Cortines

Cortines. Serveixen per tapar, dissimular o treure de la vista coses. Existeixen de roba, plàstiques, combinacions d’ambdues, metàl·liques, i fins que els verds no les prohibeixin, les de fum. Les informatives, no sé en quin tipus de material posar-les, difícil em resulta catalogar-les. Aquests dies n'estan apareixent un munt.

El tema del patètic espionatge a la Comunidad de Madrid (quin dia canviaran això de “Cumunidad” per ... per exemple “coto privado de caza”, amb Franco ho tenien mes senzill : “la finca del abuelo”). Aquest tema no deixa de ser una cortina i encara que algun dia s’esclareixi tot plegat, serà això, un cortina, en aquest cas de poder econòmic. Qui dubte a hores d’ara que tots, sí tots, som espiats: Hisenda, la banca, Google, continuo ? Crec que no cal.

El nostre estimat conseller d’Interior (i més coses), en “Xoan” Saura, tot el què aconsegueix amb la reducció de gasos contaminants amb mesures discutibles, ho perd amb l’emissió de cortines de fum. Que si manifestació amunt, que si manifestació avall. Pobres palestins, amb tant rebombori i seguien caient com a mosques. “Xoan”, creus que als teus enemics els importa un rave l’assistència a les manifestacions ? Ja has tallat de soca arrel els contactes entre el Mossad i els mossos ? Potser ja no n’hi ha. Cuidat més dels mossos que falta ens fa.

Més cortines. El “putu” esmoquin de la meva estimada Carme Chacón. Algú sap què va dir en el famós discurs el dia de la Pasqua Militar ? (guaita, els militars fan Pasqua abans de Rams). Fum, fum i més fum, llàstima que el sis de gener no sigui Nadal. Som-hi, ara a lluitar contra els pirates, tornem a l’edat mitjana. Torna l’Armada Invencible ?

I per últim, la darrera cortina. Ara me n’adono que m’he descuidat un material al començament: la merda. El vicepresident de la Generalitat J.L. Carod, ha inagurat la nova “ambaixada” de Catalunya a New York. Tothom creia que després de París i Londres vindria Reus, però aquets republicans son imprevisibles, mai tan ben dit. Per omplir el temps, en comptes d’anar de rebaixes al Century 21, com fan la resta dels mortals (potser no venien camises marrons), dóna una conferència a la Universitat de New York, el dia del (primer) jurament del nou president americà. Si els USA fossin una monarquia, ho entendria (“ciudadano Barak”, ai l’enyorada Pilar Rahola i el seu “ciudadano Juan Carlos”). L’atenció informativa on era aquell dia ? Començo a sentir vergonya aliena. Amic de la Catalunya nova, sembla que baixis d’un avellaner. Entra a la wikipedia: el calendari del procés d’elecció del president dels Estats Units és el més semblant al calendari de l’església catòlica, amb una excepció, la pressa de possessió no toca ni aviat ni tard, com la Setmana Santa, toca quan toca (des de el 1937 ha estat el 20 de gener, amb dues excepcions que van ser el 21). Josep Lluís, t’has cobert de merda. En comptes de plorar, millor fer referència a la facècia aquella que deia “virgencita virgencita que me quede como estoy”. Qui se’n recorda com estàvem?. Reclamo ara la creació d’un “memorial de la memòria històrica de com estàvem” (crec que les competències d’això les té en "Xoan"). Montilla, perdó President, ets el “putu” amo. Ho diu la dita: en el país dels cecs, el borni es el Rei”.

N.A. : Perquè em sortís millor l’acudit he obviat l’ambaixada de Berlin

Estalvi de 130 minuts

Encara que sembli mentida, el film que ara us explico (amb les màxims ets i uts) es d’estrena. Guionistes, productors, o qui sigui: Ens estem quedant sense cap mena d’originalitat ? Tot, tot ha de ser tant obvi i suat ? Sis plau, no aneu a veure aquest film. No paga la pena ni tant sols baixar-ho d’internet.

