PRÒLEG
Hi havia una vegada, en un país petitet, petitet, que pretenia ser nació i no era estat, que hi vivia un noi que es deia Sullís. Quan era petitet, petitet, en Sullís va conèixer un altre noi, de nom Depra que era amic d’en Senig. Algun cop van anar plegats a jugar amb bastonets i pilotetes. S’ho passaven be, però en Sullís va agafar un camí a la vida i els altres dos un altre de molt diferent.
PART I
Passa molt i molt de temps fins que Depra i Sullís tornaren a coincidir. Un dia, van convidar al Sullís a jugar a una casa aliena i allà es retrobà amb Depra. El sorprengué que el Depra, manés i remenés les cireres en els jocs de la casa, tot i que aquella casa no era la seva. Un dia tot jugant a la mateixa casa, en Sullís s’assabentà que la casa ja no era dels mateixos senyors d’abans però que s’hi podia continuar jugant. A ell tant li era de qui fos la casa, mentre pogués seguir jugant i rebre llaminadures, cap problema. Però en Depra no era com ell, i amb el canvi d’amos arribà un altre nen, que sense remenar tant les cireres, manava més que ell i això el va enfurismar. Allà, en Sullís va conèixer a molts nois, el Manor, el Rodji, un que es deia com ell, Sullís, el Niot, el Gratatú i en Jason. També va conèixer a unes nenes, l’Ailaci, la Gebo, la Nones, la Tesmon i la Tamra. S’ho passaven d’allò més bé, tot i que en Depra organitzava els jocs però no hi participava, ell amb la seva PS3 i la resta amb GameBoys. A tot aquell grupet de nois i noies se’ls coneixia pel nom de la colla de Son Mas.
PART II
En Depra, amb les seves llaminadures i les d’en Senig, va convèncer a un grapat de nois i noies perquè anessin a jugar amb ell a coses més divertides, i els va prometre moltes “chuches”. Va neixer la colla dels “Chichis” i va ser divertit. Al bosc, van començar a fer una petita cabanya. Sullís hi anava per ajudar, ell abans se n’havia anant fent una de seva, amb d’altres amiguets. Primer amb una mà al davant i una altra al darrera, després va fer quelcom semblant a unes parets i finalment un sostre prim, però continuava anant a l’antiga casa a jugar, encara hi tenia amics. Un cop acabada la cabanya, amb gran esforç tot va ser joia i alegria i les llaminadures continuaven corrent a dojo, però veient-la, en Depra va pensar, que amb aquella cabanya feta de canyes de canyissar no es divertiria prou i va convèncer als seus amics per reforçar-la i va portar un nou amic, en Llestask. Van veure de seguida que necessitarien més amics per fer-la i així continuar jugant i tenir més llaminadures, i van venir nois més petits com en Casai i en Cram i noies com les germanes Neslavil o l’Oricó, tot i que marxà algú, com el Dirrac, i van continuar jugant, rient i menjant llaminadures, ara, sota l’atenta mirada d’en Llestask, ja que en Depra es mantenia una mica allunyat de tot plegat.
En Sullís continuava jugant a tot arreu tot i que la casa dels senyors havia tornat a canviar d’amos, però encara li quedaven amics, menys. Però n`havia fet algun de nou, com en Lamèn. El seguien convidant, però cada cop hi jugava menys tot i que de llaminadures no li faltaven. En aquesta casa van començar a haver-hi enveges i van expulsar del jocs al Jason i a la Gebo. Tot un trasbals i a sobre ara, a les llaminadures els hi deien sweets.
PART III
En Depra va començar a organitzar jocs a d’altres indrets molt llunyans, fent cabanyes i coses per l’estil, jugava a cromos amb amics desconeguts i cada dia remenava més cireres però es divertia menys, encara que la cabanya estava quedant d’allò més “xula”.
El Sullís deixà d’anar a jugar a casa de la colla de Son Mas per que s’avorria, de fet no l’hi feien gaire cas. La colla dels Chichis li demanà que anés a jugar més amb ells i que de llaminadures no li faltarien. Algú es preguntava, de tant en tant, d’on sortien tantes llaminadures, però tampoc hi donaven gaire importància, en aquella època les botigues et deien allò de “ja ho trobarem”.
