxes i sortim de l’alberg. Prenem la magre “prima colazione” a un bar a prop. Preparem una petita ruta perquè els neòfits amb Roma prenguin un tast. Castello de Sant Angelo. Piazza Navona. Panteó. Parlament (no estava previst però hi passem). Columna Trajana. Fontana di Trevi. Piazza Venezia Monument a Vittorio Manuel. Foro. Coliseum. Arco di Costantino. Monte Palatino. Circo Massimo. Boca de la veritá. Isola Tiberina per acabar al Trastevere. Tot a peu, a ritme lleugeret (per cert, teníem el transport municipal gratuït). Incidències fotogràfiques: costa molt fer la foto de la Fontana di Trevi reflectida a les ulleres del Marc i algú fa una foto panoràmica tallant les cames dels “actors”. Imperdonable. Causa sensació el Panteó. A dalt de tot del Coliseum hi ha els “vigili di foco”. El monument ja te una edat. A la via del Foro Imperiali estan preparant l’arribada del Giro. Encara es veu gent del Barça i molts amb la samarreta. Esperem que no duguessin la que portaven ahir. Per ser un tast romà crec que ja n’hi ha prou. Prop del Parlament hem pres un gelat a la “millor gelateria del mon”. Anem a dinar, que es fa tard.
No se perquè hi era aquesta cançó dins d’un dels cd’s gravats per el viatge. Era una concessió a l’experiència, per dir-ho elegantment? Quan va sortir aquesta cançó jo tenia quinze anys i la resta .... no existia. Aquell any va ser l’any del famós 0-5 del Barça de Cruyff al Bernabéu. El títol de la cançó diu “Dreamer”, somiador. Érem uns somiadors. Teníem un somni.
Dreamer, you know you are a dreamer Well can you put your hands in your head, OH NO!! I said dreamer, you're nothing but a dreamer Well can you put your hands in your head, OH NO!! I said..."Faaaaar out, What a day, a year, a laugh it is" Yoooou know, Well you know you had it comin' to you, Now there's not a lot I can do
Dreamer, you stupid little dreamer So now you put your head in your hands, OH NO!! I said... Faaaar out, What a day, a year, a laugh it is Yooou know, Well you know you had it comin' to you, Now there's not a lot I can do.
Well work it out someday
If I could see something You can see anything you want boy If I could be someone You can be anyone, celebrate boy. If I could do something Well you can do something, If I could do anything Well can you do something out of this world?
Take a dream on a Sunday Take a life, take a holiday Take a lie, take a dreamer dream, dream, dream, dream, dream aloooooooooong...
Dreamer, you know you are a dreamer Well can you put your hands in your head, OH NO!! I said dreamer, you're nothing but a dreamer Well can you put your hands in your head, OH NO!! OH NO!
He passat mala nit. Ha fet molta calor. El queixal també ha fet de les seves i a sobre el Marc, com si plogués. Ha engegat lo putu ventilador. Marc: i van tres. Ens llavem a 2/4 de set, dutxa (sessió d’escuma per alguns) i esmorzar “continental” prou abundant.
Carretera i “manta”. Costa sortir de Treviso. Enfilem l’autopista que en teoria no hem de deixar en cap moment fins arribar a Roma. Uns 560 quilòmetres per davant. Condueixo. La regió del Veneto per on passem em sorprèn per la seva planaria, es exagerada. Cauen quatre gotes, ni una més ni una menys. En la primera cruïlla important d’autopistes la caguem, crec que era a Padova, en comptes d’anar cap a Ferrara-Bolonya hem tirat cap a Vicenza-Verona. No costa gaire rectificar. A la segona cruïlla important tornem a cagarla. Aquests italians no es que siguin un primor posant rètols a les autopistes. Una sola indicació que la veus quan ja has passat. En comptes d’anar cap a Florència tirem cap Modena-Parma-Piacenza. Tot això a Bolonya. Té a veure el famós pla amb perdre’s? El tram entre Bolonya i Florència es una mica antipàtic, muntanyes, túnels, ponts i molts camions. Quan portem uns 310 quilòmetres, fem una paradeta, gasoil, aigua i canvi de pilot.
