Estafa, engany, desil·lusió, desafecció.

Vivim un època en que tot ens sembla que es un engany. Ens enganyen els que ens governen i també els que haurien de fer oposició. Hi han enganys familiars de tota mena. Els proveïdors enganyen als clients i molts cops passa a l’inrevés. Ens enganyen en el mon de l’espectacle. En molts casos, es d’una forma escandalosa i en d’altres molt subtils. S’ens està anant tot de les mans. Desprès ens queixem de la desafecció. Cony, és que ens veiem obligats. Quan parlo de desafecció, no em refereixo només a política, també a treball, també a espectable. Dissabte a la nit, varem tenir un exemple claríssim d’engany: el partit de futbol entre els “de casa”. Engany en quan a joc. Engany en quan a jutge. Engany en quan a “fair play”. Engany dels actors vers els propis actors. Engany dels actors vers el jutge. Va ser tot un espectacle d’enganys. Segurament si el resultat hagués estat un altre no estaria dient això, si, segurament, però l’engany existiria i no denunciar-ho seria també un engany. I aquestes coses creen desafecció. La desafecció en política sembla que ja els hi està be: “Gairebé el 60% d'enquestats admeten estar poc o gens informats de l'activitat del Govern” o “El 51,3% desconeixen quins partits formen el Govern” (Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat 13.2.2009) En el cas esportiu, aquesta desafecció pot resultar positiva. El dia que en siguin molts i molts els que perdin l’interès com ara esta muntat el futbol (i d’altres esports), aquell dia potser tornarà a tenir l’esperit que hauria de tenir. Hi ha tecnologia per no fer del jutge un engany més. Hauria d’haver vergonya per que els esportistes es dediquin allò per el que estan. La provocació ja sigui verbal o teatral no hauria de tenir lloc en el mon de l’esport. Diuen que son el mirall de molta gent. Pobre gent que s’en miralla. D’altres diran que això es la salsa del futbol. Per aquests la única resposta que tinc, és que llavors el vull a la brasa i "tomba i tomba".

PS: SMS del Barça. Pinto era a la llotja.

Piu Piu (Annex I)

Ja ho deia en el post anterior. No hi ha res que passi per casualitat, com a mínim a can Barça. La noticia segueix i segueix. Ara, la “Sociedad Española de Ornitología” demana que no es facin les obres de remodelació del Camp Nou en època de reproducció del ballester.

Tornem-hi. En la setmana del derby, perquè la tal associació “Española” ha de fotre (amb perdó) cullerada a tot plegat? L’entorn ens vol distreure. Estiguem alerta. Massa signes aquests dies. La renovació del Eto’o, el llibre del ex cap de comunicació, el garbuix amb TV3 i ara els pobres ocellets. I com qui no diu res, un parell de naturistes (Jordi Sargatal i Cristòfol Jordà) ens surten amb que hi ha una espècie que llueix els colors blaugranes i que a sobre nia al delta del Llobregat en uns terrenys del Barça. Demanen que la pobre bestiola sigui adoptada com emblema de l’entitat. Be, si hem de fer cas literal de la paraula “adopció”, el cas pot trigar anys i panys en fer-se realitat. Em pregunto, a qui visitarà el psicòleg social, al president o als cent seixanta mil socis (xifra dita al vola ploma) per tal de poder emetre una avaluació de la idoneïtat de la “família”. M’oblidava d’esmentar el nom de l’alat: gall marí o polla blava. “Tremendo”. Els culers tenen la polla blava. No m’en sé avenir. Ho hagueu vist això!!!

El Departament de Benestar Social, perdó, crec que ara es diu d’Acció Social i Ciutadania, un cop escoltades les recomanacions dels ornitòlegs espanyols, ha encarregat un estudi (es veu que tots n’encarreguen molts) per tal d’estudiar tant l’impacte econòmic com social de poder concedir tres dies de festa retribuïda a totes les parelles heterosexuals que coincideixin amb el període fèrtil de la dona. Una parella que l’hi costi una mica pot arribar a gaudir d’uns trenta nou dies addicionals de “vacances reproductives”. Encara que econòmicament pugui semblar una ruïna, els fabricants de paper mil•limetrat i els de termòmetres basals poden fer l’agost. Els col•lectius GLBT faran vaga per protestar contra aquesta mesura que consideren, si be justa, poc solidaria.

Piu, Piu.

