Pensar en veu ALTA

Tomato HAL II

2011-05-16T23:08:00.001+02:00

Tomato HAL

2011-04-19T13:08:00.002+02:00

Confusió -que no Confuci-

2011-02-22T21:20:00.002+01:00

Vaig veure en un “pirulu” que aquell dia, crec que a la sala Apolo, actuava "El capullo de Jerez". Desconec -mentida- quin tipus d'actuació fa aquest actuant. Amb tots els respectes no se si als “capullus” o als xeresans, el tema em va sobtar. S'imagina algú que actués "El sòmines de Sabadell" o “El peix bullit de Constantí" o "El plasta de Xàtiva" dit tot sense ànims d'ofendre ni als sòmines ni als sabadellencs ni als peixos ni als constantinencs ni als “plastes” i els pobres xativins que prou tenen amb el carrer blanc. Amb lo fàcil que hagués estat posar-se "El prepucio de Jerez" o "Sa punta de sa fava de Xerez", amb tots, o més respectes als prepucis i/o a les sa puntes de sa fava, es juga amb la confusió i la indeterminació. Estic convençut que el paio aquest (per molt gitano que sigui) no és de Jerez, segur que és de Sherry.

NA: “El peix bullit de Constantí” pot ser un mal exemple, ja que canta en un grup de flatulent nom, però és el que em va venir en aquell moment.

Retroretransmissió

2011-02-17T19:36:00.005+01:00

Patiment.
Tranquil•litat.
Alegria.
Control.
Panificadora.
Segueix. El temps passa.
Pim.
I després pam!!!
Decepció.
... i ara tinc un arsenal d'idees que em venen al cap.
Ja sabem perdre. Què maco que és guanyar!!!

I, Inde, ...

2011-01-12T02:12:00.003+01:00

El boom immobiliari va arrossegar fins i tot els jocs de fer cabanyes i moltes d’aquestes cabanyes ja eren autèntics actius tòxics pels que deixaven llaminadures. Trista paradoxa que les llaminadures que servien per endolcir la vida s’havien convertit en tòxiques per les dues bandes. Però les toxines no havien afectat a tothom per igual, i algú, fins i tot, el més contaminat feia com si res i de tant fer-ho sembla que es va quedar amb això, amb res. Ell passà de tenir un nom a ser allò que va escriure un visionari fa un grapat de segles “de cuyo nombre no quiero acordarme”.

I en aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tan sols un editorial (no confondre amb una), el iznajenyo li havien fotut una maneta electoral –potser dues- i ara manava, sense gaires llaminadures, aquell que sempre guanyava però sempre perdia (com es pot veure certs conceptes poden semblar contradictoris). Per sort un grapat de jovenets que –aquí està la novetat- feien corre a uns altres darrera d’una pilota que poques vagades tenien, donaven alguna (i alguna més també) alegria a un poble que estava molt necessitat.

A mesura que passen els anys ens adonem dels enganys als quals hem estat sotmesos. Qui no recorda allò de “La vida sigue igual” del inefable cantant, ex-porter del etern enemic. Doncs, no, mentida, potser la mes grossa del franquisme, que va enaltir la cançó com a resposta al maig del 68. Com a mostra, que els hi preguntin als que vam participar en el joc de les cabanyes. Les germanes Neslavil s’han fet grans (molts de nosaltres més) i fan la viu-viu i fins i tot la Runia ara treballa amb la Tamra allà on havia estat també l’Oricó que ara sembla que han fet amb el feréstec del Cram una cabanya nova, però de les de veritat (viperines llengües diuen que s’han fet okupas d’un altre cabanya per treure’n llaminadures). En Manor va quedar exhaust de barallar-se amb tothom, cosa que mai l’hi agrairan prou perquè segur que els premis se’ls endurà la puça, ara es dedica a l’estudi de diferents idiomes i es ben segur que aviat serà un referent. En Casai (ara no estic segur si es Casai o Sacai o Saica perquè se que s’ha canviat alguna cosa però no estic segur del que), a banda de fer sostenible el sistema de pensions, fa llibres elèctrics i darrerament he sentit quelcom d’un polvo. En Gratatú es la excepció que compleix la regla, i s’ha abonat a la dita “qui mes passa, sou empeny”. I en Sullís... en Sullís es el que fa coses més rares. Diuen que s’ha traslladat a viure a Baker Street.

I.... encara ressonen las veus de milers de ciutadans (terme que pot arribar a confondre, tant pel prefix com per la pròpia paraula) un dissabte a la tarda del mes de juliol cridant, “I, Inde, Inde-sea-ables”.

PD:Amb això que ara “dingú” sap per on passa el Dakar, s’ha perdut la pista d’en Dirrac. Aviat podrem dir: “Dirrac, ese gran olvidado”.

Síndrome d'abstinència

2010-12-15T11:56:00.002+01:00

Diu la wikipedia que “La síndrome d'abstinència és el conjunt de reaccions físiques o corporals que succeeixen quan una persona amb addicció a una substància (alcohol o begudes amb etanol, tabac o altres drogues) deixa de consumir-la”. També afegeix que “Aquesta síndrome també pot presentar-se en algunes patologies psicològiques com la Dependència Emocional, on no es depèn d'una substància o droga, però sí d'afecte desmesurat o dependència cap a altra persona” i jo afegiria cap a un grup de persones.

I això devia passar-li a cert director tècnic que en busca d’una teràpia substitutiva estava ahir a la nit a l’auditori escoltant la orquestra sifònica del Teatre de Mariinski, que sona com el Barça. Espero que l’Andoni no confongui el Korneiev amb el Prokófiev.

Nota: La orquestra del vídeo no es la mateixa, el director, sí, i la peça… be pot assemblar-se al segon gol de la maneta al Madrid , 21 passes en 58 segons. Parlem d’ART.

Subliminar o MariusSerrajada

2010-11-29T12:43:00.003+01:00

Tot sortint del parc de la Ciutadella, el ciutadà es va encaminar cap a un passeig de la ciutat, que gràcia li feia. Prop d'un majestàtic edifici, que hom pot considerar art urbà, va veure uns ciutadans celebrant una victòria i es preguntà si havia estat una bona decisió anar a ciutat o fóra millor tornar al mas.

Mobilet de vellut 2.0

2010-11-25T16:55:00.003+01:00

Era suau com el vellut,
i poregós com un mòbil menut.
En Snoopy era el seu heroi
i li agradava jugar com un noi
i de la mà
em duia amunt i avall sense parar.

Com un estel
fent tombarelles pel cel,
(és "maco" el temps d'estimar),
i no va ser aquell un temps perdut.
mobilet de vellut.

Però el mòbil fora del niu
m'enganyava amb qualsevol objectiu,
se'm perdia en el forat
d'un Nokia o d'un HTC.

Calia triar
o tocar el dos o fer
un "appel à trois".
Però això és immoral
quan s'és un home com cal,
ibèric, mascle i cristià,
i em vaig quedar sol i fotut,
mobilet de vellut.

L'Elle, el Vogue i el Harpers Bazaar
t'afusellen en cada exemplar.
Diuen que t'ha dat un lloc
Richard Avedon a New York.

No em puc queixar.
El que somniava ja ho tinc a la mà.
Et coneix la gent,
t'estima un adolescent
i un "iaio" et vol adoptar.

Ets feliç amb el teu nou drut?
Mobilet de vellut...

Però avui he vist el cel obert,
Déu, que és bo i que sap el que sofert,
m'ha deixat els seus consells
en un aparador de can FNAC,
i m'he comprat el llibre "La telefonia és un art".
I abans d'un mes
seré millor que l’Esteve Jobs.

Ja saps a on em trobaràs...
sis-zero-nou-set-dos-u-cinc (i dos números més),
mobilet poregós.

Sense un romanço ni un rebut,
mobilet de vellut.

Ajuda urgent

2010-11-24T17:08:00.004+01:00

El meu anglès està rovellat i necessito que algú m'ajudi amb aquest email que he rebut. Gràcies per avançat.

From:Aivars Fogels
Riga, Lv-1048, Latvia

Good day,

I am Aivars Fogels,I work with a bank(one of the leading banks in the Riga, Latvia)

I have a business worth US$20,736,400.00 in a dormant account.I need your help to transfer this funds so indicate by reponse to me if interested

(1) Full names...........................
(2) Private phone number.................
(3) Current residential address..........
(4) Occupation...........................
(5) Age and Sex..........................
(6) Confidential email address............

Regards,

Aivars Fogels
Riga, Lv-1048, Latvia

La merendola

2009-12-16T01:06:00.003+01:00

En aquell país tan petitet tan petitet que no era ni estat ni nació, tant sols un editorial, van passant coses, algunes desagradables, d’altres molt desagradables i comptades, i molt, curiosament molt agradables.

L'altre dia, en Cram i en Casai van dir-li al Sullis que organitzaven una merendola. Sorprès ell, va preguntar el motiu, cosa rara amb ell, i la explicació va ser “celebrem que aviat jugarem al deu de l'amor”. Ah, “vale” va contestar en Sullis, que les merendolas li encantaven tot i que fossin en dijous (mira que era raro aquest Sullis). La mare li va preguntar qui anava en aquesta merendola, ell li digué i ella trobà una mica estrany que ho fessin, però no hi posa cap impediment, ja començava a ser grandet. I va arribar al dia, i abans d’anar de merendola, van jugar una partida de futbolí. Allà, en Sullis va veure que era igual que jugant a futbol sala o a futbol set o a futbol vesasaberque, un desastre.

En arribar al lloc de la merendola, va tenir uns flash-forwards i uns quants flash-backs. Per un moment va témer per la seva integritat i pensa “ay ay ay, avui em fan la vaca”. No estaven els que esperava, el “petit comité", allà hi eren molts més amiguets, dels seus jocs antics amb cabanyes i chuches. Ehs i ohs retronaven de sorpresa.

S'havien reunit tots per celebrar que en Sullis ja tenia, no una edat, cinc!!! A banda dels “ganxus” Casai i Cram, també hi eren el pneumònic Manor, el Gratatú, el Bow-Rodji, la mega Runia Neslavil, el parell Lamèn, la MeineLiebe, el Sullis Xiob, l’Ailaci I (Alikiwiki), el Dirrac alies bagesdercapital, la golfa de la campana It’s a Bell, la Ailaci II i la Tesmon (que la va venir a buscar el mateix Bobby Vinton). I eren tots, amb els que no hi eren, amb els seus petits sacrificis. En Sullis es va sorprendre i emocionar, però li costa mostrar cap signe extern, de tant calent que és, es mostra fred però tots saben que es una cuirassa, encara que no saben perquè la du.

La merendola la van dur el Tai i el Landes (res a veure amb l'Hol) i va ser d'allò mes bona. I arribaren les postres, i amb elles les “two candles”. En Sullis va cuinar unes bulliques llàgrimes esferificades, i bufà les cinc edats. Desprès li feren un regal, una mena de “comediscos” tunejat que en l'anvers duia la següent inscripció: “47 Paris, 49 Roma, 50 Madrid? MOLTES FELICITATS, Sullís!”.

Van riure molt, van parlar de les cabanyes fetes y de les ensorrades, tot prenen un cocacola. En Sullis, tot retornant a casa seguint les molles de pa, crida "que cabrons". Intenta deconstruir un altre paraula, però no li sortí cap, perquè no calia. Gracies!!!

Reflexionem-hi

2009-11-17T00:30:00.001+01:00

Fa un temps, a TV3 feien un programa d’humor que es deia Dinamita, escrit i dirigit per El Tricicle. L’actor Lluís Marco, al finalitzar, fent el paper del Dr. Perquè, feia un petit “speach” "intel•lectual" sobre un tema i acabava dient sempre el mateix “Reflexionem-hi, reflexionem-hi”.

Avui, anava pel carrer i just al darrera meu, he sentit una dona que parlava amb una criatura. No estava atent a la conversa, fins que he sentit el següent:

- Doncs si diu això a tu te l’ha de suar.

M’he girat per mirar la cara de la dona (30-40 anys) i després he mirat a la criatura (dubto que arribés als 10 anys). La criatura era una nena.

Reflexionem-hi, reflexionem-hi.

Depra i els seus jocs

2009-11-07T10:00:00.000+01:00

PRÒLEG

Hi havia una vegada, en un país petitet, petitet, que pretenia ser nació i no era estat, que hi vivia un noi que es deia Sullís. Quan era petitet, petitet, en Sullís va conèixer un altre noi, de nom Depra que era amic d’en Senig. Algun cop van anar plegats a jugar amb bastonets i pilotetes. S’ho passaven be, però en Sullís va agafar un camí a la vida i els altres dos un altre de molt diferent.

PART I

Passa molt i molt de temps fins que Depra i Sullís tornaren a coincidir. Un dia, van convidar al Sullís a jugar a una casa aliena i allà es retrobà amb Depra. El sorprengué que el Depra, manés i remenés les cireres en els jocs de la casa, tot i que aquella casa no era la seva. Un dia tot jugant a la mateixa casa, en Sullís s’assabentà que la casa ja no era dels mateixos senyors d’abans però que s’hi podia continuar jugant. A ell tant li era de qui fos la casa, mentre pogués seguir jugant i rebre llaminadures, cap problema. Però en Depra no era com ell, i amb el canvi d’amos arribà un altre nen, que sense remenar tant les cireres, manava més que ell i això el va enfurismar. Allà, en Sullís va conèixer a molts nois, el Manor, el Rodji, un que es deia com ell, Sullís, el Niot, el Gratatú i en Jason. També va conèixer a unes nenes, l’Ailaci, la Gebo, la Nones, la Tesmon i la Tamra. S’ho passaven d’allò més bé, tot i que en Depra organitzava els jocs però no hi participava, ell amb la seva PS3 i la resta amb GameBoys. A tot aquell grupet de nois i noies se’ls coneixia pel nom de la colla de Son Mas.

PART II

En Depra, amb les seves llaminadures i les d’en Senig, va convèncer a un grapat de nois i noies perquè anessin a jugar amb ell a coses més divertides, i els va prometre moltes “chuches”. Va neixer la colla dels “Chichis” i va ser divertit. Al bosc, van començar a fer una petita cabanya. Sullís hi anava per ajudar, ell abans se n’havia anant fent una de seva, amb d’altres amiguets. Primer amb una mà al davant i una altra al darrera, després va fer quelcom semblant a unes parets i finalment un sostre prim, però continuava anant a l’antiga casa a jugar, encara hi tenia amics. Un cop acabada la cabanya, amb gran esforç tot va ser joia i alegria i les llaminadures continuaven corrent a dojo, però veient-la, en Depra va pensar, que amb aquella cabanya feta de canyes de canyissar no es divertiria prou i va convèncer als seus amics per reforçar-la i va portar un nou amic, en Llestask. Van veure de seguida que necessitarien més amics per fer-la i així continuar jugant i tenir més llaminadures, i van venir nois més petits com en Casai i en Cram i noies com les germanes Neslavil o l’Oricó, tot i que marxà algú, com el Dirrac, i van continuar jugant, rient i menjant llaminadures, ara, sota l’atenta mirada d’en Llestask, ja que en Depra es mantenia una mica allunyat de tot plegat.

En Sullís continuava jugant a tot arreu tot i que la casa dels senyors havia tornat a canviar d’amos, però encara li quedaven amics, menys. Però n`havia fet algun de nou, com en Lamèn. El seguien convidant, però cada cop hi jugava menys tot i que de llaminadures no li faltaven. En aquesta casa van començar a haver-hi enveges i van expulsar del jocs al Jason i a la Gebo. Tot un trasbals i a sobre ara, a les llaminadures els hi deien sweets.

PART III

En Depra va començar a organitzar jocs a d’altres indrets molt llunyans, fent cabanyes i coses per l’estil, jugava a cromos amb amics desconeguts i cada dia remenava més cireres però es divertia menys, encara que la cabanya estava quedant d’allò més “xula”.

El Sullís deixà d’anar a jugar a casa de la colla de Son Mas per que s’avorria, de fet no l’hi feien gaire cas. La colla dels Chichis li demanà que anés a jugar més amb ells i que de llaminadures no li faltarien. Algú es preguntava, de tant en tant, d’on sortien tantes llaminadures, però tampoc hi donaven gaire importància, en aquella època les botigues et deien allò de “ja ho trobarem”.

Però els jocs del Depra van començar a ser perillosos, comprava d’altres cabanyes amb grapats de llaminadures a unes colles que mai hi jugaries, es va enamorar, potser embogir, amb una col•lecció de dibuixos de còmics i fins i tot va començar a fer una nova cabanya al país de les pizzes. I els de “ja ho trobarem” semblaven no tenir aturador. En un d’aquests jocs, en Depra va caure en un esbarzer. Per culpa d’aquest esbarzer alguna cosa canvià. Es continuava jugant, però més per inèrcia que per diversió. Un dia, van començar a no donar llaminadures als convidats i passat un temps, en repartien menys pels de la colla. Els de “ja ho trobarem” començaven a trobar-ho. En Llestask, que jugava solet amb la màgia Borràs va començar a intentar fer de mag Andreu, però no li sortien els trucs. Els miracles no son producte de la màgia. En comptes d’intentar repartir millor les llaminadures o buscar-ne més, a uns quans amics del grup se’ls va excloure de jugar, així serien menys per repartir-les. Aquest joc rebia el nom de “Deu de l’amor”.

I tot va anar molt ràpid. Ja no es jugava, els convidats no volien venir i les llaminadures cada cop eren més minses. Els jocs d’en Depra, no és que no divertissin, ja no feien cap gràcia. Sullís, afamat per la manca de llaminadures, deixà d’anar a jugar. Van marxar de la cabanya per anar se’n a una de més petita i senzilla, van començar un joc semblant a un que havien vist a la tele que es deia “Gran hermano”, però era un joc de grans i molts nens no entenien de que anava. I arribà un dia què es van presentar a un concurs de la tele, com últim recurs.

I vet aquí un gos (i quin gos!), i vet aquí un gat, i aquest conte NO s’ha acabat.

To be continued... or terminated.

Parlem?

2009-10-21T01:56:00.004+02:00

I per si faltava alguna cosa, doncs ja la tenim. El barça a perdut. Si, si, encara que ja no sigui noticia, es un fet que cal fer esment. Han (hem?) perdut contra el molt conegut equip rus del Rubin Kazan, que sona més a director de cinema que a equip de futbol.

Be, ara que ja hi som tots, que fem? Parlem del Millet? Aquesta pregunta seria com si es preguntes “Parlem del Lute”?. “Oh, no!” dirien els “puretes”. El Palau i l’Orfeó son unes institucions nostres que estan tan arrelades que ha estat un delicte contra la “societat civil catalana”. I jo ric. Colla de ... Millor no continuar.

Podríem parlar de la crisi, amb el president del Govern, però estava de “tourné” per la pau per l’orient mitja i sembla que la cosa no va amb ell. Y sembla mes preocupat per pixelar les cares de les seves gòtiques filles que no pas per el greu problema que tenim i que ell ha col•laborat amb la seva política de mirar cap un altre cantó, inflant de ves a saber que els seus discursos. I la patronal i sindicats fent de les seves. Algú ha fet una proposta seriosa i/o coherent?

Parlem de la Justícia. Uf. “Oju peligru!”. El Tribunal Constitucional es com una olla de grills, que funcionen a base de globus sonda i ara estan en si ho destrossen tot o ho declaren constitucional però el buiden, que pal cas, es pitjor. La separació dels poders, en aquest cas, executiu i judicial fa riure, be millor dit, fa plorar però ens hauria de fer tremolar.

I la corrupció. Contra la crisi, lluita contra la corrupció, engega el ventilador, que l’aire donarà a algú. I com casi sempre, tot acabarà amb foc d’encenalls. El problema de la corrupció no es dels polítics es de tots. En un país de corruptes, que cal esperar dels politics? Segur que n’hi han de incorruptes, però... mirem al nostre voltant. Ja? Quantes petites corrupteles has vist? Reflexionem.

I per aquí a prop ja estem en pre campanya electoral. S’ens farà molt llarga. I contra més duri, més desafecció. De moment, la única proposta ferma ha estat pujar al Puigmal. I els que l’hem pujat un grapat de vegades?

Sort que la temporada de bolets ha començat acceptablement. Ara només cal esperar unes quantes pluges a veure si al novembre podem fer collita de camagrocs.

ACTUALITZACIÓ:
Ahir, Joan Laporta feia unes declaracions a una cadena de televisió i Catalunya Radio va posar els micròfons. En referir-se a la derrota va dir textualment que el resultat havia estat una “tropesada”. I, Inde, Inde-pen-den-ci-a.

Gallina de piel

2009-09-16T11:37:00.003+02:00

És un tòpic si, però mai tan ben dit, que una imatge, o cinquanta, valen més que mil paraules. Aquí us deixo “el REGAL” de la pubilla de casa que amb molt d’amor ha resumit aquest pocs anys de vida que porto. Gràcies Helena.

Endollant, és gerundi?

2009-09-08T01:30:00.002+02:00

Estan per tot arreu. A les gran ciutats, als pobles. Diuen que és per reactivar l’economia. Els cartells que veiem per els carrers son bàsicament els relatius al “Fondo para Entidades Locales “. N’he vist per obres petites, una en concret que deia “Millora del paviment d’accés al cementeri”. El pressupost era de 3.000 €. Diuen que el cartell en costa 1.000. Fantàstic. I a sobre, amb aquesta mena de “tilde” que hi ha a sobre de la “E” fa ràbia. El Montilla, perdò, el President Montilla farà el “PlaÇ”?, o com sempre, posarem cara d’emprenyats i qui any passa any empeny.

I clar, resulta que aquí no som tots “tontus” i vet a qui que surt l’alcalde de Barcelona i fa allò que s’en diu una “lectura àmplia” (o al peu de la lletra) i es queda amb la frase de “Plan Español para el estímulo del empleo”. Español, empleo, doncs ja està, fitxem a la Telma. Ara preguntareu : I per què la Telma i no la Louise?. Be, si us pensàveu que les portava a fer el pregó del la Mercè, doncs no. Resulta que ha anomenat a dit a una senyoreta que respon al nom de Telma Ortiz de Rocasolano per fer-se càrrec de la “subdirecció de Projectes del departament de Relacions Internacionals”, de nova creació, i s'ha d'ocupar "d'enfortir els vincles" de la corporació municipal amb Àsia i el Pacífic. Segons la nota informativa de l’Ajuntament, diu que també es farà càrrec de “les activitats de Barcelona vinculades de la propera Presidència Espanyola de la UE”. Uf. Aquesta subdirecció, forma part de la Direcció de relacions internacionals, que també compta amb la “Subdirecció de programes, àrees geogràfiques i xarxes internacionals”. Jo quan sigui gran vull posar títols. No tinc res en contra de la germana de la princesa Letizia, però que hi fa a l’ajuntament de Bacelona una dita “experta amb ajut humanitari". Ens ve a salvar? Es preveu que, aviat, quan toqui la presidència espanyola de la UE, de tan malament que estarem ens tindran que enviar ajut humanitari? Potser ve a posar ordre amb les putes asiàtiques, que aquest dies el tema està molt calent. I Iniciativa? A 80 quilòmetres... per hora.

Hi havia una rondalla popular que deia més o menys :“Donde vas Alfonso XII, donde vas triste de ti, voy en busca de Mercedes que ayer noche la perdí”. El tema es trist i va de borbons i de pèrdues. Podríem refer la lletra amb l’alcalde. Fa temps que estem perdent el senderi.

Premi ESC per continuar.

2009-09-03T01:32:00.005+02:00

Aquests dies s’ha celebrat a Barcelona un multitudinari congrés de cardiologia en el que participen un grapat de milers (o molts milers) de metges del ram. Una de les conclusions del congrés es l’alt cost econòmic que te per la societat (han dit “sanitat pública”, però jo ho generalitzo perquè no m’ho acabo de creure) els nous tractaments que any rere any van sortint per guarir o alleugerir determinades malalties. I ves per on proposen com la solució a tot això la prevenció, allò de la vida saludable, exercici, alimentació equilibrada, i algun tòpic i/o típic com l’alcohol i el tabac. Si tos féssim bondat, que farien aquets trenta i pico mil cardiòlegs? Estarien disposats a cobrar els 420 € un cop acabat el seu atur?

També s’han posat les medalles al atribuir-se set dels deu anys que hem guanyat d’esperança de vida (a Europa). No negaré que pot ser veritat, el que es pot discutir es el concepte d’esperança, en molts casos es allargar, la vida, el patiment o el que sigui i en molts d’altres diuen que es per millorar la qualitat de vida. Un intent d’això últim va patir el pare. Va tenir exactament allò que Pasqual Maragall havia dit: “El seu problema es del 3%”.

Dilluns, tornava suat de la meva primera aproximació a la “vida sana” desprès de les vacances, i vaig veure com arribaven tres autocars plens de gent a un restaurant situat a la part alta de l’avinguda Tibidabo. No és el primer cop que ho he vist, i curiosament coincideix sempre amb celebracions de congressos i fires. Crec que el restaurant no pot ser catalogat com d’aquells que proporcionen “alimentació sana”, ans el contrari, es com el paradís del colesterol, del dolent, (el colesterol, no el menjar), encara que s’ha de dir que no sigui sa no vol dir que no sigui boníssim. I vaig pensar, “guaita els cardiòlegs, predicant amb l’exemple”. Jo, que soc de bona fe, immediatament vaig canviar el pensament per, “mira, els cardiòlegs es presenten voluntaris a un assaig clínic, que consisteix en avaluar les conseqüències de beure un “chupito” de “kachesiete” després d’una fartanera rica en greixos”.

Nota: ESC son les sigles angleses de Societat Europea de Cardiologia.

