Vint anys i un dia

Què fèiem fa 20 anys i un dia. Algú ho recorda ? Jo si. Era el nostre primer dia de casats. El pis despullat. Tan sols teníem el llit i l’equip de música. Necessitàvem quelcom mes ? Dissabte de juny. Feia calor. La ciutat mig buida. Aquell dia no ens feia falta ningú mes. Érem l’un per l’altre. Al vespre, vaig parlar per telèfon amb la mare. Què heu fet, va preguntar. La resposta era obvia. Estar tot el dia al llit. No podíem estar en lloc mes !!!. Recordo la nit de noces. Arribarem a quarts de quatre, molt cansats. Varem acomplir la penúltima tradició. Vaig entrar l’Anna en braços. Després de descordar-li els centenars de botons del vestit de núvia (preciós, per cert) vaig caure esgotat en un son profund. Igual encara estic somiant.
Aquest matí m’he despertat molt d’hora. Ja tocava, després de vint anys i un dia de somni. He somiat que fèiem moltes coses junts, que teníem criatures i que tota la vida era de color de rosa. Però, no, de color de rosa no és. Hem fet moltes coses, sí, hi han criatures (ja no tan criatures), també, però pel camí han passat moltes coses no tan maques, es llei de vida.
Com deia el poeta “mentre m'envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt els records”, dono les gracies a qui ja sap que les rep. No se com has tingut aquesta santa paciència !!!!. Vint anys i un dia era la màxima condemna (de presó) que hi havia durant la Dictadura de Franco, el que he viscut en aquest període, no, definitivament no ha estat una condemna ha estat el que és i és el que ens hem anat forjant dia a dia, no hi han formules màgiques, bé, sí, una, escollir la parella ideal.

PD: Com quasi totes les coses es batejant, els vint anys de cassats s’anomenen “noces de porcellana”.

Repàs (I)

Avui encetem una nova secció al bloc. Entre debats erms sobre la tercera hora de castellà i la segona llengua estrangera, estem perden els orígens i ja ho diuen “qui perd els orígens per la identitat”. I per no voler donar la raó al poeta quan deia allò de “en la meua maltractada llengua”, començaré a publicar amb més o menys periodicitat apunts de repàs. Avui començaré amb la conjugació d’un verb.

INFINITIU Casar
GERUNDI Casant
PARTICIPI Casat, casada, casats, casades.
INDICATIU PRESENT Caso, cases, casa, casem, caseu, casen.
INDICATIU IMPERFET Casava, casaves, casava, casàvem, casàveu, casaven.
INDICATIU PASSAT Casí, casares, casà, casàrem, casàreu, casaren.
INDICATIU FUTUR Casaré, casaràs, casarà, casarem, casareu, casaran.
INDICATIU CONDICIONAL Casaria, casaries, casaria, casaríem, casaríeu, casarien.
SUBJUNTIU PRESENT Casi, casis, casi, casem, caseu, casin.
SUBJUNTIU IMPERFET Casés, casessis, casés, caséssim, caséssiu, casessin.
IMPERATIU Casa, casi, casem, caseu, casin.

PD: Qui vulgui veure interpretacions dels temps del verb amb el significat mateix del verb es lliure, però NO era pas la intenció del “repassador”.

De bíblic nom (i III)

Dijous passat, varem celebrar el comiat de solter de l’Isaac. Encara que vivim en un país lliure, no he pogut aguantar les pressions rebudes de molts sectors de la societat (civil i religiosa) i he hagut de censurar el “post”, i nomes per dignitat literària, queda esborrat tot abans que deixar una peça mutilada. Sort Isaac.

Crisis? What Crisis?

Crisi, qui ha dit que estem entrant en crisi i/o recessió ?. Qui determina quins paràmetres son els que s'han d'aplicar per determinar tal concepte. La inflació puja, l'atur també, els indicadors d'estalvi de les famílies (n'hi han encara ?) son molt baixos. Diuen que el consum es paupèrrim. La venda de cotxes baixa alarmantment i no parlem de la construcció. Tot això son "imputs" que ens arriben del mitjans de comunicació. Algun es cert, encara que no estic aturat, el menjar, l'oci, la gasolina puja, estalviar, lo just i sí, fa temps que no em compro un cotxe, encara que ara sembla que farem alguna obra menor a casa. Però no ens enganyem, la situació, encara que no volguda estava anunciada. Des de la implantació de l'Euro hem viscut en una espiral alcista, però com deien que l'economia anava be, miràvem cap un altre costat. Ens em anat empobrint lentament. I ara resulta que som pobres. Però algú s'haurà enriquit aquets darrers anys o resulta que de sobte s'han arruïnat. Com es pot viure en una economia que creix contínuament però que ens ha empobrit ? A on és la trampa, si és que existeix, o és que l'economia és com l'art, s'ha de ser sensible per entendre-la. Al final resultarà que els veritables mals econòmics no son les crisis, si no els períodes de creixement. El que ara està fent molta gent, reclamant mesures als que hem escollit per governar-nos, s'hauria d'haver fet quan tot eren flors i violes. Morirem per el fracàs del èxit. Però es curiós, avui he estat a un establiment de consum d'oci (algú pot dir cultural) i hi havien les cues de sempre per pagar i els bitllets i les targes semblava que corrien com sempre. ''Crisis ? What Crisis ?''.