Vint anys i un dia

Què fèiem fa 20 anys i un dia. Algú ho recorda ? Jo si. Era el nostre primer dia de casats. El pis despullat. Tan sols teníem el llit i l’equip de música. Necessitàvem quelcom mes ? Dissabte de juny. Feia calor. La ciutat mig buida. Aquell dia no ens feia falta ningú mes. Érem l’un per l’altre. Al vespre, vaig parlar per telèfon amb la mare. Què heu fet, va preguntar. La resposta era obvia. Estar tot el dia al llit. No podíem estar en lloc mes !!!. Recordo la nit de noces. Arribarem a quarts de quatre, molt cansats. Varem acomplir la penúltima tradició. Vaig entrar l’Anna en braços. Després de descordar-li els centenars de botons del vestit de núvia (preciós, per cert) vaig caure esgotat en un son profund. Igual encara estic somiant.
Aquest matí m’he despertat molt d’hora. Ja tocava, després de vint anys i un dia de somni. He somiat que fèiem moltes coses junts, que teníem criatures i que tota la vida era de color de rosa. Però, no, de color de rosa no és. Hem fet moltes coses, sí, hi han criatures (ja no tan criatures), també, però pel camí han passat moltes coses no tan maques, es llei de vida.
Com deia el poeta “mentre m'envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt els records”, dono les gracies a qui ja sap que les rep. No se com has tingut aquesta santa paciència !!!!. Vint anys i un dia era la màxima condemna (de presó) que hi havia durant la Dictadura de Franco, el que he viscut en aquest període, no, definitivament no ha estat una condemna ha estat el que és i és el que ens hem anat forjant dia a dia, no hi han formules màgiques, bé, sí, una, escollir la parella ideal.

PD: Com quasi totes les coses es batejant, els vint anys de cassats s’anomenen “noces de porcellana”.