Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (Part I)

Aeroport del Prat, divendres, 19:00. Ulleres fosques, gorra. Vaig d’incognit però no vegis com canto. Puntualment arriven els “d’Olesa”. El Marc fa les presentacions. De quatre noms, aconsegueixo retenir-ne un. Arriba l’Isaac. Cara de sorpresa al veurem. Checking. Control seguretat. No deixen passar un spray. Petita discussió. No passa. Caminada a una porta molt llunyana. Refrescs i primeres “birres”. Grup nombrós de gent (Galicia Senglars Tour). Melé i samarretes estripades. Per sort no pugen al nostre avió. Jardineres. Les maletes caben amb prou feines (perquè no fan una mica mes grossos aquest coi de compartiments !!!). Sortim puntuals. Pista 2/20 (la transversal). Els primers cinc minuts un sorollet de demarrer que intenta pujar els “flaps” o ves a saber que, neguiteja una mica. Viatge tranquil, sense turbulències. M’equivoco en el tercer sudoku. L’hostessa alta crec que es d’un país de l’est. El color blau de la low cost, “como que no”. Aterratge suau. De l’avio a la terminal caminant cent metres. Fa calor. Lloguem un monovolum de nom àrab que vol dir vermell. Es gris. Al volant, el Raimon. En un tres i no res som a Santiago. A l’entrada un Mc.Auto. Aparquem. Pujadeta. Rodetes de quatre troleys que sonen en el paviment. Sabem a on anem però no com arribar. Pregunten a una noia. La noia es catalana, però ens indica bé. Segueix fen calor. Arribem a l'hostal. Digne, cèntric. Repartiment d’habitacions (4+3).

Es tard i tenim gana. Primera parada birres, ribeiro, pop i croquetes. Quin pa més bo. Ens claven (per primera i última vegada). Voltem. Trobem un lloc on podem seure. Ribeiro i Valdeorras (?). Dos tipus d’empanada. Chicharrones. Més Ribeiro i un Alvarinho. Un taula d’ibèrics i un altre de formatges. Guanyen els primers per golejada. Tarta de Santiago. Cafès. Els dos primers Orujos. Passejada. No se com ni perquè tornem a l’hotel. Te un pati preciós. Surt un Orujo de color verd. “Prosinečki” ens porta un altre d’un altre tipus. Marxem. Passegem. Entrem i sortim de locals. Acabem a La Cueva. Cubates amb gust a cirera. En “Lois”, un tipus singular parlant en plural. Atac de singlot. Sortim esgraonadament. Es tard, molt tard. A dormir.

Lyric Collage (II)

Avui, a nosaltres, només sortir de casa, ens assaltaran amb ofertes de tot tipus per comprar una rosa. En comprarem una, dos, tres, moltes, poques o cap, depèn. La tradició es la tradició.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
mai no ha oblidat aquesta data...

Però cada una que regalem hem de pensar que la rosa es el símbol d’avui, la llavor de demà.

No somniem passats
que el vent s’ha emportat
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà...
Cal que neixin flors a cada instant
Cal que neixin flors a cada instant

La típica passejada per mirar les parades de llibres comença a resultar massa incomoda a la nostra ciutat. Gent i més gent. Empentes, cops, ensopegades. Surts perquè has de sortir.

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se’n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

Quin llibre ens regalaran ? Aquell que ens agradaria ? Aquell que l’hi agradaria ? Aquell que l’hi agradaria que m’agrades ? Aquell que m’agrades que l’hi agrades ? Novel·la, poesia, assaig, divulgació. Sí, difícil ho es.

Com un llibre blanc on hi escric el meu nom,
com un llibre blanc, jo aquell mot, jo aquell mot.
Com una cançó, joc del so, joc del to,
com una cançó, jo l'acord, jo l'acord.

I perquè aquest any no canviem una mica ? Podem fer que elles ens regalin la rosa i nosaltres el llibre (opció tradicional-inversa) o llegim plegats una poesia i ……. (opció romàntica), o les dues coses.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Danny Federici In Memoriam

Shirts in the closet, shoes in the hall
Mama's in the kitchen, baby and all
Everything is everything
Everything is everything
But you're missing

Dijous passat, dia 17 va morir a New York, Danny Federici, teclista de la E Stret Band. Va ser un dels membres menys “mediàtics” de la banda. Els guitarres i els baixos es belluguen, el saxofonista, impressiona i, el bateria i ell, al tenir una posició estàtica eren “menys” coneguts, tot i que el bateria al estar al centre de l’escenari adquireix una mica més de protagonisme. Ens queden les gravacions. Perdem els seus directes. La E Street Band, segur que ja no serà el mateix sense ell, però la banda de la setmana passada no era la mateixa que el mes passat ni la de l’any passat ni de la dècada passada. Tot té el seu moment, podrem discutir si pitjor o millor. Ell no hi serà però el seu esperit els hi rondarà molt.