Però els jocs del Depra van començar a ser perillosos, comprava d’altres cabanyes amb grapats de llaminadures a unes colles que mai hi jugaries, es va enamorar, potser embogir, amb una col•lecció de dibuixos de còmics i fins i tot va començar a fer una nova cabanya al país de les pizzes. I els de “ja ho trobarem” semblaven no tenir aturador. En un d’aquests jocs, en Depra va caure en un esbarzer. Per culpa d’aquest esbarzer alguna cosa canvià. Es continuava jugant, però més per inèrcia que per diversió. Un dia, van començar a no donar llaminadures als convidats i passat un temps, en repartien menys pels de la colla. Els de “ja ho trobarem” començaven a trobar-ho. En Llestask, que jugava solet amb la màgia Borràs va començar a intentar fer de mag Andreu, però no li sortien els trucs. Els miracles no son producte de la màgia. En comptes d’intentar repartir millor les llaminadures o buscar-ne més, a uns quans amics del grup se’ls va excloure de jugar, així serien menys per repartir-les. Aquest joc rebia el nom de “Deu de l’amor”.
I tot va anar molt ràpid. Ja no es jugava, els convidats no volien venir i les llaminadures cada cop eren més minses. Els jocs d’en Depra, no és que no divertissin, ja no feien cap gràcia. Sullís, afamat per la manca de llaminadures, deixà d’anar a jugar. Van marxar de la cabanya per anar se’n a una de més petita i senzilla, van començar un joc semblant a un que havien vist a la tele que es deia “Gran hermano”, però era un joc de grans i molts nens no entenien de que anava. I arribà un dia què es van presentar a un concurs de la tele, com últim recurs.
I vet aquí un gos (i quin gos!), i vet aquí un gat, i aquest conte NO s’ha acabat.
To be continued... or terminated.
Hi havia una vegada, en un país petitet, petitet, que pretenia ser nació i no era estat, que hi vivia un noi que es deia Sullís. Quan era petitet, petitet, en Sullís va conèixer un altre noi, de nom Depra que era amic d’en Senig. Algun cop van anar plegats a jugar amb bastonets i pilotetes. S’ho passaven be, però en Sullís va agafar un camí a la vida i els altres dos un altre de molt diferent.
PART I
Passa molt i molt de temps fins que Depra i Sullís tornaren a coincidir. Un dia, van convidar al Sullís a jugar a una casa aliena i allà es retrobà amb Depra. El sorprengué que el Depra, manés i remenés les cireres en els jocs de la casa, tot i que aquella casa no era la seva. Un dia tot jugant a la mateixa casa, en Sullís s’assabentà que la casa ja no era dels mateixos senyors d’abans però que s’hi podia continuar jugant. A ell tant li era de qui fos la casa, mentre pogués seguir jugant i rebre llaminadures, cap problema. Però en Depra no era com ell, i amb el canvi d’amos arribà un altre nen, que sense remenar tant les cireres, manava més que ell i això el va enfurismar. Allà, en Sullís va conèixer a molts nois, el Manor, el Rodji, un que es deia com ell, Sullís, el Niot, el Gratatú i en Jason. També va conèixer a unes nenes, l’Ailaci, la Gebo, la Nones, la Tesmon i la Tamra. S’ho passaven d’allò més bé, tot i que en Depra organitzava els jocs però no hi participava, ell amb la seva PS3 i la resta amb GameBoys. A tot aquell grupet de nois i noies se’ls coneixia pel nom de la colla de Son Mas.
PART II
En Depra, amb les seves llaminadures i les d’en Senig, va convèncer a un grapat de nois i noies perquè anessin a jugar amb ell a coses més divertides, i els va prometre moltes “chuches”. Va neixer la colla dels “Chichis” i va ser divertit. Al bosc, van començar a fer una petita cabanya. Sullís hi anava per ajudar, ell abans se n’havia anant fent una de seva, amb d’altres amiguets. Primer amb una mà al davant i una altra al darrera, després va fer quelcom semblant a unes parets i finalment un sostre prim, però continuava anant a l’antiga casa a jugar, encara hi tenia amics. Un cop acabada la cabanya, amb gran esforç tot va ser joia i alegria i les llaminadures continuaven corrent a dojo, però veient-la, en Depra va pensar, que amb aquella cabanya feta de canyes de canyissar no es divertiria prou i va convèncer als seus amics per reforçar-la i va portar un nou amic, en Llestask. Van veure de seguida que necessitarien més amics per fer-la i així continuar jugant i tenir més llaminadures, i van venir nois més petits com en Casai i en Cram i noies com les germanes Neslavil o l’Oricó, tot i que marxà algú, com el Dirrac, i van continuar jugant, rient i menjant llaminadures, ara, sota l’atenta mirada d’en Llestask, ja que en Depra es mantenia una mica allunyat de tot plegat.