Opticonte IV

2009-07-23T21:09:00.004+02:00

Aquell dia era diferent que d'altres. La seva rutina estava trencada per una cita prèvia. Era absurd, estava nerviós. Aquelles cites l’hi posaven, i molt. Arribà amb temps de sobres. El complex l'acomplexava i continuava sent absurd. Per un dels passadissos veié una fotografia de son pare. Tingué un esglai. No s’sperava trobar-se’l en un lloc com aquell i menys penjat, d'una paret. Accelerà el seu pas i tot seguint les indicacions arriba a destí. Despatx 1452. Digué el seu nom i li van indicar que devia esperar en una saleta contigua. Els seus nervis s'havien convertit en ànsies. Quan abans millor, degué pensar.

Passada una estona, que per la sanitat pública devia ser una eternitat i per la privada un no res, un jove amb bata (sanitària, no de boatiné) entrà i digué el seu nom, amb interrogant al final. S’aixecà i el seguí. Entraren en un despatx i el va fer asseure en una poltrona, envoltat d'unes quantes andròmines. Va explicar que ell, primer li faria unes proves i després parlaria amb l'oculista. Van començar les proves. Primer a pèl. Fins al tercer o quart rengló, llegia be les lletres. A partir d'aquell moment tot, tot va canviar. Li posaren unes ulleres “estrafolàries” en les quals el noi anava canviant les lents. En el primer canvi no passà res. En el segon, tampoc. En el tercer, amb el moviment de lliscament del tamboret, els genolls toparen. El pacient encara estava concentrat amb les lletres. S'equivocava sovint, però més per la seva obsessió de relacionar-les que no pas per llegir-les correctament. Anava notant contacte de cames, però tampoc hi feia gaire cas. Encara llegia, vés a saber què. Una de les combinacions fóra USAP. Això el distragué de la seva paranoia, i notà que el genoll del tècnic optometrista ja no topava amb el seu, sinó que topava cada cop més centrat. En aquell moment li digué: ara li posaré unes gotes que ..... Ell, el pacient, s'espantà. A banda de veure-hi molt menys, tot continuà. Ara el genoll ja havia arribat a destí. i el tècnic “optoquetascregut” seguia. El pacient, que dubtà per un moment de ser anglès, ja no sabia què llegia. Un cop, li va semblar llegir PORC, però llegí GLUP. La revisió va acabar.

El feren passar amb l'oculista. No recorda què li digué, ho suposà quan amb les ulleres de cul de got, no s'hi veia tres dalt d'un burro. En sortir, confós ell, no sabia si el sacrificat era ell (un altre cop el burro, aquest cop al davant) o era la feina de tècnic “optofregador”. Dies més tard, parlant amb el seu terapeuta argentí, s'esglaià.

Peix al cove

2009-07-14T01:58:00.004+02:00

Sembla que ja tenim finançament. Ahir els únics que s’atrevien a donar xifres van ser els d’ERC. Crec que es mereixen el premi Nobel de Matemàtiques (si no existeix doncs el creem). Sembla que han necessitat dos dies per arribar a dir una xifra, màgica, 3.855 milions d’euros de més. El govern sembla un xic menys espavilat , sembla, ja ha dit que dijous farà pública la seva pròpia projecció. Ai Ai Ai. Projecció!!! Ai Ai Ai. Sembla que arribar al sostre en quatre en comptes de tres anys com diu l’Estatut no es cap problema, potser ho interpreten com pagar a 365 dies, el que no resta clar, com tot plegat és el dia de pagament, 20 o 25. Si la resta d’autonomies fan també els seus càlculs “projeccionals” sembla que la xifra dels “euros de més” surt com molt gran. D’on trauran aquests diners? Importa? Com diu aquella dita tan “castiza”, “la casa es grande y no repara en gastos”.

Tinc males vibracions. Ens les han fetes de tots els colors i crec que s’ha d’estar molt amatent perquè no torni a passar com ha passat fins ara. Seria la persona més contenta d’aquest món si les meves males vibracions no es compleixen, però la fama de “trileros”, per no dir lladres, que tenen a Madrid no em fa estar gens tranquil. Al final, tant contents quasi tots i s’enriuen de la política de CiU de l’època del “peix al cove”. A mi em sembla que és una repetició, CiU hi posava verat i el tripartit sembla que hi posi mero o llobarro, igual ha estat la inflació o l’adaptació al euro. Crec que al cove ens han colat un peix de roca, ple d’espines, però com a mínim podrem fer un bon fumet.

Veni Vidi Vinci. The Movie

2009-06-29T09:00:00.004+02:00

Tenia previst publicar un post intentant transmetre l’emoció viscuda durant el partit. He trigat tant, perquè el tema era (i es) complicat, i l’Isaac (altrament conegut com “de bíblic nom”), m’ha alleugerit la feina amb una composició visual i auditiva que ens transporta allà on érem i s’ens torna a posar “gallina de piel”. Qui no tingui temps que no ho miri, es necessita tranquil•litat, abaixar les fonts lumíniques externes, apujar el volum i gaudir.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack VI

2009-06-17T01:14:00.000+02:00

Aquest humil servidor de tots vostès, s’ha fet ressò del clamor popular de l’entorn barcelonista i deixa constància d’aquest tall, que també forma part de la banda sonora del nostre viatge. Hauria estat millor posar el vídeo, però llavors no formaria part de la sèrie. Uala, que ho gaudiu.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack V

2009-06-16T01:00:00.004+02:00

Ara ja tocaria parlar del partit, però ho farem durar una mica més. Un altre de les cançons que sonaren en el Punto va ser Viva la vida de Coldplay. Els meus fills diuen que ja “ralla” de tant sentir-la. Be, els hi farem cas per un cop a la vida i deixarem caure aquesta altre, Moving de Macaco. Per relacionar-la amb el viatge, només cal llegir la lletra, “Moving, all the people moving, one move for just one dream”. Doncs això varem fer i el somni aconseguirem.

La ley universal de la locomoción no puede fallar en este momento...
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream
Tiempos de pequeños movimientos, movimientos en reacción
Una gota junto a otra hace oleajes, luego mares... océanos
Nunca una ley fue tan simple y clara: acción, reacción... repercusión
Murmullos se unen forman gritos, juntos somos evolución
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream

Escucha la llamada de Mama Tierra, cuna de la creación
Su palabra es nuestra palabra, su quejio nuestra voz
Si en lo pequeño está la fuerza, si hacia lo simple anda la destreza
Volver al origen no es retroceder, quizás sea andar hacia el saber
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream
This is the Life fest under your feet (x2)
Moving, all the people moving, one move for just one dream
We see moving, all the people moving, one move for just one dream

Veni Vidi Vinci. L'accés

2009-06-11T01:00:00.002+02:00

Després de la breu visita a la Ciutat del Vaticà, anem cap el punt de concentració blaugrana, i en el camí, algú, i no miro a “dingú”, comença a cantar el “ser del Barça es, el millor....”. Sorprenentment, els cotxes i motos que passen a prop nostre fan sonar els clàxons. Els romans estan amb nosaltres. En arribar, una mica massa d’hora decidim fer “un coca-cola” i alguna cosa més. La llei seca, als voltants de l’estació de Cipro, funciona. Desprès d’aquest petit refresc anem a agafar “l’utubus”. El desplegament policial, d’exagerat que es, em sembla ridícul. Es munta un convoy de quatre o cinc autobusos municipals amb dues furgonetes dels “caravinieri” al davant i darrera de cada bus i motoristes amb la sirena a tot volum obrint i tancant la comitiva. Els tres quilometres de trajecte son oberts. Cap semàfor. Uns dos quilòmetres al voltant de l’estadi està prohibit aparcar. Semblaríem terroristes, vist des de fora, per sort tenim un vídeo que demostra la gresca que varem fer.

Ens van deixar mes o menys a un quilòmetre de l’estadi. Molta policia, massa. Enfilem cap allà. Passem una primera porta, amb una seguretat mes aviat minsa, i ens dirigim cap a la nostra porta, a la “corva sur”. La cua en aquest punt es més llarga. Aquí ens fan ensenyar dos cops l’entrada junt amb el DNI. Al final ha resultat que si, que tenen els noms, però ningú els comprova, al menys no ho veiem. Després d’aquesta porta hi ha policia que revisa bosses, però ho fa aleatòriament. Ja som dins, del recinte.

I ara, que ja som casi dins, em permetran els senyors lectors la llicència de posar els versos que va escriure Josep Mª de Segarra per l’inaguració del Camp Nou.

Oh ciutat meva que la vida em prens
-i ets més meva i menys meva cada dia.-
avui, amb blau sofert i amb grana intens,
estàs pintant tot l'aire d'alegria.

S'obren les portes de l'estadi inmens,
fet a l'amplada que el teu cor volia,
i el que és fill teu i el que no, ho és, sorprens
amb l'aplom de la teva senyoria.

Avui de roig de sang i blau de mar
vesteixes l'arrogància muscular
que excita i embriaga i abraona;

i avui aixó que és glòria i febre i crit,
només té un sol amor i un sol sentit
i una sola paraula: BARCELONA!

Veni Vidi Vinci. Soundtrack IV

2009-06-10T00:30:00.000+02:00

Dins la banda sonora del viatge, havíem d’haver inclòs una cançó dels “Pep Show Boys”. D’aquest grup, mes que cançons el que cal es veure els seus vídeos. Un altra de les joies amb el que el Marc ens va regalar, va ser aquesta “Hidromiel”, que canta Tonino Carotone. Tots pensareu, quina bona tria, posar música del país que es visita. Doncs no, el senyor aquest es de Burgos i el seu DNI diu que es diu Antonio de la Cuesta. La part italiana del pseudònim l’hi ve perquè va fugir a Itàlia amb una colla d’insubmisos per no fer la mili. Ara crec que ha arrelat a Barcelona.

HIDROMIEL HIDROMIEL
HIDROMIEL HIDROMIEL
CAPRICHOSA
INSPIRACION CUANDO BAILAN
LUMINOSAS SUS ESTRELLAS EN MI CORAZON
HIDROMIEL HIDROMIEL
VOY ASIMILANDO EL NECTAR DESDE
UN VASO SE DESBORDA Y SALE UNA CANCION
DE AGUA Y DE MIEL AZUCAR Y ALCOHOL DE NOCHE
Y DIA SANTA MELODIA HIDROMEL
HIDROMIEL HIDROMIEL
COMO BUEN APERITIVO GENEROSO Y DIGESTIVO
DE TOMAR ENTRE COMIDAS NUNCA ES
CONTRAINDICATIVA SIENTA BIEN SIENTA BIEN
LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI
LIVING IN MARIATCHI HIDROMIEL
LO BEBIAN LOS FENICIOS LOS CELTAS
Y LOS EGIPCIOS. YO QUE VENGO DE PAMPLONA
Y LA BEBO EN BARCELONA UNO DE MIS TANTOS
VICIOS QUE ME PONE A CIEN
LA HE BEBIDO EN SAN FERMIN
DE LA BOTA DE TOÑIN
CASI COMO EL PACHARAN DE LA HIDROMIEL YO
SOY FAN
LO QUE BEBEN LOS BANDIDOS
MARINEROS Y TONINOS
FERMENTADO Y DESTILADO SACROSANTO
BEBEDIZO
LIVING IN MARIATCHI
LIVING IN MARIATCHI LIVING IN MARIATCHI
HIDROMIEL HIDROMIEL HIDROMIEL...

Veni Vidi Vinci. Turisme

2009-06-09T00:01:00.000+02:00

Dimecres 27, després de dinar. Com que estem a quatre passes de Ciutat del Vaticà ens hi acostem. Es comença a veure molta gent del Barça. Fem unes quantes fotos (massa potser?) i l’Isaac insisteix en entrar a la basílica de Sant Pere. A mi, tot aquell luxe em posa de mala llet però hi accedeixo. El control de seguretat (raig-x) es bastant feble. Fem la visita, Pietat de Miquel Angel inclosa i sortim. I ja que hi som.... algú decideix pujar a la “cupola”. Per la mòdica diferència de 3 € pugem a peu. 537 graons de no res. Arribar suat es poc. A la part final, on toques les parets per l’estretor del camí, sembla que llisquis. Quants cops devia pujar Miquel Angel? La vista paga la pena. Mes fotos. Baixem, fent el mateix nombre d’esgraons. Tornem a estar entre les columnates de Bernini i “más de lo mismo”. S’apropa l’hora del partit. Suem i fem cap al punt de concentració, que està a sobre de l’estació del metro de Cipro.

Hem dormit tota la nit. Estàvem tant cansats que no ens quedava esma ni per roncar. Som campions. Dutxes i sortim de l’alberg. Prenem la magre “prima colazione” a un bar a prop. Preparem una petita ruta perquè els neòfits amb Roma prenguin un tast. Castello de Sant Angelo. Piazza Navona. Panteó. Parlament (no estava previst però hi passem). Columna Trajana. Fontana di Trevi. Piazza Venezia Monument a Vittorio Manuel. Foro. Coliseum. Arco di Costantino. Monte Palatino. Circo Massimo. Boca de la veritá. Isola Tiberina per acabar al Trastevere. Tot a peu, a ritme lleugeret (per cert, teníem el transport municipal gratuït). Incidències fotogràfiques: costa molt fer la foto de la Fontana di Trevi reflectida a les ulleres del Marc i algú fa una foto panoràmica tallant les cames dels “actors”. Imperdonable. Causa sensació el Panteó. A dalt de tot del Coliseum hi ha els “vigili di foco”. El monument ja te una edat. A la via del Foro Imperiali estan preparant l’arribada del Giro. Encara es veu gent del Barça i molts amb la samarreta. Esperem que no duguessin la que portaven ahir. Per ser un tast romà crec que ja n’hi ha prou. Prop del Parlament hem pres un gelat a la “millor gelateria del mon”. Anem a dinar, que es fa tard.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack III

2009-06-08T01:15:00.001+02:00

No se perquè hi era aquesta cançó dins d’un dels cd’s gravats per el viatge. Era una concessió a l’experiència, per dir-ho elegantment? Quan va sortir aquesta cançó jo tenia quinze anys i la resta .... no existia. Aquell any va ser l’any del famós 0-5 del Barça de Cruyff al Bernabéu. El títol de la cançó diu “Dreamer”, somiador. Érem uns somiadors. Teníem un somni.

Dreamer, you know you are a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
I said dreamer, you're nothing but a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
I said..."Faaaaar out, What a day, a year, a laugh it is"
Yoooou know, Well you know you had it comin' to you,
Now there's not a lot I can do

Dreamer, you stupid little dreamer
So now you put your head in your hands, OH NO!!
I said... Faaaar out, What a day, a year, a laugh it is
Yooou know, Well you know you had it comin' to you,
Now there's not a lot I can do.

Well work it out someday

If I could see something
You can see anything you want boy
If I could be someone
You can be anyone, celebrate boy.
If I could do something
Well you can do something,
If I could do anything
Well can you do something out of this world?

Take a dream on a Sunday
Take a life, take a holiday
Take a lie, take a dreamer
dream, dream, dream, dream, dream aloooooooooong...

Dreamer, you know you are a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
I said dreamer, you're nothing but a dreamer
Well can you put your hands in your head, OH NO!!
OH NO!

Veni Vidi Vinci. Lo Viatge II

2009-06-05T01:00:00.000+02:00

He passat mala nit. Ha fet molta calor. El queixal també ha fet de les seves i a sobre el Marc, com si plogués. Ha engegat lo putu ventilador. Marc: i van tres. Ens llavem a 2/4 de set, dutxa (sessió d’escuma per alguns) i esmorzar “continental” prou abundant.

Carretera i “manta”. Costa sortir de Treviso. Enfilem l’autopista que en teoria no hem de deixar en cap moment fins arribar a Roma. Uns 560 quilòmetres per davant. Condueixo. La regió del Veneto per on passem em sorprèn per la seva planaria, es exagerada. Cauen quatre gotes, ni una més ni una menys. En la primera cruïlla important d’autopistes la caguem, crec que era a Padova, en comptes d’anar cap a Ferrara-Bolonya hem tirat cap a Vicenza-Verona. No costa gaire rectificar. A la segona cruïlla important tornem a cagarla. Aquests italians no es que siguin un primor posant rètols a les autopistes. Una sola indicació que la veus quan ja has passat. En comptes d’anar cap a Florència tirem cap Modena-Parma-Piacenza. Tot això a Bolonya. Té a veure el famós pla amb perdre’s? El tram entre Bolonya i Florència es una mica antipàtic, muntanyes, túnels, ponts i molts camions. Quan portem uns 310 quilòmetres, fem una paradeta, gasoil, aigua i canvi de pilot.

L’Isaac ens porta fins a Roma per “l’Autostrada del Sole” (A1), i a sobre no es confon cap cop (tampoc hi havia cap lloc per equivocar-se). Arribem al peatge i hi ha control de “carabinieri”. El germà del Marc ens ho havia dit. Abans de pagar, s’apropa un poli d’aquests i ens pregunta si anem a l’estadi olímpic. Ens diu que ens aturem més enllà per “inspeccioni”. Sortim del peatge i l’Isaac es fa l’orni i passa de llarg. Un risc innecessari, però surt be. No portàvem res que amagar. Seguint les indicacions de l’Stefy, el nostre “contacte” romà, agafem la “Circumvallazione Settentrionale” cap a la sortida 6. Crec que només descobrim la 9. Sortim allà on podem i curiosament, després de passar un pont imponent arribem molt a prop de l’estadi. No era el millor camí però es compleix allò de que “tots els camins porten a Roma”. Tornem a creuar un altre pont i just al davant tornem a veure l’estadi. I tot això presidit per un monòlit on diu “Mussolini”. Unes ziga-zages per Roma ens duen a l’alberg, a la “Via Cola di Rienzo”, on tenim “reservat” el dormir. Deixem (be, deixen) el cotxe en un pàrquing i fem el check-in. L’alberg aquests, es un pis, cinquè, grandiós, que està mig en obres, per dins. No em posen problemes als meus tendres 35 anys. Deixem les coses i sortim a dinar, que ja es tard, vora les tres de la tarda. Anem a un pizzeria, (estrany, oi?) i dinem unes pizzes amb una mica de vinet i una “cerveceta”. La llei seca deu ser per altri, si seus i dines es veu que no. El partit es a ¾ de nou. Partit ? Quin partit?

Han passat 24 hores i estem acabant de dinar en una terrassa del Trastevere, al Carlo Menta de la Piazza Giuditta Tavani Arquati. Avui hem fet menú. El segon plat, a banda de la torradeta d’entrant, (polo, ossobuco i no sé que més) era fluixet, la pasta, no. Hem de tornar a l’alberg per agafar les bosses i sortir “volant” cap a Treviso. No tenim gaire temps. Condueix el Marc, per Roma, com si fos un romà, o pitjor. A cada cantonada deixa anar allò del “tonto de la ciento veinticinco!!!”. No és ni el Marc Roma ni “es Roma Pou”, es tant sols el Markus. En un tres i no res sortim de Roma i ja tornem a estar a “l’autostrada”, fent el camí invers. Mentre alguns dormen ell va fent camí a una velocitat... com ho diria... alteta. Deixa el cotxe escurat de gasoil. En la maniobra de repostatge, em poso jo al volant i a una velocitat mes assenyada, enfilem cap a l’aeroport. El Marc es posa a dormir fins que el fre del cotxe el desperta (ai aquests frens). Deuen quedar uns 250 quilòmetres, que passen sense gaires entrebancs, excepte un moment que ens dona la sensació d’estar perduts. El Veneto continua sent molt pla. Un cop a Treviso, seguint dues indicacions, arribem a l’aeroport. El dia abans ens va semblar (i ho va ser) etern sortir d’aquesta ciutat. Posem la mòdica xifra de 5 eurus de gasoil (“somos unos miserables” dit amb certa entonació), per “complir” amb el rent-a-car i deixem el cotxe al parquing. A deu Punto (i no d’inflexió).

Cultureta: Cola di Rienzo o Nicola Gabrini fou un polític italià del 1300 i escaig, tribú del poble romà i que proclamà a Roma una nova forma de govern inspirada en la República romana i que es digué “En bon Estat”.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack II

2009-06-04T09:00:00.001+02:00

Curiós el títol de la cançó: “Juerga catalana”. “Juerga” es un mot castellà, probablement es tracta d’un andalusisme. Serà el mestissatge? En tot cas, es tracta d’una cançó políticament incorrecte, si, ho havia de dir, encara que té molta marxa i el seu autor es d’aquells que a casa mai ens ha fet gràcia, però els fets son els fets i aquesta cançó forma part del nostre particular viatge. Avís per “listillos”. Si algú ens hagués vist, podria assegurar que érem un grup d’abstemis.

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Fa tres dies que no dormo,
quatre o cinc no m'en recordo,
em vaig trobar al Quimet a Isona,
vens ara a fer-ne una copa?
que m'en vull anar a dormir d'hora,
la seva xicota ens mana:
aneu a tirar la basura,
dins el cubell de la plaça,
però en Quimet agafa el cotxe,
rumbo a un poble de Segur,
i vuit o nou o deu cubates,
i a un garitu que hi ha al centro,
quan ja estàvem mig borratxos,
vam dir anem-n'hi a fer curves,
fes-te un porro més enllà,
ja que estàvem per Pallars,
vam anar a sota a comprar,
loteria Ca La Bruja,
per poder seguir la juerga fins Nadal.
I després cap a Puigcerdà,
i allà dalt de la muntanya,
vam parar a fer una pixada,
però vam veure com florien,
bolets a les cagades,
i aquests son bolets d'aquells,
que me fan girar el cervell,
i ens em vam menjar uns dos-cents
puja al cotxe i a Cerdanya,
tornem-ne cap a la Seu d'Urgell,
yuhuuu!!

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Si no es fan gaires barrejes,
els bolets no pujen gaire,
però amb uns porros y uns cubates
y un parell o tres de ratlles,
pujen que es una passada,
i en comptes de tornar a casa,
vam xuparnos la Collada de Tosses d'una tirada,
i no se com vam parar a Berga,
i vam conèixer dues nenes,
i a Puig Reig ens vam fer uns whiskys,
i després vam pillar uns éxatsis,
per fer-nos a les titis,
una treballava al super,
l'altre tenia molt vici,
i un polvet vora del riu,
i la lluna que ens somriu,
i jo sóc un gran fan del sexe,
això es perfecte,
tias buenas, mucha droga,
dale fuerte! qué feliç!
cagüen la puta i aquest cop he estat de suerte,
que resabia es la natura,
que ens crea i tambe ens ajunta,
l'un per l'altre això no para nooo!!

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Adios muy buenas! amiguetes...
marxem cap a Vic per feina,
i al casino uns bons cubates,
vaig vomitar a la façana,
de la Casa Tarradellas,
ja tornavem des de Vic,
i a la rotonda d'Hostalric,
ens va parar la policia,
puto control d'alcholèmia,
verge santa quina angúnia,
però en Quimet treu la pistola,
i tirant tiros als pitufos,
jo me cagüen els controls,
i aviso als mossos d'escuadra,
que no me toquin mes els ous!!
Collons Quimet que fort que vaas!
t'has cargat tres policies,
em sembla que t'has passat!
cagant osties cap a Breda,
para al bar, pillem benzina,
i una mica d'heroína,
ni hi ha res com el cavall,
per tirar el susto cap avall.
ja una mica mes calmats,
vam robar, per si de cas,
un altre cotxe per fugir,
vam canviar el golf GTI,
per un Mercedes, JODETEEE

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Reconec que vam fer voltes,
per arribar a Barcelona,
que boniques son les platges de Girona!
des de Blanes fins a Tossa i Cadaqués,
i un vell pescador ens diguè,
que ens va veure per Lloret,
però si he de ser sincer,
jo no m'en recordo de res,
vols dir que crec que va estar molt bé,
de Sant Pol fins a la Mina,
hi ha un camí secret que et porta,
directe cap a la gloria.
de la Rambla al Kentucky,
passa per la plaça del Tripi...
vés-te'n al Harlem i al Glaciar,
i després cap al Sidecar,
del Jamboree al Luz de Gas,
no es gran cosa la ciutat,
cada cop està mes sosa,
i aquest cony de Barcelona,
em sembla cada cop mes,
com un poble de mala mort.

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Anem-nos'en de la capital,
anem-nos'en que se'ns fa tard,
fotent corbes pel Garraf,
i amb les motos que em robat,
sense faros i borratxos,
collons quin cego que portem,
collons que bé que ens ho passem,
com el Vallès no hi ha res,
excepte el vi del Penedès,
un Martini a Vilafranca,
visca el Barça i Vilanova,
de Reus cap a Tarragona,
se'ns acaba Catalunya,
doncs tornem cap a Tortosa,
que bonic que es prendre el sol!
i rere la xemeneia de la nuclear d'Ascó,
jo soc d'un racó del món,
que la putejat tothom,
ja estic fart de veure el món,
em va dir el Quimet tot must,
Catalunya ha crescut molt,
es el país mes gran del mon,
però el meu poble es el millor,
vull tornar-me amb els meus porcs,
va arribar el moment solemne,
jo em sincero, ell es sincera,
no som res Quimet, de veres,
va tornem cap a caseta.

Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.
Bona nit. molt bona nit
m'en vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç.

Sempre hi ha un moment de juerga,
que un es mira després pensa,
el perquè de l'existència,
va deixa`t de tantes hòsties,
t'has passat de cocaïna!,
i vam tornar cap a Vallclara,
a la piscina fem un cubata,
i esmorzar a la Panadella,
després per frenar la resaca,
dos gintònics a Igualada,
tothom sap que a Montserrat,
que es on viu la Moreneta,
i als nens de l'Escolania,
que els vesteixen amb faldilles,
i els confons amb una tia,
i del cego que portàvem,
ja casi que ens els follàvem,
menos mal gràcies al bisbe,
no toqueu la criatura,
que es un noi no es una tia,
cagüen déu, cagüen el bisbe,
que ens està axafant la festa,
Catalunya quina merda!,
Cervera, Agramunt, Artesa,
i per fi vam arribar a Isona,
vam anar a tirar la basura,
al cubell de la plaça,
i després vam tornar a casa,
no ha estat mal, Quimet, la juerga,
aquesta juerga catalana!!...