Titol: Qüestió d’honor (Pride and Glory).
Protagonistes: Policia pare (Jon Voight). Policia fill “pse”. (Noah Emmerich). Policia fill bo (Edward Norton). Policia gendre dolent (Colin Farrell).
Sinopsi (de fet ho explico tot): Escena de futbol americà. Guanyen els “bons”. Trucada. Han caigut un grapat de polis. Escena del tiroteig. Fa fred. Escena hospital, tota la família hi es. El pare, els dos fills i el gendre. Gran desesperació. El pare demana al fill bo que ho investigui. El fill bo no podia viure en un altre lloc que no fos en un vaixell al riu. Fa el rol de policia que no ha superat una experiència anterior.
Investigació. El bo sap castellà (no està demostrat que saber castellà et faci bo). Indicis de corrupció policial. Certificació de corrupció policial. Proper divorci (del bo). Dia de Nadal. Dona de policia (del pse) malalta de càncer. Situació tensa a taula (el pare es va de la llengua gracies a uns quants "bourbons"). Enterrament dels policies morts. Gaites. Doblegament de la bandera que cobreix el fèretre. Contactes entre germans. Mentides. Contactes patern filials. Trets. Els dolents son molt dolents. Coacció policial. Violència i extorsió per obtenir informació. Troben al dolent (el dolent havia d’explicar que tot es un muntatge de la policia, que manega tot el tràfic de drogues). Mor el dolent. Es obvi que el mata el policia dolent però fa semblar que hagi estat el bo. El policia fill “pse” (que és cap de comissaria, i no te res a veure amb la comissaria dels Mossos de les Corts) comença neteja. Periodista investiga. Policia netejat es suïcida. Assumptes interns. Declaració a mitges. Els policies dolents acusen al policia bo. La família intenta arreglar-ho. Mes violència. Revolta popular contra la policia. Baralla entre policia bo i policia dolent. Acaba amb un cop amb una bola de billar. Auto immolació. Germans marxen plegats. El pare i els dos fills entren als jutjats. Fi.

Bon any, malgrat tot

Be, ja han passat casi totes les festes. Encara no tenim el nou model de finançament però no passa res. Un engany més. Una nova promesa no complida. Es alarmant que ja no ens immutem. El Rei, si es que serveix d’alguna cosa, hauria de destituir a tot al govern central i a tots els seus ministres per incompetents i mentiders. Tenim una llei aprovada per un Parlament. Votada a un referèndum. Aprovada pel Congres de Diputats. De que serveix? Tu incompleixes una llei i ho pagues. Te alguna responsabilitat un govern que no respecte una llei? Patètic. Indignant. Trist. Potser un dia haurem de donar un cop a la taula i dir prou. Fa massa temps que dura això.

Es parla des de el Govern central de moderació salarial i des de la patronal de congelació (El desembre congelat, confús es retira). El salari mínim puja un 4% (he dit el que textualment posa, no que com a mínim el salari pujarà un 4%). Els funcionaris, aquells que diuen que no s’han de preocupar per la continuïtat de la seva “feina”, tindran una “moderada” puja del 3,5%. En el moment d’escriure aquest “post” es parla d’un IPC interanual del 2% encara que el govern creu que rondarà l’1%.

Continuem amb la moderació dels preus regulats. El Bicing puja un 25%. La targeta més utilitzada del bus i metro de Barcelona casi un 7%. Rodalies de Renfe un 6%. Els taxistes ja van començar fa un mes amb un moderat 6,2%. L’aigua, allò tant dolent que ens raja de l’aixeta, un 8%. Els peatges de l’autopista entre un 4 i un 4,5%. Perquè no es digui que soc alarmista, la bombona de butà i el gas natural baixen entre un 1,5 i 2%. Si això és regular, buf !!!. El “robatori” gegantí del sistema financer internacional deien que es devia a la manca de regulació. Si anar sempre uns quants puntets per sobre de la inflació es regular, millor que comencem a des-regular coses.

El misteri del preu de la benzina i gasoil es més misteriós que el misteri de la Santíssima Trinitat. El darrer any ens deien que el preu de determinats productes alimentaris pujaven degut al fort augment de les matèries primeres. A la benzina l’hi passava el mateix. El preu del petroli d’un any a l’altre a passat de 95$ a 40$ barril. El preu de la benzina ha passat de 1,115 al gener a 0,861 al mes de desembre. Crec que la proporció no es exactament la mateixa. Potser la millor opció a hores d’ara es comprar accions de les petrolieres, ja que sembla que tenen un gran marge o “bonos del Estado”, perquè sembla que tampoc redueixen la seva part (que no és poca).

Podríem estar una bona estona donant xifres i mes xifres, es pot jugar molt amb elles, però la veritat es que al final et dona la sensació de que tot plegat es un gran engany. I sembla que d’això es tracta. Marejar la perdiu dia si dia també i qui any passa any empeny. La transparència no es posar-se una tauleta de més o de menys o donar les explicacions pertinents. La transparència es dir la veritat i com mes simple s’expliqui millor per tots. Aquest any demano els que es demana a tots els anys quan comencen però sobretot sinceritat i simplicitat. Les coses no ens les podem fer tant complicades. Bon any, malgrat tot.