En Sullís continuava jugant a tot arreu tot i que la casa dels senyors havia tornat a canviar d’amos, però encara li quedaven amics, menys. Però n`havia fet algun de nou, com en Lamèn. El seguien convidant, però cada cop hi jugava menys tot i que de llaminadures no li faltaven. En aquesta casa van començar a haver-hi enveges i van expulsar del jocs al Jason i a la Gebo. Tot un trasbals i a sobre ara, a les llaminadures els hi deien sweets.
PART III
En Depra va començar a organitzar jocs a d’altres indrets molt llunyans, fent cabanyes i coses per l’estil, jugava a cromos amb amics desconeguts i cada dia remenava més cireres però es divertia menys, encara que la cabanya estava quedant d’allò més “xula”.
El Sullís deixà d’anar a jugar a casa de la colla de Son Mas per que s’avorria, de fet no l’hi feien gaire cas. La colla dels Chichis li demanà que anés a jugar més amb ells i que de llaminadures no li faltarien. Algú es preguntava, de tant en tant, d’on sortien tantes llaminadures, però tampoc hi donaven gaire importància, en aquella època les botigues et deien allò de “ja ho trobarem”.
Però els jocs del Depra van començar a ser perillosos, comprava d’altres cabanyes amb grapats de llaminadures a unes colles que mai hi jugaries, es va enamorar, potser embogir, amb una col•lecció de dibuixos de còmics i fins i tot va començar a fer una nova cabanya al país de les pizzes. I els de “ja ho trobarem” semblaven no tenir aturador. En un d’aquests jocs, en Depra va caure en un esbarzer. Per culpa d’aquest esbarzer alguna cosa canvià. Es continuava jugant, però més per inèrcia que per diversió. Un dia, van començar a no donar llaminadures als convidats i passat un temps, en repartien menys pels de la colla. Els de “ja ho trobarem” començaven a trobar-ho. En Llestask, que jugava solet amb la màgia Borràs va començar a intentar fer de mag Andreu, però no li sortien els trucs. Els miracles no son producte de la màgia. En comptes d’intentar repartir millor les llaminadures o buscar-ne més, a uns quans amics del grup se’ls va excloure de jugar, així serien menys per repartir-les. Aquest joc rebia el nom de “Deu de l’amor”.
I tot va anar molt ràpid. Ja no es jugava, els convidats no volien venir i les llaminadures cada cop eren més minses. Els jocs d’en Depra, no és que no divertissin, ja no feien cap gràcia. Sullís, afamat per la manca de llaminadures, deixà d’anar a jugar. Van marxar de la cabanya per anar se’n a una de més petita i senzilla, van començar un joc semblant a un que havien vist a la tele que es deia “Gran hermano”, però era un joc de grans i molts nens no entenien de que anava. I arribà un dia què es van presentar a un concurs de la tele, com últim recurs.
I vet aquí un gos (i quin gos!), i vet aquí un gat, i aquest conte NO s’ha acabat.
To be continued... or terminated.
16 comentaris:
Despres de LaFontaine...tu
Ah! cinc euros a finish
Com has escrit el conte m'ha agradat... però el que expliques no sé si tant.
A veure com acaba tot... però pinta tragèdia, amb sang i fetge.
Què creus?
Sempre ho pots fer acabar bé, rollo peli americana.
Isaac
Anònim:
Del polític aleman o gabatxo aquell de les fàbules?
¿Cinc eurus de guanys o de pérdues?
IsFotos:
I si s'acaba rotllo "Lost", que pasat un temps tots torne a l'illa a fer mes cabanyes? Jajajajaja.
Gràcies per els vostres comentaris.