Qui es cregui que les coses passen perquè si, va molt errat. Tot te una explicació. I tot, o moltes coses que passen darrerament son maniobres orquestrades que molt sovint ens passen desapercebudes. S’ha d’estar atent, s’ha de llegir entre línies i molts cops entre paraules. La noticia apareguda ahir en que feia referència a que el Departament de Medi Ambient (recordeu, en “Xoan”) ha informat al Barça de l’existència d’un ocell que nia (o nidifica) a l’estadi. Es tracta d’unes cent parelles d’una espècie que es diu ballester (per els qui tenen DNI espanyol o “español”, es diu “vencejo”). Aquesta informació te a veure amb les possibles obres de remodelació del Camp Nou, ja que per no destorbar als ocellets, s’haurà de buscar un nou emplaçament o un “quelcom” per fer compatible l’hàbitat dels ballesters amb les obres. La noticia, sorprenent o no, te moltes lectures, i sí, s’ha de llegir entre línies i entre paraules.

Primer, la filtració segurament es una protesta de la gerència del club per les condicions laborals dels alts directius. A ESADE o al IESE, mai, mai els hi van explicar com enfrontar-se amb TV3 per 30 milions d’euros i a la vegada amb cent ocellets. Es dura la vida.

Hi ha qui diu, que no, que la filtració ve de les mateixes esquerres verdes i progressistes de la conselleria per tal de salvar els 300 empleats que Norman Foster ha fotut al carrer, ja que segurament, tornar a dissenyar els plafons de colorets ara amb uns niuets de disseny els hi hagués donat feina durant un quant temps.

Els més mal pensats creuen que amb això es deixa una porta oberta per on ens colaran un dia d’aquest la protecció de les altres espècies que ronden el Camp Nou, sobre tot de nit. No se si és competència de Medi Ambient, Ambient Total o Benestar Social. Temps al temps.

Però l’oportunitat de la noticia, crec que rau en fer-la coincidir amb el “derby” del proper cap de setmana (vaja, mes espanyol). L’espècie amb una seriosa amenaça d’extinció és la dels periquitos, i com no saben com guanyar-nos, es busquen causes externes per tal de desestabilitzar. Ja ho deia el mestre Johan, “el entorno”. És un atac directe a la sensibilitat d’en Pep?. Pep, no et distreguis, “al loro” (vaja, un altre ocell). En els milions i milions d’anys d’existència de la vida a la terra, milers i milers d’espècies s’han extingit. Els periquitos no en poden ser una més?.

En aquests temps convulsos que estem vivim, les aportacions sempre son benvingudes, i jo deixaré la meva: Segurament els ballesters van al Camp Nou des de que en els minuts de silenci posen el Cant del Ocells, que provin de posar “Pajaritos por aqui ....”, igual les bestioles migren cap un altre cantó. Apostes : La conselleria, no hi estarà d’acord, segurament no per els ocellets, si no per la contaminació acústica. Recomanaran posar la música a 40 quilòmetres per hora.


PD: Barça SMS : Pinto no es un ocell. Els ocells piulen, no canten.

Pobres pilots

I tots preocupats per la crisi. Que si salaris, que si augments que si congelacions, que si crèdits, que si aixetes, bla, bla, bla. Hi ha notícies que ens passen desapercebudes. Aquí en tinc una. Els pilots de la F1 en contra de la puja de la “súper-llicència”. El preu d’aquesta llicència es compon d’un fix i un variable en funció dels punts que aconsegueixis (els punts del mundial, no els punts que et puguin treure del carnet de conduir). L’augment del fix per aquest any es d’un 4% (passen de 10.000 € a 10.400 €). L’augment per cada punt es d’un 5% (passen de 2.000 € a 2.100 €). Pobres pilots. La FIA diu que es l’augment del cost de la vida. L’any anterior, segons aquets mateixos paràmetres la vida va pujar un 480%, si, si, casi un cinc-cents per cent (van passar de 1.525 € a 10.000 €). Per sort, en la part variable es van moderar i la puja només va ser de quasi un 340% (de 465 € a 2.000 €). Com deia abans, pobres pilots. No sé si us passa a vosaltres però cada cop que veig o llegeixo el nom del president de la FIA em venen al cap unes imatges, privades, això si, però unes imatges. Igual em passa amb el famós “corpiño”. Pobres pilots. Em descuidava que a més a més del fix i el variable, també han de pagar una assegurança obligatòria, que puja 2.720 €. Igual es el nostre equivalent a l’assegurança a “tercers”, no se. Pobres pilots. Fins aquí la noticia, pobre, no ?
Es pràctica comú que quan pagues una cosa sàpigues de que es tracte, he dit “pràctica comú”, sempre hi ha excepcions com per exemple, els impostos. Saps que els pagues, saps que serveixen per, teòricament, pagar uns serveis, però ben be no saps a on van a parar (ni a qui). Això deu ser molt complicat. Però hauria de ser mes senzill comprendre això de la súper-llicència. Algú sap perquè serveix, a part de poder córrer amb un cotxe que te pinta de ser molt incòmode i de fer molt soroll ? La prova de tot plegat es aquest post en el que gaire be el 80% del contingut es parlar de xifres i augments d’una cosa que “dingú” sap de que es tracte. Això si, pobres pilots. I això també, pobres de nosaltres. Com diu un amic meu “no tens ni puuuuta idea”.

