Tenia previst publicar un post intentant transmetre l’emoció viscuda durant el partit. He trigat tant, perquè el tema era (i es) complicat, i l’Isaac (altrament conegut com “de bíblic nom”), m’ha alleugerit la feina amb una composició visual i auditiva que ens transporta allà on érem i s’ens torna a posar “gallina de piel”. Qui no tingui temps que no ho miri, es necessita tranquil•litat, abaixar les fonts lumíniques externes, apujar el volum i gaudir.
Aquest humil servidor de tots vostès, s’ha fet ressò del clamor popular de l’entorn barcelonista i deixa constància d’aquest tall, que també forma part de la banda sonora del nostre viatge. Hauria estat millor posar el vídeo, però llavors no formaria part de la sèrie. Uala, que ho gaudiu.
Ara ja tocaria parlar del partit, però ho farem durar una mica més. Un altre de les cançons que sonaren en el Punto va ser Viva la vida de Coldplay. Els meus fills diuen que ja “ralla” de tant sentir-la. Be, els hi farem cas per un cop a la vida i deixarem caure aquesta altre, Moving de Macaco. Per relacionar-la amb el viatge, només cal llegir la lletra, “Moving, all the people moving, one move for just one dream”. Doncs això varem fer i el somni aconseguirem.
La ley universal de la locomoción no puede fallar en este momento... Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream Tiempos de pequeños movimientos, movimientos en reacción Una gota junto a otra hace oleajes, luego mares... océanos Nunca una ley fue tan simple y clara: acción, reacción... repercusión Murmullos se unen forman gritos, juntos somos evolución Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream
Escucha la llamada de Mama Tierra, cuna de la creación Su palabra es nuestra palabra, su quejio nuestra voz Si en lo pequeño está la fuerza, si hacia lo simple anda la destreza Volver al origen no es retroceder, quizás sea andar hacia el saber Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream This is the Life fest under your feet (x2) Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream
Després de la breu visita a la Ciutat del Vaticà, anem cap el punt de concentració blaugrana, i en el camí, algú, i no miro a “dingú”, comença a cantar el “ser del Barça es, el millor....”. Sorprenentment, els cotxes i motos que passen a prop nostre fan sonar els clàxons. Els romans estan amb nosaltres. En arribar, una mica massa d’hora decidim fer “un coca-cola” i alguna cosa més. La llei seca, als voltants de l’estació de Cipro, funciona. Desprès d’aquest petit refresc anem a agafar “l’utubus”. El desplegament policial, d’exagerat que es, em sembla ridícul. Es munta un convoy de quatre o cinc autobusos municipals amb dues furgonetes dels “caravinieri” al davant i darrera de cada bus i motoristes amb la sirena a tot volum obrint i tancant la comitiva. Els tres quilometres de trajecte son oberts. Cap semàfor. Uns dos quilòmetres al voltant de l’estadi està prohibit aparcar. Semblaríem terroristes, vist des de fora, per sort tenim un vídeo que demostra la gresca que varem fer.
Ens van deixar mes o menys a un quilòmetre de l’estadi. Molta policia, massa. Enfilem cap allà. Passem una primera porta, amb una seguretat mes aviat minsa, i ens dirigim cap a la nostra porta, a la “corva sur”. La cua en aquest punt es més llarga. Aquí ens fan ensenyar dos cops l’entrada junt amb el DNI. Al final ha resultat que si, que tenen els noms, però ningú els comprova, al menys no ho veiem. Després d’aquesta porta hi ha policia que revisa bosses, però ho fa aleatòriament. Ja som dins, del recinte.
I ara, que ja som casi dins, em permetran els senyors lectors la llicència de posar els versos que va escriure Josep Mª de Segarra per l’inaguració del Camp Nou.
Oh ciutat meva que la vida em prens -i ets més meva i menys meva cada dia.- avui, amb blau sofert i amb grana intens, estàs pintant tot l'aire d'alegria.