Veni Vidi Vinci. Lo Viatge I

2009-06-03T01:20:00.002+02:00

A 2/4 de dues del dia 29 de maig, pujo el cotxe a la vorera, just al davant de casa de l’Isaac. Ens acomiadem. De Girona aquí hem escoltat una mica la radio, per saber quelcom de la rua però ens hem assabentat més de coses de l’etern rival que no pas del Barça. Bob Dylan i el seu Modern Times han acabat el trajecte.

Quan hem aterrat a Girona, el passatge ha aplaudit. Jo he començat amb un Oeeee Oeeee Barça Oeeee i s’han afegit uns quants. L’hostessa s’ha acomiadat amb un “Forza Barça”. La companyia s’hauria de dir Rallant Air. No paren de xerrar. Que si les begudes, que si la botiga, que si la comparativa de preus dels perfums, que si el “rasca-rasca”. Un esgotament. Arribem amb molt retard perquè l’avió que ens ha dut ha arribat tard. Hem mal sopat, a corre cuita, a l’aeroport de Treviso unes pizzes margarita i unes amanides de “tonno” i l’espera s’ens ha fet llarga. Al control fan llençar un pot de xampú de l’Isaac i escorcollen, i de quina manera, al Marc.

Tot comença a 2/4 de 5 de la tarda. Dimarts 26 de Maig. El Marc passa per casa. Marxem cap a Sant Fost. Arribem a l’hora. Salutacions. Tenim temps de fer un cafè. L’Isaac te problemes amb l’elecció del calçat. Saludem el Joel que dorm plàcidament. Acomiadaments. Enfilem l’autopista camí a l’aeroport de Girona. Sense incidents remarcables. Puc veure un radar mòbil en una zona en obres. A banda jugar amb les pilotes de goma, saben amagar aquestes andròmines els “pitufus”. En el trajecte ja hem tastat una mica la banda sonora del viatge.

Aparquem i anem cap a l’edifici de la terminal. Com que venim facturats d’origen anem directes als controls de seguretat. Cada dia m’emprenya més treure’m el cinturó. Passem tots sense problemes, excepte el Marc, que ha de deixar una ampolla de xampú. Anem a una terrasseta que te l’aeroport i ens prenem quelcom. Fem “bote”. No es veu gaire gent disfressada del Barça, de fet, nosaltres no hi anem, tant sols la meva gorra ens pot delatar.

Viatgem amb Ryanair. El sistema de seients es “maricón el último”. Tenim una sort relativa i viatgem juntets. Em dona la sensació que en el enlairament no anem a màxima potencia, perquè triga massa. Serà tema de les “low cost”. L’avió, per dins es com un taxi, groc i blau marí molt pujat i tot molt auster, fins i tot les instruccions de seguretat estan enganxades en un plafó de plàstic darrera de cada seient. L’espai es reduït però la durada del viatge el fa portable. Uns miren El Periódico, d’altres un llibre d’aventures catalanes als vuit mils i jo faig uns quants sudokus. El Marc escolta música, el cronista també. De sobte ens manen apagar la música i posar-nos els cinturons. Ui, Ui, Ui... Que anem a aterrar. Uf. Arribem a Treviso 20 minuts abans de l’hora prevista. Després d’aterrar i quan l’avió gira cap a la terminal, molta gent de l’avió aplaudeix. ¿No es refien del pilot? Com diria aquell, un aeroport de joguina. Anem cap el mostrador de cotxes de lloguer i fem els tràmits (algú els fa). Ens falta un paper, que ens deixa enviar-li per email més endavant. Grazie.

Sortim cap a agafar el cotxe i rebem un cop de calor bastant important. Fa molta calor. Hi ha mosquits. Trobem el cotxe i intentem seguir les indicacions que ens han donat a l’oficina de turisme per arribar al Bed&Breakfast. Només fem una maniobra rectificatòria i aconseguim arribar. Check-in i distribució de cambres. La família per un costat i la resta per l’altre. Un cop aparcat el Fiat Punto, sortim cap al centre històric de Treviso a sopar. Aquí les cuines dels restaurants i/o “trattories” tanquen d’hora, però els forns de les pizzeries no. La ciutat te molt bona pinta, com a mínim la part encerclada de muralles. Sopem amb una suada monstruosa. Continua fent molta calor. Aprenem la primera lliçó d’italià. “Frizante” no vol dir freda, vol dir “amb gas”. Sopem amb una mica de vi i... aigua amb gas. Les pizzes molt bones i grosses. Amarguem l’estona a l’Eric amb els problemes de la feina. Les postres les comprem a una gelateria i ens les prenem a les escales de l’antic palau de Justícia (el nou, està just al davant d’on dormim). Passejadeta del poble/ciutat. Passem per una botiga de Benetton. Fotos nocturnes i cap al llit. Son 2/4 de dues de la nit. I continua fent molta calor.

Veni Vidi Vinci. Soundtrack I

2009-06-02T01:15:00.001+02:00

Poc s’imaginava Georg Friedrich Händel que la seva peça "Zadok the Priest" que pertany als Himnes de la Coronació (Coronation Anthems) serviria com a himne d’una cosa per alguns tant vulgar com una competició de futbol. Curiosament els va composar per la coronació del rei Jordi II de Gran Bretanya al 1727. Oh, un 27 i oh, oh, oh un 72!!!. Aquí esta l’obra original. Crec que es mereix ser escoltada.

Després va ser prostituïda per un tal Britten per encàrrec de la UEFA i li va posar una lletra amb trossets de les seves llengües oficials. Sentir la versió italianitzada d’Andrea Bocelli, a on tant sols podíem entendre “Campioni, Campioni” va ser … Esperàvem veure com la pilota del cercle central era mantejada, però no va ocórrer això. Un cop acabat el partit la van posar per megafonia i varem cridar el que les nostres maltractades cordes vocals ens van deixar: “The Champions, The Champions".

Ce sont les meilleurs équipes,
Sie sind die allerbesten Mannschaften
The main event.

Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.

Une grande réunion
Eine grosse sportliche Veranstaltung
The main event.

Ils sont les meilleurs
Sie sind die besten
These are the champions.

Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.
Die Meister, Die Besten, Les Grandes Equipes, The Champions.

Viatge a Itaca

2009-05-25T00:51:00.002+02:00

Fost es una de les obres més famoses de Goethe. Del Sant no en se res. I que dir d'Aiguaviva? I de Vilobí d'Onyar? Doncs que està a la Selva, allà on tot es feréstec.

Treviso, la Benetton. De bíblic nom es basquet. Basquet era Treviso. United colors of Benetton. Blau grana al vent. N'hi han d'altres, de colors?

Florència; un habitant pot ser proper president. Boti. Boti.

Bolonya. Quin pla! A cada pla hi han exotismes. Es el nebot? Soc jo.

Foro, Coliseum, plaça Navona, Fontana di Trevi, Panteó. Res. L’Estadi olímpic. Neró l'incendià. Nosaltres farem la nostra ziga-zaga ziga-zaga.

Dormim a quatre passes del Vaticà. Ells protestants, mira els del Chelsea, nosaltres catòlics. Uns son d'uns americans els altres son dels qui l'estimem.

Dijous posarem la ma a la boca de la veritat. S’ens posarà la gallina de piel. La veritat serà “We will rock you”.

Londres, Paris, Roma. Desprès d'aquesta vindrà Berlín. Roma es ciutat olímpica. Barcelona també. Barcelona va ser d'ells. Roma serà nostra.

Pobrets

2009-05-13T21:00:00.001+02:00

Una de les coses que passen quan arriba el bon temps es que, a la nit, al pipican, hi ha mes “ambientillo”. Les nits d’hivern son solitàries, potser algun altre passejador de gossos amb el que rarament creuem algun mot, però ara ja comença a ser diferent.

Ahir nit, vaig contar fins a tres grupets de joves. Un de mixt que estava a la zona infantil i dues parelles de nois, que xerraven de les seves coses. Jo anava caminant amunt i avall, i de tant en tant xutava una pedra (mal fet), per entretenir al Troc. I com que no tenia res a fer, quan passava a prop de les parelles, parava la orella. Es lleig escoltar les converses del demés, però el problema es d’ells. Si no parlessin no els escoltaria. Tampoc era res escandalós, com a màxim podia sentir, amb sort, una o dues frases seguides.

La parella que tenia més lluny parlava de viatges, costos, i enllaços en aeroports gegantins, etc, etc. De fet crec que era una conversa unidireccional. Parlava un i l’altre escoltava i assentia. Típic. Jo molts cops ho he fet. Es una falta d’educació envers l’altre. Però no vull prejutjar a ningú i li donarem el benefici del dubte. No tenia res a dir.

L’altre, la tenia mes a prop. Una estoneta devien estar parlant de feina, per les paraules que vaig poder sentir, 2000 euros, impostos, beneficis. Jo m’els mirava i pensava “pobrets”. Ells a lo seu, i jo a lo meu. Amunt i avall. En una d’aquestes vaig poder sentir aquestes frases, que més o menys deien:

- Ya sabes que tienen períodos más fértiles y otros menos fértiles …
- ... y no tomamos las precauciones ...
- ... ya lo habíamos hablado …

Em vaig quedar de pedra. La següent frase que vaig sentir del mateix interlocutor va ser:

- La única ventaja es que cuando el tenga 20 años yo tendré 40.

No vaig gosar d’apropar-me més i vaig tornar a pensar “Pobrets”.

Mots que no surten

2009-05-07T20:20:00.003+02:00

Cada cop em passa més. Vull dir una cosa i no em surt. El cap sap que és allò però la coordinació per articular la paraula no arriba. Llavors ho intentes fer com diuen els anglesos un “work around”, i acabes dient un altre cosa que se li assembla però no es ben be el mateix. D’altres sospites la lletra per la que comença la paraula i fas provatures, però el resultat pot ser nefand, l’exemple més clar es aquell del “pasapalabra”:

- Con la M, bocadillo de jamón y queso.
- ¿Con la M?
- Si
- Mikini!!!
- No. Mixto de jamón y queso!!!

Bromes a banda, tots em viscut situacions similars, en les que o hem estat subjectes actius o passius. Recordo que molts cops la meva mare em deia: “Lluís , portem el deixonses que està allà sobre”. I l’hi portava, curiós, no? I més si tenim en compte que “allà sobre” no era cap localització visible, era una cosa tan vague com el “deixonses”.

Ahir no vaig tenir tanta sort i la paraula no em va sortir. M’ajudeu? L’hi vaig demanar a la Mireia: “Portem les tisores de punta .....”. Crec que te quatre lletres.

Parlem?

2009-05-06T01:34:00.003+02:00

Avui intentaré no parlar del Barça, anava a dir de futbol, però es veu que son sinònims. Es comença a notar, que fins i tot els que mai han suportat el futbol ara s’hi comencen a interessar i el que és pitjor, a opinar.

De religió en podria parlar, però de quina. Hi ha tal ventall de possibilitats que fins i tot ser ateu et deixa “out”.

De sexe. Ui, tema tabú. Hi ha menors.

De la Nació. Ui tema tabú. Hi ha menors.

Un Opticonte. No, no, el darrer va tenir poc “share” de pantalla.

De política ja tampoc queda bé parlar-ne, primer perquè ja sabem tots de quin peu calcem i segon que el més normal és dir que tot es fa malament, que en certa mesura ho sembla, i per acabar-ho d’arrodonir, afegir allò de que tots els polítics són corruptes. I així conversa closa.

Tampoc parlaré de la crisi, bé, sí, mira, doncs ara parlaré de la crisi i no perquè s’hagi acabat, sinó perquè parlaré del tòpic, o sigui que els que l’han provocat són els que són més ajudats, els bancs. Això no deixa de ser una altra de les mentides que es deixa dir per a que el “vulgo” pugui queixar-se. Els culpables d’aquesta crisi, o d’una gran part d’ella som nosaltres mateixos. Fa massa anys que estirem més el braç que la màniga i al final la mamella deixa de rajar. Manca de valors? Havia quedat en no ficar-me en religió. I com a culpables que som, uns mes i d’altres molt menys, ho pagarem. Fem números. Si algú no hi està d’acord, doncs que ho digui que ho modifiquem.

PA (Prestació atur) 600€/mes
NM (nombre de mesos a cobrar) 18
AT (Aturats) 4.000.000

Cost del subsidi d’atur = PA * NM * AT.

Si no he errat amb els càlculs això dona la xifra de 43.200.000.000€. Sí, sí quaranta-tres mil dos cents milions d’euros. Com diria un del Kracòvia, set bilions cent vuitanta-set mil i escaig milions de pessetes (de les antigues pessetes). I tot aquest festí de milions del que sigui, per culpa de la cobdícia dels uns i dels altres, i al final, ho pagaran justos i pecadors. Doncs apa, ara uns a passar una temporadeta pel purgatori i uns altres per l’infern. Vaja, la religió un altre cop.

Millor parlar del Barça, oi?

Opticonte III

2009-04-29T01:00:00.002+02:00

Tenia la boca seca. També la gola. La boquera dels llavis era com ciment. Gairebé no podia ni obrir la boca. La calor era sufocant. El terra cremava. La roba esberlada, era una tot una taca de sorra i sang.

Amb les poques forces que em quedaven vaig poder obrir un xic els ulls i, si, ho vaig veure, i no menteixo. Alà, a la llunyania s’aixecava un país. Era ric i ple, on tothom vingués d’on vingués era feliç i restava còmodament. Tots eren diferents dins de l’igualtat. Els uns parlaven, els altres escoltaven i després, contestaven. Uns s’expressaven en una llengua, els altres en d’altres i tots s’entenien. No hi havien rancúnies. No hi havien recels. Els coses funcionaven i quan no, tots en feien d’una i s’esmerçaven perquè tornés a funcionar. El comerç era just. Hi havien rics i menys rics. N’hi havien que s’ho gastaven tot i n’hi havia que estalviaven. El jovent era respectuós. Els vells eren escoltats. Sentia cants místics, cants de joia i d’alegria i fins i tot em va semblar sentir una versió de “We will rock you” i a més a més la pluja sabia ploure. Per un moment, vaig pensar que pagava la pena estar en aquell estat tant deplorable per haver viscut aquella visió. Vaig donar gràcies a qui fos mereixedor, d’haver tingut aquells ulls que em permetien aquella visió tan diàfana. Era tanta la calor, que fins i tot em costava parpellejar, i després de fer-ho la imatge s’em va fer borrosa i tot seguit es va esvair.

Recordo un cop sec i després la foscor. Recordo un altre cop sec, i uns llums que passaven per sobre meu. Recordo una llarga espera. Recordo haver sentit una llengua que no era la meva però que si la coneixia. Recordo comentaris sexistes i ordinaris. Recordo una veu que em parlava com si fos tonto amb un accent poc habitual.

-Vos lo que pasahte fué una insolasión graviiisima.

I llavors ho vaig saber. Aquell país que vaig veure no era el meu país. No havia tingut cap problema amb la vista. Tot havia estat un miratge, una il·lusió òptica. I si, m’havia fet il·lusió tenir un país il·lusionant.

PS: Ai que no podrem versionar bé la "We will rock you".

Rics i plens

2009-04-22T14:30:00.001+02:00

Lo riu és vida. Lo riu baixa ple. Lo riu d’aquí ben poc baixarà més ple. Lo riu baixa amb les aigües tèrboles. Ara diuen que pel maig tot arreglat. Per fi un reconeixement. Si s’ha d’arreglar quelcom vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. És una interpretació, segurament el “arreglat”, per uns quants és allò que hom fa quan surt a la nit, es vesteix una mica millor (o pitjor) i es pinta (elles o ells, que darrerament diuen que es porta). El problema vindrà ara. Nosaltres volem vestir de Prêt-à-Porter, de sastre de luxe però ens proposaran vestir de “mercadillu” però de la temporada passada. En comencem a estar una mica tips, o una mica més tips, o molt més tips. I no hi ha manera. Fem campanyes de millora d’imatge i res. Fem el paper de l’ase que rep tots els cops, i res, bé, unes quantes garrotades més. Ens pensem que la part “catalana” del partit que governa donarà un cop a taula i l’únic que aconseguim és sentir a un ploramiques amb un to neutre amenaçant amb no res.

Demà estrenen el documental Cataluña-Espanya. Nosaltres, els d’aquí, ens ho mirarem d’una manera expectant. Les cares de la gent de la resta de l’estat que tinguin les ganes de veure-la desitjo que no siguin com les que vaig veure ahir quan escoltaven al pobre Ridao a la tele. Tots estaven “frunciendo el ceño”!!! Esperem que sigui una aportació cap a la construcció (anava a dir edifici, però algun llest veuria una connotació amb d’altres construccions) d’una estructura ferma que ens permeti poder fer país. Perquè crec que és això el que s’ha perdut. Fins que no recuperem la consciència del que som i ens aclarim del que realment volem, no tirarem endavant.

I també demà tots anirem a comprar el llibre del Kracòvia o el del Polònia, així ens farem cada dia més rics i més plens. Bon cop de falç.

L’estiu es a la cantonada

2009-04-15T01:00:00.002+02:00

Be, ja tornem a ser-hi. Ja ha passat la Setmana Santa. Un altre període de vacances amb connotacions religioses que a la majoria tant se li’n fot. He pensat més d’un cop en que s’hauria de canviar la denominació de determinades festivitats ja que estem avocats cada dia més a un “tot plegat” laic, però reflexionant una mica, me n’adono que si ho canviem correm el risc de perdre una mica els nostre orígens i com diu aquell “qui perd els orígens perd la identitat”. Un altre dia reflexionaré sobre això de la identitat igual arribo a la conclusió de que si no ens serveix per res, doncs els orígens menys. Hi ha el risc de tornar a celebrar el 18 de juliol, i que a ningú posi el crit al cel, que el dia de la “raza” encara es celebra, s’ha de dir que sota un altre denominació.

La família, be gracies. Comença a patir signes de fragmentació. Ei, que ningú es pensi que van mal dades, ans el contrari, som víctimes dels anys i ja algú comença a volar una mica pel seu compte. Millor anar-se preparant per aquest futur que cada dia s’apropa més.

I la crisi, va fent el seu lent camí. Des de fa un parell de dies, es poden llegir noticies amb un lleuger to optimista. Ara el que ja no sabem es si aquestes noticies son veritat o son l’ampolla mig plena que vol veure la premsa, que es comença a donar que si van molt mal dades ells també hauran de tancar. No se com van de subscriptors però el cert es que de publicitat cada dia es veu menys.

Al final resulta que ens queixem de vici. Tenim el Barça millor que mai, i que duri. Tenim més aigua que fa molts i molts anys. La Cope vol fer fora al Federico Jiménez Losantos (be, això no se si es bo o dolent). La meva estimada ministra, ara resulta que ven bases espanyoles a l’estranger. Un bolivià molt conegut deixa la vaga de fam. Jajajajaja (perdoneu-me aquesta petita llicencia, però es que fa riure). I a la fantàstica autoproclamada ciutat antitaurina de Barcelona, s’ha venut tot l’aforament de la Monumental en 50 minuts, no per un concert, per una “corrida” en solitari de José Tomás. Ole, Ole, Ole.

I? Eh?

2009-04-07T01:10:00.000+02:00

Que passa? Si, he fet una mica més de quatre minuts, i?
La tant tecnificada F1 no pot córrer quan cau un xàfec, que passa!
Que em faig gran? I?
Els periquitos tornen a guanyar, i?
Que si segueixo així el cotxe escombra em recollirà, i?
Portem tres dies amb fotos de “família”. Fins quan? Eh?
Que ja no tinc edat d’anar el dia abans d’una cursa a esquiar, si, no en tinc. I?
Si ets ric, ets ric, passar-te per ric, sent pobre es fer el ridícul més espantós, oi Sr Rodriguez?
Que faig un divendres al vespre corrent per la carretera de les Aigües. No ho se. I?
900 milions per la T1. Es la targeta multi viatge més cara. No, es la nova terminal del Prat. Ara que “dingú” agafa l’avió, 900 de l’ala. I?
Per que als treballadors ateus i agnòstics tenen festa per Setmana Santa, ells que tot el dia “despotriquen” de la Santa Mara Església. Que passa!
I lo content que estic d’haver corregut, eh?
I lo disgustat que estic de com s’enfonsa tot, eh?

Wolke Neun

2009-03-31T01:15:00.000+02:00

Desprès de la experiència viscuda dijous passat he hagut d’anar al terapeuta.

- L’altre dia vaig anar al cinema -l’hi dic.
- Ah, i?
- Varem veure una que no anàvem a veure. “En el séptimo cielo”-i com volia causar-li impressió vaig dir- Wolke Neun. en versió original.
- Oh, sap alemany?
- Be, no.... però crec que parlaven amb accent de la ex RDA i això em va dificultar entendre quelcom.
- Ah
- Una film complicat. Començant per el títol. En alemany i també amb anglès i ha un nou, però en castellà un set, i allà en diuen núvols i aquí cel, però clar, jo tradueixo literalment. Però el millor títol podria haver estat “En el séptimo piso”. Només feien que pujar escales.
- I de que anava?
- Uf, complicat
- Doncs comenci.
- Una dona comet infidelitat vers al seu marit.
- Típic argument. Encara que vist des d’una òptica tradicional, ha pensat per un moment que la primera infidelitat la comet amb ella mateixa?
- Be, no se en que pensava ella, però es defensa dient que no ho buscava, que va passar.
- Fins aquí tot normal.
- Normal, normal no. Crec que hi ha molta gent que busca i no troba. I a sobre eren de la tercera edat i fins i tot algun de la quarta.
- Oh!
- I també hi havien escenes de sexe.
- Sexe implícit?
- No, no. Sexe explícit i molt i molt explícit.
- I això el va incomodar?
- Home....
- Si?
- Diguem que no estic acostumat.
- Al sexe?
- No, home no. Al sexe amb gent d’aquella edat –dic amb un to una mica enprenyat.
- Ah
- Fins i tot, hi havia una senyora que es masturbava a la banyera.
- I l’hi va trasbalsar aquest fet?
- El fet no. El lloc, evidentment. Quan jo anava al cole, als jesuïtes, un dia ens van passar un curt d’una masturbació femenina. Jo no sabia de que anava fins passats uns dies. Era molt innocent, llavors.
- I que més.
- Be, també es parlava de rutina i monotonia Més que parlar-se es veia.
- Segueixi.
- I també sortia una filla que riu amb la infidelitat de sa mare i que després s’emprenya amb ella quan l’hi diu al seu marit.
- O sigui, que ella l’hi diu, al marit
- Si, i ell no s’ho agafa gaire be.
- I vostè, com s’ho agafaria –em preguntà amb veu greu.
- Difícil dir-ho. Trenta anys son molts vivint junts... I així, de cop i volta, com qui no vol la cosa... Potser diria allò de que “mentre no em costi diners”. Es fotut, si. Potser diria: “La mala puta es sincera”, no se.
- Va passar una bona estona?
- Vaig patir.
- Veia al seus pares en aquelles situacions?
- Afortunadament son morts. I mirar enrere per allò no se si em cal.
- O sigui, per aclarir-me –digué- El còctel de tot plegat el neguitejà.
- La veritat. Em neguitegen els sons de la pel.lícula.
- Quins sons?
- Els de les locomotores, els dels trens que passen, el d’una planxa, el de la màquina de cosir, els dels avions aterrant....
- No l’entenc –m’interrompé.
- He deixat per el final, el pitjor de tots. El soroll de l’aigua a la cafetera Melita. Tanco els ulls i ho sento. No m’ho puc treure del cap.

OptiConte II

2009-03-25T21:28:00.006+01:00

Era tard, molt tard. Estava fent zapping. La casa restava en pau. No trobava cap canal en el que s’hi estigués més de deu segons. Semblava un autòmat, pitjant el botonet d’avançar canals. Va sentir una coïssor a l'ull esquerra i comença a gratar-se. Al ser dretà, com molts aspectes de la vida, va poder continuar amb la cerca de la inutilitat. La coïssor no minvava i la seva força, per alleugerir-se, menys. La picor va pujar a límits insuportables, i la seva força rascant-se era d’una violència desproporcionada. De sobte, blop, l'ull, l'esquerra, després de tocar la cuixa, va caure a terra. La primera reacció va ser ràpida.

-Jau!!! -digué amb autoritat. El gos d’atura ja s’havia aixecat.

Amb un domini de la situació del tot lloable, es posà de genolls i estirà el braç per tal d’agafar allò que l’hi havia caigut. Inexpert ell, no acostuma a passar cada dia que ens caigui un ull, en atansar-se a agafar-lo l’hi donà un copet. No sabia que amb un ull es perd profunditat. L'ull rodolà i va anar a petar a sota del moble de la tele. Merda, pensà. S’estirà a terra, tot el llarg que era, i era molt, i intentà agafar-lo. El primer que va tocar va ser una moneda. Per uns instants, el seu instint financer el va fer dubtar de si mirar el valor de la moneda o continuar amb el seu objectiu inicial. Prengué la decisió encertada. El següent que palpà, foren volves de pols. Entre el batibull de cables n’hi havien unes quantes. Va dir unes poques paraules amb arameu, sorprenent-se del coneixement d’aquesta llengua morta, però perseverà en la seva cerca. Un altre copet, i l'ull tornà rodolar. Ell reptà. Des de que va fer la mili que no ho feia. Finalment, just al costat dels endolls, entre un garbuix de cables, el pogué agafar. S’incorporà i instintivament el bufà. Encara no satisfet amb el resultat, se’l passa per la boca. Amb la ma esquerra va obrir les parpelles i tot assegurant-se la correcte posició, se’l posà. Uns moment d’incertesa i veié:

© BarraquerEyes Corporation
BIOS Release 11.3
512KB OK
Wait ......

Respirà alleujat quan veié el logo de windows. L'ull s'estava carregant.

