Wolke Neun

Desprès de la experiència viscuda dijous passat he hagut d’anar al terapeuta.

- L’altre dia vaig anar al cinema -l’hi dic.
- Ah, i?
- Varem veure una que no anàvem a veure. “En el séptimo cielo”-i com volia causar-li impressió vaig dir- Wolke Neun. en versió original.
- Oh, sap alemany?
- Be, no.... però crec que parlaven amb accent de la ex RDA i això em va dificultar entendre quelcom.
- Ah
- Una film complicat. Començant per el títol. En alemany i també amb anglès i ha un nou, però en castellà un set, i allà en diuen núvols i aquí cel, però clar, jo tradueixo literalment. Però el millor títol podria haver estat “En el séptimo piso”. Només feien que pujar escales.
- I de que anava?
- Uf, complicat
- Doncs comenci.
- Una dona comet infidelitat vers al seu marit.
- Típic argument. Encara que vist des d’una òptica tradicional, ha pensat per un moment que la primera infidelitat la comet amb ella mateixa?
- Be, no se en que pensava ella, però es defensa dient que no ho buscava, que va passar.
- Fins aquí tot normal.
- Normal, normal no. Crec que hi ha molta gent que busca i no troba. I a sobre eren de la tercera edat i fins i tot algun de la quarta.
- Oh!
- I també hi havien escenes de sexe.
- Sexe implícit?
- No, no. Sexe explícit i molt i molt explícit.
- I això el va incomodar?
- Home....
- Si?
- Diguem que no estic acostumat.
- Al sexe?
- No, home no. Al sexe amb gent d’aquella edat –dic amb un to una mica enprenyat.
- Ah
- Fins i tot, hi havia una senyora que es masturbava a la banyera.
- I l’hi va trasbalsar aquest fet?
- El fet no. El lloc, evidentment. Quan jo anava al cole, als jesuïtes, un dia ens van passar un curt d’una masturbació femenina. Jo no sabia de que anava fins passats uns dies. Era molt innocent, llavors.
- I que més.
- Be, també es parlava de rutina i monotonia Més que parlar-se es veia.
- Segueixi.
- I també sortia una filla que riu amb la infidelitat de sa mare i que després s’emprenya amb ella quan l’hi diu al seu marit.
- O sigui, que ella l’hi diu, al marit
- Si, i ell no s’ho agafa gaire be.
- I vostè, com s’ho agafaria –em preguntà amb veu greu.
- Difícil dir-ho. Trenta anys son molts vivint junts... I així, de cop i volta, com qui no vol la cosa... Potser diria allò de que “mentre no em costi diners”. Es fotut, si. Potser diria: “La mala puta es sincera”, no se.
- Va passar una bona estona?
- Vaig patir.
- Veia al seus pares en aquelles situacions?
- Afortunadament son morts. I mirar enrere per allò no se si em cal.
- O sigui, per aclarir-me –digué- El còctel de tot plegat el neguitejà.
- La veritat. Em neguitegen els sons de la pel.lícula.
- Quins sons?
- Els de les locomotores, els dels trens que passen, el d’una planxa, el de la màquina de cosir, els dels avions aterrant....
- No l’entenc –m’interrompé.
- He deixat per el final, el pitjor de tots. El soroll de l’aigua a la cafetera Melita. Tanco els ulls i ho sento. No m’ho puc treure del cap.