S'obren les portes de l'estadi inmens, fet a l'amplada que el teu cor volia, i el que és fill teu i el que no, ho és, sorprens amb l'aplom de la teva senyoria.
Avui de roig de sang i blau de mar vesteixes l'arrogància muscular que excita i embriaga i abraona;
i avui aixó que és glòria i febre i crit, només té un sol amor i un sol sentit i una sola paraula: BARCELONA!
Dins la banda sonora del viatge, havíem d’haver inclòs una cançó dels “Pep Show Boys”. D’aquest grup, mes que cançons el que cal es veure els seus vídeos. Un altra de les joies amb el que el Marc ens va regalar, va ser aquesta “Hidromiel”, que canta Tonino Carotone. Tots pensareu, quina bona tria, posar música del país que es visita. Doncs no, el senyor aquest es de Burgos i el seu DNI diu que es diu Antonio de la Cuesta. La part italiana del pseudònim l’hi ve perquè va fugir a Itàlia amb una colla d’insubmisos per no fer la mili. Ara crec que ha arrelat a Barcelona.
HIDROMIEL HIDROMIEL HIDROMIEL HIDROMIEL CAPRICHOSA INSPIRACION CUANDO BAILAN LUMINOSAS SUS ESTRELLAS EN MI CORAZON HIDROMIEL HIDROMIEL VOY ASIMILANDO EL NECTAR DESDE UN VASO SE DESBORDA Y SALE UNA CANCION DE AGUA Y DE MIEL AZUCAR Y ALCOHOL DE NOCHE Y DIA SANTA MELODIA HIDROMEL HIDROMIEL HIDROMIEL COMO BUEN APERITIVO GENEROSO Y DIGESTIVO DE TOMAR ENTRE COMIDAS NUNCA ES CONTRAINDICATIVA SIENTA BIEN SIENTA BIEN LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI HIDROMIEL LO BEBIAN LOS FENICIOS LOS CELTAS Y LOS EGIPCIOS. YO QUE VENGO DE PAMPLONA Y LA BEBO EN BARCELONA UNO DE MIS TANTOS VICIOS QUE ME PONE A CIEN LA HE BEBIDO EN SAN FERMIN DE LA BOTA DE TOÑIN CASI COMO EL PACHARAN DE LA HIDROMIEL YO SOY FAN LO QUE BEBEN LOS BANDIDOS MARINEROS Y TONINOS FERMENTADO Y DESTILADO SACROSANTO BEBEDIZO LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI HIDROMIEL HIDROMIEL HIDROMIEL...
Dimecres 27, després de dinar. Com que estem a quatre passes de Ciutat del Vaticà ens hi acostem. Es comença a veure molta gent del Barça. Fem unes quantes fotos (massa potser?) i l’Isaac insisteix en entrar a la basílica de Sant Pere. A mi, tot aquell luxe em posa de mala llet però hi accedeixo. El control de seguretat (raig-x) es bastant feble. Fem la visita, Pietat de Miquel Angel inclosa i sortim. I ja que hi som.... algú decideix pujar a la “cupola”. Per la mòdica diferència de 3 € pugem a peu. 537 graons de no res. Arribar suat es poc. A la part final, on toques les parets per l’estretor del camí, sembla que llisquis. Quants cops devia pujar Miquel Angel? La vista paga la pena. Mes fotos. Baixem, fent el mateix nombre d’esgraons. Tornem a estar entre les columnates de Bernini i “más de lo mismo”. S’apropa l’hora del partit. Suem i fem cap al punt de concentració, que està a sobre de l’estació del metro de Cipro.