OptiConte

2009-03-22T12:18:00.002+01:00

Titii, titii, titii.
El despertador va comença a brunzir. Ell, a les palpentes, desprès de donar un cop al llum de la tauleta de nit i fer caure un llibre al terra, el silencià. Com un autòmat retirà les robes que el cobrien i restà assegut al llit uns segons. Mai havia tingut el costum de llevar-se amb un determinat peu. S’incorporà lentament i descalç, com sempre, començà a sortir de l’habitació. Les primeres passes del dia començaven a costar. Era com si el cos necessites oli. El cervell necessitava quelcom més que oli. En sortir, tombà a l’esquerra per anar al lavabo. En arribar-hi, no va pujar la tapa del wàter, com sempre, la dona no ho suportava, però ell ho feia a posta, així es ficava amb allò i no amb altres coses. Es ficà la ma per la bragueta dels pantalons del pijama per poder treure allò. I començà. Era un dels poc moments de plaer que gaudia cada dia, per no dir, l’únic. El primer indici de funcionament del cervell, arribà quan notà que aquell dia esquitxava més que de costum. En acabar, es donà la volta.
El cor li va començar a bategar amb força. No es veia al mirall. Es fregà els ulls amb força i va tornar a mirar-se. Igual. No s’hi veia. Per uns instants, uns centenars de fotogrames de la vida li van passar pel davant a una velocitat de vertigen. Per molts intents que feia, continuava sense veure-s’hi. De sobte va cridar:
-Elviraaaa.
Ella, en sentir el seu nom, es va estranyar, mai li deia pel nom, només quan parlaven de coses serioses, és a dir, mai. Va atansar-se allà d’on venia la veu. En arribar al llindar de la porta, li va dir:
-Què vols?, Joan.
-Elvira, no m’hi veig.
-Què vols dir?
-Que no em veig al mirall.
Ella, va accionar l’interruptor del llum i va dir:
-A l’habitació dels armaris no hi ha mirall.

Provincia de Sèrbia

2009-03-19T21:00:00.000+01:00

Avui, dia del pare, la mamà Chacon ha estat en aquell lloc que per uns es país i per altres es província. El lloc, en això si que hom està d’acord, es diu Kósovo.

Total, que perquè com ha anat a un lloc que no està reconegut, ha hagut de aterrar l’avio que la transportava en una base militar de l’OTAN, que crec que encara estan reconeguts i desprès agafar un helicòpter i anar a la base “espanyola”. Poso espanyola entre cometes, perquè d’espanyol deu haver la bandera, uns quants oficials, i un grapat de soldats, la resta del contingent deu ser d’assimilats, abans en futbol s’els hi deien “oriundos”. Crec que es la primera i última visita que fa en aquesta gent. La última perquè el que ha anat a fer era comunicar que marxen. Textualment ha dit : “Enhorabuena. Por esos diez años de gran trabajo de las tropas españolas. La misión esta cumplida, es la hora de volver a casa. Nos volvemos para casa. Enhorabuena”. La primera reacció que ha estat de sorpresa, per la forma de dir-ho. Es “castiza”, com si hagués dit “seis toros seis”. Ole!!!! Y la segona, es la meva facècia: L’hi podríem dir Carme MaChacón. Repeteix “Enorabuena” y el concepte “volver a casa” dos cops. Amb cinc frases, dos d’elles “uni -paraulars”, dues repeticions. Si mireu les imatges d’aquesta “arenga”, veureu com amb els dits de la ma esquerra va comptant les frases. Jo també t’estimo, Carme.

Ha faltat poca estona perquè des de l’OTAN critiquessin la decisió unilateral i a contratemps. Es allò de “esto no va conmigo”. Crec que Espanya es l’únic país de la UE que no ha reconegut la independència de Kosovo. Quines raons tenen? Tenen pors internes? Ai Europa, Europa, amb quins companys de viatge més estranys et busques. Spain is diferent, i tant !!!.

Fets i gent

2009-03-17T01:37:00.003+01:00

Atenció. La primavera arriba oficialment entre el dia 20 i 21 de març, en l’hemisferi nord. Celebrar-la abans es com “chorrear” el calendari. Us imagineu fer el cirera, per exemple, el dia 27 de desembre i celebrar Cap d’Any. Doncs la primavera arriba quan arriba, tinguem rigor. Dos caps de setmana més com els que hem tingut i qui serà el primer espavilat a dir que ja estem a l’estiu. Sis plau. Serietat.

Aquesta setmana es Sant Josep. La “plantà”, no es una noia a la qual el seu amic/nuvi/marit hagi deixat a l’estacada, no. Es diu del dia que deixen les falles “plantades”, o sigui exposades a la vista de tothom. Aquest any les falles cremaran el dia de “la cremà”, com cada any. “La cremà” , que no vol dir pas que una noia estigui fins al cap de munt del seu amic/nuvi/marit o feina, es l’acte sublim d’aquestes festes que encara no se perquè tenen el ressò mediàtic que els hi donen. Cremar ninots que satiritzen a la gent, en molts casos coneguts, es quan menys un acte un xic primitiu. Cremar una bandera es delicte, cremar un ninot que representi un polític o una persona coneguda, una festa. Quin país. O tot o res. No em posaré a discutir sobre fes falles, primer perquè no son unes festes meves i segon perquè com no he assistit mai no poc puc emetre un judici mes profund. No m’agraden i ja està. Si ells son feliços, doncs que ho siguin, però que no ens escampin la seva festeta. El que no m’invalida de tot això es poder opinar sobre lo cutre, infantils i d’un gust barroer que tenen els ninots. Llegia que Valencia es ara un immens museu al carrer, on totes les obres d’art acabaran cremades excepte una. Patètic.

Per qui no ho sàpiga, la propera prova del Mundial de Rallys és a Portugal. El lider, de moment, es aquell que el nom sona a marca exclusiva, Loeb i en el mundial de marques, Citroen. Crec que aquest any, o guanyen aquets o guanya Ford, si no, temps al temps.

Aquí us deixo una cançó de Nick Cave. Un pare, modern, creatiu, i “super enrollat” que el seu fill l'està posant a prova.

Empenta

2009-03-10T00:45:00.001+01:00

Aquest post, te dues lectures, la profunda, la deixo a gust del lector, jo, al recurs fàcil, la sàtira i contra el sexe dèbil.

Ja era tard, mitja nit, estava al pipican del carrer Folgueroles, el gos fent de gos i jo fent d’amo de gos. Passejava i vigilava. De cop i volta sento una veu que diu:
- Oye, necesito un empujón.
Jo, em giro cap on ve la veu i veig una noia (suposició, ja que amb el casc difícilment podria endevinar el sexe), pujada amb una moto en marxa però aturada. M’apropo i diu:
- Es que me he quedado así. No puedo ir “pa lante” ni “pa tras”.
- Ah – dic jo
La moto, una scoopy, l’hi havia quedat amb la roda del darrera, fora de la vorera, volant. Jo, servicial que soc, poso un peu travant el cavallet i l’hi dono una empenta, tot agafant-la pel darrera, a la moto. El cavallet salta i queda alliberada.
- Ya está – diu ella. Jo penso que deu ser una forma de donar les gracies. Ho miraré a internet.
M’allunyo, per continuar vigilant al Troc, sentin com torna a fer la maniobra d’aparcar. A cua d’ull veig que baixa pel carrer un metres i dona uns copets a una finestra. Jo me’n oblido. Passada un altre estoneta, torno a sentir una veu femenina, que em comença a ser familiar.
- Oye, necesito otro empujón.
M’apropo, i veig que la situació es la mateixa. Respiro. Torno a fer la mateixa operació amb el mateix resultat.
- Ya está, gracias – diu ella. Jo penso en no mirar una cosa a internet.
- De nada – responc jo molt educadament.
Sento com s’allunya carrer amunt. Tant pensar amb internet i he perdut el centre del “problema”. La “niña pija”, per no començar amb insults més greus i grollers, el problema que tenia no era ni més ni menys que al tenir la roda “volant” no podia treure el cavallet accelerant. “Manda huevos”, que diria el Frederic Trill. En tornar a casa, capcot i sentint-me del tot un home objecte, torno a pensar amb internet. Quan arribi a casa escriure un email a la DGT reclamant que a l’examen de conduir motocicleta, incloguin el posar i treure un cavallet. Però com ara regalen el carnet a qui porta uns anys amb el de cotxe perquè puguin portar-ne de menys de 125cc, haurem de fer responsables civils subsidiaris als concessionaris per tal de no vendre una moto a “dingú” que no sàpiga treure un cavallet i si resulta que la Barbie de torn (per cert, per molts anys) pesa una quarta part del que pesa la moto, doncs a pastar fang. No moto. Algú necessita una empenta?

Relliscada

2009-03-05T22:00:00.001+01:00

Aquí teniu la transcripció del que s’ha anomenat com a ficada de pota del President del Govern. Qui no l’hagi vist, pot pitjar aquí.

- El turismo es un área económica preferente en la relación entre España y Rusia.
- ¿Porque?.
- Porque hay un gran incremento de turistas españoles hacia Rusia, estamos ya en una cifra de 500 mil turistas año, por tanto hemos hecho un acuerdo para estimular, para favorecer, para follar, para apoyar, ese turismo.

Analitzem una mica el text. Al començament diu “un área”. Si està utilitzant l’article indeterminat "un", el substantiu que el segueix hauria de ser masculí. Te tres possibilitats: a) Dir "una". Desconec si a castellà existeix una mena de laisme o leisme. Igual és diu "unisme", ho desconec. b) Posar substantius masculins, com per exemple, “espacio” o “sector”. c) Crear l’article "carn i peix" o l’article indistint, el podrien enomenar "bideterminat".
A mig text s’interroga a si mateix:¿Porque?. Sembla un "monologista". Només faltava que digues: "Y ahora me preguntaran ustedes ¿porque?".
Continuem. Que vol dir "estamos ya en una cifra de 500 mil"? Quant algú del PSOE parla de milers ja tremolo, sense anar mes lluny, be ja en fa una mica, el cèlebre slogan dels "800 mil puestos de trabajo", que al final van ser "800 o 1000". De totes maneres em sembla una xifra exagerada.
Al final ja es per fer el ridícul quan diu: "para estimular". Fa un moment acabes de dir que hi ha un "gran incremento de....". Si ja hi van. que collons estem "estimulant". Estimula el turisme a Burundi!!!!.
I per acabar el defensaré. Tant malalt no està. Podria haver dit "felación" en comptes de "relación" i no ho va fer. De vegades som massa simples. Jijiji Jajaja.

Estimat Dilluns

2009-03-01T21:59:00.004+01:00

Dissabte:
- Thierry Henry: "Catalunya no és Espanya". Tití, Tití.
- Ryanair estudia cobrar per anar al lavabo. El que no especifica és si tarifarà segons servei: Deposar, orinar o perbocar.
- Els “hombrecitos” de Montjuïc res de res. Igual de tant treure pit estaven cansats?
- Warren Buffet pronostica una economia "en ruïnes" en el decurs del 2009. No te jode el adivino!!!
Diumenge:
- Zapatero diu “La unidad europea es garantía para salir de la crisis”. Si hem de ser conseqüents amb les seves declaracions, ni existeix o existirà unitat europea, ni sortirem de la crisi. Igual es que no existeix?
- Ingressen d’urgències a la cultura. Perdó, ingressen d’urgències al Conseller de Cultura per un còlic.
- Mor Pepe Rubianes. Qui farà la seva feina políticament incorrecte?
- Mor un corredor irlandès de 27 anys a la marató de Barcelona. M’hauria de fer una revisió mèdica.
- A Huelva, 80 persones apallissen a 5 policies nacionals. La noticia no especifica l’ètnia. Tothom sap quina ètnia es.
- Els homenets de Les Corts, menys de menys. ONG Barcelona: Primer uns que no havien guanyat en tot l’any, avui, uns que no ho feien en el seu camp.
- A Galícia poden guanyar tants uns com els altres. No sabem del cert que es menys dolent.
- Al País Basc poden guanyar tants uns com els altres. El cert es que em costarà pocs calés, ja s’els queden.
- França tanca un repetidor que permetia veure TV3 a la Catalunya del Nord. Tití, Catalunya tampoc és França. No som dingú?
- No es tenen coneixements de més caceres famoses. Els animals poden estar contents i no tant els fabricants d’armes, munició, propietaris de vedats i periodistes.

Quin cap de setmana!!! Qui deia que els dilluns eren fastigosos?

Podeu escollir escoltar alguna d'aquestes cançons per alegrar la vida. "Clàssica", disco, pop, i una nostrada.

PS: A Galícia sembla que guanyen uns que ja hi eren fa un temps. Al País Basc els que hi eren sembla que guanyen però que poden perdre.

Estafa, engany, desil·lusió, desafecció.

2009-02-23T01:00:00.002+01:00

Vivim un època en que tot ens sembla que es un engany. Ens enganyen els que ens governen i també els que haurien de fer oposició. Hi han enganys familiars de tota mena. Els proveïdors enganyen als clients i molts cops passa a l’inrevés. Ens enganyen en el mon de l’espectacle. En molts casos, es d’una forma escandalosa i en d’altres molt subtils. S’ens està anant tot de les mans. Desprès ens queixem de la desafecció. Cony, és que ens veiem obligats. Quan parlo de desafecció, no em refereixo només a política, també a treball, també a espectable. Dissabte a la nit, varem tenir un exemple claríssim d’engany: el partit de futbol entre els “de casa”. Engany en quan a joc. Engany en quan a jutge. Engany en quan a “fair play”. Engany dels actors vers els propis actors. Engany dels actors vers el jutge. Va ser tot un espectacle d’enganys. Segurament si el resultat hagués estat un altre no estaria dient això, si, segurament, però l’engany existiria i no denunciar-ho seria també un engany. I aquestes coses creen desafecció. La desafecció en política sembla que ja els hi està be: “Gairebé el 60% d'enquestats admeten estar poc o gens informats de l'activitat del Govern” o “El 51,3% desconeixen quins partits formen el Govern” (Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat 13.2.2009) En el cas esportiu, aquesta desafecció pot resultar positiva. El dia que en siguin molts i molts els que perdin l’interès com ara esta muntat el futbol (i d’altres esports), aquell dia potser tornarà a tenir l’esperit que hauria de tenir. Hi ha tecnologia per no fer del jutge un engany més. Hauria d’haver vergonya per que els esportistes es dediquin allò per el que estan. La provocació ja sigui verbal o teatral no hauria de tenir lloc en el mon de l’esport. Diuen que son el mirall de molta gent. Pobre gent que s’en miralla. D’altres diran que això es la salsa del futbol. Per aquests la única resposta que tinc, és que llavors el vull a la brasa i "tomba i tomba".

PS: SMS del Barça. Pinto era a la llotja.

Piu Piu (Annex I)

2009-02-19T01:00:00.000+01:00

Ja ho deia en el post anterior. No hi ha res que passi per casualitat, com a mínim a can Barça. La noticia segueix i segueix. Ara, la “Sociedad Española de Ornitología” demana que no es facin les obres de remodelació del Camp Nou en època de reproducció del ballester.

Tornem-hi. En la setmana del derby, perquè la tal associació “Española” ha de fotre (amb perdó) cullerada a tot plegat? L’entorn ens vol distreure. Estiguem alerta. Massa signes aquests dies. La renovació del Eto’o, el llibre del ex cap de comunicació, el garbuix amb TV3 i ara els pobres ocellets. I com qui no diu res, un parell de naturistes (Jordi Sargatal i Cristòfol Jordà) ens surten amb que hi ha una espècie que llueix els colors blaugranes i que a sobre nia al delta del Llobregat en uns terrenys del Barça. Demanen que la pobre bestiola sigui adoptada com emblema de l’entitat. Be, si hem de fer cas literal de la paraula “adopció”, el cas pot trigar anys i panys en fer-se realitat. Em pregunto, a qui visitarà el psicòleg social, al president o als cent seixanta mil socis (xifra dita al vola ploma) per tal de poder emetre una avaluació de la idoneïtat de la “família”. M’oblidava d’esmentar el nom de l’alat: gall marí o polla blava. “Tremendo”. Els culers tenen la polla blava. No m’en sé avenir. Ho hagueu vist això!!!

El Departament de Benestar Social, perdó, crec que ara es diu d’Acció Social i Ciutadania, un cop escoltades les recomanacions dels ornitòlegs espanyols, ha encarregat un estudi (es veu que tots n’encarreguen molts) per tal d’estudiar tant l’impacte econòmic com social de poder concedir tres dies de festa retribuïda a totes les parelles heterosexuals que coincideixin amb el període fèrtil de la dona. Una parella que l’hi costi una mica pot arribar a gaudir d’uns trenta nou dies addicionals de “vacances reproductives”. Encara que econòmicament pugui semblar una ruïna, els fabricants de paper mil•limetrat i els de termòmetres basals poden fer l’agost. Els col•lectius GLBT faran vaga per protestar contra aquesta mesura que consideren, si be justa, poc solidaria.

Piu, Piu.

2009-02-17T09:30:00.000+01:00

Qui es cregui que les coses passen perquè si, va molt errat. Tot te una explicació. I tot, o moltes coses que passen darrerament son maniobres orquestrades que molt sovint ens passen desapercebudes. S’ha d’estar atent, s’ha de llegir entre línies i molts cops entre paraules. La noticia apareguda ahir en que feia referència a que el Departament de Medi Ambient (recordeu, en “Xoan”) ha informat al Barça de l’existència d’un ocell que nia (o nidifica) a l’estadi. Es tracta d’unes cent parelles d’una espècie que es diu ballester (per els qui tenen DNI espanyol o “español”, es diu “vencejo”). Aquesta informació te a veure amb les possibles obres de remodelació del Camp Nou, ja que per no destorbar als ocellets, s’haurà de buscar un nou emplaçament o un “quelcom” per fer compatible l’hàbitat dels ballesters amb les obres. La noticia, sorprenent o no, te moltes lectures, i sí, s’ha de llegir entre línies i entre paraules.

Primer, la filtració segurament es una protesta de la gerència del club per les condicions laborals dels alts directius. A ESADE o al IESE, mai, mai els hi van explicar com enfrontar-se amb TV3 per 30 milions d’euros i a la vegada amb cent ocellets. Es dura la vida.

Hi ha qui diu, que no, que la filtració ve de les mateixes esquerres verdes i progressistes de la conselleria per tal de salvar els 300 empleats que Norman Foster ha fotut al carrer, ja que segurament, tornar a dissenyar els plafons de colorets ara amb uns niuets de disseny els hi hagués donat feina durant un quant temps.

Els més mal pensats creuen que amb això es deixa una porta oberta per on ens colaran un dia d’aquest la protecció de les altres espècies que ronden el Camp Nou, sobre tot de nit. No se si és competència de Medi Ambient, Ambient Total o Benestar Social. Temps al temps.

Però l’oportunitat de la noticia, crec que rau en fer-la coincidir amb el “derby” del proper cap de setmana (vaja, mes espanyol). L’espècie amb una seriosa amenaça d’extinció és la dels periquitos, i com no saben com guanyar-nos, es busquen causes externes per tal de desestabilitzar. Ja ho deia el mestre Johan, “el entorno”. És un atac directe a la sensibilitat d’en Pep?. Pep, no et distreguis, “al loro” (vaja, un altre ocell). En els milions i milions d’anys d’existència de la vida a la terra, milers i milers d’espècies s’han extingit. Els periquitos no en poden ser una més?.

En aquests temps convulsos que estem vivim, les aportacions sempre son benvingudes, i jo deixaré la meva: Segurament els ballesters van al Camp Nou des de que en els minuts de silenci posen el Cant del Ocells, que provin de posar “Pajaritos por aqui ....”, igual les bestioles migren cap un altre cantó. Apostes : La conselleria, no hi estarà d’acord, segurament no per els ocellets, si no per la contaminació acústica. Recomanaran posar la música a 40 quilòmetres per hora.

PD: Barça SMS : Pinto no es un ocell. Els ocells piulen, no canten.

Pobres pilots

2009-02-13T00:01:00.002+01:00

I tots preocupats per la crisi. Que si salaris, que si augments que si congelacions, que si crèdits, que si aixetes, bla, bla, bla. Hi ha notícies que ens passen desapercebudes. Aquí en tinc una. Els pilots de la F1 en contra de la puja de la “súper-llicència”. El preu d’aquesta llicència es compon d’un fix i un variable en funció dels punts que aconsegueixis (els punts del mundial, no els punts que et puguin treure del carnet de conduir). L’augment del fix per aquest any es d’un 4% (passen de 10.000 € a 10.400 €). L’augment per cada punt es d’un 5% (passen de 2.000 € a 2.100 €). Pobres pilots. La FIA diu que es l’augment del cost de la vida. L’any anterior, segons aquets mateixos paràmetres la vida va pujar un 480%, si, si, casi un cinc-cents per cent (van passar de 1.525 € a 10.000 €). Per sort, en la part variable es van moderar i la puja només va ser de quasi un 340% (de 465 € a 2.000 €). Com deia abans, pobres pilots. No sé si us passa a vosaltres però cada cop que veig o llegeixo el nom del president de la FIA em venen al cap unes imatges, privades, això si, però unes imatges. Igual em passa amb el famós “corpiño”. Pobres pilots. Em descuidava que a més a més del fix i el variable, també han de pagar una assegurança obligatòria, que puja 2.720 €. Igual es el nostre equivalent a l’assegurança a “tercers”, no se. Pobres pilots. Fins aquí la noticia, pobre, no ?
Es pràctica comú que quan pagues una cosa sàpigues de que es tracte, he dit “pràctica comú”, sempre hi ha excepcions com per exemple, els impostos. Saps que els pagues, saps que serveixen per, teòricament, pagar uns serveis, però ben be no saps a on van a parar (ni a qui). Això deu ser molt complicat. Però hauria de ser mes senzill comprendre això de la súper-llicència. Algú sap perquè serveix, a part de poder córrer amb un cotxe que te pinta de ser molt incòmode i de fer molt soroll ? La prova de tot plegat es aquest post en el que gaire be el 80% del contingut es parlar de xifres i augments d’una cosa que “dingú” sap de que es tracte. Això si, pobres pilots. I això també, pobres de nosaltres. Com diu un amic meu “no tens ni puuuuta idea”.

PD(1): Com a fet excepcional, l’administrador del post prohibeix cap comentari fent referència al que guanyi o deixi de guanyar un “pobre pilot”.
PD(2): Totalmente de acuerdo.

La nostra illa

2009-02-12T01:00:00.000+01:00

Al davant mateix de la botiga de roba Berruezo, aquella "que mai ens ha fet gràcia". Un tret al cap i ja no hi ets. Quants cops havia deixat la moto en l' aparcament que hi ha just al davant. Un dia surts de casa, minuts després, ja no hi ets. Sortíem plegats de la feina, ens acomiadàvem a la cantonada, tu, Alícia pujaves Santaló amunt per agafar els FFCC cap al Vallès. L’altre dia hi havia un bassal. La que va ser la nostra illa durant un temps. Temps passats. El Pans&Company per quan no teníem temps. El temps se l’hi va exhaurir. En front, el cafè de la pau quan sortíem de treballar. Dilluns, a un quart de nou, hi anava a treballar. A l’altre cantonada, varem dinar molts cops, i quins dinars!!!. Des de la finestra del primer pis veiem la cantonada. El restaurant es tancat fa temps. La cantonada va restar tancada unes hores. A l’altra banda del carrer, la papereria, sempre m’havia semblat sòrdida i trista. Que més sòrdid que la mort? A la mateixa cruïlla, fa uns anys, divendres i dissabte a la nit, la Guàrdia Urbana tallava el carrer perquè més amunt tot era una festa. Dilluns era un funeral. Allà mateix hi ha un concessionari de cotxes, crec que coreà. La pistola era Daewoo. A Travessera de Gràcia varem tenir el primer pis. A Travessera de Gràcia varem signar l’hipoteca. La Travessera de Gràcia mor a la Diagonal. A la cantonada hi havia la mort. Fa més de trenta anys tenia un amic que hi vivia a la vora, a la nostra illa, al carrer Santalo. Sopàvem sovint al Sorrento. El Sorrento encara hi és. Les nostres vides han pres camins diferents. La seva vida es va quedar a la cantonada. A tocar, hi havia unes dependències de la Policia Nacional. Els Mossos d’Esquadra, dilluns. En Lluís, que encara treballa a la nostra illa, ens radiava, via e-mail, amb molta excitació els fets. Encara no he trepitjat la cantonada. Quan ho faci, segurament tindré una esgarrifança. Diuen que era bona gent. El cobria una manta tèrmica. Al dictador, que bona, bona gent, crec que no ho era, va sortir del Pardo, embolicat en una catifa. Un va morir al llit, l’altre a la cantonada. El meu carrer, el seu carrer, la cantonada, la nostra vida, la nostra illa.

Historial delictiu

2009-02-09T23:30:00.001+01:00

Gener de 2060. M’ha caigut a les mans el següent historial delictiu i el curiós del cas és que no sé de qui és, però com si em sonés.