Lluís
Ostres!!! aquesta història em resulta "familiar".
El que fan les "chuches" eh!!!
El Bigotes, Don Vito, Billet, Depra...... som uns Mindudis!!!
I pregunto jo:
I per les irresponsabilitats de tots aquests "jocs" ningú no haurà de pagar??
Què passa amb els nens que van ajudar a construïr les cabanyes i ara hauran de viure sota un pont??
Si això passa amb cabanyes i chuches, no vull pensar què passa quan hi ha guerres i petroli...
Quina condició més "estranya" la dels humans...
MARIA
PD: Per cert, Lluis, molt ben escrit el conte...
Ei, ara ja només et queda vendre els drets a Hollywood i potser et faràs ric, que això dels Corleones diversos allà té molt d'èxit.
De fet, com que hi ha diverses històries creuades, en el teu relat, se'n podria fer una sèrie i tot.
Ara, que si és una faula ha de tenir "moraleja". A mi, més que el final, que té poca importància, m'agradaria saber la "moraleja": no s'ha de jugar amb qualsevol? si jugues que no sigui en una cabana, millor un palau? les llaminadures fan caure les dents? El Sullís com ho veu? això sí que m'agradaria saber-ho...
Marta
Diguem tu que t´has pres per a escriure així!!! Massa lletra!!!!
Deu ser cosa de l´edat!
Adeu guapo!
BTW, who is Maria?
M´has de dir a quina part del conte fas referència a qui ja saps... estic molt espessa i no sé veure-ho... SNIFFFFFFFFFFF
Trouvé!!! Nones!!!!
Espero amb impaciència el desenllaç d'aquesta història taaaaan verídica
I el Dirrac va marxar emprenyat i va dir: "Faré la meva pròpia cabaneta! N'hi diré Marfàcia!" En Depra se'n va riure i li va dir "Marfàcia! quin lloc tant avorrit!". Però en Dirrac va veure que era tranquila i bonica, i que gràcies a ella, les llaminadures arribaven sense haver de patir ni demanar-les de genolls al Depra. A més, podia anar amb la seva tomo al Ramoc, on s'ho passava d'allò més bé jugant amb la sorra i les pedretes. I un dia, des de la sorra, va mirar cap al nord i va dir: "Que te den por luco, Depra!!!"
Ei, aquesta història no només dóna per una sèrie, sinó que s'hauria de fer una "Sitcom", rollo "Plats bruts"... donaria per riure, i molt!
Isaac
PD: http://en.wikipedia.org/wiki/Situation_comedy
Avui un conegut de la casa de jocs de la teva faula m'ha enviat un article del diari que parla sobre els mentiders, grans i petits, i sobre la necessitat de mentir. M'ha fet pensar indirectament en la teva faula, que de fet és el relat vital no sé si d'un gran mentider però sí d'una gran mentida.
L'article cita un professor d'ètica que diu: "(el mentider) Miente sólo para ocupar el centro de atención. Además de natural (en el fondo, pocos prefieren pasar desapercibidos a ser protagonistas), esa motivación retiene algo del egocentrismo asocial de la infancia, y por ello puede hacernos sonreír, porque incumple el primer precepto de la prudencia adulta en estos casos: nunca hay que mentir cuando decir la verdad resulta más ventajoso. El problema surge cuando la impostura es radical o vital; cuando ocupa el centro de la personalidad del sujeto".
Suposo que el Depra de la faula seria algú amb l'egocentrisme (potser més aviat narcissisme) de la infantesa i sense la suposada prudència de l'adult... la mentida pot ser una forma de vida, però darrere un gran mentider sempre hi ha un entorn crèdul i alguna concessió.
Apa, em sembla que amb això ja m'heu sentit prou!
M
Que hi ha Mr Morgan Junior,
a mi sempre em deien que un excès de llaminadures provocava càries, però la realitat és una altra.
I si no que li preguntin a en Depra, a ell li ha provocat més aviat canes!
Petons
Oricó
Molt ben explicat. Per escriure "un llibre" sobre antimanagement
idjor
Carajo!
Si això és una acentura que no s´acabarà mai...
Gràcies Depra per a fer-nos escriure tant sobre tu i les teves mentides...
I eso que te den!!!!
Publica un comentari a l'entrada