49:08 Pròleg

Dissabte, sopar de les "nenes del Thau" a Sant Cugat. A la tercera va la vençuda. No hi hauria d’anar. Menú : Coca d’escalivada, coca de bledes (de l’hortet ecològic) i tomàquet, rotllets "Ikea" (espècie de base de pizza, salmó marinat i mostassa, tot d’Ikea), amanida "xatonada", llomillo amb salsa de pomes i peres i per postres, milfulles amb fruita i "apfelstrudel". Tot regat amb un bon vi de la Rioja i per la sobretaula un ditet de whisky. Home, no es exactament el que recomanava l’organització (“En la mesura del possible, evita un sopar pesat la nit abans de la cursa”).

Arribem a casa a tres quarts de dues. Passejar al gos. Les dues. Busco el "meu" despertador. No el trobo. Miro el de la filla. Ui, que complicat. Al final agafo el de la dona, ja esta a l’hora, a les vuit. Preparo la roba, el xip, el braçalet del "calaix" de sortida i el reproductor d’mp3 per no molestar al matí. Em poso a llegir una mica (Mankell). A dos quarts tanco el llum. No és que tingui gaire son.

Beep, Beep, Beeeep. Miro el meu rellotge. Merda, dos quart de vuit. I no sona el de la tauleta. Es el de la meva filla, que estava a l’hora de sempre. M’aixeco, aconsegueixo tancar-lo (o no) i torno al llit. El dia no comença bé. No em torno a adormir o tinc aquesta sensació. A les vuit, sona el despertador, el bo. Intento apagar-lo i a final la dona l’agafa i el tanca. No volia molestar.

Segueixo les recomanacions (“Abans de la cursa, mantingues els teus hàbits alimentaris, no és recomanable experimentar amb la dieta”). Suc de taronja i quatre o cinc galetes. Em dutxo o no ? Estalviarem aigua. Tinc una estoneta, llegeixo un suplement. Em vesteixo, la dona ja volta per la casa, la Mireia encara dorm. Agafo la moto. Son les nou. He quedat a un quart a l’Arc de Triomf. Una mica mes avall de casa, veig a dos nois (amb la samarreta-dorsal) esperant l’autobús. Algú fa cas dels consells. Pel cami vaig trobant gent que també va a la cursa i si no hi van, que fan pel carrer un diumenge a aquesta hora ?.

49:08 La cursa

Aparco, em desfaig de les peces extres, pantalons de xandall, dessuadora i talla vents. Ens trobem mes o menys a l’hora amb l’Àlex. Escalfem una mica no fos cas que comencéssim cansats. Uns pocs estiraments. Ja, nerviosos per la munió de gent que hi ha, marxem cap el lloc de la sortida. Ens desitgem sort, i cada un al seu calaix (ell corre molt mes que jo). Encara queda molta estona. Tothom fa veure que escalfa. De fet ens movem una mica per fer passar el temps. Quan resten deu minuts, els calaixos desapareixen i tothom queda mes o menys barrejat.

Quatre fileres mes endavant veig un conegut, em fa senyes per acostar-me. Em presenta al seu company. No recordo ni nom ni cognom. Pregunto quin temps volen fer. La resposta es "una mica per sota del que fem a la carretera de les aigües". Traduït a temps uns 50. Poden ser una referència. Un porta gorra. Els "speakers" o animadors criden per la megafonia. S’acosta el moment de la sortida. Sona "Highway to Hell". Serà una premonició ?. M’anima. Un minut abans surten els corredors que van en cadira de rodes.

Compte enrere. Triguem uns 50 segons en passar la línia de sortida. Els primers kms. son molt incomodes. Pla de Palau. Hi ha molta gent. Et dona la sensació de que sempre vas el davant d’algú que va més a poc a poc i a sobre es difícil avançar-lo. Colom. Primera corba. Mes cops. Crec que ja em passat el primer km. Vaig massa rapit. Cantonada Drassanes-Paral·lel. Segona corba. S’estreny una mica. Algun cop mes. Algú diu perdó de tant en tant. Kilòmetre dos. Continuo anant massa rapit. Ho pagaré. Carrer Vilamarí. Torcem a la dreta, un altre cop a la dreta i dos a l’esquerra. Ja estem a la Gran Via. Algun cronòmetre “oficial” no funciona. Cap el cinc, aigua i beguda isotònica. No se veure corrents. Glopejo. Llenço mitja ampolla. Hi ha sequera. Davant del Coliseum, cantó mar veig a lAnna i a la Mireia. Crits d’ànims.

Tinc mocs. Escopir sense tocar el del davant, costa. Començo a buscar en la llunyania els marcadors quilomètrics. Sembla que tot passa molt a poc a poc, excepte els que em passen. Dona la sensació de que tothom m’avança. Segueixo amb una mitja constant. Em passa la llebre dels 45 minuts. El segueixen uns quants. Miro als espectadors i em pregunto que coi hi fan. Crec que hi ha mes d’un despistat.

Carrer Sardenya, avall, girem a la dreta, per Ausiàs Marc, camí de Passeig de Sant Joan i Arc de Triomf. Ja ho deia, començo a estar cansat. Lluís perquè no et cuides més !!!. Ronda de Sant Pere. Urquinaona. Què o qui era “Urquinaona” (serà aquest ? http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0068637 ). Àmim, que aviat arriba la baixada i el punt mes bell Si anés el primer no veuria la catifa de gent, que es veu dalt de tot de la Via Laietana, amb quasi tots amb la mateixa samarreta. Semblava un riu immens de roselles. He de donar les gracies als milers que anaven al davant per oferir-me aquest espectacle, els primers segur que no ho han vist. Els de la Creu Roja que van en bici, em destorben.

Passeig de Colom. Ja no queda res. Canvi de ritme. Ja veig l’arc d’arribada. Se que no es el primer. Arribo. 49:08.

49:08 Epíleg

Camino. Estossego. Estic xop de suor. Tanco l’mp3. No recordo cap cançó del recorregut. Cerco allà on l’organització et dona quelcom per veure. Trobo el meu passadís (xip propi). A la bossa hi ha un Gatorade i una ampolla de quart d’aigua. El Gatorade no dura res. Em trobo l’Àlex. Ha volat (43:55). “Que cabrón”. Ens felicitem. Passen coneguts. Salutacions, preguntes i alguna decepció. El que tenia que ser la referència, el de la gorra, que es avi, si avi, ha fet 48:36. Perquè no l’has seguit, “listillo” ?. L’aigua desapareix d’un glop. Arriben les famílies. Mes felicitacions. Algú proposa la següent cursa. Buf. He fet una mica més de dos minuts menys que l’any passat. Es una cursa de 10 kms, no la “Marathon des Sables”. He trigat mes del doble en escriure això que en córrer la cursa. Ara no sé a on m’ho he passat millor.

Agraïments :

- Els meus mugrons i jo agraïm a l’empresa Convatec el seu material. Gracies Nacho.

- A tots els que heu arribat al final de la cursa, darrera meu.

- A tots els que heu arribat al final d’aquesta historia.