- Novembre 2004. Arrestat per conduir sota els efectes del alcohol. El bourbon no és bo ni per conduir.
- Novembre 2009. Fotografiat en una festa fumant marihuana en pipa. Es queda sense el patrocini de Kellog’s. Els fabricants de pipes augmenten les seves vendes un 4.000%. Els nens d’Amèrica tornen a esmorzar galetes amb llet.
- Novembre 2014. Acusat de pederàstia per suposats abusos a centenars de nois/noies que el “miraven com un heroi i un model a seguir”. Ell ho nega i diu que eren els centenars de nois/noies que abusaven d’ell.
- Novembre 2019. Acusat de llençar un paper a les escombraries “orgàniques”. El seu daltonisme no és eximent.
- Novembre 2024. El comitè ètic de comportament visual l’acusa de depilació continuada.
- Novembre 2029. La AHA (Associació Americana del cor) l’acusa de fomentar amb la seva dieta a base d’ous ferrats, l’augment del colesterol a “centenars de nois/noies”.
- Novembre 2034. Un jutge de l’audiència nacional de l’estat espanyol (els garants del ordre mundial), intenta jutjar-lo per crims contra el medi ambient (no resta clar si per abocaments de clor o per portar “speedo” i no pas “arena”).
- Novembre 2039. Horatio Caine, tot mirant-lo de biaix, el deté per possible resistència a l’aigua. A l’estat de Florida es delicte.
- Novembre 2044. El Secretari del Tresor els EEUU l’acusa de falta de patriotisme. Les seves medalles olímpiques haurien d’estar dipositades a Fort Knox.
- Novembre 2049. La OIT, Organització Internacional del Treball (no confondre amb la OTI) que amb anglès respon a les sigles ILO, l’hi reprèn que quaranta anys abans les seves jornades “laborals” fossin de més de vuit hores.
- Novembre 2054. El CMIP (Comitè el “Més Important es Participar”), l’intenta jutjar per no haver deixat guanyar mai a “dingú”. El salva, que a Sydney 2000 no va guanyar res, com Éric Moussambani.
- Novembre 2059. Greenpeace l’acusa de les matances de taurons per poder estudiar els denticles dèrmics de la seva pell i la posterior utilització en els banyadors biònics.

Enyorança

2009-02-03T00:30:00.003+01:00

Pinto es el present d’indicatiu del verb pintar. Es pot pintar de moltes maneres. La més coneguda (o no) es la de pintar parets. Quina mania de dir-li així. També es pinten sostres, portes, finestres, marcs, etc, etc. Un altre utilització d’aquesta paraula es la referent als quadres, altri diu “pintura artística” (més d’un pintor de brotxa grossa no hi estaria d’acord amb aquesta qualificació). No és objecte d’aquest post parlar d’això. Tot arribarà. Que macos que estan els nens quan pinten. Quietets. El problema de la pintura infantil és : què en fas de les tones i tones de paper que han pintat ? Si els llences, se’t trenca el cor, si els guardes, les prestatgeries. Tot un dilema. Tot un problema.
Passaré de puntetes sobre la pintura femenina, més en concret amb la pintura al cos de la dona, ja sigui efímera (ulls i ungles) o permanent (tatuatges).
L’expressió “no pintes res” es una de les mes emprades. Generalment utilitzada amb tercera persona. Amb lo be que ens aniria utilitzar-la amb primera persona, per exemple, “aquest post no pinta res i no parlem del pinta que l’escriu” (curiosament ha sortit un altre accepció de la paraula).
Un altre expressió on s’utilitza el present d’indicatiu d’aquest verb és amb la “castiza” expressió “entre Pinto y Valdemoro”. Per qui no ho sàpiga, son dues poblacions prop de Madrid, limítrofes, o sigui, que entre les dues poblacions no hi ha res (de res). Existeixen moltes versions del significat d’aquesta expressió, ens quedarem amb aquella que parla de la indecisió o vacil•lació i que més endavant ens vindrà “que ni pintada”.
I ara arribo a l’objecte del post. Com que ningú s’atreveix a criticar res del primer equip de futbol, ho faré jo. Pinto, el teòricament segon porter del Barça. Primer de tot, no tinc res en contra d’un andalús que es guanya la vida sense recorre a la “peona”. Tampoc tinc res en contra de la trena, com element que te la societat per aparcar els elements indesitjables, un altre cosa es la utilització com element de pentinat masculí. Tampoc tinc res en contra de la reutilització d’elements en el sistema “productiu” (es ecològic). Un cop enumerats aquesta sèrie de detalls que mostren una tolerància fora de tot dubte, passaré a la part crítica. És dolent (es podrien utilitzar altres adjectius com inútil, inservible, horrible, execrable, horripilant, horrorós, infame, nefand) i si no ho és, dona tota la sensació, que és pitjor. Sembla increïble com en la temporada 2005/2006 va aconseguir el trofeu Zamora com a porter menys golejat. Transmet una sensació d’inseguretat quan surt amb els punys que es millor no mirar i amb els peus no es que millori. Com diria la meva avia, aquest noi no fa per casa. Potser diuen que l’hi manca continuïtat; si el Barça guanya la lliga posem .... unes 7 jornades abans d’acabar, en tindrem prou per avaluar una possible “continuïtat” ?. Lamentablement no ho tindrà tan fàcil, ja que si no fan jugar al primer porter, aquest arribarà baix de forma a la final de la Champions. :-)
Als boxejadors, generalment, se’ls hi posava un sobrenom. Recordo un que es deia Roberto Durán “mano de piedra”. Podríem posar-li José Manuel Pinto, “mans de mantega”.
L’altre dia en el partit de Copa, em vaig recordar del meu últim equip de futbol; era de coneixement general que el nostre porter no era una meravella, i els contraris xutaven de mes enllà del mig camp. Veient els jugadors del Espanyol xutant de lluny i des de qualsevol posició vaig sentir enyorança.

SMS del Barça : El proper dijous “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”. Pinto juga.
PD: Afusellaran al porter o al qui ha escrit el SMS ?

Cortines

2009-01-26T00:15:00.002+01:00

Cortines. Serveixen per tapar, dissimular o treure de la vista coses. Existeixen de roba, plàstiques, combinacions d’ambdues, metàl·liques, i fins que els verds no les prohibeixin, les de fum. Les informatives, no sé en quin tipus de material posar-les, difícil em resulta catalogar-les. Aquests dies n'estan apareixent un munt.

El tema del patètic espionatge a la Comunidad de Madrid (quin dia canviaran això de “Cumunidad” per ... per exemple “coto privado de caza”, amb Franco ho tenien mes senzill : “la finca del abuelo”). Aquest tema no deixa de ser una cortina i encara que algun dia s’esclareixi tot plegat, serà això, un cortina, en aquest cas de poder econòmic. Qui dubte a hores d’ara que tots, sí tots, som espiats: Hisenda, la banca, Google, continuo ? Crec que no cal.

El nostre estimat conseller d’Interior (i més coses), en “Xoan” Saura, tot el què aconsegueix amb la reducció de gasos contaminants amb mesures discutibles, ho perd amb l’emissió de cortines de fum. Que si manifestació amunt, que si manifestació avall. Pobres palestins, amb tant rebombori i seguien caient com a mosques. “Xoan”, creus que als teus enemics els importa un rave l’assistència a les manifestacions ? Ja has tallat de soca arrel els contactes entre el Mossad i els mossos ? Potser ja no n’hi ha. Cuidat més dels mossos que falta ens fa.

Més cortines. El “putu” esmoquin de la meva estimada Carme Chacón. Algú sap què va dir en el famós discurs el dia de la Pasqua Militar ? (guaita, els militars fan Pasqua abans de Rams). Fum, fum i més fum, llàstima que el sis de gener no sigui Nadal. Som-hi, ara a lluitar contra els pirates, tornem a l’edat mitjana. Torna l’Armada Invencible ?

I per últim, la darrera cortina. Ara me n’adono que m’he descuidat un material al començament: la merda. El vicepresident de la Generalitat J.L. Carod, ha inagurat la nova “ambaixada” de Catalunya a New York. Tothom creia que després de París i Londres vindria Reus, però aquets republicans son imprevisibles, mai tan ben dit. Per omplir el temps, en comptes d’anar de rebaixes al Century 21, com fan la resta dels mortals (potser no venien camises marrons), dóna una conferència a la Universitat de New York, el dia del (primer) jurament del nou president americà. Si els USA fossin una monarquia, ho entendria (“ciudadano Barak”, ai l’enyorada Pilar Rahola i el seu “ciudadano Juan Carlos”). L’atenció informativa on era aquell dia ? Començo a sentir vergonya aliena. Amic de la Catalunya nova, sembla que baixis d’un avellaner. Entra a la wikipedia: el calendari del procés d’elecció del president dels Estats Units és el més semblant al calendari de l’església catòlica, amb una excepció, la pressa de possessió no toca ni aviat ni tard, com la Setmana Santa, toca quan toca (des de el 1937 ha estat el 20 de gener, amb dues excepcions que van ser el 21). Josep Lluís, t’has cobert de merda. En comptes de plorar, millor fer referència a la facècia aquella que deia “virgencita virgencita que me quede como estoy”. Qui se’n recorda com estàvem?. Reclamo ara la creació d’un “memorial de la memòria històrica de com estàvem” (crec que les competències d’això les té en "Xoan"). Montilla, perdó President, ets el “putu” amo. Ho diu la dita: en el país dels cecs, el borni es el Rei”.

N.A. : Perquè em sortís millor l’acudit he obviat l’ambaixada de Berlin

Estalvi de 130 minuts

2009-01-20T22:00:00.000+01:00

Encara que sembli mentida, el film que ara us explico (amb les màxims ets i uts) es d’estrena. Guionistes, productors, o qui sigui: Ens estem quedant sense cap mena d’originalitat ? Tot, tot ha de ser tant obvi i suat ? Sis plau, no aneu a veure aquest film. No paga la pena ni tant sols baixar-ho d’internet.

Titol: Qüestió d’honor (Pride and Glory).
Protagonistes: Policia pare (Jon Voight). Policia fill “pse”. (Noah Emmerich). Policia fill bo (Edward Norton). Policia gendre dolent (Colin Farrell).
Sinopsi (de fet ho explico tot): Escena de futbol americà. Guanyen els “bons”. Trucada. Han caigut un grapat de polis. Escena del tiroteig. Fa fred. Escena hospital, tota la família hi es. El pare, els dos fills i el gendre. Gran desesperació. El pare demana al fill bo que ho investigui. El fill bo no podia viure en un altre lloc que no fos en un vaixell al riu. Fa el rol de policia que no ha superat una experiència anterior.
Investigació. El bo sap castellà (no està demostrat que saber castellà et faci bo). Indicis de corrupció policial. Certificació de corrupció policial. Proper divorci (del bo). Dia de Nadal. Dona de policia (del pse) malalta de càncer. Situació tensa a taula (el pare es va de la llengua gracies a uns quants "bourbons"). Enterrament dels policies morts. Gaites. Doblegament de la bandera que cobreix el fèretre. Contactes entre germans. Mentides. Contactes patern filials. Trets. Els dolents son molt dolents. Coacció policial. Violència i extorsió per obtenir informació. Troben al dolent (el dolent havia d’explicar que tot es un muntatge de la policia, que manega tot el tràfic de drogues). Mor el dolent. Es obvi que el mata el policia dolent però fa semblar que hagi estat el bo. El policia fill “pse” (que és cap de comissaria, i no te res a veure amb la comissaria dels Mossos de les Corts) comença neteja. Periodista investiga. Policia netejat es suïcida. Assumptes interns. Declaració a mitges. Els policies dolents acusen al policia bo. La família intenta arreglar-ho. Mes violència. Revolta popular contra la policia. Baralla entre policia bo i policia dolent. Acaba amb un cop amb una bola de billar. Auto immolació. Germans marxen plegats. El pare i els dos fills entren als jutjats. Fi.

Bon any, malgrat tot

2009-01-01T21:35:00.003+01:00

Be, ja han passat casi totes les festes. Encara no tenim el nou model de finançament però no passa res. Un engany més. Una nova promesa no complida. Es alarmant que ja no ens immutem. El Rei, si es que serveix d’alguna cosa, hauria de destituir a tot al govern central i a tots els seus ministres per incompetents i mentiders. Tenim una llei aprovada per un Parlament. Votada a un referèndum. Aprovada pel Congres de Diputats. De que serveix? Tu incompleixes una llei i ho pagues. Te alguna responsabilitat un govern que no respecte una llei? Patètic. Indignant. Trist. Potser un dia haurem de donar un cop a la taula i dir prou. Fa massa temps que dura això.

Es parla des de el Govern central de moderació salarial i des de la patronal de congelació (El desembre congelat, confús es retira). El salari mínim puja un 4% (he dit el que textualment posa, no que com a mínim el salari pujarà un 4%). Els funcionaris, aquells que diuen que no s’han de preocupar per la continuïtat de la seva “feina”, tindran una “moderada” puja del 3,5%. En el moment d’escriure aquest “post” es parla d’un IPC interanual del 2% encara que el govern creu que rondarà l’1%.

Continuem amb la moderació dels preus regulats. El Bicing puja un 25%. La targeta més utilitzada del bus i metro de Barcelona casi un 7%. Rodalies de Renfe un 6%. Els taxistes ja van començar fa un mes amb un moderat 6,2%. L’aigua, allò tant dolent que ens raja de l’aixeta, un 8%. Els peatges de l’autopista entre un 4 i un 4,5%. Perquè no es digui que soc alarmista, la bombona de butà i el gas natural baixen entre un 1,5 i 2%. Si això és regular, buf !!!. El “robatori” gegantí del sistema financer internacional deien que es devia a la manca de regulació. Si anar sempre uns quants puntets per sobre de la inflació es regular, millor que comencem a des-regular coses.

El misteri del preu de la benzina i gasoil es més misteriós que el misteri de la Santíssima Trinitat. El darrer any ens deien que el preu de determinats productes alimentaris pujaven degut al fort augment de les matèries primeres. A la benzina l’hi passava el mateix. El preu del petroli d’un any a l’altre a passat de 95$ a 40$ barril. El preu de la benzina ha passat de 1,115 al gener a 0,861 al mes de desembre. Crec que la proporció no es exactament la mateixa. Potser la millor opció a hores d’ara es comprar accions de les petrolieres, ja que sembla que tenen un gran marge o “bonos del Estado”, perquè sembla que tampoc redueixen la seva part (que no és poca).

Podríem estar una bona estona donant xifres i mes xifres, es pot jugar molt amb elles, però la veritat es que al final et dona la sensació de que tot plegat es un gran engany. I sembla que d’això es tracta. Marejar la perdiu dia si dia també i qui any passa any empeny. La transparència no es posar-se una tauleta de més o de menys o donar les explicacions pertinents. La transparència es dir la veritat i com mes simple s’expliqui millor per tots. Aquest any demano els que es demana a tots els anys quan comencen però sobretot sinceritat i simplicitat. Les coses no ens les podem fer tant complicades. Bon any, malgrat tot.

Nadala

2008-12-24T11:58:00.006+01:00

Típics tòpics, tòpics típics d'aquets dies. Es el que és encara que sembli el que no és.

Pobres pollastres. La seva curta vida per acabar a taula i que ningú els escuri.
Pobres les altres besties que ens han servit per fer l’escudella. S’imaginaven el seu destí ?
Pobres vins i caves, què tranquilets que estaven en els cellers i molts d’ells acabaran en unes copes que a dures penes algú es mullarà els llavis.
Pobres sistemes digestius. Vaga haurien de fer d’estar sotmesos a jornades laborals inhumanes.
Pobres arbres que han servit per embolicar aquell regal que fa de tot menys il•lusió.
Pobres avets, estels, rens i altres espècimens condemnats anys rere any a sortir a les targetes de felicitació.
Pobre el nostre aparell auditiu, de sentir les mateixes tonteries de cada any.
Pobres regals acompanyats del “això es pot canviar”.
Pobre petroli. Cada dia mes barat.
Pobres botiguers que venen infelicitat.
Pobres famílies que es pensen que son allò i que en realitat ho son però que no veiem que ho siguin.
Pobres polítics. Amb lo maca que es la família política !!!
Pobres dels que fan les coses sense amor.
Pobres dels que no veuen les coses fetes amb amor.
Pobres dels propers que estan tan lluny nostre.
Pobres tots nosaltres per saber-ho i fer com si res.

Gaudim d’alguna coseta petita, que de segur trobarem i llavors podrem dir que hem viscut el Nadal.

PD :Pobre de mi que no veig la meva pobresa. Pobres els que aguanteu aquest bloc. Una cosa te, està fet amb amor.

Bomba

2008-12-15T15:30:00.002+01:00

La nit abans vaig posar el despertador. Un regal d’empresa d’aquest any. Felicito al dissenyador. Despertador amb només les marques horàries de les 12,3,6 i 9. Potser era el despertador de “no toca ni quarts ni hores” o “si l’encerto l’endevino”. Em desperto abans que soni. Fa fred a casa. A fora més. Tres graus. Boirina. Terra mullat. Vaig a comprar el diari. El que vull no ha arribat encara. Fem el cafè sense el nostre diari. A la tele fan “Nikita”. Fullegem uns dominicals d’altres diaris. Tornem a casa. Continua fent fred. Arreglem la casa (de fet no hi ha res espatllat). A les onze arriba el diari. Es l’hora i no hi ha ningú, Truca Chimi. Per problemes d’estat (no hi ha com ser gent important) pujaran mes tard. Arriben William Foster i Sra. No semblen equipats per caçar. Arriben Kram i Vale(ntina), prèviament havien comunicat el seu retard. Comença a nevar. Vale i la meva senyora es fan enrere, la resta, inclosos dos vailets de casa, fem allò que havíem de fer. Anar a caçar els últims camagrocs de la temporada. Un sospir en cotxe, una caminadeta pel camí del bosc i arribem a lloc. Continua nevant. El gos va amunt i avall. Indico la zona. Crec que per algú és el bateig de bolets. La neu farà d’aigua beneïda. Ens anem dispersant i comencem a trobar-ne. No es d’aquells dies que seus i comences a collir. Els has de buscar. Però n`hi han. Les baixes temperatures els estan fent malbé però hi ha exemplars que fa patxoca. I neva. Quant considerem que ja estem prou xops, perquè sonats ja ho estàvem abans de començar, iniciem el retorn, feliços i contents, com els “aibons”. Estem glaçats però crec que ha pagat la pena. El botí està prou bé. Arriben els Srs. ChumiChurri. El vi i les postres salvats. Em puc canviar de roba. Altres no tenen aquesta sort. La llar de foc esta encesa. Algú la posa a to. Es renten alguns bolets i comença la litúrgia de l’arròs. Alliberem el suro de la seva presó. El vermut ja corre. Les arbequines del Montsant estan “de muerte”. Com sempre hi ha variacions. Aquest cop arròs bomba. Botifarra si, però salsitxes mai abans. La paella està al límit, quasi vesa. Crec que queda prou bo. Com deia un amic meu : “Smells like a woods spirit”. Mengem. bevem, parlem, riem. Algú fa el pallasso. Algú no diu res. Algú no diu gairebé res. Surt el cava. Brindem. Per Jo. Per el. Per tots. Per postres pastissos tipus “hammalaji”. Cada dia som menys nosaltres i més tots. Cafè. Pastes que l’acompanyen. Sobretaula. Mans al aire, això és un atracament. Es va fent fosc. Curiosament no hem rebentat a ningú. Algú marxa. Se’n porta una bosseta. Fem un tomb pel poble. No es el Sàhara, però si un desert. Acabem repartint els boletus. Toca a tothom, com la rifa, des de que governen les esquerres, “muy repartida”. Per els que no han pogut venir. Per els que no han volgut venir.

PD: Els noms i els llocs (no n’hi ha cap) que surten en aquest text son imaginaris i qualsevol semblança es fruit de la imaginació del lector. Els fets, possiblement, son fruït de la imaginació de l’autor.

Metro : LII

2008-12-12T11:46:00.004+01:00

Un informador anònim m’ha fet arribar les estacions de la nova línia de metro LII. Es tracte d’un esborrany que encara s’ha de sotmetre a la pijo-regidoria tri-partida de mobilitat recaptatòria. A banda de l’originalitat del recorregut, el fet mes innovador serà que només pagaran aquells que tenen l’accés gratuït o semi-gratuït a les altres línies. Es possible que encarreguin a Kuka Kanals el color de la nova línia. El negre guanya. Existeix un fort corrent intern per anomenar-la, no per l’ordinal, sinó per un nom : “Línia de les Arts Maçóniques”.

Ciutat (Real)
Balmes – (Possible enllaç amb CIR)
Manicomi (Sant Boi)
Romans (intersecció)
Aranda (Francisco)
Pujades
La Llagosta (Baixador La Florida) - Enllaç amb Astúries (Príncep d’)
Almirall Mitre
Diagonal
Gran Via (P.Gracia I)
Vaca Paca (P.Gracia II)
Banca Catalana (P.Gracia III)
Romans (final... o no)

PD : Per molts anys. L’ordre de les estacions, no altera el seu recurregut.

Raonant (es gerundi)

2008-12-10T01:10:00.006+01:00

I cantava, “paraules d’amor senzilles i tendres ...”. Uns anys mes tard, el mateix, cantava “niño deja ya de joder con la pelota, que eso no se dice, que eso no se hace, que eso no se toca”. Paraules senzilles, si, amb amor, bé, però tendres, el que anomenem tendres, no. L’educació dels nostres nens, púbers, adolescents i joves és molt complicada. De senzilla res de res. No pretenc vendre la recepta de la sopa d’all a ningú. Tant sols unes reflexions. L’altre dia, la ministra del ram,últimament tinc fixació amb les ministres, deia que no es podia educar pegant i menys escridassant. Pel que fa al tema de pegar .... home, igual un dia s’escapa un bolet, però per sistema, no. Potser son els anys, la por a tenir una lesió muscular o que el meu ritme vital comença a minvar, o potser aprens que no paga del tot la pena. No crec que els nens se'n recordin de les comptades cleques que han pogut rebre, tanmateix, ho recordaran de molt més grans, al psicoanalista, psiquiatre o psicòleg que visitin, perquè sinó, de que parlaran? No se perquè em ve al cap aquella cançó que diu “tan agustito, tan agustito”, no se, deixem-ho. El tema de cridar ja es diferent. Quant veus que ni a la segona ni a la tercera (i paro per no avorrir), fan com si plogués, ni cas. I amb l’edat el tema es fa més accentuat, la culpa potser la tenen totes aquestes andròmines modernes d’escoltar música (“emepetresos”, telèfons i ordinadors) i els seus auriculars cada dia més grans i voluminosos. Crec que la veritat de tot plegat és que no els interessa un rave el que diem, potser tenen raó, no ho discuteixo, però el principi d’autoritat es el principi d’autoritat i això no admet discussió. Som gent pacífica i no ens agrada cridar. De vegades fem coses que no ens agraden. Quin remei. “Niño deja ya de joder con la pelota !!!”. Ai, seguint els consells de la ministra, hem de raonar. “Nen (mai dieu rei, perquè llavors hauríeu de raonar la monarquia), podries fer el favor, si et plau, de deixar de jugar a la pilota, perquè els teus pares (biològics, en aquest cas) s’estan alterant, o sigui, estan perdent la serenitat”. Uf. “Niño deja ya de joder con la pelota !!!”. El divendres, faves tendres. Llums, naps, nespres, nous, faves tendres.

PD: Quin és el principi d’autoritat, del principi d’Arquimedes em puc en recordar, però d’aquest altre .....

Minut de joc i resultat

2008-12-04T23:59:00.004+01:00

No acabem d’anar bé. Fa pocs dies, la ministre de Defensa en la visita a una fàbrica que ara està desactivant les bombes de dispersió (“bombas de racimo”), va fer un seguit de declaracions referides a aquest acció, en la que l’estat està obligat a fer, ja que va signar el mes de maig un tractat internacional. Entre d’altres va dir : “Nosotros queríamos ir más rápido en la eliminación de unas municiones que consideramos ya inaceptables. España quería seguir liderando el proceso de erradicación de estas armas". Bravo, Bravo. Follow the leader. Som líders, però volem anar mes rapits. Fantàstic. Pep, ja voldries haver guanyat la lliga, no ?

Obsessió, si obsessió es el que tenen molts politics de fer frases que quedin per la posteritat . Això deia la ministra definint les bombes de dispersió com “una pena de muerte sin sentencia, sin recurso posible, inapelable". Mira, ara l’hi surten nocions de dret, el dret que va estudiar.

Ufana, devia quedar la Carmeta un cop dit això : "el inicio del proceso de destrucción de las bombas de racimo es un éxito colectivo. Un éxito de todos ya que, como país democrático, civilizado y solidario, no podíamos aceptar ni un minuto más que las bombas de racimo fueran un medio moralmente apto para nuestra defensa". Tan ufana i tan superba !!!! País democràtic, civilitzat i solidari. Buf buf i bufffff. Els anys 1990 i 1991 es van homologar uns determinats models d’aquestes bombes i van ser renovades als anys 1996 i 1998. Un altre model va ser homologat l’any 1993 i renovada l’any 2002”. El PSOE va governar aquest país “democràtic, civilitzat i solidari” entre el 28 d’octubre de 1982 i el 3 de març de 1996. Que costa reconèixer alguna cosa ? Si no tenim memòria, com volem tenir la dita “memòria històrica”. Se’ns pixen a sobre i diuen que plou.

Sort que ara “sólo quedarán en nuestros arsenales aquellas bombas estrictamente necesarias para que nuestros zapadores e ingenieros aprendan a desactivarlas". En els temps de “comunicació” que ara vivim, em costa pensar la la paraula “zapadores” no estigui posada amb tota la intenció. Cada dia m’agrada mes allò de “minut de joc i resultat”. Ah, el dijous compra nous (“anous” en determinades contrades). Llums, naps, nespres, nous.

Aclariment : Estic en contra de les formes, no del fons (en aquest cas particular). Un altre dia parlarem de les bombes, aquelles de "On vas amb les banderes,…on vas amb els avions…? que apunten al meu poble".

I qué es diu pel poble ?

