Wolke Neun

Desprès de la experiència viscuda dijous passat he hagut d’anar al terapeuta.

- L’altre dia vaig anar al cinema -l’hi dic.
- Ah, i?
- Varem veure una que no anàvem a veure. “En el séptimo cielo”-i com volia causar-li impressió vaig dir- Wolke Neun. en versió original.
- Oh, sap alemany?
- Be, no.... però crec que parlaven amb accent de la ex RDA i això em va dificultar entendre quelcom.
- Ah
- Una film complicat. Començant per el títol. En alemany i també amb anglès i ha un nou, però en castellà un set, i allà en diuen núvols i aquí cel, però clar, jo tradueixo literalment. Però el millor títol podria haver estat “En el séptimo piso”. Només feien que pujar escales.
- I de que anava?
- Uf, complicat
- Doncs comenci.
- Una dona comet infidelitat vers al seu marit.
- Típic argument. Encara que vist des d’una òptica tradicional, ha pensat per un moment que la primera infidelitat la comet amb ella mateixa?
- Be, no se en que pensava ella, però es defensa dient que no ho buscava, que va passar.
- Fins aquí tot normal.
- Normal, normal no. Crec que hi ha molta gent que busca i no troba. I a sobre eren de la tercera edat i fins i tot algun de la quarta.
- Oh!
- I també hi havien escenes de sexe.
- Sexe implícit?
- No, no. Sexe explícit i molt i molt explícit.
- I això el va incomodar?
- Home....
- Si?
- Diguem que no estic acostumat.
- Al sexe?
- No, home no. Al sexe amb gent d’aquella edat –dic amb un to una mica enprenyat.
- Ah
- Fins i tot, hi havia una senyora que es masturbava a la banyera.
- I l’hi va trasbalsar aquest fet?
- El fet no. El lloc, evidentment. Quan jo anava al cole, als jesuïtes, un dia ens van passar un curt d’una masturbació femenina. Jo no sabia de que anava fins passats uns dies. Era molt innocent, llavors.
- I que més.
- Be, també es parlava de rutina i monotonia Més que parlar-se es veia.
- Segueixi.
- I també sortia una filla que riu amb la infidelitat de sa mare i que després s’emprenya amb ella quan l’hi diu al seu marit.
- O sigui, que ella l’hi diu, al marit
- Si, i ell no s’ho agafa gaire be.
- I vostè, com s’ho agafaria –em preguntà amb veu greu.
- Difícil dir-ho. Trenta anys son molts vivint junts... I així, de cop i volta, com qui no vol la cosa... Potser diria allò de que “mentre no em costi diners”. Es fotut, si. Potser diria: “La mala puta es sincera”, no se.
- Va passar una bona estona?
- Vaig patir.
- Veia al seus pares en aquelles situacions?
- Afortunadament son morts. I mirar enrere per allò no se si em cal.
- O sigui, per aclarir-me –digué- El còctel de tot plegat el neguitejà.
- La veritat. Em neguitegen els sons de la pel.lícula.
- Quins sons?
- Els de les locomotores, els dels trens que passen, el d’una planxa, el de la màquina de cosir, els dels avions aterrant....
- No l’entenc –m’interrompé.
- He deixat per el final, el pitjor de tots. El soroll de l’aigua a la cafetera Melita. Tanco els ulls i ho sento. No m’ho puc treure del cap.

OptiConte II

Era tard, molt tard. Estava fent zapping. La casa restava en pau. No trobava cap canal en el que s’hi estigués més de deu segons. Semblava un autòmat, pitjant el botonet d’avançar canals. Va sentir una coïssor a l'ull esquerra i comença a gratar-se. Al ser dretà, com molts aspectes de la vida, va poder continuar amb la cerca de la inutilitat. La coïssor no minvava i la seva força, per alleugerir-se, menys. La picor va pujar a límits insuportables, i la seva força rascant-se era d’una violència desproporcionada. De sobte, blop, l'ull, l'esquerra, després de tocar la cuixa, va caure a terra. La primera reacció va ser ràpida.

-Jau!!! -digué amb autoritat. El gos d’atura ja s’havia aixecat.

