Veni Vidi Vinci. Lo Viatge II

He passat mala nit. Ha fet molta calor. El queixal també ha fet de les seves i a sobre el Marc, com si plogués. Ha engegat lo putu ventilador. Marc: i van tres. Ens llavem a 2/4 de set, dutxa (sessió d’escuma per alguns) i esmorzar “continental” prou abundant.

Carretera i “manta”. Costa sortir de Treviso. Enfilem l’autopista que en teoria no hem de deixar en cap moment fins arribar a Roma. Uns 560 quilòmetres per davant. Condueixo. La regió del Veneto per on passem em sorprèn per la seva planaria, es exagerada. Cauen quatre gotes, ni una més ni una menys. En la primera cruïlla important d’autopistes la caguem, crec que era a Padova, en comptes d’anar cap a Ferrara-Bolonya hem tirat cap a Vicenza-Verona. No costa gaire rectificar. A la segona cruïlla important tornem a cagarla. Aquests italians no es que siguin un primor posant rètols a les autopistes. Una sola indicació que la veus quan ja has passat. En comptes d’anar cap a Florència tirem cap Modena-Parma-Piacenza. Tot això a Bolonya. Té a veure el famós pla amb perdre’s? El tram entre Bolonya i Florència es una mica antipàtic, muntanyes, túnels, ponts i molts camions. Quan portem uns 310 quilòmetres, fem una paradeta, gasoil, aigua i canvi de pilot.

L’Isaac ens porta fins a Roma per “l’Autostrada del Sole” (A1), i a sobre no es confon cap cop (tampoc hi havia cap lloc per equivocar-se). Arribem al peatge i hi ha control de “carabinieri”. El germà del Marc ens ho havia dit. Abans de pagar, s’apropa un poli d’aquests i ens pregunta si anem a l’estadi olímpic. Ens diu que ens aturem més enllà per “inspeccioni”. Sortim del peatge i l’Isaac es fa l’orni i passa de llarg. Un risc innecessari, però surt be. No portàvem res que amagar. Seguint les indicacions de l’Stefy, el nostre “contacte” romà, agafem la “Circumvallazione Settentrionale” cap a la sortida 6. Crec que només descobrim la 9. Sortim allà on podem i curiosament, després de passar un pont imponent arribem molt a prop de l’estadi. No era el millor camí però es compleix allò de que “tots els camins porten a Roma”. Tornem a creuar un altre pont i just al davant tornem a veure l’estadi. I tot això presidit per un monòlit on diu “Mussolini”. Unes ziga-zages per Roma ens duen a l’alberg, a la “Via Cola di Rienzo”, on tenim “reservat” el dormir. Deixem (be, deixen) el cotxe en un pàrquing i fem el check-in. L’alberg aquests, es un pis, cinquè, grandiós, que està mig en obres, per dins. No em posen problemes als meus tendres 35 anys. Deixem les coses i sortim a dinar, que ja es tard, vora les tres de la tarda. Anem a un pizzeria, (estrany, oi?) i dinem unes pizzes amb una mica de vinet i una “cerveceta”. La llei seca deu ser per altri, si seus i dines es veu que no. El partit es a ¾ de nou. Partit ? Quin partit?

Han passat 24 hores i estem acabant de dinar en una terrassa del Trastevere, al Carlo Menta de la Piazza Giuditta Tavani Arquati. Avui hem fet menú. El segon plat, a banda de la torradeta d’entrant, (polo, ossobuco i no sé que més) era fluixet, la pasta, no. Hem de tornar a l’alberg per agafar les bosses i sortir “volant” cap a Treviso. No tenim gaire temps. Condueix el Marc, per Roma, com si fos un romà, o pitjor. A cada cantonada deixa anar allò del “tonto de la ciento veinticinco!!!”. No és ni el Marc Roma ni “es Roma Pou”, es tant sols el Markus. En un tres i no res sortim de Roma i ja tornem a estar a “l’autostrada”, fent el camí invers. Mentre alguns dormen ell va fent camí a una velocitat... com ho diria... alteta. Deixa el cotxe escurat de gasoil. En la maniobra de repostatge, em poso jo al volant i a una velocitat mes assenyada, enfilem cap a l’aeroport. El Marc es posa a dormir fins que el fre del cotxe el desperta (ai aquests frens). Deuen quedar uns 250 quilòmetres, que passen sense gaires entrebancs, excepte un moment que ens dona la sensació d’estar perduts. El Veneto continua sent molt pla. Un cop a Treviso, seguint dues indicacions, arribem a l’aeroport. El dia abans ens va semblar (i ho va ser) etern sortir d’aquesta ciutat. Posem la mòdica xifra de 5 eurus de gasoil (“somos unos miserables” dit amb certa entonació), per “complir” amb el rent-a-car i deixem el cotxe al parquing. A deu Punto (i no d’inflexió).



Cultureta: Cola di Rienzo o Nicola Gabrini fou un polític italià del 1300 i escaig, tribú del poble romà i que proclamà a Roma una nova forma de govern inspirada en la República romana i que es digué “En bon Estat”.