2008-12-04T00:43:00.000+01:00

En els temps que corren, on tots els indicadors apunten…. cap a on apunten (no vull acusacions de negativisme i menys d’escampar el desànim i la frustració), es sorprenent que alguna cosa porti el pas canviat i creixi exponencialment. Em refereixo a la marca aquesta de les capsuletes de cafè. Primer de tot, felicitar als responsables de l’empresa suïssa per haver encertat amb una campanya de màrqueting que transmet una certa elegància molt amb consonància amb el disseny del producte. Una mica “pijo”, tot plegat. El cafè que surt, sembla prou bo, segur que els més puristes no el troben del tot bo, però crec que per la majoria dels mortals està bé. No fa gaire temps, era poca la gent que a casa tenia una cafetera exprés, el mes normal de tot era la típica “Oroley” o la “Melita” i molt abans el famós mitjó. Els temps canvien. Per els més nouvinguts en aquest tema, fa molts anys, potser uns deu, que aquest invent corre per aquests mons de Deu, però la versió senzilla te unes capsules bastant diferents i no fa el cafè tant bo. La moda o necessitat aquesta de l’ecologia també els hi ha tocat i no per bé. Sembla que les capsuletes contaminen o com a mínim contaminem com les utilitzem, o sigui de forma neta. Si haguéssim d’obrir-les i buidar el marro i fer la separació a les deixalles igual l’èxit seria diferent. Ara, comencem a ser pocs (tot es relatiu) els que no la tenim. A Barcelona, la xarxa de distribució ha crescut molt. Desconec si en entorns no tan urbans arriba amb facilitat. Tenen sort els que encara es poden llevar al matí i anar a prendre un cafè al bar del poble, el gust del qual pot ser discutible, llegir el diari i després poder respondre a la pregunta “I que es diu pel poble ?”. Cada dia menys sociables. Ui, no he dit la marca, no ? NESPRESso. El dimecres compra nespres. Llums, naps, nespres. Oh lai la.

L'ingredient

2008-12-03T01:22:00.004+01:00

L’altre dia, em van dir “hem de pensar en el menú de Sant Esteve. La tradició diu que canelons. Però clar, els canelons s’han de fer amb les sobres del pollastre o capó o gall d’indi. El problema ve quan no has de cuinar per Nadal i no tens aquestes sobres. Una opció es fer com una mena de dinar de Nadal, una mica mes auster, també es podria cuinar per sobres, absurd, si, i l’altre es allà on vas a dinar el dia vint-i-cinc et poses a manllevar tot el que ha quedat a les plates. Lleig. Igual deixes sense canelons als convidadors. Total, com casi sempre, i això no és bo, perquè como a mínim hem de mantenir les tradicions, menjarem un altre cosa. Pensem. No se que em donaran el dia abans, però la sopa de galets, es la sopa de galets i si agrada, perquè no repetir ?. Es una opció. Un any, com a mínim, varem fer l’escudella seguin la recepta de la Carme Ruscadella. Va sortir molt bona, tot i els problemes que van sorgir en l’elaboració. No transcriure integrament la recepta, no fos cas que violes el copyrigth però si que faré esment d’algun dels ingredients. “400 grams de tou magre de la part del conillet” ⁽¹⁾. Estem parlant de carn de vedella. Ara de porc . “Un tros de sagí ranci”⁽²⁾. Anem per un altre bestia, “un braó de xai lletó”⁽³⁾. Les verdures son una mica mes conegudes excepte “una xirivia”⁽⁴⁾. Ara entenc el que diuen “cuina de mercat”. Si no vas al mercat, dubto que en lloc més et venguin aquestes coses i si les venen, dubto que sàpiguen que son. Total si voleu un dia us explicaré la recepta que no falla. Al final, les receptes dels cuiners famosos els hi passa com allò que els hi passava a les amigues de la meva mare. Preguntaven per com els hi havia quedat un plat que elles mateixes s’havien explicat, la resposta acostumava a ser, boníssim, realment boníssim i a una, un cop se l’hi va escapar de dir “doncs es estrany, em vaig deixar de dir-te un ingredient”. A un bon brou, sempre se l’hi ha de posar un nap. Els dimarts en compra naps. Llums, naps.

Notes :
(1) .. de la part del conillet : Vedella, parts 8 i 16.
(2) sagí : greix
(3) braó : En els quadrúpedes, part de la cama que va des del turmell fins a un quart de la cuixa.
(4) xirivia

Piulem ?

2008-12-02T01:54:00.004+01:00

No tinc ganes d’escriure. Ho intento. A veure que surt. Encara que sortir...... un dilluns, doncs no, no ? o si. No se. Fa unes hores estàvem a sis o vuit graus, feia un vent una mica empipador i el més recomanable de tot era quedar-se a casa. Doncs va, som-hi, a córrer. Curiosament en aquesta ciutat cada dia hi ha gent tant o mes rara que jo. Igual si sortia em trobava uns quans penjats més. No estem sols. I no ha estat en Fox Mulder qui m’ho ha dit, ha estat aquesta veueta que sento de vegades a dins meu, Cada dia costa mes ser original. S’ha de ser original ?. Per culpa d’una originalitat d’Adam i Eva, demà un grapat de gent que te sort (irònic, si) anirà a treballar. Quin pecat ens queda per cometre que sigui de veritat original ? Igual ser original es no cometre’n cap. Curiosa paraula i més algun dels seus derivats. Perquè una persona que roba dia si, dia també no se l’hi diu pecaminosa i en canvi un que te un comportament sexual llicenciós, si que se li pot dir. No es pecat tot ? De vegades diem que un menjar es un pecat. Mai diem que comprar un menjar es un pecat. Potser el que hauria de ser pecat seria cagar un menjar que costa un dineral. Cal una revisió en profunditat dels usos del pecat. O potser no. Igual que treuen els crucifix de les escoles, perquè no poden retirar una paraula d’us ? Igual el comportament de la gent, canviaria, i si el símbol aquest deien que distreia (el crucifix), doncs eliminem la paraula pecat i així tothom a fer el bé o potser algú no va posar bé l’accent i era be (la manipulació ve de fa molt temps ?). Tots com un ramat i cap a l’estable. Total que tots a belar i aquí no passa res. Però hi haurà un dia que algú piularà, se sentiran brams i després tothom a córrer. De moment farem un llarg udol a veure qui el sent. Es dilluns. Els dilluns en compra llums. Els dilluns no se surt.

NA: L'utilització dels brams no te cap referència ase català, encara que ben mirat .... potser hauria de bramar alt i fort.

Cròniques de Shangai

2008-11-28T13:31:00.004+01:00

Surto de casa. Passo pel caixer. Em poso el casc. Agafo la moto. Recorregut curt. Cada dia conduïm més d'allò. Aparco. No hi ha ningú, Si, hi ha algú. Entrem en el bar. Fa 10 anys que no hi entravem. El maître es el mateix. Ha envellit. Segur que nosaltres no, no ? Van arribant, els convidadors, no els convidats. Petons, abraçades, encaixades. Bevem. Algú paga (gracies). Marxem al restaurant. Em poso el casc. Agafo la moto. Cauen gotes, llàgrimes de tardor. Fa fred. Aparco. M’espero en front del local, aixoplugat. Passa una senyora amb un gos. Surt gent amb paquets “take-away”. Arriben. Entrem. Taula allargada, “malu”. Seiem. S’aixequen (lavabo). La “sorpresada” apareix amb el ganxo. Surprise. Surprise. Petons, abraçades, encaixades. Porten la carta. Noms estranys (Wonton, Bollos Pau Chu, Napu Dau Fu, AndSoOn). Preus "Supertramp" (Crisis, what crisis ?) Demanem beguda. Rectifiquem beguda. Fem país. Fem la comanda. Xerrem. Serveixen ràpid. Mengem. Encara estic buscant bolets. Riem. Cridem ? Bevem. Retiren el servei. Serveixen el segon. Uns l’encerten, d’altres, l’endevinen i una la pífia. A una taula propera porten quelcom amb una espelma. Canten. Odiós. Xerrem, nomes amb l’àrea d’influència. Mengem. Bevem. Riem. Insubstancial, agraït. Regals i obsequis. La destinatària no fa prous “Ais i Uis”, o no els sento. Les postres. Cafè per algú. Xerrem (xerro massa). Riem. Insubstancial, agraït. Noticia. El segon vailet. Algú pagarà la meva pensió. Abans paguem. I tant si paguem!!!. Marxem. Una copa. Un local. A prop. Posem noms possibles. Tots menys Jordi. Xerrem. Riem. Insubstancial, agraït. Marxen uns. Marxem tots. Plou. Per lo que plou, prou que plou. Petons, abraçades, encaixades Em poso el casc. Agafo la moto. Em mullo. Aparco. Plou prou. Acabo xop, no wanxop. Gràcies comensals. Per molts anys, amiga.

Fred (riu, piu, niu)

2008-11-26T19:50:00.005+01:00

Fred, Astaire, pluja.
Ja, ara, cara, Baccara, Yes sir .... ⁽¹⁾
Ser, o no ser, aquesta, enquesta, interviu.
Viu, riu, piu, niu.
Llit, son, song, sung blue. ⁽²⁾
Bluf, puf, uf.
Ufà, urbà, municipal, guripa
Pipa, xumet, mugró, pit.
Brad, Angelina, "jolin !!!".
“Caramba”, bamba, bambara, llengua.
Llenguado, Meunier, menhir, Obélix, Obelisc.
Fal•lus, us, fus, hora, horabaixa.
Terra baixa, Terra Alta, Terra mitjana, anells.
Anyell, pasqua, rams, diumenge, palma, palmell,
Canell, caneló, canaló, canalé. alè.
Aire, vent, ventre, ventresca.
Tresca, gresca, fresca, festa, fes-la.
Faig, fageda, Jordà.
Riu, piu, niu.
New, age, Age ⁽³⁾.
Puigcerdà, cerdà, Ildefons, nens, rifa.
Rifacli, neules, nadal, ovella, corral.
Coral, corall, colonia, ferum, sèrum.
Serp, Sert, cert.
Veritat, mentida, engany, plany, pany.
Panyau! Panyau!!
Pim Pam Pum
Pim Pam
Plis Plas
Plas plas plas
Bravo !!!
Bravo Romeo Alfa Victor Oscar. ⁽⁴⁾
Winner, winter, fred, termòmetre, mercuri.
Mercury, Freddy, Fred.

Notes :
(1) Dúo Baccara (Yes Sir, I Can Boggie 1977)
(2) Neil Diamond (Song Sung Blue 1972)
(3) Age : entitat de població del municipi de Puigcerdà.
(4) Bravo escrit en l’alfabet fonètic de l’OTAN

Sinfonia de camagrocs

2008-11-19T01:30:00.000+01:00

Abans de llegir les següents línies, per aquells que desconeguin les cançons, que les escoltin tranquil•lament un o dos cops. Al peu d'aquest post trobareu la "playlist".
Dissabte al vespre estava al davant d’una considerable estesa de camagrocs que necessitaven ser netejats de brossa i sorra. Vaig anar cap al “loro” i vaig escollir un cd de producció pròpia de cançons de Simon and Garfunkel. M’agrada, si. Es dels pocs discos que tinc les lletres impreses. Més d’un cop l’hem posat, allà, davant la llar de foc i hem cantat un estoneta. Es divertit cantar aquestes cançons i fer al mateix moment la veu d’un i de l’altre, o sigui fer una nova veu o destrossar la cançó, per alguns. Sense les lletres escrites, quan sona la cançó et venen a la memòria frases i paraules soltes i amb una dicció que es d’agrair.

Ten thousand people, maybe more.
People talking without speaking,
People hearing without listening (Sound Of Silence)
- Escrit...., algú llegeix ?

She is soft, she is warm, but my heart remains heavy (Wednesday Morning 3 AM)
- Veritablement el barret es suau.

I think I'm gonna cry (Bye Bye Love)
- Molta feina per endavant.

And a rock feels no pain;
And an island never cries. (I Am A Rock)
- Terra de bosc. Bosc de vida. Vida, vida.

He was a most peculiar man. (Most Peculiar Man)
- Ell ? Tots ho som. Bolets musicals. Musica de bolets. “I’m a peculiar man”.

Parsley, sage, rosemary, and thyme (Scarborough Fair/Canticle)
- Al final, una mica d’all i julivert.

Home where my music's playing,
Home where my love lies waiting
Silently for me. (Homeward Bound)
- Parlem amb les plantes quan les reguem, i perquè no cantar als bolets, encara que sigui silenciosament.

I was twenty-one years
When I wrote this song
I'm twenty-two now
But I won't be for long
Time hurries on
And the leaves that are green turn to brown (Leaves That Are Green)
- I la de marrons que ens queden.

Hello lamppost,
what cha knowing? (59th Street Bridge Song (Feelin' Groovy))
- Potser aquí algú es va prendre un bolet “holandes”.

The sky is grey and white and cloudy,
Sometimes I think it's hanging down on me.
..........
Hey sunshine
I haven't seen you in a long time. (Cloudy)
- El mati era radiant. Ara a fora a un fred que pela.

Long ago it must be, I have a photograph
Preserve your memories, they're all that's left you (Bookends Theme)

-Sí, va ser fa dos anys.

Maybe when I'm older, baby (Blues Run The Game)
- Potser no. Ja ho soc.

And here's to you, Mrs. Robinson,
Jesus loves you more than you will know. (Wo wo wo).
God bless you please, Mrs. Robinson (Mrs. Robinson)
- Dustin Hoffman. Es que la madre de Jose me está volviendo loco.

I’d rather be a hammer than a nail
Yes, I would
If I only could
I surely would (El Condor Pasa)
- Home, un bon clau .....

Cecilia, You're breaking my heart
You're shaking my confidence daily
Oh Cecilia, I'm down on my knees (Cecilia)
- Si, reconec que en un lloc n’hi havia molts i m’he hagut d’agenollar.

When you're weary
Feeling small
When tears are in your eyes
I will dry them all (Bridge Over Troubled Water)
- Començo a estar cansat. Casi acabo.

I am just a poor boy
Though my story's seldom told
I have squandered my resistance
For a pocket full of mumbles such are promises (The Boxer)
- Bohemian Rhapsody. No. La historia s’acaba. Espero no haver malgastat la vostra resistència.

Manlleu (Osona)

2008-11-10T23:30:00.003+01:00

Barcelona, primer dilluns després del segon dissabte del mes anterior al darrer mes de l'any.

El “Show business” que ha acabat amb l’elecció del “ticket” demòcrata ha vingut a demostrar que el “american way life” no està morta. No sé si tindrem un “New Deal” o una “Great Society”, si les “Hockey moms”, els “Joe’s Six-pack” o els “Joe the plumber” estaran contents, Tindrem un nou “black power” ?. L’efecte “Bradley” no es va produir ni als “Sun Belt” ni a les “small town America” ni al “Deep South”. No crec que l’alegria actual pugui acabar com uns “roaring twenties”. Els “working poors” seguiran igual o pitjor. Els “braintrust” tindran idees millors que les “SIV” o les “CDO” o les “CDO²”. o tornarem a topar amb “junk bonds”, o el deute “subprime” o els “hedge founds” o els “private equity”. Continuarà el "jingle mail" abans de cantar el "Jingle Bells" ? Caldrà omplir ràpidament els “Think tank”, però, de veritables idees, i si pot ser que intervinguin molts “mavericks”.

Tot plegat, un abús d’americanismes. La campanya electoral ha estat molt llarga i si a sobre hi afegim les primàries, interminables. Podria haver escrit el paràgraf anterior amb moltes menys cometes, però no tindria ni la meitat de gràcia. Quan parles català hi dius quelcom amb castellà (em costa dir espanyol) sembla que ho diguis perquè no ho saps en català. Queda “pijo” això d’emprar altres llengües, però ho fem amb totes ? Segur que no. Amb alguna paraula francesa i italiana i para de comptar. No recordo parlar (o sentir parlar) amb algú que intercali paraules amb fines o urdú. Tot plegat és el peatge (“toll”) que hem de pagar (“pay”) per això de la globalització (“globalization”) . Els d’aquí al costat han contribuït amb la “siesta” i nosaltres ¿ continuem amb el seny i la rauxa ?

He aconseguit parlar de les eleccions sense dir el nom del guanyador, tot un èxit. Un dels temes més urgents en el que el nou president ha de prendre una decisió sembla ser la d’escollir un gos. No anem bé. Home, un be pasturant pels jardins de l’avinguda Pennsylvania 1600 (la majoria diu Casa Blanca) quedaria d’allò més ” épaté”. La broma fàcil seria dir: “un be negre amb potes roses”.

PD (1): Quasi tots els mots entre cometes que apareixen en aquest “post” es poden trobar a la wikipedia que no se ben bé si és la definició més correcte però si que ajuda a donar una idea. Si algú necessita algun aclariment, que pregunti.
PD (2): El Palau de Generalitat (de Catalunya) es troba a la Plaça de Sant Jaume, número 4, i el Palau Blaugrana a l’avinguda Arístides Maillol s/n. A la plaça del Palau hi ha el Palau de Capitania i abans de que es cremés, el Palau del Virrei.

Tempesta

2008-11-04T01:00:00.000+01:00

Possiblement, la darrera obra de William Shakespeare va ser La tempesta. Fa un grapat d’anys vaig assistir a una representació que es feia al teatre Romea. Va resultar ser una posada en escena participativa. Ni ho sabia ni m’ho esperava. Això de “participativa” ve a ser com anar a veure un partit de futbol, posem pel cas a Montjuïc, i acabes fent de davanter centre (total, per fallar un penal....). Pyotr Ilyich Tchaikovsky, va fer una obertura amb basada amb l’obra de Shakespeare. Algú també va guanyar un premi Planeta amb una novela amb el nom de “La Tempestad”. Curiosament també hi ha una estació de la ficticia Iniciativa DHARMA (l’acrònim de “Department of Heuristics And Research on Material Applications”) de la sèrie televisiva Lost, que es diu “The Tempest”.
.
.
.
.
.
Perdó, es que encara m’estava “xapen de riure” amb la DHARMA. Tela marinera. Per no ferir sensibilitats (i perquè només he vist dos minuts) no criticaré la sèrie. Aquest cap de setmana un esclafit ha fet molt mal a la costa tarragonina, per Salou (em pregunto si el Dragon Khan estava obert o tancat). Diumenge a la tarda, mirant la cursa de F1, quan no restava gaire, vaig sentir el locutor de TV3 dir “una tormenta cau sobra el circuït .....”. Em va sonar estrany. Com que cada dia em refio menys de mi o de la meva memòria o de les dues coses, vaig anar al diccionari d’angles a cercar la parauleta. Si, si, ho vaig cercar al diccionari angles, amb tants termes anglosaxons (pit-lane, boxes, safety car, drive-through, stint, stop-and-go, grip, graining etc etc) i no ho vaig trobar. Amic locutor, “tormenta” no, TEMPESTA. No sé si has utilitzat un barbarisme o com que la llengua cada dia la degenerem més, ja es un manlleu, però posats a manllevar, doncs de l’anglès que queda mes “cool” (un altre dia parlarem d’homòfons). El President del Parlament, per menys, la setmana passada va demanar “perdó”. Espero una disculpa pública de TV3,

CURIOSITAT : A la F1 hi ha una bandera que indica que la zona està lliscant ja sigui per aigua o per oli o per qualsevol altre líquid del motor. La esmentada bandereta es “groga amb ratlles vermelles”.
PROPOSTA : A banda de discutir si el vermell Pantone 186C es el mateix que el de les nostres barres (quatre), proposo una campanya a nivell mundial per la RETIRADA INMEDIATA d’aquest símbol que atenta contra la nostra identitat. El títol podria ser “FREEDOM FOR CATALONIA FLAG” .
AVENTATGE : Sort que els dels “23 anys” ja no hi son. Encara l’hi demanarien al Bernie (Bernard Charles "Bernie" Ecclestone), “royalties” d’utilització. Peix al cove.

Fures

2008-10-30T01:00:00.000+01:00

27/6/2006 La tercera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona diu : "l’Ajuntament està buscant, juntament amb la Generalitat, uns terrenys per fer un parc pels animals a Barcelona, obert a la ciutadania."

28/10/2008 La regidora de Medi Ambient (curiosament es la que abans era la tercera tinent d’Alcalde i ara es la cinquena) de l’Ajuntament de Barcelona presenta el nou Parc d'Acollida d'Animals de Companyia de Barcelona (hom diu gossera).

Més de dos anys per trobar uns terrenys ... de propietat municipal. Molt be. Seguim. Les obres es començaran el 2010 i entrarà en funcionament el 2011. Buf. Les properes eleccions municipals seran ..... el 2011. Sembla que estarà situat entre dos escoles. Que es fotin els “pijos”. Llastima, una es pública. Molt a prop hi han dos més (una de privada i un altre de pública, fotuts al 50%). Continuem. Faran un edifici sostenible i posaran bombetes de baix consum (se m’escapa el riure). També hi haurà una sala d’actes per 60 persones, si, si, una sala d’actes (suposo que deu ser per "el foment de les adopcions, el benestar dels animals i l'educació ambiental dels ciutadans, sobretot els escolars"). Torno a esbufegar. Buf. Seguim. El cost total serà de nou millons d’euros. Nou nou. 9.000.000 d’euros. Espero que pel 2010 ja s’hagi acabat la crisi, i si continua igual ho colen com a “gasto social para los más perjudicados por la crisis”. (NOTA: Amb aquest import tindríem per un centenar d’A-8 i ara em titllaran de “manca de sentit d’estat”). En aquest CAAC (tot ha de tenir acrònims ?), hi haurà lloc per 250 gossos, 200 gats i unes quantes fures !!!!! (en castellà hurones). Tot plegat em sembla que vivim en un país de nous rics on les prioritats no estan ben fixades o potser rebre educació ambiental dins d’una gossera es prioritari i estic mal fixat.

Per cert, estimada Immacula Mayol i Beltran (la que ara es cinquena i abans tercera), quan dius “que des de fa quatre anys està prohibit sacrificar els animals perduts o abandonats a la via pública” crec que t’equivoques. En la llei 22/2003 de 4 de juliol coneguda com “de protecció d’animals” en la disposició final quarta diu textualment “Aquesta Llei entra en vigor al cap de vint dies d'haver estat publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, llevat de l'article 11.1, que entra en vigor l'1 de gener de 2007.” L’article 11.1 diu “Sacrifici i esterilització d'animals : Es prohibeix el sacrifici de gats i gossos a les instal•lacions per al manteniment d'animals de companyia, i als nuclis zoològics en general, excepte pels motius humanitaris i sanitaris que s'estableixin per via reglamentària.”. Encara no fa dos anys de la prohibició. Un error el te qualsevol.

Remember when ....

2008-10-28T01:00:00.000+01:00

Quan érem petits, jugàvem a “barquitos”, si, si llavors, com a mínim jo, jugava a “barquitos” (no barquetes ni vaixells) . Dues persones, dos trossos de paper, llapis i imaginació. No recordo exactament quants submarins, destructors, fragates, creuers i portaavions es posaven ni de quants quadrets utilitzàvem, segurament un 8x8 o un 10x10. Crec que no s’ha perdut del tot. Paraules com aigua, tocat o “tocado y hundido” em venen a la memòria (al Raimon, l’hi venia Ausiàs March) i com se m’apareix el record d’aquest joc a classe (nens, no llegiu això).
Quan ets un nen, jugues amb els números i lletres, de gran, els associes a conceptes més o menys propers. A1 A2 B1, al carnet de conduir, C3 i C4, als explosius, F4 al caça bombarder, G7 i/o G8 al “club selecte” (què és com el club super-tres però molt, molt reduït).
Juguem ?. Vinga.
- A8
- Cagada
Però cagada, en que ? En el cost, es relatiu, Feu una petita operació per ciutadans i veurem que el cost de que "algú" pugui “fardar” de cotxe, es gaire be irrisori. Feu, feu números, si ho paguessin els votants d’ERC a les últimes eleccions al Parlament, els hi sortiria només a 0,202 € per quatre anys o 0,051 € per any. Es poden anar fent moltes combinacions, això si, sempre et sortiria millor de preu si estàs en el grup majoritari.
Però sempre ens quedem en la superfície i no gratem gaire. Un dels usuaris habituals de l’andròmina (no comptem al xofer, ni l’escolta) inverteix, millor dit, gasta, gasta tampoc, ho deixarem amb triga, un mínim d’una hora (109 km, 11,90 € peatges, i combustible ....) per anar de casa seva a seu lloc de treball. A l’anada, et pots entretenir amb llegir els diaris o els resums de premsa que algú ha decidit que es el que et convenia llegir. Però a la tornada, necessitem relaxar-nos, no amb un concert de música clàssica, no amb la lectura d’un bon llibre, i menys mirant per la finestra (no fos cas que veiéssim la realitat), el que de veritat ens ha d’ajudar a desconnectar-nos es un televisió. Pel que diuen que ha costat, deu ser per veure programes de la BBC o del Discovery Channel (connexió via satèl•lit) i no pas per veure “España Directo” o “Las Hormigas”. Per veure les noticies del K33 (l’Info K), senzilles i entenedores, no se si feia falta el satèl•lit. Tinc un dubte, també tindrà posats els auriculars escoltant la radio mentre mira la televisió?

PD : Per economistes o directors financers (ara que no teniu feina). Valor cotxe mercat : 93.000 € aprox. Renting a 4 anys publicat en premsa 83.686 €. Realment, l’economia decreixerà i molt els propers anys o tot forma part del pla de rescat dels bancs. Quines garanties dona el Parlament per assegurar que pagarà el “renting” ? Que els tornarem a votar ?. Jo també em vull canviar el cotxe. Abans, el Honda CRV portava una tauleta de picnic al maleter ......
PD(2) : Abans de publicar aquest post, el Molt Honorable ha demanat disculpes perquè algú havia decidit que l’hi calia això. a) Si no és funcionari, al carrer. b) Si és funcionari, “visca la funció pública” i c) I si ha estat el Carretero qui ho ha proposat ?. d) Quin cotxe portes, Saura, contamina ? Santa paciència

Bugzilla

2008-10-22T20:30:00.001+02:00

Cada dia que passa estic més convençut de la semblança que tenim amb els ordinadors, o es al revés ? Dia a dia, aquestes meravelloses criatures ens van agafant terreny. La culpa, si es que es pot parlar de culpables, la tenen els programadors (unes altres criatures meravelloses) que gracies al desconeixement generalitzat de tot plegat, s’aprofiten per proveir-nos d’una sèrie d’eines que ens han de fer la vida més senzilla i feliç. Mentida. No és el meu propòsit anar contra els avanços (jajajaja) de la vida moderna, ans el contrari, la meva proposta és el reciclatge de determinat programari per a benefici de tota la humanitat (pa chulos yo, pa ho....).