Hem dormit tota la nit. Estàvem tant cansats que no ens quedava esma ni per roncar. Som campions. Dutxes i sortim de l’alberg. Prenem la magre “prima colazione” a un bar a prop. Preparem una petita ruta perquè els neòfits amb Roma prenguin un tast. Castello de Sant Angelo. Piazza Navona. Panteó. Parlament (no estava previst però hi passem). Columna Trajana. Fontana di Trevi. Piazza Venezia Monument a Vittorio Manuel. Foro. Coliseum. Arco di Costantino. Monte Palatino. Circo Massimo. Boca de la veritá. Isola Tiberina per acabar al Trastevere. Tot a peu, a ritme lleugeret (per cert, teníem el transport municipal gratuït). Incidències fotogràfiques: costa molt fer la foto de la Fontana di Trevi reflectida a les ulleres del Marc i algú fa una foto panoràmica tallant les cames dels “actors”. Imperdonable. Causa sensació el Panteó. A dalt de tot del Coliseum hi ha els “vigili di foco”. El monument ja te una edat. A la via del Foro Imperiali estan preparant l’arribada del Giro. Encara es veu gent del Barça i molts amb la samarreta. Esperem que no duguessin la que portaven ahir. Per ser un tast romà crec que ja n’hi ha prou. Prop del Parlament hem pres un gelat a la “millor gelateria del mon”. Anem a dinar, que es fa tard.
No se perquè hi era aquesta cançó dins d’un dels cd’s gravats per el viatge. Era una concessió a l’experiència, per dir-ho elegantment? Quan va sortir aquesta cançó jo tenia quinze anys i la resta .... no existia. Aquell any va ser l’any del famós 0-5 del Barça de Cruyff al Bernabéu. El títol de la cançó diu “Dreamer”, somiador. Érem uns somiadors. Teníem un somni.
Dreamer, you know you are a dreamer Well can you put your hands in your head, OH NO!! I said dreamer, you're nothing but a dreamer Well can you put your hands in your head, OH NO!! I said..."Faaaaar out, What a day, a year, a laugh it is" Yoooou know, Well you know you had it comin' to you, Now there's not a lot I can do
Dreamer, you stupid little dreamer So now you put your head in your hands, OH NO!! I said... Faaaar out, What a day, a year, a laugh it is Yooou know, Well you know you had it comin' to you, Now there's not a lot I can do.
Well work it out someday
If I could see something You can see anything you want boy If I could be someone You can be anyone, celebrate boy. If I could do something Well you can do something, If I could do anything Well can you do something out of this world?
Take a dream on a Sunday Take a life, take a holiday Take a lie, take a dreamer dream, dream, dream, dream, dream aloooooooooong...
Dreamer, you know you are a dreamer Well can you put your hands in your head, OH NO!! I said dreamer, you're nothing but a dreamer Well can you put your hands in your head, OH NO!! OH NO!
He passat mala nit. Ha fet molta calor. El queixal també ha fet de les seves i a sobre el Marc, com si plogués. Ha engegat lo putu ventilador. Marc: i van tres. Ens llavem a 2/4 de set, dutxa (sessió d’escuma per alguns) i esmorzar “continental” prou abundant.
Carretera i “manta”. Costa sortir de Treviso. Enfilem l’autopista que en teoria no hem de deixar en cap moment fins arribar a Roma. Uns 560 quilòmetres per davant. Condueixo. La regió del Veneto per on passem em sorprèn per la seva planaria, es exagerada. Cauen quatre gotes, ni una més ni una menys. En la primera cruïlla important d’autopistes la caguem, crec que era a Padova, en comptes d’anar cap a Ferrara-Bolonya hem tirat cap a Vicenza-Verona. No costa gaire rectificar. A la segona cruïlla important tornem a cagarla. Aquests italians no es que siguin un primor posant rètols a les autopistes. Una sola indicació que la veus quan ja has passat. En comptes d’anar cap a Florència tirem cap Modena-Parma-Piacenza. Tot això a Bolonya. Té a veure el famós pla amb perdre’s? El tram entre Bolonya i Florència es una mica antipàtic, muntanyes, túnels, ponts i molts camions. Quan portem uns 310 quilòmetres, fem una paradeta, gasoil, aigua i canvi de pilot.