PD(1): Com a fet excepcional, l’administrador del post prohibeix cap comentari fent referència al que guanyi o deixi de guanyar un “pobre pilot”.
PD(2): Totalmente de acuerdo.

La nostra illa

Al davant mateix de la botiga de roba Berruezo, aquella "que mai ens ha fet gràcia". Un tret al cap i ja no hi ets. Quants cops havia deixat la moto en l' aparcament que hi ha just al davant. Un dia surts de casa, minuts després, ja no hi ets. Sortíem plegats de la feina, ens acomiadàvem a la cantonada, tu, Alícia pujaves Santaló amunt per agafar els FFCC cap al Vallès. L’altre dia hi havia un bassal. La que va ser la nostra illa durant un temps. Temps passats. El Pans&Company per quan no teníem temps. El temps se l’hi va exhaurir. En front, el cafè de la pau quan sortíem de treballar. Dilluns, a un quart de nou, hi anava a treballar. A l’altre cantonada, varem dinar molts cops, i quins dinars!!!. Des de la finestra del primer pis veiem la cantonada. El restaurant es tancat fa temps. La cantonada va restar tancada unes hores. A l’altra banda del carrer, la papereria, sempre m’havia semblat sòrdida i trista. Que més sòrdid que la mort? A la mateixa cruïlla, fa uns anys, divendres i dissabte a la nit, la Guàrdia Urbana tallava el carrer perquè més amunt tot era una festa. Dilluns era un funeral. Allà mateix hi ha un concessionari de cotxes, crec que coreà. La pistola era Daewoo. A Travessera de Gràcia varem tenir el primer pis. A Travessera de Gràcia varem signar l’hipoteca. La Travessera de Gràcia mor a la Diagonal. A la cantonada hi havia la mort. Fa més de trenta anys tenia un amic que hi vivia a la vora, a la nostra illa, al carrer Santalo. Sopàvem sovint al Sorrento. El Sorrento encara hi és. Les nostres vides han pres camins diferents. La seva vida es va quedar a la cantonada. A tocar, hi havia unes dependències de la Policia Nacional. Els Mossos d’Esquadra, dilluns. En Lluís, que encara treballa a la nostra illa, ens radiava, via e-mail, amb molta excitació els fets. Encara no he trepitjat la cantonada. Quan ho faci, segurament tindré una esgarrifança. Diuen que era bona gent. El cobria una manta tèrmica. Al dictador, que bona, bona gent, crec que no ho era, va sortir del Pardo, embolicat en una catifa. Un va morir al llit, l’altre a la cantonada. El meu carrer, el seu carrer, la cantonada, la nostra vida, la nostra illa.

Historial delictiu

Gener de 2060. M’ha caigut a les mans el següent historial delictiu i el curiós del cas és que no sé de qui és, però com si em sonés.

- Novembre 2004. Arrestat per conduir sota els efectes del alcohol. El bourbon no és bo ni per conduir.
- Novembre 2009. Fotografiat en una festa fumant marihuana en pipa. Es queda sense el patrocini de Kellog’s. Els fabricants de pipes augmenten les seves vendes un 4.000%. Els nens d’Amèrica tornen a esmorzar galetes amb llet.
- Novembre 2014. Acusat de pederàstia per suposats abusos a centenars de nois/noies que el “miraven com un heroi i un model a seguir”. Ell ho nega i diu que eren els centenars de nois/noies que abusaven d’ell.
- Novembre 2019. Acusat de llençar un paper a les escombraries “orgàniques”. El seu daltonisme no és eximent.
- Novembre 2024. El comitè ètic de comportament visual l’acusa de depilació continuada.
- Novembre 2029. La AHA (Associació Americana del cor) l’acusa de fomentar amb la seva dieta a base d’ous ferrats, l’augment del colesterol a “centenars de nois/noies”.
- Novembre 2034. Un jutge de l’audiència nacional de l’estat espanyol (els garants del ordre mundial), intenta jutjar-lo per crims contra el medi ambient (no resta clar si per abocaments de clor o per portar “speedo” i no pas “arena”).
- Novembre 2039. Horatio Caine, tot mirant-lo de biaix, el deté per possible resistència a l’aigua. A l’estat de Florida es delicte.
- Novembre 2044. El Secretari del Tresor els EEUU l’acusa de falta de patriotisme. Les seves medalles olímpiques haurien d’estar dipositades a Fort Knox.
- Novembre 2049. La OIT, Organització Internacional del Treball (no confondre amb la OTI) que amb anglès respon a les sigles ILO, l’hi reprèn que quaranta anys abans les seves jornades “laborals” fossin de més de vuit hores.
- Novembre 2054. El CMIP (Comitè el “Més Important es Participar”), l’intenta jutjar per no haver deixat guanyar mai a “dingú”. El salva, que a Sydney 2000 no va guanyar res, com Éric Moussambani.
- Novembre 2059. Greenpeace l’acusa de les matances de taurons per poder estudiar els denticles dèrmics de la seva pell i la posterior utilització en els banyadors biònics.