Pensem per un moment que som robots. Tenim, uns més que altres, determinats programaris desats al nostre disc dur (aviat flash) i que en qualsevol moment podem “pujar” a memòria. Diguem que son els diferents rols de comportament (a la feina, a casa, amb els amics, a l’esport (actiu o passiu), etc). Com totes les coses, tenim errors (hom els anomena, defectes).

Proposta : Utilització de l’eina Bugzilla per anar polint errors (pels no iniciats amb temes de “bugs”, pitjeu l’enllaç, està força ben explicat). De moment és una proposta, no és ni beta encara, i està en fase embrionària. Tot i que l’eina és pública els errors de cada un haurien de tenir dues categories per tal de poder ser “alimentats”, per exemple en el rol “a casa” com error personal és podria anotar “un cop passada l’escombreta, intentar que no degotegi” i en el públic, “que “fulanito” o “menganito” passi l’escombreta després d’anar al lavabo” . Així de tant en tant, podem estrenar rols amb “defectes” solucionats (“subsanar” és un barbarisme), així un dilluns qualsevol, al aixecar-nos del llit podríem estrenar “a casa 5.2” Estic obert a les aportacions voluntàries i desinteressades (es el que te el porgramari lliure) d’aquest acte ecològic (no el del respallet), i fins i tot es podria obrir un “consortium” a nivell mundial per tal d’establir el tema més important de tots, dictar les normes de numeracions per les nostres pròpies versions.

Encara que prohibir res està mal vist en aquest entorn, restarà terminantment prohibit descarregar-se rols dels altres “robots”. M’explico. Si desitjo descarregar-me “com es posa escuma als rinxols” o “com ser feréstec a ciutat”, o “com ser ‘Depredator III’” (que semblen virtuts, però son claríssimament defectes), el primer que hauria de mirar es si el maquinari destí suporta el “plug-in”. Per exemple, per més que volgués, sí, em podria posar escuma, però com que no tic rinxols (i aviat tampoc cabell) el rol seria totalment incompatible amb el meu maquinari. Cada “ens” s’ha d’espavilar per treure les seves pròpies versions, podrà demanar ajuda. L’objectiu de tot plegat es que tots gaudim de les nostres (també inclou les dels altres) evolucions.

Un cop acabat aquest petit apunt, crec que passo de la versió “de blogger 3.0” a “de blogger SP1”, o sigui, no arreglo res, però ocupo molt.

Última hora, Última hora, Última hora.

2008-09-22T15:00:00.000+02:00

Degut a les últimes informacions arribades, amb l’únic crèdit de la paraula ja que manquen proves materials, el post sota el títol “100 dies” s’ha hagut de retirar. Ara haurem de començar un nou compte enrere.

“Quan Isaac tenia quaranta anys, Abraham va enviar un criat a casa del seu nebot Betuel, fill de Nahor, per cercar una muller per a Isaac. Així fou com aquest es maridà amb Rebeca amb qui tingué els bessons Esaú i Jacob a l'edat de seixanta anys i després de demanar a Déu que permetés parir a la seva dona estèril.”

En comptes de criticar la manca de fruits, ara toca criticar les preses en aconseguir aquets fruits. L’entorn ? El començament d’una llarga nissaga ? Càlcul d’enganxar baixa maternal amb vacances d’estiu ? Descuit ? Perquè “ara toca” ?. The answer my friends, is blowing in the wind .....

“Esaú era el preferit d’Isaac mentre que Jacob era més agradós a la seva mare, Rebeca. Quan Isaac comptava 137 anys va ser enredat per Jacob amb els consells de Rebeca i aprofitant que s'havia quedat cec va beneir a Jacob enlloc d'Esaú. Els dos germans es van barallar i Isaac va aconsellar a Jacob que marxés abans que el seu germà intentés fer-li mal.”

O sigui, que segons la tradició ha(n) de ser nen(s). Jo voto per Esaú. Si es nena ..... Frida, en honor a .... no se, m’embolico, ho deixo. Ah, felicitats.

“Isaac va morir amb cent vuitanta anys prop de Quiriat-Arbà i va ser enterrat pels seus dos fills ja amistançats de nou.”

PD: Qui gosa dir que l’esperança de vida ara es més gran que abans !!!!!

Be Negre

2008-09-10T15:16:00.003+02:00

Avui, a Ginebra (i rodalies) s’ha posat en marxa l’experiment del segle (sic). Per resumir-ho una miqueta i fer-ho entenedor, es tracta de fer anar unes cosetes molt, molt petitetes (com àcars), molt i molt ràpid, fins que es fotin una gran patacada i es creïn uns “petitiiiiiisims” forats negres que ens donaran idea de la formació del nostre mon (hom diu big-ban).
No se del cert si un cop processada tota la informació de la “gran patacada” arreglarem alguna cosa. Forats per arreglar, n’hi han molts i molt variats, als carrers, a les carreteres, a les empreses, a les nostres butxaques, al nostre cos i a la capa d’ozó. Si ho agafem pel cantó negre, també hi ha “tela”: Ovelles, diner, racisme, llegenda, i sobre tot, els punts negres o altrament dits barbs. Potser una nou descobriment com a resultat del “supermegaguay” experiment, serà acabar amb els barbs projectant-los un feix d’hadrons (si, si, hadrons no llardons) a velocitat de la llum. Per cert, quin color tenen els hadrons, perquè si son negres ......
Amb això dels forats, passa com a les famílies, que hi ha la branca rica i la pobre (o molt pobre) i curiosament a l’ombra del forat negre va créixer el germà pobre de la família, el forat blanc. No voldria ser pedant, però amb tot aquest rebombori segur que aviat començaran a sortir forats multicolors que segurament serà alguna cosa més que una “construcció matemàtica sense existència real”.

PD : Diada Nacional de Catalunya. Stop. Be Negre. Stop. Petit homenatge a qui fou el seu director : trist passatge de la nostra historia. Stop.

λένη

2008-09-05T12:03:00.001+02:00

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l'amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

PD: Helena en grec antic : λένη

Tornem-hi

2008-09-03T18:36:00.003+02:00

Les vacances s’han acabat. Han estat intenses, molt intenses. Van començar a mitjans de juliol amb un viatge a Mèxic, Guatemala, Belize i retorn a Mèxic. A continuació una setmaneta de no res amb un creuer pel Bàltic (Copenhagen, Tallim, Estocolm, San PetersBurg i Helsinki). Per agafar aire, en aquest cas calent, sis dies a Tunísia, de “panxing” en un hotel amb escapadeta inclosa al desert i per concloure aquesta disbauxa de viatges una petita aventura per Turquia (Istanbul, Trabzon, Sumela (no de madre), Dogubayazit, Diyarbakir etc, etc, etc). No voldria avorrir al personal, però també hem estat a l’Alsàcia, però això no “mola” tant. De retorn aquí, a la nostra pàtria, no sé com encara m’ha quedat temps per fer alguna escapadeta nocturna, unes desenes de sudokus, llegir llibres, prendre el sol, nedar, sortir a córrer, anar amb bici, fer una mini sortida als Pirineus, navegar a la Costa Brava i beure molt cava rosat. Encara que sembli mentida, fins i tot he pogut gaudir dels fills i com no, de la dona. No voldria entrar en detalls de tots aquest viatges, perquè tots han estat “diferents”,.En uns han primat l’economia, en d’altres la família i en algun cas, l’aventura “radiada”. El mes important de tot es que tornem a ser on érem, amb una bona càrrega d’experiències. No sé si l’any que ve tornaré a repetir tants i tants viatges. Cansen a qualsevol, sobretot el canvi de moneda, amb lo be que estem aquí i pels voltants amb l’Euro. Si un altre any torno a fer unes “sortidetes” com aquestes, m’emportaré un redactor i un fotògraf perquè a la tornada no se m’acumuli tanta feina com tinc per seleccionar, endreçar i arxivar tot el fons digital que he anat acumulant. No, no patiu, només ho mostraré “on-demand”.
Els problemes que havíem deixat irresolts, curiosament, segueixen estant igual. Els rebuts que el banc ens passa normalment, insistentment, ens els continuen passant. Els que han tingut sort, si es que treballar es pot dir tenir sort, continuen tenint feina. El Barça segueix perdent. Aviat començarà el curs i tot tornarà a la mala anomenada “normalitat”, prefereixo dir “automatisme” diari. Quan era adolescent, i d’això no fa pas gaire, feia il•lusió començar un nou curs perquè era un any mes gran. Ara, cada curs que comença, soc mes vell, però espero que més savi.

SMS(1) : Keita, Touré y Abidal comencen el ramadà. A Betlem, em vull anar, vols venir tu ?
SMS(2) : Pinto no serà el nou Director General, o si.
SMS(3) : Laporta, ADMISSIÓ.

Silenci

2008-07-27T23:45:00.003+02:00

Es va fer el silenci. Va passar dissabte. En el trencacames de Castellterçol. Com deia la cançó “Oh vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fa reviure en el meu cor .....”. Hem conviscut més de dos anys. Aquest darrer any em fet molts i molts quilometres junts. Corrents, caminant, pedalejant. Duraves molt. Gairebé no recordo res del que em posaves però sempre estaves amb mi, fidel. Dues “mitges”, unes quantes horetes, les mes difícils, de la MM, i hores i hores d’entrenament. De nit em feies aïllar-me dels sorolls de la por. Em trobo nu. No se si podré tornar a córrer sense tu. I has marxat així, de cop, sense avisar, i això es lleig. Ara que estic en un encreuament de camins, no m’ho podies fer, això no. Cap a quin canto tiro ? T’he tractat com si fossis de la família, i tu m’ho has pagat amb fidelitat i abnegació. Es possible que el canvi de localització no t’hagi agradat prou, o la manca de renovació, però clar, tu no t’has queixat mai. Potser es això, que et sentia però no t’escoltava. De tot s’ha d’aprendre, encara que sigui en moments tristos. Adeu, reproductor del meu cor.

Rèquiem per un jugador

2008-07-02T23:04:00.001+02:00

Dilluns va ser el darrer partit de futbol en què vaig intervenir com a jugador del CSP. Abans d’entrar en profunditat amb el tema, m’agradaria definir el concepte de “partit de futbol” i que quedaria més o menys com “conjunt d’essers humans (de vegades persones) que es separen en dos bàndols (equips), i tenen com objectiu introduir una pilota en un lloc anomenat porteria que s’acostuma a delimitar amb tres pals i les normes del joc son interpretades (mai tan ben dit) per un altre esser humà que hom anomena àrbitre. Crec que han estat 15 anys de pertinença a l’equip, vaig arribar sense conèixer ningú, i marxo sense reconèixer a ningú. He ocupat totes les posicions (porter, defensa, davanter) i si he destacat en alguna ha estat per no fer-ho bé en cap. He de donar les gràcies per no haver-me fet mai mal de veritat, però no penso enyorar els dimarts al matí tot recordant les trompades, cops, batzacs, patacs, topades i aürts del dia anterior. Tampoc enyoraré els problemes i les preses per reunir el mínim conjunt d’essers humans. La única cosa que em sap greu es que no podré riure més de lo patètic que va ser darrer partit, això sí, sempre el dia següent, perquè el mateix dia del partit l’empreyamenta era majúscula. Sí, ja se que és un joc, però jugar i guanyar, encara que sigui de tant en tant, també esta bé. Algú estarà content de que no arribi a casa (més) malhumorat. Trobaré a faltar aquells companys que han compartit amb mi tantes nits, el “buscaraons”, el “futbolí”, el “mans de mantega”, el “xerra mes que juga”, “l’exòtic” i “complica-la-vida”. Només esmento als darrers, perquè la llista es interminable. Avui llençaré totes les samarretes que tinc del CSP, horteres a més no poder, que encara no se perquè les guardo. La última la guardaré per si algú l’ha de menester. Llençaré les meves Munich, que estan encolades més d’un cop. Aquest any he jugat sota l’engany de “si em necessiteu”, l’any que ve, l’equip no ha d’estar tan necessitat, encara que una retirada a temps diuen que honora, el problema es que el temps ja fa temps que va passar. Aprofito per demanar disculpes a tots els qui he pogut fallar (il•lusos per esperar quelcom), als que he enganyat per venir a jugar, als pocs contraris que han rebut alguna coça, i als porters que s’han empassat un dels pocs gols que he fet. Estic content, encara que no ho sembli. Per cert, l’últim partit, com no podia ser d’altre manera, el varem perdre, a la tanda de penals.

Signat : LUIS F

PD: Deixo la porta oberta a futures ofertes que puguin venir del soccer americà.

Vint anys i un dia

2008-06-18T23:00:00.000+02:00

Què fèiem fa 20 anys i un dia. Algú ho recorda ? Jo si. Era el nostre primer dia de casats. El pis despullat. Tan sols teníem el llit i l’equip de música. Necessitàvem quelcom mes ? Dissabte de juny. Feia calor. La ciutat mig buida. Aquell dia no ens feia falta ningú mes. Érem l’un per l’altre. Al vespre, vaig parlar per telèfon amb la mare. Què heu fet, va preguntar. La resposta era obvia. Estar tot el dia al llit. No podíem estar en lloc mes !!!. Recordo la nit de noces. Arribarem a quarts de quatre, molt cansats. Varem acomplir la penúltima tradició. Vaig entrar l’Anna en braços. Després de descordar-li els centenars de botons del vestit de núvia (preciós, per cert) vaig caure esgotat en un son profund. Igual encara estic somiant.
Aquest matí m’he despertat molt d’hora. Ja tocava, després de vint anys i un dia de somni. He somiat que fèiem moltes coses junts, que teníem criatures i que tota la vida era de color de rosa. Però, no, de color de rosa no és. Hem fet moltes coses, sí, hi han criatures (ja no tan criatures), també, però pel camí han passat moltes coses no tan maques, es llei de vida.
Com deia el poeta “mentre m'envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt els records”, dono les gracies a qui ja sap que les rep. No se com has tingut aquesta santa paciència !!!!. Vint anys i un dia era la màxima condemna (de presó) que hi havia durant la Dictadura de Franco, el que he viscut en aquest període, no, definitivament no ha estat una condemna ha estat el que és i és el que ens hem anat forjant dia a dia, no hi han formules màgiques, bé, sí, una, escollir la parella ideal.

PD: Com quasi totes les coses es batejant, els vint anys de cassats s’anomenen “noces de porcellana”.

Repàs (I)

2008-06-13T09:00:00.001+02:00

Avui encetem una nova secció al bloc. Entre debats erms sobre la tercera hora de castellà i la segona llengua estrangera, estem perden els orígens i ja ho diuen “qui perd els orígens per la identitat”. I per no voler donar la raó al poeta quan deia allò de “en la meua maltractada llengua”, començaré a publicar amb més o menys periodicitat apunts de repàs. Avui començaré amb la conjugació d’un verb.

INFINITIU Casar
GERUNDI Casant
PARTICIPI Casat, casada, casats, casades.
INDICATIU PRESENT Caso, cases, casa, casem, caseu, casen.
INDICATIU IMPERFET Casava, casaves, casava, casàvem, casàveu, casaven.
INDICATIU PASSAT Casí, casares, casà, casàrem, casàreu, casaren.
INDICATIU FUTUR Casaré, casaràs, casarà, casarem, casareu, casaran.
INDICATIU CONDICIONAL Casaria, casaries, casaria, casaríem, casaríeu, casarien.
SUBJUNTIU PRESENT Casi, casis, casi, casem, caseu, casin.
SUBJUNTIU IMPERFET Casés, casessis, casés, caséssim, caséssiu, casessin.
IMPERATIU Casa, casi, casem, caseu, casin.

PD: Qui vulgui veure interpretacions dels temps del verb amb el significat mateix del verb es lliure, però NO era pas la intenció del “repassador”.

De bíblic nom (i III)

2008-06-10T15:27:00.002+02:00

Dijous passat, varem celebrar el comiat de solter de l’Isaac. Encara que vivim en un país lliure, no he pogut aguantar les pressions rebudes de molts sectors de la societat (civil i religiosa) i he hagut de censurar el “post”, i nomes per dignitat literària, queda esborrat tot abans que deixar una peça mutilada. Sort Isaac.

Crisis? What Crisis?

2008-06-04T01:00:00.000+02:00

Crisi, qui ha dit que estem entrant en crisi i/o recessió ?. Qui determina quins paràmetres son els que s'han d'aplicar per determinar tal concepte. La inflació puja, l'atur també, els indicadors d'estalvi de les famílies (n'hi han encara ?) son molt baixos. Diuen que el consum es paupèrrim. La venda de cotxes baixa alarmantment i no parlem de la construcció. Tot això son "imputs" que ens arriben del mitjans de comunicació. Algun es cert, encara que no estic aturat, el menjar, l'oci, la gasolina puja, estalviar, lo just i sí, fa temps que no em compro un cotxe, encara que ara sembla que farem alguna obra menor a casa. Però no ens enganyem, la situació, encara que no volguda estava anunciada. Des de la implantació de l'Euro hem viscut en una espiral alcista, però com deien que l'economia anava be, miràvem cap un altre costat. Ens em anat empobrint lentament. I ara resulta que som pobres. Però algú s'haurà enriquit aquets darrers anys o resulta que de sobte s'han arruïnat. Com es pot viure en una economia que creix contínuament però que ens ha empobrit ? A on és la trampa, si és que existeix, o és que l'economia és com l'art, s'ha de ser sensible per entendre-la. Al final resultarà que els veritables mals econòmics no son les crisis, si no els períodes de creixement. El que ara està fent molta gent, reclamant mesures als que hem escollit per governar-nos, s'hauria d'haver fet quan tot eren flors i violes. Morirem per el fracàs del èxit. Però es curiós, avui he estat a un establiment de consum d'oci (algú pot dir cultural) i hi havien les cues de sempre per pagar i els bitllets i les targes semblava que corrien com sempre. ''Crisis ? What Crisis ?''.

De bíblic nom (II)

2008-05-30T00:00:00.003+02:00

Lenta però pausadament es va apropant el dia. Ja no se si del casament , de la lluna de mel o del viatge de noces. M’he fet un embolic. Em faig gran, però no pausadament. Aquí queda aquesta joia de fa un grapat d’anys.

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
dau-me la vida;
dau-m-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Lo jorn sencer tostemps sospir,
podeu ben creure;
i a on vos he vist sovint me gir
si us poré veure;
i quan no us veig, creixen dolors,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tota la nit que en vós estic
he somiat,
i quan record sol, sens abric,
trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

No us atavieu, anau així,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per cert vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Plagués a Déu que com io us mane
vós me manàsseu.
Seria ma sort, per si us engane,
que m'ho provàsseu:
que en vida i mort tot só de vós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Joan Timoneda (València, 1518/20 - València, 1583)
Escriptor i editor

Què no ens toquin els ...jones.

2008-05-26T00:10:00.001+02:00

Tarda plujosa de diumenge, cop d’ull a la cartellera i t’adones que, bàsicament, fan una pel·lícula acompanyada d’unes quantes més. La invasió del professor, arqueòleg i aventurer Henry Walton Jones Junior es gairebé abusiva. A la televisió havia vist la pel·lícula anunciada en català i vaig mirar a quins cinemes la feien i oh!, sorpresa, dels setze cinemes, només hi havien dos que la donaven doblada al català. Una proporció abassegadora i si comptem les sales, creix molt més. Un exemple clar de la persecució del castellà a les nostres terres. Quina culpa tenen els pobres veïns de l'Herón City (si, si, city) per que els hi posin aquesta pel·lícula en català. Crec que totes les que és doblen al català reben una subvenció (o els hi fan gratuïtament) i a més a més publicitat de “cinema en català”. Es una presa de pel. D’un temps ençà, m’he acostumat a veure pel·lícules amb versió original subtitulades, i fins i tot una en alemany. No es el mateix però t’acabes acostumant. Total, vas a veure una pel·lícula, mai es diu, vaig a sentir una pel·lícula. Per curiositat he consultat quants pel·lícules es "donaven" doblades al català aquest diumenge a Barcelona, i la llista és patètica : "Rudy, el porquet de carreres", "Mirant al cel", "Bee Movie" i l’esmentada (que no em dona la gana d'esmentarla). És possible que doblar films infantils sigui una bona cosa, però pagar per que desprès no s’exigeixi una distribució normal és llençar els diners. Ja és hora de començar a mirar d’invertir aquests diners públics en subtitular en català en comptes de doblar ja que si s’omplen la boca en la importància de les llengües estrangeres potser ja toca ser una mica congruents.

La CURSA (50629)

2008-05-18T19:46:00.006+02:00

Aquest cop intentaré ser breu. Dissabte al mig dia, l’Àlex em va trucar per si en volia apuntar a la Cursa, no en tenia gaires ganes (11 kms) i l’hi vaig fer prometre que aniríem tota l’estona junts, cosa que ha complert. Mai havia corregut una cursa de les dites “populars” i si no és amb unes altres condicions, crec que trigaré temps en apuntar-me a un altre. Els primers quilòmetres han estat com una espècie de “slalom” sortejant tot tipus d’obstacles mòbils, des de pares (o mares) amb cotxet, avis (i no tan avis) caminant i/o corrents, famílies senceres en línia, gossos (quina mania té la gent de tenir-los) i geganters portant els seus “ninos”. Total, una costellada, de més de cinquanta mil persones. Però era això, una cursa popular. La pujada a Montjuïc es “dureta”, sobretot quan estàs apunt d’arribar a l’estadi i t’envien per un carrer .... de baixada. Hem donat quasi una volta sencera per dins de l’estadi Olímpic, llàstima que fos en sentit invers al normal. Què podíem fer baixant per la Font del Gat ?, doncs ho hem fet. Com sempre els dos últims quilometres es fan llargs. Hem trigat una mica menys d’una hora. El temps, com el mida, diuen que és el que menys importa.

Moció

2008-05-16T00:30:00.000+02:00

Aquesta setmana, un soci (el soci ho es tot) va recollir les paperetes necessàries (l'hi van donar el doble), per tal de poder presentar una moció de censura contra el president del Barça i la seva directiva. No soc soci de Barça i en la mesura de que, en teoria, el club es dels socis, no puc ni recolzar ni abstindrem en aquesta iniciativa. La teoria, en molts casos falla. Fa un grapat d'anys, la majoria dels ingressos del club venien de la aportació dels socis i abonats, amb el temps, aquesta situació s'ha anat invertint i ara no representen ni la meitat del total. Via drets televisius, d'imatge, publicitat, de merchandising, etc, etc, etc ens toca una mica més a tots plegats i com qui paga, mana, considero que puc opinar (i si no, també opino). Som a mitjans de maig, tot el peix està venut, i el que cal ara es planificar la temporada(es) següent(s). Si una teòrica moció de censura tires endavant i guanyés (calen els 2/3 dels vots totals) s'haurien de convocar eleccions i si sortís guanyadora la "oposició" arribaria a gestionar un club, en que totes les decisions importants ja s'haurien pres. Un nou projecte, ben entrat l'estiu, no es pot endegar. Clarament es inoportú plantejar ara una moció de censura ara. He llegit, de que si empaten o guanyen a Manchester, no l'haguessin arribat a presentar, o sigui, per un sol "golet", res de res. Arguments sòlits. Si es vol fer quelcom seriós s'ha de sostenir sòlidament, això de fer-se propaganda a costa del Barça, es patètic. No estic a favor del Sr. Laporta (qui se'n recorda del Jan) ni per la seva gestió, ni pel seu savoir fer i menys em predisposa el tema familiar ("no tickets for this match" o "sorteig d'algun mitja de comunicació"). Fa dos anys, curiosament els que fa que no guanyen res, l'actual president va ser reelegit, amb un mandat de quatre anys. Els mandats estan per complir-los i situacions excepcionals els han d'interrompre. Cada dia tenim menys memòria històrica i ara poca gent se'n recorda de èpoques molt llargues de sequera de títols. Qui vulgui ser el futur president del Barça hauria de començar a treballar ara mateix, fer propostes sòlides i començar a deixar-se veure ja, començant pels dies que guanyi l'equip i no espera al primer entrebanc per fer-se notar.
PD: sms del Barça: Pinto es censura.

Golf

2008-05-12T23:00:00.003+02:00

Tiger Woods pot estar tranquil. El meu retorn als links no es pot dir que fos un fracàs, perquè d’espectatives poques n’hi havien. Decebedor, potser si. Feia un munt d’anys que no havia jugat “en serio”. L’escenari, el golf de Sant Cugat que ara sembla com una gàbia envoltada per una ferotge pressió urbanística. Algun cop havia anat a un pitch and putt, però jugar a golf “gran” no te res a veure. Amb un joc de pals que deu tenir més de trenta anys, vaig fer tot un concert de com no s’han de donar els cops i vaig perdre unes quantes boles. Però com sempre passa en aquest esport, com a mínim, dones aquell cop perfecte, aquell que et queda a la memòria, i que et serveix per tenir ganes de tornar un altre dia. Va ser en el forat 7, un par 3 d’uns 120 metres, que la vaig deixar a un pam i mig de la bandera. Per sort la modalitat del campionat (scramble) feia que les errades, si no eren coincidents amb l’equip, no tenien gaire importància. Va ser unes hores molt agradables, tot i que la pluja ens va estar acompanyant tota l’estona i varem quedar molt, però que molt xops. Agraeixo als meus partners la paciència que van tenir amb mi i les petites ajudes que m’anaven dient. El retrobament amb gent que feia vint i molts anys que no ens veiem va ser d’allò més divertit. Si fa a o no fa, les vides personals de la majoria passaven per treballar, matrimoni i tenir fills (fins i tot n’hi havia que en tenien més que jo). Entre les cinc hores al camp i les quatre que va durar el repartiment de premis, el sopar (drets) i les havaneres al dia següent no em podia bellugar. Avui tinc mal d’esquena. Qui ha dit que el golf no és un esport ?