L’Isaac ens porta fins a Roma per “l’Autostrada del Sole” (A1), i a sobre no es confon cap cop (tampoc hi havia cap lloc per equivocar-se). Arribem al peatge i hi ha control de “carabinieri”. El germà del Marc ens ho havia dit. Abans de pagar, s’apropa un poli d’aquests i ens pregunta si anem a l’estadi olímpic. Ens diu que ens aturem més enllà per “inspeccioni”. Sortim del peatge i l’Isaac es fa l’orni i passa de llarg. Un risc innecessari, però surt be. No portàvem res que amagar. Seguint les indicacions de l’Stefy, el nostre “contacte” romà, agafem la “Circumvallazione Settentrionale” cap a la sortida 6. Crec que només descobrim la 9. Sortim allà on podem i curiosament, després de passar un pont imponent arribem molt a prop de l’estadi. No era el millor camí però es compleix allò de que “tots els camins porten a Roma”. Tornem a creuar un altre pont i just al davant tornem a veure l’estadi. I tot això presidit per un monòlit on diu “Mussolini”. Unes ziga-zages per Roma ens duen a l’alberg, a la “Via Cola di Rienzo”, on tenim “reservat” el dormir. Deixem (be, deixen) el cotxe en un pàrquing i fem el check-in. L’alberg aquests, es un pis, cinquè, grandiós, que està mig en obres, per dins. No em posen problemes als meus tendres 35 anys. Deixem les coses i sortim a dinar, que ja es tard, vora les tres de la tarda. Anem a un pizzeria, (estrany, oi?) i dinem unes pizzes amb una mica de vinet i una “cerveceta”. La llei seca deu ser per altri, si seus i dines es veu que no. El partit es a ¾ de nou. Partit ? Quin partit?
Han passat 24 hores i estem acabant de dinar en una terrassa del Trastevere, al Carlo Menta de la Piazza Giuditta Tavani Arquati. Avui hem fet menú. El segon plat, a banda de la torradeta d’entrant, (polo, ossobuco i no sé que més) era fluixet, la pasta, no. Hem de tornar a l’alberg per agafar les bosses i sortir “volant” cap a Treviso. No tenim gaire temps. Condueix el Marc, per Roma, com si fos un romà, o pitjor. A cada cantonada deixa anar allò del “tonto de la ciento veinticinco!!!”. No és ni el Marc Roma ni “es Roma Pou”, es tant sols el Markus. En un tres i no res sortim de Roma i ja tornem a estar a “l’autostrada”, fent el camí invers. Mentre alguns dormen ell va fent camí a una velocitat... com ho diria... alteta. Deixa el cotxe escurat de gasoil. En la maniobra de repostatge, em poso jo al volant i a una velocitat mes assenyada, enfilem cap a l’aeroport. El Marc es posa a dormir fins que el fre del cotxe el desperta (ai aquests frens). Deuen quedar uns 250 quilòmetres, que passen sense gaires entrebancs, excepte un moment que ens dona la sensació d’estar perduts. El Veneto continua sent molt pla. Un cop a Treviso, seguint dues indicacions, arribem a l’aeroport. El dia abans ens va semblar (i ho va ser) etern sortir d’aquesta ciutat. Posem la mòdica xifra de 5 eurus de gasoil (“somos unos miserables” dit amb certa entonació), per “complir” amb el rent-a-car i deixem el cotxe al parquing. A deu Punto (i no d’inflexió).
Cultureta: Cola di Rienzo o Nicola Gabrini fou un polític italià del 1300 i escaig, tribú del poble romà i que proclamà a Roma una nova forma de govern inspirada en la República romana i que es digué “En bon Estat”.