Enyorança

Pinto es el present d’indicatiu del verb pintar. Es pot pintar de moltes maneres. La més coneguda (o no) es la de pintar parets. Quina mania de dir-li així. També es pinten sostres, portes, finestres, marcs, etc, etc. Un altre utilització d’aquesta paraula es la referent als quadres, altri diu “pintura artística” (més d’un pintor de brotxa grossa no hi estaria d’acord amb aquesta qualificació). No és objecte d’aquest post parlar d’això. Tot arribarà. Que macos que estan els nens quan pinten. Quietets. El problema de la pintura infantil és : què en fas de les tones i tones de paper que han pintat ? Si els llences, se’t trenca el cor, si els guardes, les prestatgeries. Tot un dilema. Tot un problema.
Passaré de puntetes sobre la pintura femenina, més en concret amb la pintura al cos de la dona, ja sigui efímera (ulls i ungles) o permanent (tatuatges).
L’expressió “no pintes res” es una de les mes emprades. Generalment utilitzada amb tercera persona. Amb lo be que ens aniria utilitzar-la amb primera persona, per exemple, “aquest post no pinta res i no parlem del pinta que l’escriu” (curiosament ha sortit un altre accepció de la paraula).
Un altre expressió on s’utilitza el present d’indicatiu d’aquest verb és amb la “castiza” expressió “entre Pinto y Valdemoro”. Per qui no ho sàpiga, son dues poblacions prop de Madrid, limítrofes, o sigui, que entre les dues poblacions no hi ha res (de res). Existeixen moltes versions del significat d’aquesta expressió, ens quedarem amb aquella que parla de la indecisió o vacil•lació i que més endavant ens vindrà “que ni pintada”.
I ara arribo a l’objecte del post. Com que ningú s’atreveix a criticar res del primer equip de futbol, ho faré jo. Pinto, el teòricament segon porter del Barça. Primer de tot, no tinc res en contra d’un andalús que es guanya la vida sense recorre a la “peona”. Tampoc tinc res en contra de la trena, com element que te la societat per aparcar els elements indesitjables, un altre cosa es la utilització com element de pentinat masculí. Tampoc tinc res en contra de la reutilització d’elements en el sistema “productiu” (es ecològic). Un cop enumerats aquesta sèrie de detalls que mostren una tolerància fora de tot dubte, passaré a la part crítica. És dolent (es podrien utilitzar altres adjectius com inútil, inservible, horrible, execrable, horripilant, horrorós, infame, nefand) i si no ho és, dona tota la sensació, que és pitjor. Sembla increïble com en la temporada 2005/2006 va aconseguir el trofeu Zamora com a porter menys golejat. Transmet una sensació d’inseguretat quan surt amb els punys que es millor no mirar i amb els peus no es que millori. Com diria la meva avia, aquest noi no fa per casa. Potser diuen que l’hi manca continuïtat; si el Barça guanya la lliga posem .... unes 7 jornades abans d’acabar, en tindrem prou per avaluar una possible “continuïtat” ?. Lamentablement no ho tindrà tan fàcil, ja que si no fan jugar al primer porter, aquest arribarà baix de forma a la final de la Champions. :-)
Als boxejadors, generalment, se’ls hi posava un sobrenom. Recordo un que es deia Roberto Durán “mano de piedra”. Podríem posar-li José Manuel Pinto, “mans de mantega”.
L’altre dia en el partit de Copa, em vaig recordar del meu últim equip de futbol; era de coneixement general que el nostre porter no era una meravella, i els contraris xutaven de mes enllà del mig camp. Veient els jugadors del Espanyol xutant de lluny i des de qualsevol posició vaig sentir enyorança.

SMS del Barça : El proper dijous “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”. Pinto juga.
PD: Afusellaran al porter o al qui ha escrit el SMS ?