Amb un domini de la situació del tot lloable, es posà de genolls i estirà el braç per tal d’agafar allò que l’hi havia caigut. Inexpert ell, no acostuma a passar cada dia que ens caigui un ull, en atansar-se a agafar-lo l’hi donà un copet. No sabia que amb un ull es perd profunditat. L'ull rodolà i va anar a petar a sota del moble de la tele. Merda, pensà. S’estirà a terra, tot el llarg que era, i era molt, i intentà agafar-lo. El primer que va tocar va ser una moneda. Per uns instants, el seu instint financer el va fer dubtar de si mirar el valor de la moneda o continuar amb el seu objectiu inicial. Prengué la decisió encertada. El següent que palpà, foren volves de pols. Entre el batibull de cables n’hi havien unes quantes. Va dir unes poques paraules amb arameu, sorprenent-se del coneixement d’aquesta llengua morta, però perseverà en la seva cerca. Un altre copet, i l'ull tornà rodolar. Ell reptà. Des de que va fer la mili que no ho feia. Finalment, just al costat dels endolls, entre un garbuix de cables, el pogué agafar. S’incorporà i instintivament el bufà. Encara no satisfet amb el resultat, se’l passa per la boca. Amb la ma esquerra va obrir les parpelles i tot assegurant-se la correcte posició, se’l posà. Uns moment d’incertesa i veié:

© BarraquerEyes Corporation
BIOS Release 11.3
512KB OK
Wait ......

Respirà alleujat quan veié el logo de windows. L'ull s'estava carregant.

OptiConte

Titii, titii, titii.
El despertador va comença a brunzir. Ell, a les palpentes, desprès de donar un cop al llum de la tauleta de nit i fer caure un llibre al terra, el silencià. Com un autòmat retirà les robes que el cobrien i restà assegut al llit uns segons. Mai havia tingut el costum de llevar-se amb un determinat peu. S’incorporà lentament i descalç, com sempre, començà a sortir de l’habitació. Les primeres passes del dia començaven a costar. Era com si el cos necessites oli. El cervell necessitava quelcom més que oli. En sortir, tombà a l’esquerra per anar al lavabo. En arribar-hi, no va pujar la tapa del wàter, com sempre, la dona no ho suportava, però ell ho feia a posta, així es ficava amb allò i no amb altres coses. Es ficà la ma per la bragueta dels pantalons del pijama per poder treure allò. I començà. Era un dels poc moments de plaer que gaudia cada dia, per no dir, l’únic. El primer indici de funcionament del cervell, arribà quan notà que aquell dia esquitxava més que de costum. En acabar, es donà la volta.
El cor li va començar a bategar amb força. No es veia al mirall. Es fregà els ulls amb força i va tornar a mirar-se. Igual. No s’hi veia. Per uns instants, uns centenars de fotogrames de la vida li van passar pel davant a una velocitat de vertigen. Per molts intents que feia, continuava sense veure-s’hi. De sobte va cridar:
-Elviraaaa.
Ella, en sentir el seu nom, es va estranyar, mai li deia pel nom, només quan parlaven de coses serioses, és a dir, mai. Va atansar-se allà d’on venia la veu. En arribar al llindar de la porta, li va dir:
-Què vols?, Joan.
-Elvira, no m’hi veig.
-Què vols dir?
-Que no em veig al mirall.
Ella, va accionar l’interruptor del llum i va dir:
-A l’habitació dels armaris no hi ha mirall.

Provincia de Sèrbia

Avui, dia del pare, la mamà Chacon ha estat en aquell lloc que per uns es país i per altres es província. El lloc, en això si que hom està d’acord, es diu Kósovo.

Total, que perquè com ha anat a un lloc que no està reconegut, ha hagut de aterrar l’avio que la transportava en una base militar de l’OTAN, que crec que encara estan reconeguts i desprès agafar un helicòpter i anar a la base “espanyola”. Poso espanyola entre cometes, perquè d’espanyol deu haver la bandera, uns quants oficials, i un grapat de soldats, la resta del contingent deu ser d’assimilats, abans en futbol s’els hi deien “oriundos”. Crec que es la primera i última visita que fa en aquesta gent. La última perquè el que ha anat a fer era comunicar que marxen. Textualment ha dit : “Enhorabuena. Por esos diez años de gran trabajo de las tropas españolas. La misión esta cumplida, es la hora de volver a casa. Nos volvemos para casa. Enhorabuena”. La primera reacció que ha estat de sorpresa, per la forma de dir-ho. Es “castiza”, com si hagués dit “seis toros seis”. Ole!!!! Y la segona, es la meva facècia: L’hi podríem dir Carme MaChacón. Repeteix “Enorabuena” y el concepte “volver a casa” dos cops. Amb cinc frases, dos d’elles “uni -paraulars”, dues repeticions. Si mireu les imatges d’aquesta “arenga”, veureu com amb els dits de la ma esquerra va comptant les frases. Jo també t’estimo, Carme.