Curiós el títol de la cançó: “Juerga catalana”. “Juerga” es un mot castellà, probablement es tracta d’un andalusisme. Serà el mestissatge? En tot cas, es tracta d’una cançó políticament incorrecte, si, ho havia de dir, encara que té molta marxa i el seu autor es d’aquells que a casa mai ens ha fet gràcia, però els fets son els fets i aquesta cançó forma part del nostre particular viatge. Avís per “listillos”. Si algú ens hagués vist, podria assegurar que érem un grup d’abstemis.
Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç. Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Fa tres dies que no dormo, quatre o cinc no m'en recordo, em vaig trobar al Quimet a Isona, vens ara a fer-ne una copa? que m'en vull anar a dormir d'hora, la seva xicota ens mana: aneu a tirar la basura, dins el cubell de la plaça, però en Quimet agafa el cotxe, rumbo a un poble de Segur, i vuit o nou o deu cubates, i a un garitu que hi ha al centro, quan ja estàvem mig borratxos, vam dir anem-n'hi a fer curves, fes-te un porro més enllà, ja que estàvem per Pallars, vam anar a sota a comprar, loteria Ca La Bruja, per poder seguir la juerga fins Nadal. I després cap a Puigcerdà, i allà dalt de la muntanya, vam parar a fer una pixada, però vam veure com florien, bolets a les cagades, i aquests son bolets d'aquells, que me fan girar el cervell, i ens em vam menjar uns dos-cents puja al cotxe i a Cerdanya, tornem-ne cap a la Seu d'Urgell, yuhuuu!!
Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç. Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Si no es fan gaires barrejes, els bolets no pujen gaire, però amb uns porros y uns cubates y un parell o tres de ratlles, pujen que es una passada, i en comptes de tornar a casa, vam xuparnos la Collada de Tosses d'una tirada, i no se com vam parar a Berga, i vam conèixer dues nenes, i a Puig Reig ens vam fer uns whiskys, i després vam pillar uns éxatsis, per fer-nos a les titis, una treballava al super, l'altre tenia molt vici, i un polvet vora del riu, i la lluna que ens somriu, i jo sóc un gran fan del sexe, això es perfecte, tias buenas, mucha droga, dale fuerte! qué feliç! cagüen la puta i aquest cop he estat de suerte, que resabia es la natura, que ens crea i tambe ens ajunta, l'un per l'altre això no para nooo!!
Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç. Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Adios muy buenas! amiguetes... marxem cap a Vic per feina, i al casino uns bons cubates, vaig vomitar a la façana, de la Casa Tarradellas, ja tornavem des de Vic, i a la rotonda d'Hostalric, ens va parar la policia, puto control d'alcholèmia, verge santa quina angúnia, però en Quimet treu la pistola, i tirant tiros als pitufos, jo me cagüen els controls, i aviso als mossos d'escuadra, que no me toquin mes els ous!! Collons Quimet que fort que vaas! t'has cargat tres policies, em sembla que t'has passat! cagant osties cap a Breda, para al bar, pillem benzina, i una mica d'heroína, ni hi ha res com el cavall, per tirar el susto cap avall. ja una mica mes calmats, vam robar, per si de cas, un altre cotxe per fugir, vam canviar el golf GTI, per un Mercedes, JODETEEE
Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç. Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Reconec que vam fer voltes, per arribar a Barcelona, que boniques son les platges de Girona! des de Blanes fins a Tossa i Cadaqués, i un vell pescador ens diguè, que ens va veure per Lloret, però si he de ser sincer, jo no m'en recordo de res, vols dir que crec que va estar molt bé, de Sant Pol fins a la Mina, hi ha un camí secret que et porta, directe cap a la gloria. de la Rambla al Kentucky, passa per la plaça del Tripi... vés-te'n al Harlem i al Glaciar, i després cap al Sidecar, del Jamboree al Luz de Gas, no es gran cosa la ciutat, cada cop està mes sosa, i aquest cony de Barcelona, em sembla cada cop mes, com un poble de mala mort.
Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç. Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Anem-nos'en de la capital, anem-nos'en que se'ns fa tard, fotent corbes pel Garraf, i amb les motos que em robat, sense faros i borratxos, collons quin cego que portem, collons que bé que ens ho passem, com el Vallès no hi ha res, excepte el vi del Penedès, un Martini a Vilafranca, visca el Barça i Vilanova, de Reus cap a Tarragona, se'ns acaba Catalunya, doncs tornem cap a Tortosa, que bonic que es prendre el sol! i rere la xemeneia de la nuclear d'Ascó, jo soc d'un racó del món, que la putejat tothom, ja estic fart de veure el món, em va dir el Quimet tot must, Catalunya ha crescut molt, es el país mes gran del mon, però el meu poble es el millor, vull tornar-me amb els meus porcs, va arribar el moment solemne, jo em sincero, ell es sincera, no som res Quimet, de veres, va tornem cap a caseta.
Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç. Bona nit. molt bona nit m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Sempre hi ha un moment de juerga, que un es mira després pensa, el perquè de l'existència, va deixa`t de tantes hòsties, t'has passat de cocaïna!, i vam tornar cap a Vallclara, a la piscina fem un cubata, i esmorzar a la Panadella, després per frenar la resaca, dos gintònics a Igualada, tothom sap que a Montserrat, que es on viu la Moreneta, i als nens de l'Escolania, que els vesteixen amb faldilles, i els confons amb una tia, i del cego que portàvem, ja casi que ens els follàvem, menos mal gràcies al bisbe, no toqueu la criatura, que es un noi no es una tia, cagüen déu, cagüen el bisbe, que ens està axafant la festa, Catalunya quina merda!, Cervera, Agramunt, Artesa, i per fi vam arribar a Isona, vam anar a tirar la basura, al cubell de la plaça, i després vam tornar a casa, no ha estat mal, Quimet, la juerga, aquesta juerga catalana!!...
A 2/4 de dues del dia 29 de maig, pujo el cotxe a la vorera, just al davant de casa de l’Isaac. Ens acomiadem. De Girona aquí hem escoltat una mica la radio, per saber quelcom de la rua però ens hem assabentat més de coses de l’etern rival que no pas del Barça. Bob Dylan i el seu Modern Times han acabat el trajecte.
Quan hem aterrat a Girona, el passatge ha aplaudit. Jo he començat amb un Oeeee Oeeee Barça Oeeee i s’han afegit uns quants. L’hostessa s’ha acomiadat amb un “Forza Barça”. La companyia s’hauria de dir Rallant Air. No paren de xerrar. Que si les begudes, que si la botiga, que si la comparativa de preus dels perfums, que si el “rasca-rasca”. Un esgotament. Arribem amb molt retard perquè l’avió que ens ha dut ha arribat tard. Hem mal sopat, a corre cuita, a l’aeroport de Treviso unes pizzes margarita i unes amanides de “tonno” i l’espera s’ens ha fet llarga. Al control fan llençar un pot de xampú de l’Isaac i escorcollen, i de quina manera, al Marc.
Tot comença a 2/4 de 5 de la tarda. Dimarts 26 de Maig. El Marc passa per casa. Marxem cap a Sant Fost. Arribem a l’hora. Salutacions. Tenim temps de fer un cafè. L’Isaac te problemes amb l’elecció del calçat. Saludem el Joel que dorm plàcidament. Acomiadaments. Enfilem l’autopista camí a l’aeroport de Girona. Sense incidents remarcables. Puc veure un radar mòbil en una zona en obres. A banda jugar amb les pilotes de goma, saben amagar aquestes andròmines els “pitufus”. En el trajecte ja hem tastat una mica la banda sonora del viatge.
Aparquem i anem cap a l’edifici de la terminal. Com que venim facturats d’origen anem directes als controls de seguretat. Cada dia m’emprenya més treure’m el cinturó. Passem tots sense problemes, excepte el Marc, que ha de deixar una ampolla de xampú. Anem a una terrasseta que te l’aeroport i ens prenem quelcom. Fem “bote”. No es veu gaire gent disfressada del Barça, de fet, nosaltres no hi anem, tant sols la meva gorra ens pot delatar.
