Passada una estona, que per la sanitat pública devia ser una eternitat i per la privada un no res, un jove amb bata (sanitària, no de boatiné) entrà i digué el seu nom, amb interrogant al final. S’aixecà i el seguí. Entraren en un despatx i el va fer asseure en una poltrona, envoltat d'unes quantes andròmines. Va explicar que ell, primer li faria unes proves i després parlaria amb l'oculista. Van començar les proves. Primer a pèl. Fins al tercer o quart rengló, llegia be les lletres. A partir d'aquell moment tot, tot va canviar. Li posaren unes ulleres “estrafolàries” en les quals el noi anava canviant les lents. En el primer canvi no passà res. En el segon, tampoc. En el tercer, amb el moviment de lliscament del tamboret, els genolls toparen. El pacient encara estava concentrat amb les lletres. S'equivocava sovint, però més per la seva obsessió de relacionar-les que no pas per llegir-les correctament. Anava notant contacte de cames, però tampoc hi feia gaire cas. Encara llegia, vés a saber què. Una de les combinacions fóra USAP. Això el distragué de la seva paranoia, i notà que el genoll del tècnic optometrista ja no topava amb el seu, sinó que topava cada cop més centrat. En aquell moment li digué: ara li posaré unes gotes que ..... Ell, el pacient, s'espantà. A banda de veure-hi molt menys, tot continuà. Ara el genoll ja havia arribat a destí. i el tècnic “optoquetascregut” seguia. El pacient, que dubtà per un moment de ser anglès, ja no sabia què llegia. Un cop, li va semblar llegir PORC, però llegí GLUP. La revisió va acabar.
El feren passar amb l'oculista. No recorda què li digué, ho suposà quan amb les ulleres de cul de got, no s'hi veia tres dalt d'un burro. En sortir, confós ell, no sabia si el sacrificat era ell (un altre cop el burro, aquest cop al davant) o era la feina de tècnic “optofregador”. Dies més tard, parlant amb el seu terapeuta argentí, s'esglaià.