Ha faltat poca estona perquè des de l’OTAN critiquessin la decisió unilateral i a contratemps. Es allò de “esto no va conmigo”. Crec que Espanya es l’únic país de la UE que no ha reconegut la independència de Kosovo. Quines raons tenen? Tenen pors internes? Ai Europa, Europa, amb quins companys de viatge més estranys et busques. Spain is diferent, i tant !!!.

Fets i gent

Atenció. La primavera arriba oficialment entre el dia 20 i 21 de març, en l’hemisferi nord. Celebrar-la abans es com “chorrear” el calendari. Us imagineu fer el cirera, per exemple, el dia 27 de desembre i celebrar Cap d’Any. Doncs la primavera arriba quan arriba, tinguem rigor. Dos caps de setmana més com els que hem tingut i qui serà el primer espavilat a dir que ja estem a l’estiu. Sis plau. Serietat.

Aquesta setmana es Sant Josep. La “plantà”, no es una noia a la qual el seu amic/nuvi/marit hagi deixat a l’estacada, no. Es diu del dia que deixen les falles “plantades”, o sigui exposades a la vista de tothom. Aquest any les falles cremaran el dia de “la cremà”, com cada any. “La cremà” , que no vol dir pas que una noia estigui fins al cap de munt del seu amic/nuvi/marit o feina, es l’acte sublim d’aquestes festes que encara no se perquè tenen el ressò mediàtic que els hi donen. Cremar ninots que satiritzen a la gent, en molts casos coneguts, es quan menys un acte un xic primitiu. Cremar una bandera es delicte, cremar un ninot que representi un polític o una persona coneguda, una festa. Quin país. O tot o res. No em posaré a discutir sobre fes falles, primer perquè no son unes festes meves i segon perquè com no he assistit mai no poc puc emetre un judici mes profund. No m’agraden i ja està. Si ells son feliços, doncs que ho siguin, però que no ens escampin la seva festeta. El que no m’invalida de tot això es poder opinar sobre lo cutre, infantils i d’un gust barroer que tenen els ninots. Llegia que Valencia es ara un immens museu al carrer, on totes les obres d’art acabaran cremades excepte una. Patètic.

Per qui no ho sàpiga, la propera prova del Mundial de Rallys és a Portugal. El lider, de moment, es aquell que el nom sona a marca exclusiva, Loeb i en el mundial de marques, Citroen. Crec que aquest any, o guanyen aquets o guanya Ford, si no, temps al temps.

Aquí us deixo una cançó de Nick Cave. Un pare, modern, creatiu, i “super enrollat” que el seu fill l'està posant a prova.

Empenta

Aquest post, te dues lectures, la profunda, la deixo a gust del lector, jo, al recurs fàcil, la sàtira i contra el sexe dèbil.

Ja era tard, mitja nit, estava al pipican del carrer Folgueroles, el gos fent de gos i jo fent d’amo de gos. Passejava i vigilava. De cop i volta sento una veu que diu:
- Oye, necesito un empujón.
Jo, em giro cap on ve la veu i veig una noia (suposició, ja que amb el casc difícilment podria endevinar el sexe), pujada amb una moto en marxa però aturada. M’apropo i diu:
- Es que me he quedado así. No puedo ir “pa lante” ni “pa tras”.
- Ah – dic jo
La moto, una scoopy, l’hi havia quedat amb la roda del darrera, fora de la vorera, volant. Jo, servicial que soc, poso un peu travant el cavallet i l’hi dono una empenta, tot agafant-la pel darrera, a la moto. El cavallet salta i queda alliberada.
- Ya está – diu ella. Jo penso que deu ser una forma de donar les gracies. Ho miraré a internet.
M’allunyo, per continuar vigilant al Troc, sentin com torna a fer la maniobra d’aparcar. A cua d’ull veig que baixa pel carrer un metres i dona uns copets a una finestra. Jo me’n oblido. Passada un altre estoneta, torno a sentir una veu femenina, que em comença a ser familiar.
- Oye, necesito otro empujón.
M’apropo, i veig que la situació es la mateixa. Respiro. Torno a fer la mateixa operació amb el mateix resultat.
- Ya está, gracias – diu ella. Jo penso en no mirar una cosa a internet.
- De nada – responc jo molt educadament.
Sento com s’allunya carrer amunt. Tant pensar amb internet i he perdut el centre del “problema”. La “niña pija”, per no començar amb insults més greus i grollers, el problema que tenia no era ni més ni menys que al tenir la roda “volant” no podia treure el cavallet accelerant. “Manda huevos”, que diria el Frederic Trill. En tornar a casa, capcot i sentint-me del tot un home objecte, torno a pensar amb internet. Quan arribi a casa escriure un email a la DGT reclamant que a l’examen de conduir motocicleta, incloguin el posar i treure un cavallet. Però com ara regalen el carnet a qui porta uns anys amb el de cotxe perquè puguin portar-ne de menys de 125cc, haurem de fer responsables civils subsidiaris als concessionaris per tal de no vendre una moto a “dingú” que no sàpiga treure un cavallet i si resulta que la Barbie de torn (per cert, per molts anys) pesa una quarta part del que pesa la moto, doncs a pastar fang. No moto. Algú necessita una empenta?