Viatgem amb Ryanair. El sistema de seients es “maricón el último”. Tenim una sort relativa i viatgem juntets. Em dona la sensació que en el enlairament no anem a màxima potencia, perquè triga massa. Serà tema de les “low cost”. L’avió, per dins es com un taxi, groc i blau marí molt pujat i tot molt auster, fins i tot les instruccions de seguretat estan enganxades en un plafó de plàstic darrera de cada seient. L’espai es reduït però la durada del viatge el fa portable. Uns miren El Periódico, d’altres un llibre d’aventures catalanes als vuit mils i jo faig uns quants sudokus. El Marc escolta música, el cronista també. De sobte ens manen apagar la música i posar-nos els cinturons. Ui, Ui, Ui... Que anem a aterrar. Uf. Arribem a Treviso 20 minuts abans de l’hora prevista. Després d’aterrar i quan l’avió gira cap a la terminal, molta gent de l’avió aplaudeix. ¿No es refien del pilot? Com diria aquell, un aeroport de joguina. Anem cap el mostrador de cotxes de lloguer i fem els tràmits (algú els fa). Ens falta un paper, que ens deixa enviar-li per email més endavant. Grazie.
Sortim cap a agafar el cotxe i rebem un cop de calor bastant important. Fa molta calor. Hi ha mosquits. Trobem el cotxe i intentem seguir les indicacions que ens han donat a l’oficina de turisme per arribar al Bed&Breakfast. Només fem una maniobra rectificatòria i aconseguim arribar. Check-in i distribució de cambres. La família per un costat i la resta per l’altre. Un cop aparcat el Fiat Punto, sortim cap al centre històric de Treviso a sopar. Aquí les cuines dels restaurants i/o “trattories” tanquen d’hora, però els forns de les pizzeries no. La ciutat te molt bona pinta, com a mínim la part encerclada de muralles. Sopem amb una suada monstruosa. Continua fent molta calor. Aprenem la primera lliçó d’italià. “Frizante” no vol dir freda, vol dir “amb gas”. Sopem amb una mica de vi i... aigua amb gas. Les pizzes molt bones i grosses. Amarguem l’estona a l’Eric amb els problemes de la feina. Les postres les comprem a una gelateria i ens les prenem a les escales de l’antic palau de Justícia (el nou, està just al davant d’on dormim). Passejadeta del poble/ciutat. Passem per una botiga de Benetton. Fotos nocturnes i cap al llit. Son 2/4 de dues de la nit. I continua fent molta calor.
Poc s’imaginava Georg Friedrich Händel que la seva peça "Zadok the Priest" que pertany als Himnes de la Coronació (Coronation Anthems) serviria com a himne d’una cosa per alguns tant vulgar com una competició de futbol. Curiosament els va composar per la coronació del rei Jordi II de Gran Bretanya al 1727. Oh, un 27 i oh, oh, oh un 72!!!. Aquí esta l’obra original. Crec que es mereix ser escoltada.
Després va ser prostituïda per un tal Britten per encàrrec de la UEFA i li va posar una lletra amb trossets de les seves llengües oficials. Sentir la versió italianitzada d’Andrea Bocelli, a on tant sols podíem entendre “Campioni, Campioni” va ser … Esperàvem veure com la pilota del cercle central era mantejada, però no va ocórrer això. Un cop acabat el partit la van posar per megafonia i varem cridar el que les nostres maltractades cordes vocals ens van deixar: “The Champions, The Champions".
Ce sont les meilleurs équipes, Sie sind die allerbesten Mannschaften The main event.
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.
Une grande réunion Eine grosse sportliche Veranstaltung The main event.
Ils sont les meilleurs Sie sind die besten These are the champions.
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions. Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.