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (i Part III)

2008-05-05T21:00:00.000+02:00

Vuit del mati. Entra llum. Dormito. Es dura la derrota. Al meu costat, Cuca Canals. A les deu torna a entrar algú a llevar-nos. No fa tant bon dia. Esmorzem al bar adjunt. Markus 30 agafa el volant. Continuem el nostre petit tour pel sud de la "Costa da Morte". Destí : Fisterra. A mig camí pugem al mirador d'Ezaro, per atzar. A prop hi ha un embassament, curiós, tant a prop del mar. No se perquè, em recorda una construcció franquista. Entrem a la Cee, a la vila. Arribem al cap de Fisterra. Coincidència o no, hem estat als dos llocs més visitats de Galícia. El far es petit i els espadats impressionants. Fa molt vent. Aquest cap no és el més occidental ni de la península ni de l'estat espanyol, i perquè es tan famós ?. El Bula ens porta els següents quilòmetres. No tenim gaire temps si volem veure la sortida de la F1. Plou una mica. Què és aquesta terra sense pluja ?. Arribem justos a Muxia. No hi ha chapapote. Entrem en un bar, ens han sobrat cinc minuts. Ritual del vermut. Les gambes no valen un rave. Ens quedem fins la pinya del Kovalainen. Cerquem un lloc per dinar. Volem arròs. No tenim sort. Potser millor. Clàssic "quelcom per picar" i de segon, casi tothom carn menys dos que demanen llobarro. Per les dimensions, hom diria que és tauró. El pa segueix sent boníssim. La meva costella, de grans dimensions, esta "tremenda" (7,5 €). La F1, avorrida. Nadal remunta un 4-0. Mirar el Livorno-Milan AC pot ser massa. Passejada fins una església (Santuari "da Barca"). Ens tombem en una pedra. Sense saber-ho estem a les pedres galleges mes famoses. Fotografies amb nocions bàsiques (regla dels terços). Un grup d'autòctons fan molta fressa. Continuem el passeig fins una creu a dalt d'un turó. Algú es queixa del trekking. La vista paga la pena. Tornem cap a Santiago. Condueixo jo. La segona no tira. Passem per Zas. Casi tothom dorm. Ultima passejada pel centre. Ja no fa tanta calor, ans al contrari, fresqueja. Hem deixat el monovolum tancat, però amb una porta oberta de bat a bat. Increïble. No hi falta res. Cap a Lavacolla, si el Marc no ho impedeix. Passen revista a la "furgo". Checking i seguretat. Fa molta calor. Petites compres d'última hora. Sortim puntuals. Tres sudokus. Quina pena d'Interviu. Arribem abans d'hora. El vent de cua. Aterrem per on ens varem enlairar (2/20). Acomiadaments. Son tres quarts de dotze. M'apropen a casa. Gracies.

Agraïments :

Àlex, l'home tranquil.
Raimon, un terratrèmol.
Bula, una mica de tot.
Xavi, l'alcalde 2012.
Isaac, alies DJ Rulos, alies Oriol, el nuvi.
Marc, el guia. Ara ja estem MOLT malament.
La meva família, per desfer-se de mi un cap de setmana.

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (Part II - El Partit -)

2008-05-05T20:00:00.000+02:00

Deportivo - FC Barcelona
Estadi de Riazor
26.04.2008 20:00

Imatge del partit

Marcador final

2 - 0

Resum del partit : Pinto debuta.
Opinió : NS/NC

"Sort que no estem tan malament"

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (Part II)

2008-05-01T00:00:00.001+02:00

Quarts d'onze del matí. Algú entra i ens desperta. Diu que es més tard. Al carrer hi ha molt poc soroll i molta llum. Dia esplèndid. Costa llevar-se. Dutxa. Per grupets anem a esmorzar. Algú tanca la porta de l'habitació. Dos es queden a fora amb la tovallola enrotllada. Segueix fent calor. Viatgem com maletes, si no ho varem fer allà, ara farem una mica de "cultureta". Visita a la catedral (oficial i wiki) que no es pot dir ni que sigui medieval ni renaixentista ni barroca, es com un "pica-pica de primer". Plaça del Obradoiro. Passegem pels carrers cèntrics. Es agradable. Descansem. Compren imans. El Xavi està en stand-by. El Marc s'ha posat la samarreta del Barça. Cap a les dues marxem a la costa. DJ Rulos al volant. La última fila del monovolum es molt estreta. Arribem a Noia, a la ria de Muros i Noia. Estan de festes. La marea està baixa. La imatge de la verge del timpà de l'església de Santa María a Nova no se a qui em recorda. Es tard però aquí "tot esta obert les vint-i-quatre hores". Al primer lloc tenen la cuina tancada. Al segon ens admeten. El fantasma del "paellador" s'ha esvaït. Queden poques hores pel partit (buf, quina excusa). Pop, cloïsses, croquetes. El pa segueix sent boníssim. Aigua, cervesa i ribeiro. Carn de segon. Pocs postres. Cafès i chupito. El cambrer ens acompanya.
- Gracias.
- A ti.
- No a ti, gracias a ti.
Conversa antològica del propietari del local amb el Raimon (d'aquí surt el títol). Continuem camí cap a ..... Muros (per cert, declarada "Conjunto Histórico-Artístico" l'any 1970). L'Oriol al volant. Per la AC-550, anem vorejant la ria. Arribem a destí i cerquem una casa rural penjada a la muntanya. Utilitzem el comodí de la trucada, però no hi ha sort. No hi ha lloc. Tornem al poble. Pensió davant del poble. Distribució 3-2-2. Des del llit, la ria als peus. Descansem. Hora del partit (hi haurà un post específic). Anem a veure'l a la pseudo-penya del Barça del poble. Millor picar que patir. La "grada jove" no arrenca. Desastre d'equip. Acaba el partit. Encara es de dia. La venjança es anar de tapes a la penya contraria. El resultat de les tapes va a l'inrevés que el del partit. No hi ha color. Canviem. Pernil Ibèric. Tornem a canviar. Acabem a la plaça Porta da Vila. La truita de patates boníssima. Fan mes futbol - corren com esperitats - i acabem mirant mig partit dels Lakers. El Gasol ja ha aprés a tirar tirs lliures. No anem a Louro. Llàstima. Marxem a dormir d'hora.

Sudamericans, magrebins, fills de .... i castellans. (Part I)

2008-04-29T01:00:00.003+02:00

Aeroport del Prat, divendres, 19:00. Ulleres fosques, gorra. Vaig d’incognit però no vegis com canto. Puntualment arriven els “d’Olesa”. El Marc fa les presentacions. De quatre noms, aconsegueixo retenir-ne un. Arriba l’Isaac. Cara de sorpresa al veurem. Checking. Control seguretat. No deixen passar un spray. Petita discussió. No passa. Caminada a una porta molt llunyana. Refrescs i primeres “birres”. Grup nombrós de gent (Galicia Senglars Tour). Melé i samarretes estripades. Per sort no pugen al nostre avió. Jardineres. Les maletes caben amb prou feines (perquè no fan una mica mes grossos aquest coi de compartiments !!!). Sortim puntuals. Pista 2/20 (la transversal). Els primers cinc minuts un sorollet de demarrer que intenta pujar els “flaps” o ves a saber que, neguiteja una mica. Viatge tranquil, sense turbulències. M’equivoco en el tercer sudoku. L’hostessa alta crec que es d’un país de l’est. El color blau de la low cost, “como que no”. Aterratge suau. De l’avio a la terminal caminant cent metres. Fa calor. Lloguem un monovolum de nom àrab que vol dir vermell. Es gris. Al volant, el Raimon. En un tres i no res som a Santiago. A l’entrada un Mc.Auto. Aparquem. Pujadeta. Rodetes de quatre troleys que sonen en el paviment. Sabem a on anem però no com arribar. Pregunten a una noia. La noia es catalana, però ens indica bé. Segueix fen calor. Arribem a l'hostal. Digne, cèntric. Repartiment d’habitacions (4+3).

Es tard i tenim gana. Primera parada birres, ribeiro, pop i croquetes. Quin pa més bo. Ens claven (per primera i última vegada). Voltem. Trobem un lloc on podem seure. Ribeiro i Valdeorras (?). Dos tipus d’empanada. Chicharrones. Més Ribeiro i un Alvarinho. Un taula d’ibèrics i un altre de formatges. Guanyen els primers per golejada. Tarta de Santiago. Cafès. Els dos primers Orujos. Passejada. No se com ni perquè tornem a l’hotel. Te un pati preciós. Surt un Orujo de color verd. “Prosinečki” ens porta un altre d’un altre tipus. Marxem. Passegem. Entrem i sortim de locals. Acabem a La Cueva. Cubates amb gust a cirera. En “Lois”, un tipus singular parlant en plural. Atac de singlot. Sortim esgraonadament. Es tard, molt tard. A dormir.

Lyric Collage (II)

2008-04-23T00:01:00.001+02:00

Avui, a nosaltres, només sortir de casa, ens assaltaran amb ofertes de tot tipus per comprar una rosa. En comprarem una, dos, tres, moltes, poques o cap, depèn. La tradició es la tradició.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
mai no ha oblidat aquesta data...

Però cada una que regalem hem de pensar que la rosa es el símbol d’avui, la llavor de demà.

No somniem passats
que el vent s’ha emportat
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà...
Cal que neixin flors a cada instant
Cal que neixin flors a cada instant

La típica passejada per mirar les parades de llibres comença a resultar massa incomoda a la nostra ciutat. Gent i més gent. Empentes, cops, ensopegades. Surts perquè has de sortir.

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se’n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

Quin llibre ens regalaran ? Aquell que ens agradaria ? Aquell que l’hi agradaria ? Aquell que l’hi agradaria que m’agrades ? Aquell que m’agrades que l’hi agrades ? Novel·la, poesia, assaig, divulgació. Sí, difícil ho es.

Com un llibre blanc on hi escric el meu nom,
com un llibre blanc, jo aquell mot, jo aquell mot.
Com una cançó, joc del so, joc del to,
com una cançó, jo l'acord, jo l'acord.

I perquè aquest any no canviem una mica ? Podem fer que elles ens regalin la rosa i nosaltres el llibre (opció tradicional-inversa) o llegim plegats una poesia i ……. (opció romàntica), o les dues coses.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Danny Federici In Memoriam

2008-04-21T01:00:00.001+02:00

Shirts in the closet, shoes in the hall
Mama's in the kitchen, baby and all
Everything is everything
Everything is everything
But you're missing

Dijous passat, dia 17 va morir a New York, Danny Federici, teclista de la E Stret Band. Va ser un dels membres menys “mediàtics” de la banda. Els guitarres i els baixos es belluguen, el saxofonista, impressiona i, el bateria i ell, al tenir una posició estàtica eren “menys” coneguts, tot i que el bateria al estar al centre de l’escenari adquireix una mica més de protagonisme. Ens queden les gravacions. Perdem els seus directes. La E Street Band, segur que ja no serà el mateix sense ell, però la banda de la setmana passada no era la mateixa que el mes passat ni la de l’any passat ni de la dècada passada. Tot té el seu moment, podrem discutir si pitjor o millor. Ell no hi serà però el seu esperit els hi rondarà molt.

I mentre sentim a Bruce Springsteen cantant “Fourth of July, Asbury Park (Sandy)”, escoltem el teu orgue. Gracies, Danny.

Sandy, the waitress I was seein' lost her desire for me,
I spoke with her last night, she said she won't set herself on fire for me anymore,
She worked that joint under the boardwalk,
She was always the girl you saw boppin' down the beach with the radio......

De bíblic nom

2008-04-17T13:21:00.004+02:00

Tinc un amic, de bíblic nom, que es casa el mes de juny. Ara que ja es va apropant el dia, i va quedant menys temps per la espiritualitat i més per les preses, nervis i típiques bromes buides de contingut, deixo aquí un text de joia i reflexió.

Lectura del Càntic dels Càntics

Escolteu, sento la veu del meu estimat! Mireu com ve, trescant per les muntanyes, saltant pels turons. El meu estimat corre com una gasela, com un cérvol jove. Ja és aquí fora, darrera la paret, mirant per la finestra, espiant per la gelosia.

El meu estimat em diu: "Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine. Coloma meva, que t'amagues dins les clivelles de la roca, i dins les escletxes dels espadats: deixa'm veure la teva cara, fes me sentir la teva veu, que la teva veu es dolça i la teva cara, bonica".

El meu estimat és par a mi, i jo per a ell. Ell m'ha dit: "Porta'm com un segell en el cor, com un segell en el braç, que l'amor és inflexible com la mort, la passió és forta com el país dels morts. Els seus dards són fletxes enceses, ardents com les flames. Ni els oceans no són capaços d'apagar l'amor, totes les fonts dels rius no podrien ofegar lo".

(Ct 2,8 10.14.16a;8,6-7a)

Reivindico

2008-04-17T01:00:00.001+02:00

Gràcies. Moltes gràcies, Sr. Rodríguez. La seva excentricitat a l’hora d’escollir el cap del ministeri de Defensa ha estat un dels millors regals que hem rebut últimament. Potser és tracti d’una maniobra de distracció perquè tots plegats mirem cap un altre cantó. Ha estat original, com també ho va estar el Sr. González posant un català, alcalde del Cap i Casal, en el mateix ministeri sense haver fet el servei militar (recordo que anys mes tard va jurar bandera). Els moderns diuen que això que ha fet és un signe de normalitat. Doncs perfecte, però ..... ara ens toca reivindicar. Reivindico que les dones ens escoltin totes aquelles històries (de la “puta mili”) que es van negar en el seu moment a escoltar. Si es van lliurar de fer-la, d’això no es poden escapar. Reivindico treure la pols a aquelles paraules que tant “estimàvem” i que s’han vist arraconades pel temps, el progressisme i la modernitat, paraules tan riques en sonoritat com “bocacha apagallamas” o paraules que ens omplen de records com “imaginaria” o “fagina” o “bromuro”. Buf. Reivindico que es donin cursets obligatoris de reciclatge militar a dones progressistes i/o feministes, objectors de consciència, “excedentes de cupo”, inútils, i d’altres “nenazas”, que no van poder gaudir d’una formació castrense adequada. I tot això ho dic sense cap acritud. Respecto a la nova ministra i sé que de seguida s’ha posat a treballar (vol fer coincidir la desfilada del “Dia de las Fuerzas Armadas” amb la passarel·la Cibeles, entre d’altres iniciatives) i des d'aquest humil observatori l’hi desitjo molta sort.

Però em pregunto, ha de demanar el passi de “pernocta” per poder anar a dormir a casa ?

PD: M’ha arribat un esborrany de la primera estrofa del nou himne d’infanteria :

Amor guerrero, vibra nuestras voces
Y de amor patrio henchido el barrigón
Entonemos el himno sacrosanto
Del Deber, de la Patria y del Horror !!!!!

Lyric Collage

2008-04-16T01:15:00.000+02:00

Transcripció d’una conversa agafada amb un scanner fa cosa més o menys d’un mes (s’està treballant per treure el soroll de fons i poder ser emesa amb uns mínims de qualitat). Es creu que ell és diu José i ella Carme.

Ell.- Yo y tú
Tú y yo
no dirás que no...
no dirás que no...
no dirás que no...

Ella.- La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mi me importa un bledo.

Ell.- Siempre me traiciona la razón
y me domina el corazón ….

Ella.- Venga, José, que las cosas no se hacen solas
Que pa` tenerla` hay que querer.

Ell.- y qué le voy a hacer,
si otra cosa en la vida
yo ya no sé hacer,
yo te juro que te adoro, pero...

Ella.- no no no...
no no no...

Ell.- no puedes escapar,
no te resistas nunca.

Ella.- Me pides más, más de lo que yo puedo dar

Ell.- Mal parece que solo me quedé
Y fue pura todita tu mentira
Que maldita mala suerte la mía
Que aquel día te encontré

Ella.- Tengo el presentimiento de que empieza la acción
Y las mujeres somos las de la intuición

Rodríguez

2008-04-13T19:44:00.006+02:00

Ara, que aviat es faran públics els nomenaments del nou govern, us puc anunciar (sigueu discrets) que seré el “Director de la Agencia Española del Uso Racional de los Apellidos”. Aquest nomenament m’honora. La meva única missió serà vetllar pel correcte ús d’aquests mots que serveixen per anomenar-nos. Una de les primeres mesures que prendré serà la de perseguir fins el desmai als qui anomenem de forma incorrecta al nostre “Presidente del Gobierno”. Ja n’hi ha prou. En primera instància les sancions seran administratives, poden arribar a esser penals. No s’ha de canviar l’ús de les coses. Al pa, pa i al vi, vi. Les coses serveixen pel que serveixen i qui no en faci bon ús, que s’atengui a les conseqüències. Si no es posa fi a aquest desgavell, aviat la nostra comunicació serà impossible. El risc que correm és molt gran i les pèrdues poden ser incalculables, tant en l’apartat econòmic com social. Situacions tan ancestrals com quedar-se de “rodríguez” poden convertir-se amb “quedar-se de zapatero”, o sigui una situació que a priori sembla esperançadora pot convertir-se en sonsa i avorrida. Els detractors, que n’hi hauran, parlaran de “fets diferencials”, però estiguin tranquils que s’arbitraran unes polítiques encaminades, no a un simple canvi de l’ordre dels cognoms si no a una reassignació de cognoms, seguint la filosofia del govern, per tal que l’ample col·lectiu de “transcognomiants” tinguin reconeguts els seus drets. A tot això també es treballa amb la creació d’una comissió inter-ministerial, per coordinar el desplegament de les lleis, en la que hi seran representats Hisenda, Interior, Salut, Consum i Justícia (queda exclòs el ministeri de Defensa). Des d’aquí vull llençar una crida a la col·laboració de tota la ciutadania. En tota la meva carrera política sempre he tingut un principi : “No pensis què pot fer el govern per tu, si no què pots fer tu pel govern”.

Bombers (multimèdia)

2008-04-13T19:15:00.001+02:00

Per els que opinen que val més una imatge que mil paraules ... aqui teniu el recurregut oficial.

Com es pot veure en la imatge, el meu rendiment al començament va ser alt, amb la posterior devallada, i la recuperació final. No es una evolució en funció del temps sino posicional.

I per ùltim, en aquesta primera experiència multimèdia ..... l'arribada o "On es Wally (Part 5324)"

Crec que ja no escriuré res més d'aquesta cursa, o no.

Aigua, water, eau, wasser, acqua, água, ύδωρ, bevattna, ura, agua

2008-04-09T01:21:00.011+02:00

Veig que el Govern de la Generalitat no se'n surt. Miraré de posar el meu gra de sorra. Aquí van unes poques idees per aconseguir més aigua, si no és suficient, un altre dia aportaré solucions d’estalvi.

- Volen mes enginyers. Error. El que calen són centenars de saurins (en castellà “zahorí”) i recuperarem un vell ofici.

- El 80% del cos humà és aigua. Abans que ens matem per aconseguir-la, podríem liofilitzar cadàvers. Per cada 100 quilos, 80 litres. Altres avantatges, taüts i nínxols més petits, cremacions més sostenibles, etc, etc, etc.

- Noves tecnologies. Aprofitem la banda ampla per descarregar l’aigua d’internet. Com que és d’abast mundial la podrem portar d’on sigui. Agbar demandarà a “emule” i “ares”. Amb “wi-fi” hi veig algun problema.

- Vella recepta de l’àvia. Dues parts d’hidrogen i una d’oxigen. Sembla fàcil, no ?

- Un clàssic. Star Trek. Tele-transportació.

- Els del ram de l’aigua, poden ser la o una solució ?

- Flaquejar, començar a dubtar, a vacil·lar, en una empresa, en una creença, en una opinió, etc. (fer aigües).

Sort que aviat sentirem dir “It's raining men, Hallelujah it's raining men, Amen”. Encara que segur també sentim :

“Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.”

(Raimon, "Al meu país la pluja")

Vaig a fer una captació temporal d’aigua ….. de la nevera.

49:08 Pròleg

2008-04-08T02:06:00.002+02:00

Dissabte, sopar de les "nenes del Thau" a Sant Cugat. A la tercera va la vençuda. No hi hauria d’anar. Menú : Coca d’escalivada, coca de bledes (de l’hortet ecològic) i tomàquet, rotllets "Ikea" (espècie de base de pizza, salmó marinat i mostassa, tot d’Ikea), amanida "xatonada", llomillo amb salsa de pomes i peres i per postres, milfulles amb fruita i "apfelstrudel". Tot regat amb un bon vi de la Rioja i per la sobretaula un ditet de whisky. Home, no es exactament el que recomanava l’organització (“En la mesura del possible, evita un sopar pesat la nit abans de la cursa”).

Arribem a casa a tres quarts de dues. Passejar al gos. Les dues. Busco el "meu" despertador. No el trobo. Miro el de la filla. Ui, que complicat. Al final agafo el de la dona, ja esta a l’hora, a les vuit. Preparo la roba, el xip, el braçalet del "calaix" de sortida i el reproductor d’mp3 per no molestar al matí. Em poso a llegir una mica (Mankell). A dos quarts tanco el llum. No és que tingui gaire son.

Beep, Beep, Beeeep. Miro el meu rellotge. Merda, dos quart de vuit. I no sona el de la tauleta. Es el de la meva filla, que estava a l’hora de sempre. M’aixeco, aconsegueixo tancar-lo (o no) i torno al llit. El dia no comença bé. No em torno a adormir o tinc aquesta sensació. A les vuit, sona el despertador, el bo. Intento apagar-lo i a final la dona l’agafa i el tanca. No volia molestar.

Segueixo les recomanacions (“Abans de la cursa, mantingues els teus hàbits alimentaris, no és recomanable experimentar amb la dieta”). Suc de taronja i quatre o cinc galetes. Em dutxo o no ? Estalviarem aigua. Tinc una estoneta, llegeixo un suplement. Em vesteixo, la dona ja volta per la casa, la Mireia encara dorm. Agafo la moto. Son les nou. He quedat a un quart a l’Arc de Triomf. Una mica mes avall de casa, veig a dos nois (amb la samarreta-dorsal) esperant l’autobús. Algú fa cas dels consells. Pel cami vaig trobant gent que també va a la cursa i si no hi van, que fan pel carrer un diumenge a aquesta hora ?.

49:08 La cursa

2008-04-08T02:04:00.001+02:00

Aparco, em desfaig de les peces extres, pantalons de xandall, dessuadora i talla vents. Ens trobem mes o menys a l’hora amb l’Àlex. Escalfem una mica no fos cas que comencéssim cansats. Uns pocs estiraments. Ja, nerviosos per la munió de gent que hi ha, marxem cap el lloc de la sortida. Ens desitgem sort, i cada un al seu calaix (ell corre molt mes que jo). Encara queda molta estona. Tothom fa veure que escalfa. De fet ens movem una mica per fer passar el temps. Quan resten deu minuts, els calaixos desapareixen i tothom queda mes o menys barrejat.

Quatre fileres mes endavant veig un conegut, em fa senyes per acostar-me. Em presenta al seu company. No recordo ni nom ni cognom. Pregunto quin temps volen fer. La resposta es "una mica per sota del que fem a la carretera de les aigües". Traduït a temps uns 50. Poden ser una referència. Un porta gorra. Els "speakers" o animadors criden per la megafonia. S’acosta el moment de la sortida. Sona "Highway to Hell". Serà una premonició ?. M’anima. Un minut abans surten els corredors que van en cadira de rodes.

Compte enrere. Triguem uns 50 segons en passar la línia de sortida. Els primers kms. son molt incomodes. Pla de Palau. Hi ha molta gent. Et dona la sensació de que sempre vas el davant d’algú que va més a poc a poc i a sobre es difícil avançar-lo. Colom. Primera corba. Mes cops. Crec que ja em passat el primer km. Vaig massa rapit. Cantonada Drassanes-Paral·lel. Segona corba. S’estreny una mica. Algun cop mes. Algú diu perdó de tant en tant. Kilòmetre dos. Continuo anant massa rapit. Ho pagaré. Carrer Vilamarí. Torcem a la dreta, un altre cop a la dreta i dos a l’esquerra. Ja estem a la Gran Via. Algun cronòmetre “oficial” no funciona. Cap el cinc, aigua i beguda isotònica. No se veure corrents. Glopejo. Llenço mitja ampolla. Hi ha sequera. Davant del Coliseum, cantó mar veig a lAnna i a la Mireia. Crits d’ànims.

Tinc mocs. Escopir sense tocar el del davant, costa. Començo a buscar en la llunyania els marcadors quilomètrics. Sembla que tot passa molt a poc a poc, excepte els que em passen. Dona la sensació de que tothom m’avança. Segueixo amb una mitja constant. Em passa la llebre dels 45 minuts. El segueixen uns quants. Miro als espectadors i em pregunto que coi hi fan. Crec que hi ha mes d’un despistat.

Carrer Sardenya, avall, girem a la dreta, per Ausiàs Marc, camí de Passeig de Sant Joan i Arc de Triomf. Ja ho deia, començo a estar cansat. Lluís perquè no et cuides més !!!. Ronda de Sant Pere. Urquinaona. Què o qui era “Urquinaona” (serà aquest ? http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0068637 ). Àmim, que aviat arriba la baixada i el punt mes bell Si anés el primer no veuria la catifa de gent, que es veu dalt de tot de la Via Laietana, amb quasi tots amb la mateixa samarreta. Semblava un riu immens de roselles. He de donar les gracies als milers que anaven al davant per oferir-me aquest espectacle, els primers segur que no ho han vist. Els de la Creu Roja que van en bici, em destorben.

Passeig de Colom. Ja no queda res. Canvi de ritme. Ja veig l’arc d’arribada. Se que no es el primer. Arribo. 49:08.