L’Isaac ens porta fins a Roma per “l’Autostrada del Sole” (A1), i a sobre no es confon cap cop (tampoc hi havia cap lloc per equivocar-se). Arribem al peatge i hi ha control de “carabinieri”. El germà del Marc ens ho havia dit. Abans de pagar, s’apropa un poli d’aquests i ens pregunta si anem a l’estadi olímpic. Ens diu que ens aturem més enllà per “inspeccioni”. Sortim del peatge i l’Isaac es fa l’orni i passa de llarg. Un risc innecessari, però surt be. No portàvem res que amagar. Seguint les indicacions de l’Stefy, el nostre “contacte” romà, agafem la “Circumvallazione Settentrionale” cap a la sortida 6. Crec que només descobrim la 9. Sortim allà on podem i curiosament, després de passar un pont imponent arribem molt a prop de l’estadi. No era el millor camí però es compleix allò de que “tots els camins porten a Roma”. Tornem a creuar un altre pont i just al davant tornem a veure l’estadi. I tot això presidit per un monòlit on diu “Mussolini”. Unes ziga-zages per Roma ens duen a l’alberg, a la “Via Cola di Rienzo”, on tenim “reservat” el dormir. Deixem (be, deixen) el cotxe en un pàrquing i fem el check-in. L’alberg aquests, es un pis, cinquè, grandiós, que està mig en obres, per dins. No em posen problemes als meus tendres 35 anys. Deixem les coses i sortim a dinar, que ja es tard, vora les tres de la tarda. Anem a un pizzeria, (estrany, oi?) i dinem unes pizzes amb una mica de vinet i una “cerveceta”. La llei seca deu ser per altri, si seus i dines es veu que no. El partit es a ¾ de nou. Partit ? Quin partit?
Han passat 24 hores i estem acabant de dinar en una terrassa del Trastevere, al Carlo Menta de la Piazza Giuditta Tavani Arquati. Avui hem fet menú. El segon plat, a banda de la torradeta d’entrant, (polo, ossobuco i no sé que més) era fluixet, la pasta, no. Hem de tornar a l’alberg per agafar les bosses i sortir “volant” cap a Treviso. No tenim gaire temps. Condueix el Marc, per Roma, com si fos un romà, o pitjor. A cada cantonada deixa anar allò del “tonto de la ciento veinticinco!!!”. No és ni el Marc Roma ni “es Roma Pou”, es tant sols el Markus. En un tres i no res sortim de Roma i ja tornem a estar a “l’autostrada”, fent el camí invers. Mentre alguns dormen ell va fent camí a una velocitat... com ho diria... alteta. Deixa el cotxe escurat de gasoil. En la maniobra de repostatge, em poso jo al volant i a una velocitat mes assenyada, enfilem cap a l’aeroport. El Marc es posa a dormir fins que el fre del cotxe el desperta (ai aquests frens). Deuen quedar uns 250 quilòmetres, que passen sense gaires entrebancs, excepte un moment que ens dona la sensació d’estar perduts. El Veneto continua sent molt pla. Un cop a Treviso, seguint dues indicacions, arribem a l’aeroport. El dia abans ens va semblar (i ho va ser) etern sortir d’aquesta ciutat. Posem la mòdica xifra de 5 eurus de gasoil (“somos unos miserables” dit amb certa entonació), per “complir” amb el rent-a-car i deixem el cotxe al parquing. A deu Punto (i no d’inflexió).
Cultureta: Cola di Rienzo o Nicola Gabrini fou un polític italià del 1300 i escaig, tribú del poble romà i que proclamà a Roma una nova forma de govern inspirada en la República romana i que es digué “En bon Estat”.
