Bomba

La nit abans vaig posar el despertador. Un regal d’empresa d’aquest any. Felicito al dissenyador. Despertador amb només les marques horàries de les 12,3,6 i 9. Potser era el despertador de “no toca ni quarts ni hores” o “si l’encerto l’endevino”. Em desperto abans que soni. Fa fred a casa. A fora més. Tres graus. Boirina. Terra mullat. Vaig a comprar el diari. El que vull no ha arribat encara. Fem el cafè sense el nostre diari. A la tele fan “Nikita”. Fullegem uns dominicals d’altres diaris. Tornem a casa. Continua fent fred. Arreglem la casa (de fet no hi ha res espatllat). A les onze arriba el diari. Es l’hora i no hi ha ningú, Truca Chimi. Per problemes d’estat (no hi ha com ser gent important) pujaran mes tard. Arriben William Foster i Sra. No semblen equipats per caçar. Arriben Kram i Vale(ntina), prèviament havien comunicat el seu retard. Comença a nevar. Vale i la meva senyora es fan enrere, la resta, inclosos dos vailets de casa, fem allò que havíem de fer. Anar a caçar els últims camagrocs de la temporada. Un sospir en cotxe, una caminadeta pel camí del bosc i arribem a lloc. Continua nevant. El gos va amunt i avall. Indico la zona. Crec que per algú és el bateig de bolets. La neu farà d’aigua beneïda. Ens anem dispersant i comencem a trobar-ne. No es d’aquells dies que seus i comences a collir. Els has de buscar. Però n`hi han. Les baixes temperatures els estan fent malbé però hi ha exemplars que fa patxoca. I neva. Quant considerem que ja estem prou xops, perquè sonats ja ho estàvem abans de començar, iniciem el retorn, feliços i contents, com els “aibons”. Estem glaçats però crec que ha pagat la pena. El botí està prou bé. Arriben els Srs. ChumiChurri. El vi i les postres salvats. Em puc canviar de roba. Altres no tenen aquesta sort. La llar de foc esta encesa. Algú la posa a to. Es renten alguns bolets i comença la litúrgia de l’arròs. Alliberem el suro de la seva presó. El vermut ja corre. Les arbequines del Montsant estan “de muerte”. Com sempre hi ha variacions. Aquest cop arròs bomba. Botifarra si, però salsitxes mai abans. La paella està al límit, quasi vesa. Crec que queda prou bo. Com deia un amic meu : “Smells like a woods spirit”. Mengem. bevem, parlem, riem. Algú fa el pallasso. Algú no diu res. Algú no diu gairebé res. Surt el cava. Brindem. Per Jo. Per el. Per tots. Per postres pastissos tipus “hammalaji”. Cada dia som menys nosaltres i més tots. Cafè. Pastes que l’acompanyen. Sobretaula. Mans al aire, això és un atracament. Es va fent fosc. Curiosament no hem rebentat a ningú. Algú marxa. Se’n porta una bosseta. Fem un tomb pel poble. No es el Sàhara, però si un desert. Acabem repartint els boletus. Toca a tothom, com la rifa, des de que governen les esquerres, “muy repartida”. Per els que no han pogut venir. Per els que no han volgut venir.

PD: Els noms i els llocs (no n’hi ha cap) que surten en aquest text son imaginaris i qualsevol semblança es fruit de la imaginació del lector. Els fets, possiblement, son fruït de la imaginació de l’autor.