I mentre sentim a Bruce Springsteen cantant “Fourth of July, Asbury Park (Sandy)”, escoltem el teu orgue. Gracies, Danny.

Sandy, the waitress I was seein' lost her desire for me,
I spoke with her last night, she said she won't set herself on fire for me anymore,
She worked that joint under the boardwalk,
She was always the girl you saw boppin' down the beach with the radio......

De bíblic nom

Tinc un amic, de bíblic nom, que es casa el mes de juny. Ara que ja es va apropant el dia, i va quedant menys temps per la espiritualitat i més per les preses, nervis i típiques bromes buides de contingut, deixo aquí un text de joia i reflexió.

Lectura del Càntic dels Càntics

Escolteu, sento la veu del meu estimat! Mireu com ve, trescant per les muntanyes, saltant pels turons. El meu estimat corre com una gasela, com un cérvol jove. Ja és aquí fora, darrera la paret, mirant per la finestra, espiant per la gelosia.

El meu estimat em diu: "Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine. Coloma meva, que t'amagues dins les clivelles de la roca, i dins les escletxes dels espadats: deixa'm veure la teva cara, fes me sentir la teva veu, que la teva veu es dolça i la teva cara, bonica".

El meu estimat és par a mi, i jo per a ell. Ell m'ha dit: "Porta'm com un segell en el cor, com un segell en el braç, que l'amor és inflexible com la mort, la passió és forta com el país dels morts. Els seus dards són fletxes enceses, ardents com les flames. Ni els oceans no són capaços d'apagar l'amor, totes les fonts dels rius no podrien ofegar lo".

(Ct 2,8 10.14.16a;8,6-7a)

Reivindico

Gràcies. Moltes gràcies, Sr. Rodríguez. La seva excentricitat a l’hora d’escollir el cap del ministeri de Defensa ha estat un dels millors regals que hem rebut últimament. Potser és tracti d’una maniobra de distracció perquè tots plegats mirem cap un altre cantó. Ha estat original, com també ho va estar el Sr. González posant un català, alcalde del Cap i Casal, en el mateix ministeri sense haver fet el servei militar (recordo que anys mes tard va jurar bandera). Els moderns diuen que això que ha fet és un signe de normalitat. Doncs perfecte, però ..... ara ens toca reivindicar. Reivindico que les dones ens escoltin totes aquelles històries (de la “puta mili”) que es van negar en el seu moment a escoltar. Si es van lliurar de fer-la, d’això no es poden escapar. Reivindico treure la pols a aquelles paraules que tant “estimàvem” i que s’han vist arraconades pel temps, el progressisme i la modernitat, paraules tan riques en sonoritat com “bocacha apagallamas” o paraules que ens omplen de records com “imaginaria” o “fagina” o “bromuro”. Buf. Reivindico que es donin cursets obligatoris de reciclatge militar a dones progressistes i/o feministes, objectors de consciència, “excedentes de cupo”, inútils, i d’altres “nenazas”, que no van poder gaudir d’una formació castrense adequada. I tot això ho dic sense cap acritud. Respecto a la nova ministra i sé que de seguida s’ha posat a treballar (vol fer coincidir la desfilada del “Dia de las Fuerzas Armadas” amb la passarel·la Cibeles, entre d’altres iniciatives) i des d'aquest humil observatori l’hi desitjo molta sort.

Però em pregunto, ha de demanar el passi de “pernocta” per poder anar a dormir a casa ?

PD: M’ha arribat un esborrany de la primera estrofa del nou himne d’infanteria :

Amor guerrero, vibra nuestras voces
Y de amor patrio henchido el barrigón
Entonemos el himno sacrosanto
Del Deber, de la Patria y del Horror !!!!!

Lyric Collage

Transcripció d’una conversa agafada amb un scanner fa cosa més o menys d’un mes (s’està treballant per treure el soroll de fons i poder ser emesa amb uns mínims de qualitat). Es creu que ell és diu José i ella Carme.

Ell.- Yo y tú
Tú y yo
no dirás que no...
no dirás que no...
no dirás que no...

Ella.- La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mi me importa un bledo.