Relliscada

Aquí teniu la transcripció del que s’ha anomenat com a ficada de pota del President del Govern. Qui no l’hagi vist, pot pitjar aquí.

- El turismo es un área económica preferente en la relación entre España y Rusia.
- ¿Porque?.
- Porque hay un gran incremento de turistas españoles hacia Rusia, estamos ya en una cifra de 500 mil turistas año, por tanto hemos hecho un acuerdo para estimular, para favorecer, para follar, para apoyar, ese turismo.

Analitzem una mica el text. Al començament diu “un área”. Si està utilitzant l’article indeterminat "un", el substantiu que el segueix hauria de ser masculí. Te tres possibilitats: a) Dir "una". Desconec si a castellà existeix una mena de laisme o leisme. Igual és diu "unisme", ho desconec. b) Posar substantius masculins, com per exemple, “espacio” o “sector”. c) Crear l’article "carn i peix" o l’article indistint, el podrien enomenar "bideterminat".
A mig text s’interroga a si mateix:¿Porque?. Sembla un "monologista". Només faltava que digues: "Y ahora me preguntaran ustedes ¿porque?".
Continuem. Que vol dir "estamos ya en una cifra de 500 mil"? Quant algú del PSOE parla de milers ja tremolo, sense anar mes lluny, be ja en fa una mica, el cèlebre slogan dels "800 mil puestos de trabajo", que al final van ser "800 o 1000". De totes maneres em sembla una xifra exagerada.
Al final ja es per fer el ridícul quan diu: "para estimular". Fa un moment acabes de dir que hi ha un "gran incremento de....". Si ja hi van. que collons estem "estimulant". Estimula el turisme a Burundi!!!!.
I per acabar el defensaré. Tant malalt no està. Podria haver dit "felación" en comptes de "relación" i no ho va fer. De vegades som massa simples. Jijiji Jajaja.

Estimat Dilluns

Dissabte:
- Thierry Henry: "Catalunya no és Espanya". Tití, Tití.
- Ryanair estudia cobrar per anar al lavabo. El que no especifica és si tarifarà segons servei: Deposar, orinar o perbocar.
- Els “hombrecitos” de Montjuïc res de res. Igual de tant treure pit estaven cansats?
- Warren Buffet pronostica una economia "en ruïnes" en el decurs del 2009. No te jode el adivino!!!
Diumenge:
- Zapatero diu “La unidad europea es garantía para salir de la crisis”. Si hem de ser conseqüents amb les seves declaracions, ni existeix o existirà unitat europea, ni sortirem de la crisi. Igual es que no existeix?
- Ingressen d’urgències a la cultura. Perdó, ingressen d’urgències al Conseller de Cultura per un còlic.
- Mor Pepe Rubianes. Qui farà la seva feina políticament incorrecte?
- Mor un corredor irlandès de 27 anys a la marató de Barcelona. M’hauria de fer una revisió mèdica.
- A Huelva, 80 persones apallissen a 5 policies nacionals. La noticia no especifica l’ètnia. Tothom sap quina ètnia es.
- Els homenets de Les Corts, menys de menys. ONG Barcelona: Primer uns que no havien guanyat en tot l’any, avui, uns que no ho feien en el seu camp.
- A Galícia poden guanyar tants uns com els altres. No sabem del cert que es menys dolent.
- Al País Basc poden guanyar tants uns com els altres. El cert es que em costarà pocs calés, ja s’els queden.
- França tanca un repetidor que permetia veure TV3 a la Catalunya del Nord. Tití, Catalunya tampoc és França. No som dingú?
- No es tenen coneixements de més caceres famoses. Els animals poden estar contents i no tant els fabricants d’armes, munició, propietaris de vedats i periodistes.

Quin cap de setmana!!! Qui deia que els dilluns eren fastigosos?

Podeu escollir escoltar alguna d'aquestes cançons per alegrar la vida. "Clàssica", disco, pop, i una nostrada.









PS: A Galícia sembla que guanyen uns que ja hi eren fa un temps. Al País Basc els que hi eren sembla que guanyen però que poden perdre.