Ell.- Siempre me traiciona la razón
y me domina el corazón ….

Ella.- Venga, José, que las cosas no se hacen solas
Que pa` tenerla` hay que querer.

Ell.- y qué le voy a hacer,
si otra cosa en la vida
yo ya no sé hacer,
yo te juro que te adoro, pero...

Ella.- no no no...
no no no...

Ell.- no puedes escapar,
no te resistas nunca.

Ella.- Me pides más, más de lo que yo puedo dar

Ell.- Mal parece que solo me quedé
Y fue pura todita tu mentira
Que maldita mala suerte la mía
Que aquel día te encontré

Ella.- Tengo el presentimiento de que empieza la acción
Y las mujeres somos las de la intuición

Rodríguez

Ara, que aviat es faran públics els nomenaments del nou govern, us puc anunciar (sigueu discrets) que seré el “Director de la Agencia Española del Uso Racional de los Apellidos”. Aquest nomenament m’honora. La meva única missió serà vetllar pel correcte ús d’aquests mots que serveixen per anomenar-nos. Una de les primeres mesures que prendré serà la de perseguir fins el desmai als qui anomenem de forma incorrecta al nostre “Presidente del Gobierno”. Ja n’hi ha prou. En primera instància les sancions seran administratives, poden arribar a esser penals. No s’ha de canviar l’ús de les coses. Al pa, pa i al vi, vi. Les coses serveixen pel que serveixen i qui no en faci bon ús, que s’atengui a les conseqüències. Si no es posa fi a aquest desgavell, aviat la nostra comunicació serà impossible. El risc que correm és molt gran i les pèrdues poden ser incalculables, tant en l’apartat econòmic com social. Situacions tan ancestrals com quedar-se de “rodríguez” poden convertir-se amb “quedar-se de zapatero”, o sigui una situació que a priori sembla esperançadora pot convertir-se en sonsa i avorrida. Els detractors, que n’hi hauran, parlaran de “fets diferencials”, però estiguin tranquils que s’arbitraran unes polítiques encaminades, no a un simple canvi de l’ordre dels cognoms si no a una reassignació de cognoms, seguint la filosofia del govern, per tal que l’ample col·lectiu de “transcognomiants” tinguin reconeguts els seus drets. A tot això també es treballa amb la creació d’una comissió inter-ministerial, per coordinar el desplegament de les lleis, en la que hi seran representats Hisenda, Interior, Salut, Consum i Justícia (queda exclòs el ministeri de Defensa). Des d’aquí vull llençar una crida a la col·laboració de tota la ciutadania. En tota la meva carrera política sempre he tingut un principi : “No pensis què pot fer el govern per tu, si no què pots fer tu pel govern”.

Bombers (multimèdia)

Per els que opinen que val més una imatge que mil paraules ... aqui teniu el recurregut oficial.

Com es pot veure en la imatge, el meu rendiment al començament va ser alt, amb la posterior devallada, i la recuperació final. No es una evolució en funció del temps sino posicional.

I per ùltim, en aquesta primera experiència multimèdia ..... l'arribada o "On es Wally (Part 5324)"

Crec que ja no escriuré res més d'aquesta cursa, o no.

Aigua, water, eau, wasser, acqua, água, ύδωρ, bevattna, ura, agua

Veig que el Govern de la Generalitat no se'n surt. Miraré de posar el meu gra de sorra. Aquí van unes poques idees per aconseguir més aigua, si no és suficient, un altre dia aportaré solucions d’estalvi.

- Volen mes enginyers. Error. El que calen són centenars de saurins (en castellà “zahorí”) i recuperarem un vell ofici.

- El 80% del cos humà és aigua. Abans que ens matem per aconseguir-la, podríem liofilitzar cadàvers. Per cada 100 quilos, 80 litres. Altres avantatges, taüts i nínxols més petits, cremacions més sostenibles, etc, etc, etc.

- Noves tecnologies. Aprofitem la banda ampla per descarregar l’aigua d’internet. Com que és d’abast mundial la podrem portar d’on sigui. Agbar demandarà a “emule” i “ares”. Amb “wi-fi” hi veig algun problema.

- Vella recepta de l’àvia. Dues parts d’hidrogen i una d’oxigen. Sembla fàcil, no ?

- Un clàssic. Star Trek. Tele-transportació.

- Els del ram de l’aigua, poden ser la o una solució ?

- Flaquejar, començar a dubtar, a vacil·lar, en una empresa, en una creença, en una opinió, etc. (fer aigües).

Sort que aviat sentirem dir “It's raining men, Hallelujah it's raining men, Amen”. Encara que segur també sentim :

“Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.”

(Raimon, "Al meu país la pluja")

Vaig a fer una captació temporal d’aigua ….. de la nevera.

49:08 Pròleg

Dissabte, sopar de les "nenes del Thau" a Sant Cugat. A la tercera va la vençuda. No hi hauria d’anar. Menú : Coca d’escalivada, coca de bledes (de l’hortet ecològic) i tomàquet, rotllets "Ikea" (espècie de base de pizza, salmó marinat i mostassa, tot d’Ikea), amanida "xatonada", llomillo amb salsa de pomes i peres i per postres, milfulles amb fruita i "apfelstrudel". Tot regat amb un bon vi de la Rioja i per la sobretaula un ditet de whisky. Home, no es exactament el que recomanava l’organització (“En la mesura del possible, evita un sopar pesat la nit abans de la cursa”).

Arribem a casa a tres quarts de dues. Passejar al gos. Les dues. Busco el "meu" despertador. No el trobo. Miro el de la filla. Ui, que complicat. Al final agafo el de la dona, ja esta a l’hora, a les vuit. Preparo la roba, el xip, el braçalet del "calaix" de sortida i el reproductor d’mp3 per no molestar al matí. Em poso a llegir una mica (Mankell). A dos quarts tanco el llum. No és que tingui gaire son.

Beep, Beep, Beeeep. Miro el meu rellotge. Merda, dos quart de vuit. I no sona el de la tauleta. Es el de la meva filla, que estava a l’hora de sempre. M’aixeco, aconsegueixo tancar-lo (o no) i torno al llit. El dia no comença bé. No em torno a adormir o tinc aquesta sensació. A les vuit, sona el despertador, el bo. Intento apagar-lo i a final la dona l’agafa i el tanca. No volia molestar.

Segueixo les recomanacions (“Abans de la cursa, mantingues els teus hàbits alimentaris, no és recomanable experimentar amb la dieta”). Suc de taronja i quatre o cinc galetes. Em dutxo o no ? Estalviarem aigua. Tinc una estoneta, llegeixo un suplement. Em vesteixo, la dona ja volta per la casa, la Mireia encara dorm. Agafo la moto. Son les nou. He quedat a un quart a l’Arc de Triomf. Una mica mes avall de casa, veig a dos nois (amb la samarreta-dorsal) esperant l’autobús. Algú fa cas dels consells. Pel cami vaig trobant gent que també va a la cursa i si no hi van, que fan pel carrer un diumenge a aquesta hora ?.

49:08 La cursa

Aparco, em desfaig de les peces extres, pantalons de xandall, dessuadora i talla vents. Ens trobem mes o menys a l’hora amb l’Àlex. Escalfem una mica no fos cas que comencéssim cansats. Uns pocs estiraments. Ja, nerviosos per la munió de gent que hi ha, marxem cap el lloc de la sortida. Ens desitgem sort, i cada un al seu calaix (ell corre molt mes que jo). Encara queda molta estona. Tothom fa veure que escalfa. De fet ens movem una mica per fer passar el temps. Quan resten deu minuts, els calaixos desapareixen i tothom queda mes o menys barrejat.

Quatre fileres mes endavant veig un conegut, em fa senyes per acostar-me. Em presenta al seu company. No recordo ni nom ni cognom. Pregunto quin temps volen fer. La resposta es "una mica per sota del que fem a la carretera de les aigües". Traduït a temps uns 50. Poden ser una referència. Un porta gorra. Els "speakers" o animadors criden per la megafonia. S’acosta el moment de la sortida. Sona "Highway to Hell". Serà una premonició ?. M’anima. Un minut abans surten els corredors que van en cadira de rodes.

Compte enrere. Triguem uns 50 segons en passar la línia de sortida. Els primers kms. son molt incomodes. Pla de Palau. Hi ha molta gent. Et dona la sensació de que sempre vas el davant d’algú que va més a poc a poc i a sobre es difícil avançar-lo. Colom. Primera corba. Mes cops. Crec que ja em passat el primer km. Vaig massa rapit. Cantonada Drassanes-Paral·lel. Segona corba. S’estreny una mica. Algun cop mes. Algú diu perdó de tant en tant. Kilòmetre dos. Continuo anant massa rapit. Ho pagaré. Carrer Vilamarí. Torcem a la dreta, un altre cop a la dreta i dos a l’esquerra. Ja estem a la Gran Via. Algun cronòmetre “oficial” no funciona. Cap el cinc, aigua i beguda isotònica. No se veure corrents. Glopejo. Llenço mitja ampolla. Hi ha sequera. Davant del Coliseum, cantó mar veig a lAnna i a la Mireia. Crits d’ànims.

Tinc mocs. Escopir sense tocar el del davant, costa. Començo a buscar en la llunyania els marcadors quilomètrics. Sembla que tot passa molt a poc a poc, excepte els que em passen. Dona la sensació de que tothom m’avança. Segueixo amb una mitja constant. Em passa la llebre dels 45 minuts. El segueixen uns quants. Miro als espectadors i em pregunto que coi hi fan. Crec que hi ha mes d’un despistat.

Carrer Sardenya, avall, girem a la dreta, per Ausiàs Marc, camí de Passeig de Sant Joan i Arc de Triomf. Ja ho deia, començo a estar cansat. Lluís perquè no et cuides més !!!. Ronda de Sant Pere. Urquinaona. Què o qui era “Urquinaona” (serà aquest ? http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0068637 ). Àmim, que aviat arriba la baixada i el punt mes bell Si anés el primer no veuria la catifa de gent, que es veu dalt de tot de la Via Laietana, amb quasi tots amb la mateixa samarreta. Semblava un riu immens de roselles. He de donar les gracies als milers que anaven al davant per oferir-me aquest espectacle, els primers segur que no ho han vist. Els de la Creu Roja que van en bici, em destorben.

Passeig de Colom. Ja no queda res. Canvi de ritme. Ja veig l’arc d’arribada. Se que no es el primer. Arribo. 49:08.

49:08 Epíleg

Camino. Estossego. Estic xop de suor. Tanco l’mp3. No recordo cap cançó del recorregut. Cerco allà on l’organització et dona quelcom per veure. Trobo el meu passadís (xip propi). A la bossa hi ha un Gatorade i una ampolla de quart d’aigua. El Gatorade no dura res. Em trobo l’Àlex. Ha volat (43:55). “Que cabrón”. Ens felicitem. Passen coneguts. Salutacions, preguntes i alguna decepció. El que tenia que ser la referència, el de la gorra, que es avi, si avi, ha fet 48:36. Perquè no l’has seguit, “listillo” ?. L’aigua desapareix d’un glop. Arriben les famílies. Mes felicitacions. Algú proposa la següent cursa. Buf. He fet una mica més de dos minuts menys que l’any passat. Es una cursa de 10 kms, no la “Marathon des Sables”. He trigat mes del doble en escriure això que en córrer la cursa. Ara no sé a on m’ho he passat millor.

Agraïments :

- Els meus mugrons i jo agraïm a l’empresa Convatec el seu material. Gracies Nacho.

- A tots els que heu arribat al final de la cursa, darrera meu.

- A tots els que heu arribat al final d’aquesta historia.

Croquetes

Quasi, quasi, sense voler, diumenge, vaig estar a l’alçada del Ferran Adrià. M’explicaré. Tinc un “pernilet” (sic) que esta a les acaballes i ja fa de mal tallar. Per aprofitar aquells trossos tan difícils, vaig decidir fer croquetes. Feia anys i panys que no en feia. I es va notar. Després de tallar la quantitat que vaig creure oportuna, vaig rescatar un petit electrodomèstic que feia molt, molt temps que no feia servir : la picadora “Moulinex”. I vaig tenir sort, funcionava!!!!!. Bé, un cop esmicolat el pernil, vaig començar a fer la beixamel tot i traient el cap de la cuina per veure la cursa de MotoGp. La faig “a la meva manera”, una mica d’oli, farina i llet , i ..... alguna cosa mes. Em va sortir lligada, vaig barrejar-ho amb el pernil picat, i a reposar.

Ja ben entrada la tarda, vaig començar a donar forma a les croquetes i em vaig adonar que estava molt a prop del reputat cuiner, ja que la massa sense arribar a ser liquida, diguem que era massa “dúctil i mal·leable”. Vaig fer el que vaig poder per que quedessin formes al mes semblant a croquetes i les vaig deixar llestes per fregir. Després de la fregida, de forma, van quedar un trenta per cent acceptable, la resta, a mig camí entre la “esferificació” i la famosa “croqueta líquida”. Diuen que dels errors s’aprèn. El problema es no saber si l’error es cometre diferents equivocacions en l’elaboració o l’error esta en posar-s’hi a fer-les.

Tenien bon gust, però.